Fa temps que em rondava pel cap parlar d’aquest llibre. Avui, a l’institut m’ha vingut la inspiració de fer-ho mirant el catàleg de lectures per a l’ESO i m’he endut una sorpresa agradable en veure que ha estat reeditat per la Galera en la seva col·lecció Bridge. Jo vaig llegir la versió antiga d’Edicions l’Eixample Espai de dones que la meva german va comprar en un llibreter de vell.
Arbres de mongetes és una d’aquelles novel·les que tant m’agraden que parlen de fugides, de retrobaments, d’amor, d’amistat, en definitiva, de totes aquelles coses que fan moure el món.
L’escriptora ens sedueix amb una novel·la tendra, reflexiva, autèntica, amb personatges inoblidables plens de pors, febleses i dubtes. La Taylor, la protagonista, criada en un entorn molt semblant al de la pròpia Kingsolver, fuig de casa i comença un viatge que esdevindrà iniciatic i revelador, al final del qual renaixerà com una persona nova.
A través de l’humor, que en algun moment duu a la riallada, descriurà les peripècies de la Taylor i la Turtle (curiós nom), una nena molt, molt peculiar, que el lector farà seva des del primer moment.
El fet d’estar redactat en primera persona li dóna un caire de veracitat i confidència que fa que qui llegeix Arbres de mongetes visqui en pell pròpia les aventures de les protagonistes, acompanyades per uns magistrals personatges secundaris.
Arbres de mongetes és una lectura deliciosa, narrada amb un sentit de l’humor que em recorda molt al de la Fanny Flagg, que no explica cap història extraordinària, però que resulta sempre, en cada moment, emocionant i autèntica. Si el llegiu entendreu perquè als Estats Units ha venut milions d’exemplars i ja està considerat un clàssic de la literatura contemporània.
divendres, 8 de juliol del 2011
dilluns, 4 de juliol del 2011
LA SOCIETAT LITERÀRIA I DE PASTÍS DE PELA DE PATATA DE GUERNSEY de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
Quan algú veu un llibre amb un títol com aquest no pot fer una altra cosa que aturar-se i mirar-lo i, acte seguit, comprar-lo. El vaig descobrir gràcies a la Ruda el bloc de la Mireia i me'l vaig comprar. No tenia ni idea de què anava, però el títol em va resultar tan suggeridor que no m'hi vaig poder resistir. El vaig encertar.
És una novel·la deliciosa i fresca, ambientada en els anys justament posteriors a l'acabament de la segona Guerra Mundial, en una illa anglesa del Canal de la Mànega, Guernsey. La història, narrada en forma epistolar,dóna una visió polièdrica de l'ocupació alemanya a les illes angleses (rebost de les tropes nazis). És precisament a través d'aquestes veus (cada un dels personatges que intervenen en la trama) que el lector pot fer-se una imatge global a partir d'una informació fragmentada, tot encaixant les peces d'un trencaclosques. L'humor que traspua en els comentaris dels entranyables personatges que poblen aquesta història fa que en molts moments el lector no pugui contenir el somriure o la rialla. Un llibre d'aquells que transmet bonrollisme, tot i el dramatisme que tenyeix la història. Bonic, bonic.
Si el llegiu, no podreu aturar l'impuls de volar al Regne Unit i visitar l'illa, un nou paradís literari.
És d'admirar que aquesta obra sigui la primera i única de l'autora, presidenta d'un club de lectura,i que va morir abans de deixar enllestit el llibre. És nota que no va ser ella qui li va donar el toc final, perquè hi ha un moment en el qual es veu la mà de la seva neboda, Annie Barrows, que va ser qui li va donar la forma que ha arribat a les llibreries.
És una novel·la deliciosa i fresca, ambientada en els anys justament posteriors a l'acabament de la segona Guerra Mundial, en una illa anglesa del Canal de la Mànega, Guernsey. La història, narrada en forma epistolar,dóna una visió polièdrica de l'ocupació alemanya a les illes angleses (rebost de les tropes nazis). És precisament a través d'aquestes veus (cada un dels personatges que intervenen en la trama) que el lector pot fer-se una imatge global a partir d'una informació fragmentada, tot encaixant les peces d'un trencaclosques. L'humor que traspua en els comentaris dels entranyables personatges que poblen aquesta història fa que en molts moments el lector no pugui contenir el somriure o la rialla. Un llibre d'aquells que transmet bonrollisme, tot i el dramatisme que tenyeix la història. Bonic, bonic.
Si el llegiu, no podreu aturar l'impuls de volar al Regne Unit i visitar l'illa, un nou paradís literari.
És d'admirar que aquesta obra sigui la primera i única de l'autora, presidenta d'un club de lectura,i que va morir abans de deixar enllestit el llibre. És nota que no va ser ella qui li va donar el toc final, perquè hi ha un moment en el qual es veu la mà de la seva neboda, Annie Barrows, que va ser qui li va donar la forma que ha arribat a les llibreries.
diumenge, 3 de juliol del 2011
OCELLS D'AMÈRICA de Lorrie Moore
Lorrie Moore ha estat una troballa, una troballa en el sentit ampli de la paraula. En aquest post parlo d' Ocells d'Amèrica, però podria estar parlant de qualsevol dels seus altres llibres publicats, perquè el fons, l'estil, la mirada són els mateixos.
He triat Ocells d'Amèrica perquè és el llibre que millor mostra el seu estil, la seva particular visió de tot allò que l'envolta, a través de dotze relats, que formen una unitat universal, d'una Amèrica, en particular, i d'un món, en general, que només uns quants (molt pocs) són capaços de copsar.
M'agrada i m'agrada molt el seu estil viu, cru, però ple d'un lirisme excepcional. Moore presenta situacions quotidianes i les passa pel sedàs del seu ull crític, sarcàstic i real i trava així dotze històries magnífiques que commouen qui les llegeix, perquè parlen d'allò que ens preocupa i ens ocupa a tots, perquè teixeix amb mà mestra unes realitats properes i dramàtiques que no deixen indiferent ningú.
Els personatges de Moore no són herois. Els personatges de Moore són persones, com tu i com jo, amb misèries i grandeses, personatges vius, que no fan res excepcional sinó que senzillament viuen i senten.I és aquí on Lorrie Moore excel·leix, en el dibuix d'aquests personatges castrats, mutil·lats interiorment que passegen les seves mancances com hologrames translúcids plens de buidor i frustracions.
Moore és una veu genuïna, nova, femenina i intel·ligent que domina amb mestria el relat, la tècnica narrativa i que enganxa a través de metàfores sorprenents sobre allò real, palpable, tangible, ordinari que esdevé poètic gràcies a les seves paraules.
Llegir Lorrie Moore és asseure's darrere la finestra, amb un manual d'instruccions, i observar com passa la vida i com es mouen aquells que tenen la tasca feixuga de viure-la.
He triat Ocells d'Amèrica perquè és el llibre que millor mostra el seu estil, la seva particular visió de tot allò que l'envolta, a través de dotze relats, que formen una unitat universal, d'una Amèrica, en particular, i d'un món, en general, que només uns quants (molt pocs) són capaços de copsar.
M'agrada i m'agrada molt el seu estil viu, cru, però ple d'un lirisme excepcional. Moore presenta situacions quotidianes i les passa pel sedàs del seu ull crític, sarcàstic i real i trava així dotze històries magnífiques que commouen qui les llegeix, perquè parlen d'allò que ens preocupa i ens ocupa a tots, perquè teixeix amb mà mestra unes realitats properes i dramàtiques que no deixen indiferent ningú.
Els personatges de Moore no són herois. Els personatges de Moore són persones, com tu i com jo, amb misèries i grandeses, personatges vius, que no fan res excepcional sinó que senzillament viuen i senten.I és aquí on Lorrie Moore excel·leix, en el dibuix d'aquests personatges castrats, mutil·lats interiorment que passegen les seves mancances com hologrames translúcids plens de buidor i frustracions.
Moore és una veu genuïna, nova, femenina i intel·ligent que domina amb mestria el relat, la tècnica narrativa i que enganxa a través de metàfores sorprenents sobre allò real, palpable, tangible, ordinari que esdevé poètic gràcies a les seves paraules.
Llegir Lorrie Moore és asseure's darrere la finestra, amb un manual d'instruccions, i observar com passa la vida i com es mouen aquells que tenen la tasca feixuga de viure-la.
dimarts, 31 de maig del 2011
ELOGI DEL DESASSOSSEC d'Eduard Batlle
La frontissa dels trenta desencadena sovint una crisi personal i identitària de la qual costa desempellegar-se. A mi m'ha passat. I ha estat precisament en els llibres, i més concretament en la poesia, que he trobat un refugi i una certa guia per retrobar-me de nou.
Aquests dos anys que ha parat el Guant de l'Allie no he fet altra cosa que replantejar-me moltes coses i reafirmar-me fort com un "jo" nou. No ho he aconseguit del tot, però estic en el camí d'acceptar-me.
I és precisament, per aquesta raó, que he elegit aquesta lectura, Elogi del desassossec, del meu benvolgut amic Eduard Batlle, per iniciar aquesta segona etapa, ja que m'ha fet llum en aquest camí de retrobament perquè parla precisament d'això, de les pèrdues i dels encontres, de la topada de morros amb el món adult, quan encara veus pel retrovisor la juventut que s'allunya cada dia una mica més.
Elogi del desassossec és un homenatge al Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, el seu alter ego en aquesta cruïlla vital que representa la trentena.
Aquest fet d'assumir les responsabilitats que comporta el món adult desestabilitza i és fàcil caure en el desencant i el pessimisme, quan comences a idealitzar un temps massa recent encara i saps que a partir d'ara t'espera una altra cosa.
Les reflexions que es troben dins dels 30 poemes que componen el llibre donen una visió del món i de la vida desencantada, però rellueix en el fons una espurna d'esperança i per aquesta mateixa raó no és una mirada pessimista, sinó real i descarnada que esdevé una reflexió esquinçada sobre l'univers propi (interior i exterior) que s'endinsa sense vergonya ni tabús en l'esperit humà -complex i contradictori- tan avessat a lluitar contra els canvis, tot buscant en els racons més amagats les respostes, les explicacions i, en definitiva, el camí de sortida.
Us en deixo un tast:
APARADOR II
Tendresa d'allò que mai no ha esdevingut (155)
Quan vas a buscar el món que recordes,
trobes que ja s'ha fos; és un miratge,
un joc de titelles de fang i canyes
que guardaves en un racó de la memòria.
I així mateix que, tornant cap a casa,
et mires als aparadors i hi veus un cavaller
sobre el corcer blanc imaginat d'un futur plaent,
curull d'èxits i reconeixement.
Però les campanes veïnes fan les dotze
i s'esvaeix, tot d'una, l'ahir i el demà.
Ara s'imposa el bassal d'aigua
que et torna una imatge deforme.
Aquests dos anys que ha parat el Guant de l'Allie no he fet altra cosa que replantejar-me moltes coses i reafirmar-me fort com un "jo" nou. No ho he aconseguit del tot, però estic en el camí d'acceptar-me.
I és precisament, per aquesta raó, que he elegit aquesta lectura, Elogi del desassossec, del meu benvolgut amic Eduard Batlle, per iniciar aquesta segona etapa, ja que m'ha fet llum en aquest camí de retrobament perquè parla precisament d'això, de les pèrdues i dels encontres, de la topada de morros amb el món adult, quan encara veus pel retrovisor la juventut que s'allunya cada dia una mica més.
Elogi del desassossec és un homenatge al Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, el seu alter ego en aquesta cruïlla vital que representa la trentena.
Aquest fet d'assumir les responsabilitats que comporta el món adult desestabilitza i és fàcil caure en el desencant i el pessimisme, quan comences a idealitzar un temps massa recent encara i saps que a partir d'ara t'espera una altra cosa.
Les reflexions que es troben dins dels 30 poemes que componen el llibre donen una visió del món i de la vida desencantada, però rellueix en el fons una espurna d'esperança i per aquesta mateixa raó no és una mirada pessimista, sinó real i descarnada que esdevé una reflexió esquinçada sobre l'univers propi (interior i exterior) que s'endinsa sense vergonya ni tabús en l'esperit humà -complex i contradictori- tan avessat a lluitar contra els canvis, tot buscant en els racons més amagats les respostes, les explicacions i, en definitiva, el camí de sortida.
Us en deixo un tast:
APARADOR II
Tendresa d'allò que mai no ha esdevingut (155)
Quan vas a buscar el món que recordes,
trobes que ja s'ha fos; és un miratge,
un joc de titelles de fang i canyes
que guardaves en un racó de la memòria.
I així mateix que, tornant cap a casa,
et mires als aparadors i hi veus un cavaller
sobre el corcer blanc imaginat d'un futur plaent,
curull d'èxits i reconeixement.
Però les campanes veïnes fan les dotze
i s'esvaeix, tot d'una, l'ahir i el demà.
Ara s'imposa el bassal d'aigua
que et torna una imatge deforme.
dilluns, 30 de maig del 2011
DE TORNADA...
Després d'un parèntesi de dos anys torno amb forces renovades carregada de lectures i experiències. I, de nou, el bloc em dóna l'oportunitat de compartir aquest llegat meravellós que són els meus llibres.
No sé quin caire prendrà aquest recomençament del Guant de l'Allie, ni si serà un vol de llarga durada o només una volada gallinàcia. Allò que sí serà mentre sigui és un recer, una sala de lectura i de reflexions, un lloc on retrobar-me a mi mateixa. Una mirada al món a través dels ulls dels llibres.
Bones lectures!
No sé quin caire prendrà aquest recomençament del Guant de l'Allie, ni si serà un vol de llarga durada o només una volada gallinàcia. Allò que sí serà mentre sigui és un recer, una sala de lectura i de reflexions, un lloc on retrobar-me a mi mateixa. Una mirada al món a través dels ulls dels llibres.
Bones lectures!
divendres, 3 de juliol del 2009
AIXÒ ÉS TOT, AMICS...
Me'n vaig. Ho vaig decidir ahir mentre escoltava els U2 al Camp Nou i vaig pensar que avui era un beatiful day per tancar la paradeta. Volia fer-ho a la brava, fent desaparèixer d'avui per demà el bloc, però he pensat que devia una explicació a aquells que durant vuit mesos heu passat per aquí i hi heu dit la vostra. A més... que carai! em venia de gust dir-vos adéu.
Ho deixo perquè ja no m'atreu fer el bloc, la xarxa no m'acaba de fer el pes, sempre m'han agradat més les converses de bar i cigarreta i veure la cara de les persones amb les quals parlo. A més a més continua, també, agradant-me més el paper per posar per escrit les sensacions que em transmeten les lectures, perquè és una qüestió massa personal per anar-la esbombant per aquí i per allà. El bloc s'havia convertit en una nosa i m'estava prenent un temps que no estic disposada a cedir a l'ordinador... em perd la vida!
M'ho he passat bé durant aquest temps que ha viscut El guant de l'Allie i, sobretot, m'ha permès descobrir i llegir gent que té moltes coses a dir. Per a vosaltres us deixo uns regalets virtuals per aquest estiu:
Per a la bruixa li deixo Amb el temps a favor del meu admirat Xavier Macià, segur que sabrà valorar-lo en la seva justa mesura, gràcies bruixa per les teves paraules.
A l'Òscar, de The lost art, alguna cosa més prosaica i que segur li vindrà de gust, el convido a que visioni l'obra completa de Kevin Smith, mentre degusta seitons. M'ho passo tan bé llegint-te!
A la Kweilan, la mestra de la ressenya i del bon gust literari, li deixo La meva illa d'Elsa Morante (1945), seguríssim que t'encanta.
Al Salvador de bloGuejat li passo Pop corn de Ben Elton, que és curtet, tampoc és cas que s'entretingui massa i no acabi d'enllestir aquella novel·la que estic esperant amb llums de candeletes i que vull que em signi tant sí com sí.
A la Mireia del racó de la Solsida li regalo L'edat de les paraules del meu estimat amic Emili Bayo, segur que s'ho passarà bé llegint-lo.
A la Mireia de la Ruda, El sur y Bene d' Adelaida García Morales o La ternura del dragón de Martínez de Pisón.
A la NuNs, Opium de Jesús Ferrero, segur, segur que li agrada.
A SU li regalo Una casa per compondre de la Núria Perpinyà. Seguríssim que et sorprèn.
Al Jaume Puig li deixo The road de Cormac McCarthy o Cuatro amigos de David Trueba. Perquè triïs, o millor, llegeix-los els dos.
A la bajoqueta que és l'alegria de la xarxa li passo Arbres de mongetes de la Barbara Kingsolver.
A la Clícide, si no ho ha fet, li recomano la lectura de Arrancad las semillas, fusilad a los niños de Kenzaburo Oé
Al Manel seguríssim que lia agradarà Si una nit d'hivern, un viatger de l'Italo Calvino i si no ja sap que té pendent El rei del món de Salvador Macip.
A tots els altres, Sandra, Ramon, Jorge, Francesc, Ignasi, Jesús, Júlia, Pere, al veí de dalt, lluku, Tonina, Jean Robur, Rosa, etc, etc llegiu, llegiu i llegiu sense parar, tant és , el que sigui i continueu fent gaudir els internautes amb els vostres blocs.
Gràcies a tots i totes. Tot i que El guant resti dormint el son dels justos, continuaré passant pels vostres blocs dels quals sóc ja seguidora fidel i, ja sabeu, si mai teniu intenció de fer una costellada de blocaires, m'hi apunto sense pensar-m'ho dues vegades.
dilluns, 29 de juny del 2009
EL REI DEL MÓN de Salvador Macip
Fa uns mesos, arran d’un post dedicat a Nana de Chuck Palaniuk, el Salvador Macip va passar pel meu bloc i em va deixar un comentari, es declarava admirador de l’autor nord-americà i assegurava haver llegit tota la seva obra. De seguida, i per curiositat, li vaig tornar la visita a bloGuejat, i ens vam anar sovintejant pels blocs respectius, fins aquí tot va ser normal, els típics comentaris als posts de torn. Mai acostumo a mirar perfils dels blocaires i amb SM no vaig fer una excepció, no en sabia res de la seva faceta professional, però un dia em va llençar un repte a propòsit d’un post seu sobre la literatura catalana actual: sóc bastant escèptica pel que fa a les noves valors de la literatura que es fa avui dia a casa nostra perquè no m’interessen massa els temes que toquen, en general, els trobo redundants i molt vistos, no m’entretenen. Des que vaig fer filologia catalana en vaig quedar saturada i havia fet un descans de molts anys. Només llegia amics dels quals m’abstenia a fer comentaris. Això mateix, o més o menys, li vaig dir al Salvador al seu post, i vés per on em va dir que per què no llegia alguna cosa seva.
Se’m va encendre de cop la llumeta i vaig decidir-me a fer-ho. L’endemà mateix vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El rei del món (per cert, l’únic exemplar que hi havia). El que va venir a continuació va passar tan ràpid com la novel·la.
Crec que El rei del món és un llibre rodó, no li sobra ni li falta res, té absolutament de tot i quan dic de tot és realment de tot. Està escrit, al meu entendre, de manera brillant, agafant el registre adequat a la situació i la trama. La lletra és grosseta i l’argument frenètic. Me’l vaig fer petar en 48 hores.
Probablement, El rei del món sigui la novel·la que més m’ha sorprès dels darrers anys, per un fet molt sezill: no tenia cap mena ni de prejudici, ni d’expectativa abans de llegir-la, si voleu que us digui la veritat la vaig comprar per curiositat, per veure què deia, però un cop començada, des de la primera plana fins a l’última em va deixar atrapada sense remei. La vaig trobar ràpida, irònica, dramàtica, esbojarrada i molt, però que molt, addictiva.
No vull donar massa pistes sobre el seu contingut argumental, però puc dir que és com si Palaniuk i Tarantino s’haguessin conxorxat i haguessin preparat un projecte a quatre mans. És original i plena d’acció i, sobretot, és un testimoni evident que es pot fer literatura en català de qualitat i plenament exportable a qualsevol indret del planeta. El rei del món és la constatació del poder de la publicitat i del màrqueting, on l'aparença és allò que compta per damunt de qualsevol altra cosa. Qui té les diners té el poder de fer i desfer, d'esborrar els límits entre allò que és real i allò que és producte. A El rei del món la societat occidental queda retratada com amoltonada i frívola que es deixa endur per allò que és moda, per allò que ens venen i ens fan empassar com volen i quan volen.
Si aquest estiu no teniu cap lectura que us acabi de fer el pes i us agrada l’acció i el hip-hop, no us podeu perdre el viatge al·lucinant i trepidant que proposa el Salvador Macip a El rei del món. Viatjant a tota merda de la mà del Zip- Scary XXL passareu de l’infern al cel en un temps estratosfèric. La història del protagonista em recorda al viatge amb el Furius Baco. És el somni americà, el fenomen Gran hermano, la història de les fulgurants estrelles mediàtiques sortides del no-res dutes a extrems insospitats... És delirant, divertida, surrealista, boníssima. Fantàstica. (Un detallet: quan la llegiu ja em direu que en penseu de l’escena on l'Scary coneix la Tatiana).
Després d’aquesta lectura em declaro admiradora del Macip i espero que aviat enllesteixi una altra novel·la, m’ha deixat amb ganes de més. Us recomano que llegiu, també, si no ho heu fet el comentari de Pep Blay a l’Avui de dijous passat, titulat Del Pop-Arb a la literatura independent, el vaig trobar molt ineteressant i crec que em va bé afegir-lo en aquest post, perquè parla de noves veus, noves maneres de fer d’autors joves i catalans, que potser no tenen el mateix accès als canals tradicionals de difusió com els autors ja “consagrats”, però que tenen molt a dir en la nova literatura catalana... sobre la qual ja no em mostro tan pessimista.
Se’m va encendre de cop la llumeta i vaig decidir-me a fer-ho. L’endemà mateix vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El rei del món (per cert, l’únic exemplar que hi havia). El que va venir a continuació va passar tan ràpid com la novel·la.
Crec que El rei del món és un llibre rodó, no li sobra ni li falta res, té absolutament de tot i quan dic de tot és realment de tot. Està escrit, al meu entendre, de manera brillant, agafant el registre adequat a la situació i la trama. La lletra és grosseta i l’argument frenètic. Me’l vaig fer petar en 48 hores.
Probablement, El rei del món sigui la novel·la que més m’ha sorprès dels darrers anys, per un fet molt sezill: no tenia cap mena ni de prejudici, ni d’expectativa abans de llegir-la, si voleu que us digui la veritat la vaig comprar per curiositat, per veure què deia, però un cop començada, des de la primera plana fins a l’última em va deixar atrapada sense remei. La vaig trobar ràpida, irònica, dramàtica, esbojarrada i molt, però que molt, addictiva.
No vull donar massa pistes sobre el seu contingut argumental, però puc dir que és com si Palaniuk i Tarantino s’haguessin conxorxat i haguessin preparat un projecte a quatre mans. És original i plena d’acció i, sobretot, és un testimoni evident que es pot fer literatura en català de qualitat i plenament exportable a qualsevol indret del planeta. El rei del món és la constatació del poder de la publicitat i del màrqueting, on l'aparença és allò que compta per damunt de qualsevol altra cosa. Qui té les diners té el poder de fer i desfer, d'esborrar els límits entre allò que és real i allò que és producte. A El rei del món la societat occidental queda retratada com amoltonada i frívola que es deixa endur per allò que és moda, per allò que ens venen i ens fan empassar com volen i quan volen.
Si aquest estiu no teniu cap lectura que us acabi de fer el pes i us agrada l’acció i el hip-hop, no us podeu perdre el viatge al·lucinant i trepidant que proposa el Salvador Macip a El rei del món. Viatjant a tota merda de la mà del Zip- Scary XXL passareu de l’infern al cel en un temps estratosfèric. La història del protagonista em recorda al viatge amb el Furius Baco. És el somni americà, el fenomen Gran hermano, la història de les fulgurants estrelles mediàtiques sortides del no-res dutes a extrems insospitats... És delirant, divertida, surrealista, boníssima. Fantàstica. (Un detallet: quan la llegiu ja em direu que en penseu de l’escena on l'Scary coneix la Tatiana).
Després d’aquesta lectura em declaro admiradora del Macip i espero que aviat enllesteixi una altra novel·la, m’ha deixat amb ganes de més. Us recomano que llegiu, també, si no ho heu fet el comentari de Pep Blay a l’Avui de dijous passat, titulat Del Pop-Arb a la literatura independent, el vaig trobar molt ineteressant i crec que em va bé afegir-lo en aquest post, perquè parla de noves veus, noves maneres de fer d’autors joves i catalans, que potser no tenen el mateix accès als canals tradicionals de difusió com els autors ja “consagrats”, però que tenen molt a dir en la nova literatura catalana... sobre la qual ja no em mostro tan pessimista.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)