OCELLS D'AMÈRICA de Lorrie Moore

Lorrie Moore ha estat una troballa, una troballa en el sentit ampli de la paraula. En aquest post parlo d' Ocells d'Amèrica, però podria estar parlant de qualsevol dels seus altres llibres publicats, perquè el fons, l'estil, la mirada són els mateixos.
He triat Ocells d'Amèrica perquè és el llibre que millor mostra el seu estil, la seva particular visió de tot allò que l'envolta, a través de dotze relats, que formen una unitat universal, d'una Amèrica, en particular, i d'un món, en general, que només uns quants (molt pocs) són capaços de copsar.
M'agrada i m'agrada molt el seu estil viu, cru, però ple d'un lirisme excepcional. Moore presenta situacions quotidianes i les passa pel sedàs del seu ull crític, sarcàstic i real i trava així dotze històries magnífiques que commouen qui les llegeix, perquè parlen d'allò que ens preocupa i ens ocupa a tots, perquè teixeix amb mà mestra unes realitats properes i dramàtiques que no deixen indiferent ningú.
Els personatges de Moore no són herois. Els personatges de Moore són persones, com tu i com jo, amb misèries i grandeses, personatges vius, que no fan res excepcional sinó que senzillament viuen i senten.I és aquí on Lorrie Moore excel·leix, en el dibuix d'aquests personatges castrats, mutil·lats interiorment que passegen les seves mancances com hologrames translúcids plens de buidor i frustracions.
Moore és una veu genuïna, nova, femenina i intel·ligent que domina amb mestria el relat, la tècnica narrativa i que enganxa a través de metàfores sorprenents sobre allò real, palpable, tangible, ordinari que esdevé poètic gràcies a les seves paraules.
Llegir Lorrie Moore és asseure's darrere la finestra, amb un manual d'instruccions, i observar com passa la vida i com es mouen aquells que tenen la tasca feixuga de viure-la.