dimecres, 19 de desembre del 2012

dimecres, 5 de desembre del 2012

NADALA: SI ENS VEIESSIS - videoclip oficial (HD) - JOAN DAUSÀ I ELS TIPUS D'INTE...

ESCOLTEU LA NADALA MÉS BONICA QUE HE SENTIT EN MOLT TEMPS, SEGUR QUE SERÀ LA BANDA SONORA D'AQUEST NADAL.

dimarts, 27 de novembre del 2012

DECEBUDA...



Probablement aquest sigui l'anàlisi més simplista i elemental sobre les eleccions i els resultats del passat 25N que hàgiu llegit perquè ve d'una persona gens entesa en aquestes conteses. Vagi d'avançada que no m'interessa gens la política ni molt menys els polítics, però sí que m'interessa, i molt, el meu país.
 
Aquest 25N va ser el primer cop que vaig exercir el meu dret a vot perquè vaig pensar que ens trobàvem en un moment històric i que ens hi havíem d'implicar tots, l'endemà, però, vaig veure clar que no tornaré a votar en ma vida. Durant molts dies vaig barrejar opcions de vot i per raons elementals vaig descartar: PP, Ciutadans, PSC i, fins i tot, Iniciativa. Vaig descartar també l'opció Convergència perquè no m'agrada gens Duran, i les meves paperetes quedaven reduïdes a la CUP i ERC. Em vaig decantar per la CUP, però un error en la col·locació de les caixetes em va posar a les mans una papereta d'ERC, en un instant
vaig intuir aquell fet com una visió i vaig pensar en allò del vot útil. Vaig tancar el sobre.

Els resultats van trencar totes les estadístiques i ningú va obtenir allò que havien vaticinat les enquestes. La meva perplexitat ha arribat els dies després de les eleccions i la meva decepció ha estat que els vells fantasmes continuen planejant sobre Catalunya. No entenc que ni en un moment crucial i històric per aconseguir que Catalunya sigui un estat sobirà no hi pugui haver entesa entre els diferents partits que defensen l'opció sobiranista. La crisi s'ha emportat per endavant molts somnis i, la vella divisió esquerra-dreta, ha donat un cop de mort al somni.
El país que jo imagino, la meva particular Catalunya lliure, és un país plural, amb diferents colors polítics, no puc entendre una Catalunya d'esquerres ni una de dretes, la Catalunya que jo imagino és una Catalunya on hi te cabuda tothom, tant és del color que sigui. La meva Catalunya no és en cap cas, aquesta Catalunya dividida que se'n riu de la derrota de l'altre. La meva Catalunya és més oberta de mires, probablement és una utopia, probablement sigui aquesta Ítaca inabastable, però en cap cas no és això que estic veient ara.

Espero que per una vegada a la vida, aprenguem dels errors del passat, i siguem capaços d'arribar a una entesa pel bé comú, per la finalitat comuna, pel dret a decidir, deixant de banda les diferències que ens han fet fracassar històricament. Si no som capaços d'entendre'ns, haurem perdut, haurem fracassat i Ítaca restarà per sempre més en l'imaginari popular, com un somni, com una quimera, com un núvol de fum, com no-res.

dimarts, 9 d’octubre del 2012

ARA TORNO....

Us poso un avançament de la meva propera ressenya, per una banda, per donar senyals de vida i, per una altra, perquè així m'obligo a tornar.

El llibre que ressenyaré comença així:
"Quan escriguin la meva necrològica. Demà. O demà passat. Posaran: Leo Gursky ha mort. Deixa un apartament ple de merda".

Sabeu quin és?

Ens veiem aviat!


dimarts, 11 de setembre del 2012

dissabte, 30 de juny del 2012

ABLUCIONES de Patrick DeWitt


Ja sabem que en el cas de les lectures els gustos van per barris i que no necessàriament una obra que ha agradat moltíssim a algú ha de provocar les mateixes sensacions en algú altre. Molts cops remeno els vostres blocs a la cerca de la meva propera lectura i tot i que amb el temps he arribat a confeccionar una llarguíssima llista de futuribles, massa vegades no acabo de fer el pas, perquè sempre hi ha alguna cosa que em grinyola. La lectura de la qual parlaré avui em va arribar via indirecta a través d’un comentari a un bloc que segueixo molt Mil matices de gris, de l’admirat i càustic Jorge, amb el qual comparteixo gustos literaris i visió. Un tal Aguador deixava una recomanació en un comentari a un post seu: “Llegeix Abluciones de Patrick DeWitt”, li deia. Vaig apuntar el títol i l’autor i el vaig comprar, va ser una sorpresa agradable descobrir que havia estat publicada per la interessat i impecable editorial Libros del Silencio, que té la virtut i l’ull de donar a conèixer veritables joies (feia poc havia descobert de la mateixa editorial Knockemstiff, del qual ja he parlat en el meu bloc). El resultat: aquesta ressenya. A continuació vaig anar a raure al meu gurú literari Kiko Amat i vaig poder comprovar que ja n’havia al seu bloc, era la prova definitiva que no havia errat en l’elecció. La conclusió: ha valgut la pena i per aquesta raó també té un lloc al meu bloc. Gràcies Jorge i Aguador per descobrir-me aquest autor i aquesta obra brutal.
ablución s. f.
1  culto Acción de lavar o lavarse una persona.
2   Purificación ritual por medio del agua de algunas religiones.
3   Ceremonia de purificar el cáliz y lavarse los dedos que hace el sacerdote católico después de tomar el vino.
s. f. pl.
4  abluciones Vino y agua con que el sacerdote católico realiza la ablución.
Patrick DeWitt és un d’aquests autors bandarres amb un ull clínic per esbudellar la societat, el seu passat com a cambrer en un bar de copes i el seu talent observador han donat com a fruit aquesta magnífica, visionària i punyent obra.
El llibre està bastit a partir d’una sèrie de vinyetes connectades que ens guien a través de l'odissea d’un cambrer alcohòlic que treballa en un famós bar de Hollywood en declivi. Morbosament divertit per la decadència decadent del seu entorn, observa els clients perquè no caiguin en l'oblit de la nit, prenent notes per a la seva novel·la. Amb l'esperança de descobrir els seus secrets i els motius que els han dut a ser qui són, estableix amistats provisionals amb un elenc d'habituals amb diverses patologies. Però a mesura que la seva permanència a la barra es fa més i més necessària, comença a servir-se més copes i més sovint que als seus clients, fent que els moments que no és darrere de la barra cada vegada siguin més dolorosos. Atrapat pels seus hàbits i la solitud, la seva vida va ensorrant-se com un castell de cartes: la seva dona l’abandona i és incapaç de controlar la seva addicció. Al cap mateix del precipici s'adona que no sobreviurà si no se’n va. I així ordeix un pla de fugida com a única oportunitat de redempció i d’evitar la pròpia autodestrucció. Aquí comença la recerca de si mateix.
Ablucions no deixa de ser un conte clàssic sobre l'addicció i les seves conseqüències, amanit amb un toc còmic, si voleu, però és, al mateix temps audaç d’una manera poc convencional: bellament dissenyat i escrit amb un estil seductor que atreu el lector immediatament al seu món.

Inesperadament fosc, Abluciones és de tot menys divertit. El to còmic i mordaç fa riure, de vegades, però és la rialla que provoca el ridícul i el patetisme. Aquest és un tipus de novel·la que altres escriptors podrien tractar amb paternalismes, intentant redempcions (com el mateix títol indica), però DeWitt, no, DeWitt exposa i ungeix amb alcohol i vòmit una realitat bruta, crua i penosa, però explicada de manera magistral i gairebé poètica. Una novel·la fantàstica, impecablemnt escrita (i impecablement traduïda per Javier Calvo).
Avís: no és un llibre apte per a aquells que no acaben de pair històries grolleres de sexe, drogues i violència.


PD: Ups, perdó, per la ressenya avui no m'agrada gaire com ha quedat, però no tinc ganes de repassar-la. Si teniu qualsevol dubte, pregunteu. Bona nit.

dimecres, 20 de juny del 2012

L'OCELL DE FOC d'Emili Teixidor

EMILI TEIXIDOR IN MEMORIAM

Ahir va morir Emili Teixidor i aquesta mort representa una pèrdua irreparable per tots aquells que estimem els llibres i la literatura. A més de ser un escriptor de demostradíssima qualitat era un home compromès amb la llengua, que dominava a la perfecció, elevant els seu llenguatge literari a l'alçada d'obra d'art. Emili Teixidor era un orfebre del català, però sobretot era un gran pedagog i divulgador de la literatura. A través dels seus articles d'opinió, entrevistes o seccions en programes radiofònics i televisius, dignificava la literatura i la posava a l'alçada de qualsevol altra ciència. Emili Teixidor era un savi.
Un dels meus primers records lectors va associat amb ell. Feia 1r de BUP quan em van fer llegir per primera vegada L'Ocell de foc de l'Emili Teixidor (tot just l'edició que poso en la imatge que il·lustra el post) i em va agradar tant la història d'aquest joglaret que iniciava el seu viatge vital a la recerca de la seva identitat i els seus orígens que m'ha acompanyat sempre. Aquesta novel·leta em va deixar per sempre un gust dolç en el record i de fet, encara ara, molts anys després, els meus alumnes de batxillerat continuen llegint l'Ocell de foc quan fem els trobadors. Com totes les històries de l'autor sempre hi trobem dos nivells de lectura un de superficial i evident i un altre molt més amagat que parla dels interessos universals de la humanitat: en aquesta novel·leta, l'amor, l'amistat, l'humor i les aventures acompanyen el lector a través d'una trama que pot fer seva qualsevol i els seus personatges (punt fort del senyor Teixidor) acompanyen per sempre més els lectors. Si no feu la prova: qui hagi llegit L'Ocell de foc recordarà sense dificultat el Cec de Cabrera, Roc Destraler, Arnau de Rocablanca o Berenguer de Foix. M'equivoco?

 Bon viatge i descansi en pau

dimecres, 13 de juny del 2012

MAMOGRAFIA

Fa uns mesos vaig llegir aquest colpidor poema de Mireia Calafell en aquest espai i ja aleshores em va deixar un gust amarg a la boca. Avui el recupero perquè aquest acte fred i trasbalsador que és una mamografia va canviar la vida d'una  bona amiga meva ara fa gairebé mig any. Després de sis mesos de passar pel calvari de la quimio, dimecres vinent l'operen. Ahir vaig sopar amb ella i avui li dedico aquest post ple de força i energia positiva. Tot sortirà bé, ha de sortir bé. Va per tu, bonica, i per totes les dones que lluiten com tu contra aquesta terrible malaltia.

MAMOGRAFIA


No hi ha seducció en el gest amb què es treu el jersei
ni es descorda els sostenidors amb un posat atractiu
que desangeli l'ambient d'aquesta cita de divendres.
S'ajeu sobre el llençol amb ordre als moviments
i té fred quan ell s'atansa sense mirar-la als ulls
i examina amb els dits com qui fa sonar un piano
vell que no inspira confiança, desafinat després de tant
de temps, el regne dels mugrons cònics coronen.
La revisió no acaba aquí, ara toca la màquina,
col·loca el pit esquerre en el que sembla una balança
que no sabrà pesar les hores de passió que han passat
per aquí, i menys regularment encara hi passen.
Postrada i ciborguesca es demana en quin moment
el que es captava del cos perquè importava
va caure de la pell cap endins, de les fotos d'estiu
a les mamografies. El silenci és la resposta.

Un poema de Mireia Calafell dins de  Poètiques del cos  (2010), Barcelona, Viena, P.19

dilluns, 4 de juny del 2012

PER QUÈ M'AGRADEN ELS CONTES?






RAY BRADBURY  (1929-2012)

En aquest raconet vull deixar un petit record a aquest gran escriptor que ha mort avui. Que en tenia de coneixement aquest home! aquí us deixo uns pensaments seus que han fet fortuna:

"Hi ha pitjors coses que cremar llibres, una d'elles és no llegir-los. llibres" 


"Hi ha només dues coses amb les que un es pot ficar al llit: una persona i un llibre". 


"Continuem sent imperfectes, perillosos i terribles, i també meravellosos i fantàstics. Però estem aprenent a canviar."

Ray Bradbury també va deixar una bona colla de relats meravellosos, si en voleu llegir algun cliqueu sobre aquest enllaç: contes de Ray Bradbury



PER QUÈ M'AGRADEN ELS CONTES?


Fa dies que tinc al cap fer una entrada sobre el conte, el relat o la narrativa breu (digueu-li com vulgueu), un gènere controvertit que té tants seguidors com detractors. Des de fa temps he pogut comprovar que grans lectors dels blocs que segueixo habitualment tenen certa reticència davant el conte, un génere que no els acaba d’enganxar i que consideren, alguns, com un gènere menor.
Aquest post, doncs, no pretèn altra cosa que reivindicar (subjectivament, és clar) un gènere que crec que ha de ser considerat amb lletres majúscules, sense menyprear les altres expressions de la prosa literària de ficció. No pretenc, tampoc, fer una apologia de la narrativa breu, però també vull dir que no seré imparcial ni objectiva, alhora d’analitzar el relat, ja que és un gènere que m’apassiona i em permet gaudir plenament de la lectura, amb tot allò que implica: compromís, implicació i esforç. I és per això que crec que és injust carregar-se el conte així, de bones a primeres.
Partint de les teories sobre el conte de personatges il·lustres com Chejov, Cortázar, García Márquez, Borges o Flannery O’Connor i de webs i revistes monogràfiques sobre el gènere com Hermano Cerdo o Puro Cuento, intentaré exposar els motius pels quals el conte no pot ser considerat un gènere menor.
Vagi d’avançada que la meva entrada se centrarà bàsicament en aquell tipus de conte que m’agrada més que cap altre, el que segueix la línia del gran mestre Chejov i que s’ha vist elevat al grau de l’excel·lència gràcies als fantàstics autors nord-americans contemporanis (segle XX i XXI). Dit això, qualsevol lector pot trobar en la narrativa breu l’estil que més li encaixi. Si us va més el conte críptic i intel·lectual llegiu Navokov o Borges; si per la contra busqueu el conte de reminiscència romànitocopoètica podeu trobar un bon aliat en D. H Lawrence o Dylan Thomas; si busqueu el relat fantàstic llegiu i gaudiu Cortázar o García Márquez; si us agrada més el conte modernista trobareu en Hemingway un aliat... i així podríem continuar fins a cansar-nos. Hi ha un conte par a cadascun de vosaltres.
Conte i novel·la són dos gèneres cosins germans (no entraré en diferències òbvies de llargada) sinó que intentaré centrar-me en el fons i en l’expressió mateixa. Suposo que el fet que m’agradi tant la literatura nord-americana contemporània té com arrel el mateix Chejov i la seva visió de la realitat quotidiana i he trobat en el conte de tradició chejoviana, però de factura nord-americana, el millor aliat per a les hores de lectura. El conte és per a mi la millor expressió per reflectir aquesta realitat propera i quotidiana, perquè no aspira a ser literatura ornamental i perquè és el resultat d’una determinada visió de la societat, d’un determinat moment. El conte actua de mirall.
Suposo que a causa del grau de compromís social dels autors nord-americans contemporanis, troben en el relat breu una manera idònia de reflectir i recrear aquest mosaic divers i caleidoscòpic que representa el teixit social modern. Aquest conte de línia chejoviana té molts punts de connexió amb el costumisme, en tant que esdevé testimoni d’un moment, d’una realitat particular que esdevé universal. En aquest sentit, Cortázar comparava el conte amb una fotografia i la novel·la amb una pel·lícula, el conte és la fixació del moment, la novel·la, tota una seqüència. El conte és síntesi i fugacitat, però al mateix temps fixació i permanència. El conte ha de contenir aquesta obertura essencial i primigènia que va d’allò petit a allò gran, d’allò particular a allò general i, per aquesta raó, és tan reveladora aquesta afirmació de Cortázar: “Un conte ha de ser aquella petita llavor que conté un gran arbre”.
Com hem dit, un conte ha de ser síntesi i fugacitat, però ha de ser també permanència, una història sintetitzada per tal d’explicar quelcom més gran. I aquí hi ha la mare dels ous: un conte necessàriament ha de contenir dues històries, una de superficial i evident i una altra de subliminal, que es dóna per sobrentesa. Potser per aquesta raó costa tant enfrontar-se a un bon conte. Si voleu fer la prova llegiu el magnífic conte de David Foster Wallace, que ha estat símbol i ha donat nom a la seva generació: "Encarnación de una generación quemada".
Narrar una història de la vida quotidiana no és escriure un conte. Un conte, un bon conte, és l’expressió d’una motivació personal que empeny un autor determinat a escriure sobre un fet determinat amb l’objectiu de desvetllar la mirada del lector i fer que sorgeixi en ell la curiositat, l’impuls per saber i descobrir allò que hi ha amagat entre línies, apropant-li una ficció que connecti amb la seva pròpia vida. D'altres vegades l'únic objectiu és el de la provocació o la broma allargada (sigui de bon gust o mal gust), un bon exemple és l'inqualificable conte de Chuck Palahniuk que duu per títol (castellà of course) "Tripas", que va provocar que 69 persones es desmaiessin en diverses lectures públiques del text. Voleu fer la prova?
Com hem vist més amunt, la línia que separa conte i novel·la és tan prima que de vegades es confon, depèn només de matisos. García Márquez diu que “un conte és la fletxa en el centre de la diana, mentre que una novel·la és com caçar conills”, per tant, les diferències entre un i altre gènere no deixaran mai de ser subjectives, com ho pot ser la contemplació de qualsevol obra d’art.
De vegades, els lectors ens apropem miops als contes i ens oblidem de posar-nos les ulleres de mirar, ens quedem sovint en la superficialitat de la trama evident i ens oblidem d’endinsar-nos en l’essència del contingut, en el fons, en el matís, en el color, perquè no hem graduat el vidre de mirar i ens conformem amb veure una realitat borrosa i distorsionada. Llegir contes implica concentració, implicació del lector, i massa vegades no som capaços de fer aquest exercici senzill com tampoc el fem davant el text poètic i tendim a veure només la simplicitat davant el mastodontisme de la novel·la.
Richard Ford afirmava que els contes de Chejov eren impenetrables per als joves, ja que en ells hi ha sentiments madurs que un no pot entendre sense haver tingut una experiència prèvia, probablement Ford té raó i per això en literatura les segones oportunitats sempre són productives, el raser del temps ens iguala i es dóna perspectives diametralment diferents.
En la línia de Chejov, John Updike afirmà que “aquests intents de tot just uns milers de paraules retenen els successos, les crisi, angoixes i alegries de la meva vida amb més fidelitat que les meves novel·les”. És precisament per aquesta raó que m’atreu tant la narrativa breu: per la varietat, multiplicitat de temes, punts de vista, estils, efectes, veus, fragments... com la vida mateixa.
Chejov que és el mestre de mestres ho va deixar clar amb una afirmació que va fer fortuna i que resumeix la seva concepció i idea del conte: “Em pregunteu què és la vida? És com si em preguntéssiu: què és una pastanaga. Una pastanaga és una pastanaga i prou”. Per això no és estrany que analitzés la realitat quotidiana i els seus punts obscurs i febles amb la seva característica fredor decriptiva, sense moralismes, sense judicis, sense enaltir-la ni carregar-se-la. La presentava tal i com era, ja n’hi havia prou.
Aquesta forma de contar ha fet fortuna (afortunadament) i ha donat grandíssims escriptors que han elevat el conte a l’alçada d’obra mestra: des de Joyce passant per Chandler, Hemingway, Cheever, Carver, Ford, Updike, Wolff, Spark, Trevor fins a Moore, D. F. Wallace o Munro, entre molts d’altres.

dimecres, 23 de maig del 2012

LA POESIA DE RAYMOND CARVER


Segurament quan escoltem el nom de Raymond Carver el primer que ens ve al cap són els seus magnífics relats, probablement hom està acostumat a veure referències de Carver dins la narrativa relacionada amb el Realisme brut nord-americà, però el que pocs sabíem és que Carver abans que narrador es considerava poeta i, de fet, fou la poesia la seva gran passió. Suposo que el llenguatge de la poesia, del poema, s’apropava molt més a la seva concepció minimalista del món en què vivia. El seu ull escrutador, implacable despullava unes realitats ja de per si fredes i poc evocadores i les materialitzava en històries impressionants, lapidàries i colpidores, narrades amb les paraules justes.
Avui, aquest espai del meu bloc és per al Carver poeta, per al Carver més lúcid encara, per aquest Carver desconegut fins fa pocs dies per a una servidora, per aquest Carver genial. La poesia de Carver no s’allunya massa de la seva narrativa, els temes són els mateixos i els seus personatges són aquests homes i dones grisos, que conformen l’anomenada “withe trash” americana, una veritable passarel·la de perdedors, outsiders, bevedors… que es mouran per un escenari decadent, en el qual el whisky barat correrà a litres enmig d’un paisatge desolador de caravanes de malamort, en les quals l'única música seran els crits i l’ambient, la misèria de qui ha nascut predestinat a ser un desgraciat. La desestructuració familiar, les relacions dramàtiques, l’alcoholisme i les penúries socials formaran aquest magnífic mosaic del món carverià. Segurament la seva pròpia existència (d’alcohòlic rehabilitat mil cops i finalment malalt de càncer) el va inspirar per crear la seva obra. Carver va entendre que per explicar la vida no feia falta recórrer a la retòrica, només calia ser un observador hàbil o un home experimentat en el fet de viure, i en la síntesi, en la brevetat va radicar el seu éxit narratiu: no feia falta la literatura supèrflua per copsar la realitat que volia retratar, les coses eren així, ras i curt, ja en tenia prou, en Chejov va trobar un mestre i un model, la seva poesia i prosa en són l'evidència.
Però tornem al Carver poeta, així com els seus contes van rebre l’aplaudiment unànime de la crítica, els seus poemes van quedar en un segon, per no dir tercer pla, però l’essència que desprenen són l’eix central de tota la seva obra, en ells hi trobem el Carver autèntic, els seus poemes seran molts cops la base, els solaments, dels seus contes. La seva obsessió per depurar allò que escrivia passava per un exercici de síntesi tan metòdic i implacable que de vegades contes i poemes quedaven reduïts a mers esborranys i, molts cops, només en va salvar el poema
No és estrany que a causa de la seva pròpia experiència vital i del seu estat, també vital, excel·lís en narrativa curta (i en poesia), ja que no exigien el grau de dedicació i concentració que requereix una novel·la i, Carver, que tenia talent natural per a la literatura, veia en el text breu una ancla salvadora que no arribava a ser un llast.
Us haureu adonat que quan parlo de Carver (tot i que inicialment només volia fer referència a la seva poesia) se me’n va el cap, la raó és que és un personatge que m’apassiona i que m’enganxa i que Carver poeta i Carver narrador són un, sol i irrepetible.
Probablement no heu entès res d’aquesta ressenya, ni jo mateixa veig que tingui ni cap ni peus, per això no us vull omplir més el cap de vent ni us vull fer llegir divagacions meves. Llegiu aquests poemes i opineu a través de les seves paraules (demano disculpes per la mala traducció, està feta del castellà, perquè, evidentment, en català tampoc hi ha el Carver poeta).
Si teniu curiositat podeu trobar, traduïts al castellà, diversos volums de poesia de Carver, us deixo dues referències: Un sendero nuevo a la cascada i Bajo una luz marina. Tots dos a Colección Visor de poesía.


Desocupat

Els qui eren millors que nosaltres

vivien còmodament en cases recentment pintades
amb vàters amb botó en tots els banys.
Actuaven com model i marca
coneguts.
Els qui no tenien treball, estaven tristos,
no els anava bé.
Les seves actuacions estacionaven
en calaixos, dins de cases polsoses,
on s'amuntegaven massa objectes inútils.
Els anys passen i tot i tots són reemplaçats.
Existeixen sempre, és el que diuen, noves oportunitats.
Però, si hem de dir la veritat,
a mi mai no em va agradar treballar.
El meu objectiu era romandre desocupat.
Aquest era el meu mèrit.
M'agradava la idea d'asseure'm en una cadira,
hores i hores, davant de lcasa, sense fer res
amb un barret al cap i prenent una gasosa.
És dolent això?
Fumar, escopir de tant en tant.
Tallar fusta amb el meu ganivet.
Hi ha quelcom dolent o maligne en això?
De vegades surto amb el meu gos a empaitar conills.
Ho heu de fer alguna vegada.
De vegades saludo un noi gros i ros com jo,
dient-li: ‘‘D'on et conec?’’.
Mai no li diguis: ‘‘Què vols ser de gran?’’


Naturalment


Una clariana entre els núvols.

El massís perfil de les muntanyes blaves
que retallen l'horitzó.
El groc apagat dels rostolls.
El riu molt negre.
Què estic fent en aquest lloc,
sol i carregat de culpes?
Em pregunto.

Segueixo menjant els gerds de la font.

Sense buscar-me problemes. Si fos mort,
me’n recordaria, no podria assaborir-les.
Res no és tan simple.
Sí, tot és així de simple. Naturalment.



Fill


Aquest matí m’ha desvetllat una veu

que tornava des de la meva infància.
La veu ha dit: “Aixeca’t!”,
i jo he saltat del llit.
És estrany, tota la nit, en els meus somnis
he estat cercant ‘aquest’ beneït lloc
on la meva mare pugui viure i ser feliç.
‘‘Si vols que embogeixi,
està bé, si aquest no és el teu desig,
per favor treu-me d'aquí’’, repetia la veu.
Em reconec com l’únic culpable.
Jo la vaig dur a aquesta ciutat que odia.
Jo vaig llogar la casa que odia, envoltada
de veïns que odia, plena de mobles
que odia.
‘‘Per què no em vas donar diners per gastar?’’
‘‘Vull tornar a Califòrnia, ara!’’, crida la veu.
‘‘Moriré si em quedo’’. ‘‘Vols que mori?’’
gemega la veu.

Aquest matí al món,

no hi havia respostes per  a aquesta pregunta
ni per a cap altra.
Sona el telèfon i sona, no deixa de sonar.
No m'apropo a l'aparell, tinc por de sentir una vegada més,
el meu nom.
El mateix nom que el meu pare va escoltar durant 53 anys.
Abans d'abandonar-nos.
Va morir després de dir: “Porta això a la cuina, fill’’.
La paraula “fill” dita pels seus llavis,
va tremolar a l'aire perquè tots la sentissin.



Dormint


Ell va adormir-se als meus braços.

Sobre una roca.
Sobre els seus peus,
sobre els peus d'algun desconegut.
Ell va adormir en busos, en trens, en avions.
Es va adormir estant de guàrdia.
Es va adormir a un costat de la ruta.
Es va adormir recolzat en una bossa de pomes.
Ell es va adormir en un bany públic.
A l’estadi.
Va dormir en un Jaguar descapotable
i dins d'una camioneta.
Va dormir als teatres.
A la presó.
Als vaixells.
Ell va dormir en cases derruïdes i en una ocasió
en un immens castell.
Va suportar adormit les fredes gotes de pluja
i els ardents raigs del sol.
Va dormir sobre cavalls.

Es va adormir sobre cadires.

Ell va dormir en esglésies, en hotels de luxe.
Ell va dormir sota sostres estranys tota la seva vida.
Ara, ell dorm cobert de terra.
Dorm i seguirà dormint.
Igual que un rei antic.



La ferida


Em vaig despertar amb una taca de sang resseca

enganxada en una de les meves parpelles. Una esgarrapada,
profunda, que creuava transversalment les arrugues del meu front.
Però, últimament, he estat dormint sol.
I em pregunto per què un home, fins i tot en un malson,
pot aixecar la seva pròpia mà per ferir-se la cara.

Aquest matí vull respondre aquesta pregunta

i altres semblants, mentre observo en silenci
el meu rostre reflectit en els vidres de la finestra.

dijous, 10 de maig del 2012

aParaula'm

Serp: perquè és la paraula que m'ha dit el Max, el meu fill, diu que és la paraula més bonica que ha sentit mai. Curta i contundent.

dimecres, 18 d’abril del 2012

KNOCKEMSTIFF de Donald Ray Pollock

De veritat: si us voleu perdre que no sigui a Knockemstiff, sud d’Ohio, és un cul de sac, un lloc apartat de la mà de Déu, un carreró sense sortida, l’arcàdia del No Future, de la desesperança, dels perdedors, d’aquells per als quals viure és una penitència. Knockemstiff és el cul del món, on nostre senyor va perdre l’espardenya. No hi aneu i si decidiu fer-ho, la responsabilitat és només vostra.
Si per alguna raó cau a les vostres mans aquest magnífic, cru, inqualificable llibre de relats de Donald Ray Pollock, penseu-vos-ho bé abans de llegir-lo, ja que pot ferir moltes sensibilitats perquè allò que es tracta a les seves històries no fa riure. Si de tota manera decidiu llegir-lo us recomano que deixeu el pròleg per al final: a mi em va migesguerrar la lectura i me’n vaig penedir només acabar-lo. El pròleg de Kiko Amat és excel·lent, però parla massa del llibre i de les històries que conté i, aleshores, sense voler, condiciona la lectura.
Enfronteu-vos a Knockemstiff a pèl, fer-ho previnguts us pot fer enrere, i seria una llàstima perquè us perdríeu un dels millors llibres de relats que una servidora ha llegit mai. De tota manera, val a dir, que els qui sigueu massa sensibles no cal que el toqueu perquè aquest llibre fa mal, molt mal. Quedeu avisats.
Donald Ray Pollock aconsegueix, al meu entendre, una cosa extremadamente difícil: fer literatura d’allò que difícilmente seria literaturalitzable, m’explico: el material humà amb què compta no té res d’èpic ni heroic (o potser, sí?), els personatges que poblen i protagonitzen Knockemstiff són outsiders socials, personatges que quan neixen ja saben que no acabaran bé, són personatges sense futur, sense somnis, sense esperança, sense res. L’única escletxa per fugir es troba en la mort, les drogues o l’alcohol. Donald Ray Pollock retrata una galeria de perdedors sense possible redempció, Knockemstiff no és més que un forat negre que ho xucla tot, un poble perdut, oblidat (és el poble natal del propi Pollock), on els seus habitants són zombies en vida que arrosseguen existències miserables, penoses, vergonyoses i la seva penitència és precisamente viure.
Amb un llenguatge cru, despullat de qualsevol ornament (en cert sentit recorda Carver), però proper, Pollock ens duu de la mà a Knockemstiff, ens guia a través dels seus espais i de la seva gent i a clatellades ens fa mirar, no ens deixa tancar els ulls, però no ens condiciona amb judicis morals, ens ensenya allò tal i com és, a través de la veu dels personatges que hi viuen. Si no hem nascut a Knockemstiff no podem tenir trons d’opinar. Ara que hi penso, potser Knockemstiff no és tan lluny, potser el tenim aquí al costat.

PD: Per cert, gràcies Eduardo L. T. per passar-me el conte de Pollock i fer-me descobrir aquest magnífic llibre.

dilluns, 16 d’abril del 2012

BENVINGUTS A BLOGVILLE!

El dissabte va despertar-se gris a Lleida. Des de feia dos dies tenia dos bitllets (d'anada i tornada a Barcelona) i en les darreres 24 hores em va passar pel cap anul·lar-los. Tenia un sopar a Barcelona amb 40 desconeguts, no coneixia ningú i la por i la vergonya m'atenallaven cada hora que passava, un nus a l'estómac em va fer dormir malament aquella nit i cansada i amb son vaig pujar a l'Avant que m'havia de portar cap a una situació nova i desconeguda que a aquelles hores em tirava enrere. Només una cosa em tranquil·litzava, la Marta, del Fanalet Blau, amb qui havia intercanviat paraules telefòniques m'esperaria a Plaça de Catalunya davant el Zurich, però hi havia un problema, no l'havia vist mai. A les sis de la tarda vaig arribar al lloc convingut i els nervis eren gairebé insuportables, vaig mirar per tots costats per veure si veia la Marta, a qui no havia vist mai, i de cop... la vaig veure, no sé com la vaig reconèixer i em vaig alleugerir: era com l'havia imaginat, els seus ulls blavíssims i la seva rialla franca em van tranquil·litzar i com si l'hagués conegut de tota la vida vam començar a caminar.
Vam arribar a l'Horiginal ii vaig recordar que havia de ser a la comissió organitzadora però que no sabia ben bé que havia de fer, no coneixia ningú dels meus companys i, jo, de fet, no havia organitzat res des de Lleida... Un cop dins, tot va ser deliciosament fàcil: la Rateta, la Glòria, la senyoreta Tikismikis, l'Helena... el veí i tots els altres em van abraçar i em van fer sentir com a casa com si els hagués conegut tota la vida i, de sobte tot va fluir com la seda, mai m'havia sentit tan bé entre desconeguts.
A continuació la gent va anar arribant i tothom se saludava, s'abraçava, es coneixia o es retrobava i el paisatge de blogville va esdevenir, de sobte, una gran comunitat d'amics.
La nit, la vetllda va passar en un sospir, es va fer tan curta que no va donar temps de saludar tothom, èrò la sensació, l'ambient que es respirava era d'absoluta comunió.
Dissabte vaig tenir l'oportunitat de conèixer blocaires admirats i seguits com el veí, la Kweilan, la Fanalet, la Viu i llegeix, la Carme Rosanas, el Robertinhos, la Clídice, l'Elfree, el Barbollaire... i tants d'altres i conèixer gent nova, magnífica i interessant com la Violette, la Rita, la super RaTeTa, la Glòria, La Senyoreta Tikis, el Joan, la Geròniama, la Cris, la Joana... i un llarg etcètera de persones magnífiques, precioses per dins i fora. Dissabte vaig tenir l'oportunitat de conèixer nova gent, nous blocs. Per tot això vull agrair tots els que van ser al sopar haver-me permès compartir amb ells una nit màgica, perfecta, rodona i inigualable.
No tinc prou paraules d'agraiment per dir tot allò que em bull per dins, em queda un record inesborrable d'aquesta irrepetible nit d'abril, dels vostres somriures, de la vostra empenta i de la vostra personalitat. Mil gràcies per ser-hi, i mil gràcies per deixar-m'hi ser, i, sobretot, sobretot, mil gràcies al super veí de dalt per fer que aquest somni es fes realitat.
Nois i noies, sou fantàstics, us vull tornar a veure molt aviat. Blogville és una realitat i és el lloc més acollidor del món. Muacssssssss!

dilluns, 2 d’abril del 2012

JO MAI MAI - Joan Dausà i Els Tipus d'Interès



"Tots tenim històries que guardem per a nosaltres i un dia decidim compartir."

Avui aquesta entrada va per a la meva cunyadeta Judit i per a tots aquells que mai mai han... Espero que us agradi i, al mateix temps, desitjo molts èxits al Joan Dausà en aquesta aventura musical. A mi m'encanta, i a vosaltres?

Jo mai mai...

dijous, 29 de març del 2012

HISTÒRIES VEÏNALS

diumenge, 25 de març del 2012

ANTONIO TABUCCHI (1943-2012)

Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia,
não há nada mais simples.
Tem só duas datas - a da minha nascença e a da minha morte.
Entre uma e outra todos os dias são meus.

(Fernando Pessoa)

TABACARIA
(Fernando Pessoa)


Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.

Janelas do meu quarto,
Do meu quarto de um dos milhões do mundo que ninguém sabe quem é
(E se soubessem quem é, o que saberiam?),
Dais para o mistério de uma rua cruzada constantemente por gente,
Para uma rua inacessível a todos os pensamentos,
Real, impossivelmente real, certa, desconhecidamente certa,
Com o mistério das coisas por baixo das pedras e dos seres,
Com a morte a por umidade nas paredes e cabelos brancos nos homens,
Com o Destino a conduzir a carroça de tudo pela estrada de nada.

Estou hoje vencido, como se soubesse a verdade.
Estou hoje lúcido, como se estivesse para morrer,
E não tivesse mais irmandade com as coisas
Senão uma despedida, tornando-se esta casa e este lado da rua
A fileira de carruagens de um comboio, e uma partida apitada
De dentro da minha cabeça,
E uma sacudidela dos meus nervos e um ranger de ossos na ida.

Estou hoje perplexo, como quem pensou e achou e esqueceu.
Estou hoje dividido entre a lealdade que devo
À Tabacaria do outro lado da rua, como coisa real por fora,
E à sensação de que tudo é sonho, como coisa real por dentro.

Falhei em tudo.
Como não fiz propósito nenhum, talvez tudo fosse nada.
A aprendizagem que me deram,
Desci dela pela janela das traseiras da casa.
Fui até ao campo com grandes propósitos.
Mas lá encontrei só ervas e árvores,
E quando havia gente era igual à outra.
Saio da janela, sento-me numa cadeira. Em que hei de pensar?

Que sei eu do que serei, eu que não sei o que sou?
Ser o que penso? Mas penso tanta coisa!
E há tantos que pensam ser a mesma coisa que não pode haver tantos!
Gênio? Neste momento
Cem mil cérebros se concebem em sonho gênios como eu,
E a história não marcará, quem sabe?, nem um,
Nem haverá senão estrume de tantas conquistas futuras.
Não, não creio em mim.
Em todos os manicômios há doidos malucos com tantas certezas!
Eu, que não tenho nenhuma certeza, sou mais certo ou menos certo?
Não, nem em mim...
Em quantas mansardas e não-mansardas do mundo
Não estão nesta hora gênios-para-si-mesmos sonhando?
Quantas aspirações altas e nobres e lúcidas -
Sim, verdadeiramente altas e nobres e lúcidas -,
E quem sabe se realizáveis,
Nunca verão a luz do sol real nem acharão ouvidos de gente?
O mundo é para quem nasce para o conquistar
E não para quem sonha que pode conquistá-lo, ainda que tenha razão.
Tenho sonhado mais que o que Napoleão fez.
Tenho apertado ao peito hipotético mais humanidades do que Cristo,
Tenho feito filosofias em segredo que nenhum Kant escreveu.
Mas sou, e talvez serei sempre, o da mansarda,
Ainda que não more nela;
Serei sempre o que não nasceu para isso;
Serei sempre só o que tinha qualidades;
Serei sempre o que esperou que lhe abrissem a porta ao pé de uma parede sem porta,
E cantou a cantiga do Infinito numa capoeira,
E ouviu a voz de Deus num poço tapado.
Crer em mim? Não, nem em nada.
Derrame-me a Natureza sobre a cabeça ardente
O seu sol, a sua chava, o vento que me acha o cabelo,
E o resto que venha se vier, ou tiver que vir, ou não venha.
Escravos cardíacos das estrelas,
Conquistamos todo o mundo antes de nos levantar da cama;
Mas acordamos e ele é opaco,
Levantamo-nos e ele é alheio,
Saímos de casa e ele é a terra inteira,
Mais o sistema solar e a Via Láctea e o Indefinido.

(Come chocolates, pequena;
Come chocolates!
Olha que não há mais metafísica no mundo senão chocolates.
Olha que as religiões todas não ensinam mais que a confeitaria.
Come, pequena suja, come!
Pudesse eu comer chocolates com a mesma verdade com que comes!
Mas eu penso e, ao tirar o papel de prata, que é de folha de estanho,
Deito tudo para o chão, como tenho deitado a vida.)

Mas ao menos fica da amargura do que nunca serei
A caligrafia rápida destes versos,
Pórtico partido para o Impossível.
Mas ao menos consagro a mim mesmo um desprezo sem lágrimas,
Nobre ao menos no gesto largo com que atiro
A roupa suja que sou, em rol, pra o decurso das coisas,
E fico em casa sem camisa.

(Tu que consolas, que não existes e por isso consolas,
Ou deusa grega, concebida como estátua que fosse viva,
Ou patrícia romana, impossivelmente nobre e nefasta,
Ou princesa de trovadores, gentilíssima e colorida,
Ou marquesa do século dezoito, decotada e longínqua,
Ou cocote célebre do tempo dos nossos pais,
Ou não sei quê moderno - não concebo bem o quê -
Tudo isso, seja o que for, que sejas, se pode inspirar que inspire!
Meu coração é um balde despejado.
Como os que invocam espíritos invocam espíritos invoco
A mim mesmo e não encontro nada.
Chego à janela e vejo a rua com uma nitidez absoluta.
Vejo as lojas, vejo os passeios, vejo os carros que passam,
Vejo os entes vivos vestidos que se cruzam,
Vejo os cães que também existem,
E tudo isto me pesa como uma condenação ao degredo,
E tudo isto é estrangeiro, como tudo.)

Vivi, estudei, amei e até cri,
E hoje não há mendigo que eu não inveje só por não ser eu.
Olho a cada um os andrajos e as chagas e a mentira,
E penso: talvez nunca vivesses nem estudasses nem amasses nem cresses
(Porque é possível fazer a realidade de tudo isso sem fazer nada disso);
Talvez tenhas existido apenas, como um lagarto a quem cortam o rabo
E que é rabo para aquém do lagarto remexidamente

Fiz de mim o que não soube
E o que podia fazer de mim não o fiz.
O dominó que vesti era errado.
Conheceram-me logo por quem não era e não desmenti, e perdi-me.
Quando quis tirar a máscara,
Estava pegada à cara.
Quando a tirei e me vi ao espelho,
Já tinha envelhecido.
Estava bêbado, já não sabia vestir o dominó que não tinha tirado.
Deitei fora a máscara e dormi no vestiário
Como um cão tolerado pela gerência
Por ser inofensivo
E vou escrever esta história para provar que sou sublime.

Essência musical dos meus versos inúteis,
Quem me dera encontrar-me como coisa que eu fizesse,
E não ficasse sempre defronte da Tabacaria de defronte,
Calcando aos pés a consciência de estar existindo,
Como um tapete em que um bêbado tropeça
Ou um capacho que os ciganos roubaram e não valia nada.

Mas o Dono da Tabacaria chegou à porta e ficou à porta.
Olho-o com o deconforto da cabeça mal voltada
E com o desconforto da alma mal-entendendo.
Ele morrerá e eu morrerei.
Ele deixará a tabuleta, eu deixarei os versos.
A certa altura morrerá a tabuleta também, os versos também.
Depois de certa altura morrerá a rua onde esteve a tabuleta,
E a língua em que foram escritos os versos.
Morrerá depois o planeta girante em que tudo isto se deu.
Em outros satélites de outros sistemas qualquer coisa como gente
Continuará fazendo coisas como versos e vivendo por baixo de coisas como tabuletas,

Sempre uma coisa defronte da outra,
Sempre uma coisa tão inútil como a outra,
Sempre o impossível tão estúpido como o real,
Sempre o mistério do fundo tão certo como o sono de mistério da superfície,
Sempre isto ou sempre outra coisa ou nem uma coisa nem outra.

Mas um homem entrou na Tabacaria (para comprar tabaco?)
E a realidade plausível cai de repente em cima de mim.
Semiergo-me enérgico, convencido, humano,
E vou tencionar escrever estes versos em que digo o contrário.

Acendo um cigarro ao pensar em escrevê-los
E saboreio no cigarro a libertação de todos os pensamentos.
Sigo o fumo como uma rota própria,
E gozo, num momento sensitivo e competente,
A libertação de todas as especulações
E a consciência de que a metafísica é uma consequência de estar mal disposto.

Depois deito-me para trás na cadeira
E continuo fumando.
Enquanto o Destino mo conceder, continuarei fumando.

(Se eu casasse com a filha da minha lavadeira
Talvez fosse feliz.)
Visto isto, levanto-me da cadeira. Vou à janela.
O homem saiu da Tabacaria (metendo troco na algibeira das calças?).
Ah, conheço-o; é o Esteves sem metafísica.
(O Dono da Tabacaria chegou à porta.)
Como por um instinto divino o Esteves voltou-se e viu-me.
Acenou-me adeus, gritei-lhe Adeus ó Esteves!, e o universo
Reconstruiu-se-me sem ideal nem esperança, e o Dono da Tabacaria sorriu.

dimecres, 14 de març del 2012

ADÉU, CAPITANA!



TERESA PÀMIES IN MEMORIAM (1914-2012)

"Però aquell dia, una dona de Manresa, mare de família i sense carnet, ni de partit, ni de sindicat, ni d'orfeó ni de cercle cultural o parroquial, va demostrar que els grans capitans no sempre necessiten una ideologia. Trenta-dos mesos de guerra havien ensenyat moltes coses a la nostra capitana manresana. Li havien matat l'home al front; havia quedat vídua amb dos fills de tres i cinc anys i fugia perquè la vídua d'un roig, en una ciutat petita, podia tenir dificultats que ningú no li hauria ajudat a resoldre. Havia treballat sempre a la fàbrica de filatures, guanyant el pa dels seus fills i substituint braços que podien agafar un fusell. No digué mai que ho feia 'per la causa', i es malfiava, instintivament, dels que pronunciaven discursos i volien donar ordres en nom de qualsevol anagrama. Tenia una energia moral absolutament natural i de la mateixa manera que mantenia i educava els fills sense pare, es comportava entre la gent, no pas fent la feina dels altres sinó ajudant-los a fer-la amb l'exemple del seu tremp i uns dots d'organització tan naturals com aquella energia que emanava.

No. Els millors no eren als nostres rengles. La força dirigent, l'avantguarda d'aquell petit destacament fou una dona sense partit, mentre d'altres que eren militants s'esfondraven per manca de solidesa moral."

Quan érem capitans, Teresa Pàmies

diumenge, 11 de març del 2012

SOPAR BLOCAIRE!


Companys i companyes blocaires,
avui faig una entrada diferent, però l'ocasió s'ho val, uns quants companys dels blocs que seguiu habitualment, capitanejats pel Veí de Dalt, han decidit muntar-ne una de grossa: el dia 14 d'abril, a Barcelona, es farà un SUPER SOPAR VEÏNAL per a tots els amics blocaires que hi vulgueu ser, crec que és una iniciativa fantàstica, ja que tindrem l'oportunitat de conèixer-nos tots una mica i fer-la petar en un ambient de festa. A mi, personalment, em fa una il·lusió immensa assistir-hi, ja que de vegades el bloc és massa impersonal, tot i intuir-se darrere persones fantàstiques. M'encanta la idea de desvirtualitzar per un dia les trobades als blocs respectius i poder encaixar mans i donar petons a tots aquells de vosaltres als quals segueixo habitualment per la xarxa.
ANIMEU-VOS pot ser genial una trobada així.

SI US HA PICAT EL CUQUET, US VE DE GUST PASSAR UNA VETLLADA AMB BONA MÚSICA, BONA COMPANYIA I BON MENJAR, NOMÉS CAL QUE FEU UN CORREU A: soparveinal@gmail.com, i tindreu molta més informació.

M'agradaria moltíssim conèixer-vos i xerrar una bona estona amb vosaltres. Us apunteu?

dijous, 23 de febrer del 2012

EXTREMELY LOUD & INCREDIBLY CLOSE de Jonathan Safran Foer

Qui segueix més o menys de manera habitual aquest bloc sap la meva preferència (gairebé reverencial), a l’hora de triar lectures, pels escriptors nord-americans actuals. Avui no faig cap excepció, però hi ha una mica de trampa, aquesta ressenya era una de les que tenia previstes en un mig termini, però una estrena cinematogràfica –la setmana que ve- m’ha fet avançar la publicació
Avui, doncs, faig un post oportunista, el divendres vinent estrenen la pel·lícula Tan fuerte, tan cerca (no entenc per què s’ha traduït així, ni llibre ni pel·licula) basada en el bestseller de Jonathan Safran Foer Extremely loud & Incredibly close. Va ser aquest estiu que vaig fer la lectura i em sembla curiós que algú hagi decidit fer-ne una pel·lícula, ja que aparentment no és un llibre per portar-lo a la pantalla. Qui l’hagi llegit sabrà de què parlo. Safran Foer en aquesta novel·la capgira i regira el llenguatge clàssic de la narració: experimenta amb els espais, la tipografia, les imatges i recursos visuals diversos i pareix com a resultat una novel·la sorprenent per innovadora en la forma i per tan extremadament commovedora en el fons. Un llibre magnífic.
Aquesta és una novel·la post 11S (fou escrita el 2005), però no és pas una història explicada des del victimisme i la sensibleria fàcil, no. Aquesta és una història de reflexió, de redreçament, de record, però no pas d’autocompassió. En aquesta història, Oskar Schell, un nen molt, molt especial de nou anys que ha perdut el seu pare en l’atemptat de les Torres bessones, topa per casualitat amb un misteri que donarà el tret de sortida a aquesta magnífica història coral. Una clau i una nota amb la paraula “Black” duran Oskar a emprendre un trepidant viatge iniciàtic per Nova York a la recerca de respostes. En aquest emocionant periple vital, el lector podrà contemplar a través de la història d’aquest nen excepcional i de la seva família, la història d’una ciutat que sent encara molt dins el retruc de la pèrdua però que malgrat tot mira amb esperança el futur. La història d’Oskar és la història d’una ciutat sencera, milions d’històries en una, en la qual els personatges traspuen sensibilitat i solidaritat. Aquesta és una història de superació, d’amor, d’amistat, de sentiment. Una història que fa creure de nou amb la raça humana. Una novel·la magnífica, emocionant i emotiva, tendra, propera, extremadament humana. Qui la llegeixi trobarà un molt de l’inoblidable Holden (del Vigilant en el Camp de sègol) en Oskar i probablement reminiscències de Salinger en el discurs, però Jonathan Safran Foer actualitza el llenguatge i la visió, a través dels ulls d’Oskar i de la seva veu. Aneu a veure la pel·lícula si voleu, però no us podeu perdre en cap cas la lectura del llibre.

dilluns, 13 de febrer del 2012

PLUJA DE GEL de Peter Stamm

Torno després de dies de silenci. Porto sota el braç una lectura recent, una lectura casual, que s’havia de reduir a un conte però que es va allargar a tot un llibre. Quatre hores de lectura ininterrompuda i, després, una ressenya. Gèlida, freda com aquest hivern.
Dec aquesta lectura al meu amic Eduard Batlle, poeta i company, que va suggerir-me un bon dia aquesta descoberta seva, sabent el meu gust literari. “Llegeix el primer conte i em dius què et sembla”. Vaig llegir el primer, i el segon, i el tercer… i així fins acabar els nou relats que componen el llibre. Quatre hores i un fred intern.
Sé quina sensación va quedar-me després de la lectura i recordo que a mesura que passava per les històries d’Stamm havia de tapar-me amb la manta, arraulida al sofà, perquè un calfred em recorria el cos. Llegir Stamm és com llegir Carver, cru, fred, incissiu. Llenguatge nu, precís, auster que explica realitats crues, fredes i feridores. Aquest autor també fa mal. No hi ha ornaments, ni floritures, no hi ha exhibició de llenguatge, només hi ha història: pura i dura. El seu és un estil minimalista, tan fred, que fins i tot, el malaguanyat Carver ens pot semblar tendre i càlid.
El relat que obre el recull “En el llac de gel” ja ens comença a mostrar per on aniran els trets, com ens mostrarà els seus personatges (que m’agraden tant!) marginals, ferits, incomplets i solitaris, gairebé sempre supervivents que no poden encaixar de cap manera en el món que els envolta. L’amor, el desamor o la manca de l’amor mateix conduirà les seves vides no se sap ben bé cap on, però la mentida, les falsetats i les aparences regiran els seus actes, sigui per supervivència (com he dit abans) o per simple i pura covardia.
Stamm recorda Raymond Carver, Richard Ford, Lorrie Moore i tants d’altres que han fet aquest retrat tan proper, hiperrealista i brut d’aquest entorn nostre, d’aquests personatges anònims, vulgars que arrosseguen existències penoses i intrascendents que transporten misèries sobre les espatlles, però que l’anonimat els salvarà de no trascendir a la història com a miserables. Els personatges d’Stamm som nosaltres. Sovint no ens agraden els escriptors com Stamm perquè llegir-los ens obliga a mirar-nos al mirall tot i saber que la imatge que ens retornarà no ens agradarà, ja que tenim la certesa que és la nostra imatge real.

dimarts, 7 de febrer del 2012

PER ALS MEUS COMPANYS MAÑANEROS....

Fa dies que no escric, però he cregut que avui havia de fer una entrada, una entrada de solidaritat amb els meus companys i amics que treballen al diari La Mañana de Lleida, que des de fa molt de temps ho estan passant molt malament. Els dec a tots ells, sobretot, haver après tot el que sé sobre la professió, haver-me ensenyat a ser una bona amiga, a rebre sense demanar res a canvi, haver compartit amb ells els millors anys de la meva vida. La Mañana és, ha estat i serà sempre el meu diari, però no a qualsevol preu. Que mori dignament, que tanqui, però que pagui el que deu als meus companys, als meus amics, als millors prefessionals amb els que he treballat. Molts ànims a tots, molta força i no defalliu ara... només cal fer un últim esprint.
Adjunto la carta de resposta a la imfame contra i editorial que el senyor RP ha publicat avui, prou mentides i manipulacions, nosaltres sí estimem aquest diari. No embruti més el seu nom (demano disculpes per posar la versió castellana de la rèplica).
Aquest post és per vosaltres, companys.

Comunicat del Comitè de Vaga del diari La Mañana

(Versió castellà)

"En respuesta al artículo firmado por Ramon Pedrós en la edición del martes 7 de febrero del diario La Mañana, y al editorial de ese mismo día, el Comité de Huelga quiere puntualizar lo siguiente.

Nadie de los que están en huelga desea “contribuir ni directa ni indirectamente a asestar una herida mortal a nuestro diario”, una acusación sorprendente cuando procede de una persona conocida como el ‘figurante’ por su capacidad y conocimientos al frente de un diario local, un periodista que alardea de currículum, amistades y contactos, que aterrizó en el diario hace tres años como la panacea universal y cuya aportación, cobrando cinco veces más que cualquiera de los redactores, se ha limitado a acentuar la cuesta abajo y a echar –sin indemnización alguna, será cuestión de la línea editorial de la casa- a diez trabajadores algunos de los cuales llevaban 25 años en La Mañana y sin duda tenían más motivos que él para hablar de ‘nuestro diario’. En cualquier caso, y para que no se diga que somos parte interesada, el director puede pedir más detalles a la propia empresa sobre la valoración que hace de su trabajo al frente del diario y sobre lo acertado de su contratación.

En el editorial se ofrecen detalles, todos ellos ciertos, acerca de las votaciones sobre la huelga y se recrea en lo ajustado de la votación. Es de esperar que en siguientes entregas continúe en la misma línea de transparencia y ofrezca más detalles al respecto. Por ejemplo, podría explicar cuántas empresas están integradas en el grupo, cuántos trabajadores son amigos y familiares de la empresa y cuántos meses se les adeuda a cada empleado (seis meses, cinco meses, cuatro, tres,… sigan la cuenta atrás) para así hacernos una idea más exacta del resultado y, sobre todo, del sentido de las votaciones.

Podría explicar también que los nueve votos favorables a la huelga en las otras dos empresas del grupo corresponden a periodistas que querían ejercer su derecho a la protesta y que se han visto obligados a trabajar ante el voto negativo de trabajadores/amigos de la casa, personal que no participa en la redacción del diario, como repartidores, impresores, personal de mantenimiento, etc…

De paso puede explicar también los movimientos que desde la empresa se han llevado a cabo para tratar de cubrir las vacantes, movimientos que desde luego dejan en nada a la supuesta “campaña de intoxicación” que atribuye a los huelguistas (ni ha habido piquetes ni los habrá), puede dar detalles sobre las promesas de liquidar la deuda que se han hecho a quienes sigan a su lado, aderezadas con ascensos de categoría y ofertas a trabajadores eventuales de fin de semana, algunas de ellas dirigidas –en el colmo de la ignorancia- al hijo de uno de los ‘expulsados’ en el pasado mes de noviembre.

Del mismo modo puede explicar cuál es la situación del preconcurso de acreedores abierto el pasado noviembre y del que los trabajadores no tienen ninguna información desde el día 14 de aquel mes a pesar de que el abogado de la empresa (¿sería otro figurante?) se comprometió a informar semanalmente.

Por último, queríamos agradecerle a Ramon Pedrós que haya tenido el detalle de ‘legitimar’ la huelga al admitir que hay unas “demoras salariales”. Es todo un avance que reconozca que existen esos problemas cuando, hace poco más de una semana, en otro artículo, lo atribuía todo a la rumorología alimentada por la “competencia” y a conspiraciones judeomasónicas que, sin embargo, ahora sigue insistiendo en situar detrás de la huelga. En cualquier caso, cabría recordarle que no hacía falta que diese su bendición para ejercer uno de los derechos de los trabajadores, al igual que él está en su derecho de seguir haciendo el papelón de su vida, algo que a partir de ahora también podrá incluir en su extenso currículum".