dimecres, 25 de març del 2009

THE CATCHER IN THE RYE de Jerome David Salinger



Vagi d'avançada que no sóc fetitxista, ni paranòica com el personatge de Mel Gibson a Conspiración, tampoc sóc cap psicòpata que vagi disparant els Lenon de l'escala amb un exemplar del Vigilant a la butxaca, ni em busca l'FBI. Pèrò sí us puc dir que amb la novel·la de Salinger em passa alguna cosa estranya.
Deixant de banda la història negra que arrossega el llibre i la peculiar manera de ser del seu escriptor, temes dels quals podreu trobar informació en milers de webs i blocs, intentaré parlar d'un llibre que quan vaig començar el bloc em vaig prohibir a mi mateixa parlar-ne.
Tpthom té una cançó, una pel·lícula, un llibre, un objecte que per alguna raó o per una altra representa alguna cosa més que una cançó, una pel·lícula, un llibre o un objecte. Per a mi el vigilant és com una mena d'amulet, amb els anys ha anat suavitzant la seva influènccia sobre mi, però sempre és el primer llibre que em ve al cap quan algú em pregunta pel llibre de la meva vida. De fet quan vaig decidir fer un bloc sobre lectures, gairebé em va sortir a l'instant el títol El guant de l'Allie, se'm feia impensable posar qualsevol altre encapçalament al bloc: si havia de parlar de llibres la primera referència que havia de donar, la meva carta de presentació havia de remetre a la novel·la de Salinger. Era l'únic que sabia segur.
És probablement la novel·la que conec més a fons, que he llegit, llegit i llegit més vegades i amb tot em costa moltíssim parlar sobre ell. No vull dir que sigui el millor llibre que he llegit, ni el més ben escrit, ni tampoc que expliqui una història extraordinària... no vull caure en l'error de comparar-lo amb altre grans llibres, ni tampoc pretenc que agradi a tothom (tot i que em costa entendre que no agradi a tothom), però és el meu llibre. Algú em va dir que si hagués de triar alguna novel·la que li agradaria haver escrit, triaria sense cap mena de dubte El vigilant en el camp de sègol. Si m'ho preguntessin a mi respondria exactament el mateix. Amb tot sóc conscient que molta gent la considera sobrevalorada, senzilla, simple... Però la literatura és així hi ha un llibre per a cadascun de nosaltres i jo ja he trobat el meu.
La seva influència em segueix des de l'adolescència quan me'l van fer llegir a filosofia (aleshores el vaig llegir en castellà, El guardián entre el centeno). Aquesta primera lectura em remoure i ja llavors li vaig veure alguna cosa. Ja començava a ser el meu vigilant. A la universitat en vaig fer les següents lectures (4 o 5) i ja irremediablement s'havia convertit en el meu llibre. Em va arribar a influenciar tant que vaig arribar a pensar que seria incapaç de sortir amb un noi que no li hagués agradat El vigilant en el camp de sègol (ara sí que semblo una mica paranoica).
Amb els anys la nostra relació s'ha estabilitzat i hem passat de la fogositat inicial a un matrimoni estable (això sí, amb una fidelitat incondicional); però amb tot encara m'agafen rampells passionals i no me'n puc estar de posar-lo any rere any com a lectura obligatòria per als meus alumnes de 4t d'ESO; així tinc l'excusa de rellegir-lo, de repassar-lo i d'assegurar-me que la nostra és una relació per a tota la vida.

dijous, 5 de març del 2009

SI UN MATÍ D'ESTIU UN NEN de Roberto Cotroneo

En els projectes sóc una mica com el Barça: arrancada de cavall i parada de ruc. Amb el bloc m'ha passat justament això, vaig començar molt il·lusionada, empesa per un no sé què... passats els dies, però, aquella mena d'il·lusió que se sent quan inicies alguna cosa es va esvair i va arribar a ser gairebé una obligació (autoimposada, és clar! ningú m'havia demanat fer un bloc ni res semblant). Així que de la mateixa manera que el vaig començar, el vaig deixar en kit kat. Avui, però, hi torno, perquè m'ha vingut de gust parlar d'aquest llibre.

Per què
Si un matí d'estiu un nen. Carta al meu fill sobre l'amor als llibres de Roberto Cotroneo és una obra per al Max, el meu fill. La història de com el vaig descobrir i com va arribar a les meves mans és la mateixa que la de molts altres llibres que m'han fet pensar. És una altra recomanació del Xavier Macià, però tot i així dic que el llibre és del Max perquè per a ell vull que siguin les seves pàgines i espero que d'aquí uns anys pugui ajudar-lo a descobrir tot allò que ens aporta la literatura.
Quan vaig llegir per primera vegada Si un matí d'estiu un nen, tenia 20 anys, i vaig fer la lectura per pura curiositat, era la meva època italocalvinista i feia relativament poc que havia llegit Si una nit d'hivern un viatger, em picava el cuquet el títol i volia descobrir perquè Cotroneo havia establert aquest paral·lelisme amb l'obra d'Italo Calvino. La primera sorpresa que em vaig endur va ser el lloc on vaig trobar el llibre: després de rodar per les llibreries convencionals de Lleida i no trobar-lo, vaig anar a raure a una llibreria preciosa de literatura infantil i juvenil que es deia Rondalles (malhauradament desapareguda) i allí, a la secció de literatura juvenil vaig trobar-lo.
Va ser amor a primera vista, gràcies a la seva lectura vaig valorar encara més el paper decisiu dels meus pares, del padrí Josep i de les meves germanes grans en el meu bagatge literari, gràcies a ells havia descobert el fantàstic món dels llibres, de les novel·les i de les històries de ficció; gràcies a ells m'havia fet més rica i més lliure i havia trobat respostes inesperades a preguntes que pensava que no en podien tenir. Aquestes sensacions ja em van sobrevenir en aquell primer moment, quan encara era només filla.
Fa un mes vaig rellegir Si un matí d'estiu un nen, i el llibre va prendre de cop una nova dimensió que no havia sabut veure fins ara. La meva condició vital ha canviat radicalment des d'aquella primera lectura. Ara, ja no sóc el Francesco, he passat a ser la mare i per tant la transmissora d'aquest llegat universal. M'agradaria ser capaç de poder transmetre al meu fill aquest amor pels llibres com ho van fer en el seu moment les persones que més m'estimen. Si no ho haguessin fet, probablement avui seria una persona diferent.
Per tant, avui que el Max és a punt de fer els 23 mesos li he regalat un llibre i m'he fet la ferma promesa d'explicar-li cada dia una història i mostrar-li que a través de la literatura, dels contes, descobrim nous matisos del món que ens envolta.

"Perquè els llibres són així, petit Francesco: no han de menester el món, és el món el que els ha de menester. Recorda't de les paraules del venerable Borges: todas las cosas del mundo llevan a una cita o a un libro...". (Si un matí d'estiu un nen, Roberto Cotroneo)