dijous, 23 de febrer de 2012

EXTREMELY LOUD & INCREDIBLY CLOSE de Jonathan Safran Foer

Qui segueix més o menys de manera habitual aquest bloc sap la meva preferència (gairebé reverencial), a l’hora de triar lectures, pels escriptors nord-americans actuals. Avui no faig cap excepció, però hi ha una mica de trampa, aquesta ressenya era una de les que tenia previstes en un mig termini, però una estrena cinematogràfica –la setmana que ve- m’ha fet avançar la publicació
Avui, doncs, faig un post oportunista, el divendres vinent estrenen la pel·lícula Tan fuerte, tan cerca (no entenc per què s’ha traduït així, ni llibre ni pel·licula) basada en el bestseller de Jonathan Safran Foer Extremely loud & Incredibly close. Va ser aquest estiu que vaig fer la lectura i em sembla curiós que algú hagi decidit fer-ne una pel·lícula, ja que aparentment no és un llibre per portar-lo a la pantalla. Qui l’hagi llegit sabrà de què parlo. Safran Foer en aquesta novel·la capgira i regira el llenguatge clàssic de la narració: experimenta amb els espais, la tipografia, les imatges i recursos visuals diversos i pareix com a resultat una novel·la sorprenent per innovadora en la forma i per tan extremadament commovedora en el fons. Un llibre magnífic.
Aquesta és una novel·la post 11S (fou escrita el 2005), però no és pas una història explicada des del victimisme i la sensibleria fàcil, no. Aquesta és una història de reflexió, de redreçament, de record, però no pas d’autocompassió. En aquesta història, Oskar Schell, un nen molt, molt especial de nou anys que ha perdut el seu pare en l’atemptat de les Torres bessones, topa per casualitat amb un misteri que donarà el tret de sortida a aquesta magnífica història coral. Una clau i una nota amb la paraula “Black” duran Oskar a emprendre un trepidant viatge iniciàtic per Nova York a la recerca de respostes. En aquest emocionant periple vital, el lector podrà contemplar a través de la història d’aquest nen excepcional i de la seva família, la història d’una ciutat que sent encara molt dins el retruc de la pèrdua però que malgrat tot mira amb esperança el futur. La història d’Oskar és la història d’una ciutat sencera, milions d’històries en una, en la qual els personatges traspuen sensibilitat i solidaritat. Aquesta és una història de superació, d’amor, d’amistat, de sentiment. Una història que fa creure de nou amb la raça humana. Una novel·la magnífica, emocionant i emotiva, tendra, propera, extremadament humana. Qui la llegeixi trobarà un molt de l’inoblidable Holden (del Vigilant en el Camp de sègol) en Oskar i probablement reminiscències de Salinger en el discurs, però Jonathan Safran Foer actualitza el llenguatge i la visió, a través dels ulls d’Oskar i de la seva veu. Aneu a veure la pel·lícula si voleu, però no us podeu perdre en cap cas la lectura del llibre.

dilluns, 13 de febrer de 2012

PLUJA DE GEL de Peter Stamm

Torno després de dies de silenci. Porto sota el braç una lectura recent, una lectura casual, que s’havia de reduir a un conte però que es va allargar a tot un llibre. Quatre hores de lectura ininterrompuda i, després, una ressenya. Gèlida, freda com aquest hivern.
Dec aquesta lectura al meu amic Eduard Batlle, poeta i company, que va suggerir-me un bon dia aquesta descoberta seva, sabent el meu gust literari. “Llegeix el primer conte i em dius què et sembla”. Vaig llegir el primer, i el segon, i el tercer… i així fins acabar els nou relats que componen el llibre. Quatre hores i un fred intern.
Sé quina sensación va quedar-me després de la lectura i recordo que a mesura que passava per les històries d’Stamm havia de tapar-me amb la manta, arraulida al sofà, perquè un calfred em recorria el cos. Llegir Stamm és com llegir Carver, cru, fred, incissiu. Llenguatge nu, precís, auster que explica realitats crues, fredes i feridores. Aquest autor també fa mal. No hi ha ornaments, ni floritures, no hi ha exhibició de llenguatge, només hi ha història: pura i dura. El seu és un estil minimalista, tan fred, que fins i tot, el malaguanyat Carver ens pot semblar tendre i càlid.
El relat que obre el recull “En el llac de gel” ja ens comença a mostrar per on aniran els trets, com ens mostrarà els seus personatges (que m’agraden tant!) marginals, ferits, incomplets i solitaris, gairebé sempre supervivents que no poden encaixar de cap manera en el món que els envolta. L’amor, el desamor o la manca de l’amor mateix conduirà les seves vides no se sap ben bé cap on, però la mentida, les falsetats i les aparences regiran els seus actes, sigui per supervivència (com he dit abans) o per simple i pura covardia.
Stamm recorda Raymond Carver, Richard Ford, Lorrie Moore i tants d’altres que han fet aquest retrat tan proper, hiperrealista i brut d’aquest entorn nostre, d’aquests personatges anònims, vulgars que arrosseguen existències penoses i intrascendents que transporten misèries sobre les espatlles, però que l’anonimat els salvarà de no trascendir a la història com a miserables. Els personatges d’Stamm som nosaltres. Sovint no ens agraden els escriptors com Stamm perquè llegir-los ens obliga a mirar-nos al mirall tot i saber que la imatge que ens retornarà no ens agradarà, ja que tenim la certesa que és la nostra imatge real.

dimarts, 7 de febrer de 2012

PER ALS MEUS COMPANYS MAÑANEROS....

Fa dies que no escric, però he cregut que avui havia de fer una entrada, una entrada de solidaritat amb els meus companys i amics que treballen al diari La Mañana de Lleida, que des de fa molt de temps ho estan passant molt malament. Els dec a tots ells, sobretot, haver après tot el que sé sobre la professió, haver-me ensenyat a ser una bona amiga, a rebre sense demanar res a canvi, haver compartit amb ells els millors anys de la meva vida. La Mañana és, ha estat i serà sempre el meu diari, però no a qualsevol preu. Que mori dignament, que tanqui, però que pagui el que deu als meus companys, als meus amics, als millors prefessionals amb els que he treballat. Molts ànims a tots, molta força i no defalliu ara... només cal fer un últim esprint.
Adjunto la carta de resposta a la imfame contra i editorial que el senyor RP ha publicat avui, prou mentides i manipulacions, nosaltres sí estimem aquest diari. No embruti més el seu nom (demano disculpes per posar la versió castellana de la rèplica).
Aquest post és per vosaltres, companys.

Comunicat del Comitè de Vaga del diari La Mañana

(Versió castellà)

"En respuesta al artículo firmado por Ramon Pedrós en la edición del martes 7 de febrero del diario La Mañana, y al editorial de ese mismo día, el Comité de Huelga quiere puntualizar lo siguiente.

Nadie de los que están en huelga desea “contribuir ni directa ni indirectamente a asestar una herida mortal a nuestro diario”, una acusación sorprendente cuando procede de una persona conocida como el ‘figurante’ por su capacidad y conocimientos al frente de un diario local, un periodista que alardea de currículum, amistades y contactos, que aterrizó en el diario hace tres años como la panacea universal y cuya aportación, cobrando cinco veces más que cualquiera de los redactores, se ha limitado a acentuar la cuesta abajo y a echar –sin indemnización alguna, será cuestión de la línea editorial de la casa- a diez trabajadores algunos de los cuales llevaban 25 años en La Mañana y sin duda tenían más motivos que él para hablar de ‘nuestro diario’. En cualquier caso, y para que no se diga que somos parte interesada, el director puede pedir más detalles a la propia empresa sobre la valoración que hace de su trabajo al frente del diario y sobre lo acertado de su contratación.

En el editorial se ofrecen detalles, todos ellos ciertos, acerca de las votaciones sobre la huelga y se recrea en lo ajustado de la votación. Es de esperar que en siguientes entregas continúe en la misma línea de transparencia y ofrezca más detalles al respecto. Por ejemplo, podría explicar cuántas empresas están integradas en el grupo, cuántos trabajadores son amigos y familiares de la empresa y cuántos meses se les adeuda a cada empleado (seis meses, cinco meses, cuatro, tres,… sigan la cuenta atrás) para así hacernos una idea más exacta del resultado y, sobre todo, del sentido de las votaciones.

Podría explicar también que los nueve votos favorables a la huelga en las otras dos empresas del grupo corresponden a periodistas que querían ejercer su derecho a la protesta y que se han visto obligados a trabajar ante el voto negativo de trabajadores/amigos de la casa, personal que no participa en la redacción del diario, como repartidores, impresores, personal de mantenimiento, etc…

De paso puede explicar también los movimientos que desde la empresa se han llevado a cabo para tratar de cubrir las vacantes, movimientos que desde luego dejan en nada a la supuesta “campaña de intoxicación” que atribuye a los huelguistas (ni ha habido piquetes ni los habrá), puede dar detalles sobre las promesas de liquidar la deuda que se han hecho a quienes sigan a su lado, aderezadas con ascensos de categoría y ofertas a trabajadores eventuales de fin de semana, algunas de ellas dirigidas –en el colmo de la ignorancia- al hijo de uno de los ‘expulsados’ en el pasado mes de noviembre.

Del mismo modo puede explicar cuál es la situación del preconcurso de acreedores abierto el pasado noviembre y del que los trabajadores no tienen ninguna información desde el día 14 de aquel mes a pesar de que el abogado de la empresa (¿sería otro figurante?) se comprometió a informar semanalmente.

Por último, queríamos agradecerle a Ramon Pedrós que haya tenido el detalle de ‘legitimar’ la huelga al admitir que hay unas “demoras salariales”. Es todo un avance que reconozca que existen esos problemas cuando, hace poco más de una semana, en otro artículo, lo atribuía todo a la rumorología alimentada por la “competencia” y a conspiraciones judeomasónicas que, sin embargo, ahora sigue insistiendo en situar detrás de la huelga. En cualquier caso, cabría recordarle que no hacía falta que diese su bendición para ejercer uno de los derechos de los trabajadores, al igual que él está en su derecho de seguir haciendo el papelón de su vida, algo que a partir de ahora también podrá incluir en su extenso currículum".