dimecres, 18 d’abril del 2012

KNOCKEMSTIFF de Donald Ray Pollock

De veritat: si us voleu perdre que no sigui a Knockemstiff, sud d’Ohio, és un cul de sac, un lloc apartat de la mà de Déu, un carreró sense sortida, l’arcàdia del No Future, de la desesperança, dels perdedors, d’aquells per als quals viure és una penitència. Knockemstiff és el cul del món, on nostre senyor va perdre l’espardenya. No hi aneu i si decidiu fer-ho, la responsabilitat és només vostra.
Si per alguna raó cau a les vostres mans aquest magnífic, cru, inqualificable llibre de relats de Donald Ray Pollock, penseu-vos-ho bé abans de llegir-lo, ja que pot ferir moltes sensibilitats perquè allò que es tracta a les seves històries no fa riure. Si de tota manera decidiu llegir-lo us recomano que deixeu el pròleg per al final: a mi em va migesguerrar la lectura i me’n vaig penedir només acabar-lo. El pròleg de Kiko Amat és excel·lent, però parla massa del llibre i de les històries que conté i, aleshores, sense voler, condiciona la lectura.
Enfronteu-vos a Knockemstiff a pèl, fer-ho previnguts us pot fer enrere, i seria una llàstima perquè us perdríeu un dels millors llibres de relats que una servidora ha llegit mai. De tota manera, val a dir, que els qui sigueu massa sensibles no cal que el toqueu perquè aquest llibre fa mal, molt mal. Quedeu avisats.
Donald Ray Pollock aconsegueix, al meu entendre, una cosa extremadamente difícil: fer literatura d’allò que difícilmente seria literaturalitzable, m’explico: el material humà amb què compta no té res d’èpic ni heroic (o potser, sí?), els personatges que poblen i protagonitzen Knockemstiff són outsiders socials, personatges que quan neixen ja saben que no acabaran bé, són personatges sense futur, sense somnis, sense esperança, sense res. L’única escletxa per fugir es troba en la mort, les drogues o l’alcohol. Donald Ray Pollock retrata una galeria de perdedors sense possible redempció, Knockemstiff no és més que un forat negre que ho xucla tot, un poble perdut, oblidat (és el poble natal del propi Pollock), on els seus habitants són zombies en vida que arrosseguen existències miserables, penoses, vergonyoses i la seva penitència és precisamente viure.
Amb un llenguatge cru, despullat de qualsevol ornament (en cert sentit recorda Carver), però proper, Pollock ens duu de la mà a Knockemstiff, ens guia a través dels seus espais i de la seva gent i a clatellades ens fa mirar, no ens deixa tancar els ulls, però no ens condiciona amb judicis morals, ens ensenya allò tal i com és, a través de la veu dels personatges que hi viuen. Si no hem nascut a Knockemstiff no podem tenir trons d’opinar. Ara que hi penso, potser Knockemstiff no és tan lluny, potser el tenim aquí al costat.

PD: Per cert, gràcies Eduardo L. T. per passar-me el conte de Pollock i fer-me descobrir aquest magnífic llibre.