divendres, 3 de juliol del 2009

AIXÒ ÉS TOT, AMICS...



Me'n vaig. Ho vaig decidir ahir mentre escoltava els U2 al Camp Nou i vaig pensar que avui era un beatiful day per tancar la paradeta. Volia fer-ho a la brava, fent desaparèixer d'avui per demà el bloc, però he pensat que devia una explicació a aquells que durant vuit mesos heu passat per aquí i hi heu dit la vostra. A més... que carai! em venia de gust dir-vos adéu.

Ho deixo perquè ja no m'atreu fer el bloc, la xarxa no m'acaba de fer el pes, sempre m'han agradat més les converses de bar i cigarreta i veure la cara de les persones amb les quals parlo. A més a més continua, també, agradant-me més el paper per posar per escrit les sensacions que em transmeten les lectures, perquè és una qüestió massa personal per anar-la esbombant per aquí i per allà. El bloc s'havia convertit en una nosa i m'estava prenent un temps que no estic disposada a cedir a l'ordinador... em perd la vida!

M'ho he passat bé durant aquest temps que ha viscut El guant de l'Allie i, sobretot, m'ha permès descobrir i llegir gent que té moltes coses a dir. Per a vosaltres us deixo uns regalets virtuals per aquest estiu:

Per a la bruixa li deixo Amb el temps a favor del meu admirat Xavier Macià, segur que sabrà valorar-lo en la seva justa mesura, gràcies bruixa per les teves paraules.

A l'Òscar, de The lost art, alguna cosa més prosaica i que segur li vindrà de gust, el convido a que visioni l'obra completa de Kevin Smith, mentre degusta seitons. M'ho passo tan bé llegint-te!

A la Kweilan, la mestra de la ressenya i del bon gust literari, li deixo La meva illa d'Elsa Morante (1945), seguríssim que t'encanta.

Al Salvador de bloGuejat li passo Pop corn de Ben Elton, que és curtet, tampoc és cas que s'entretingui massa i no acabi d'enllestir aquella novel·la que estic esperant amb llums de candeletes i que vull que em signi tant sí com sí.

A la Mireia del racó de la Solsida li regalo L'edat de les paraules del meu estimat amic Emili Bayo, segur que s'ho passarà bé llegint-lo.

A la Mireia de la Ruda, El sur y Bene d' Adelaida García Morales o La ternura del dragón de Martínez de Pisón.

A la NuNs, Opium de Jesús Ferrero, segur, segur que li agrada.

A SU li regalo Una casa per compondre de la Núria Perpinyà. Seguríssim que et sorprèn.

Al Jaume Puig li deixo The road de Cormac McCarthy o Cuatro amigos de David Trueba. Perquè triïs, o millor, llegeix-los els dos.

A la bajoqueta que és l'alegria de la xarxa li passo Arbres de mongetes de la Barbara Kingsolver.

A la Clícide, si no ho ha fet, li recomano la lectura de Arrancad las semillas, fusilad a los niños de Kenzaburo Oé

Al Manel seguríssim que lia agradarà Si una nit d'hivern, un viatger de l'Italo Calvino i si no ja sap que té pendent El rei del món de Salvador Macip.

A tots els altres, Sandra, Ramon, Jorge, Francesc, Ignasi, Jesús, Júlia, Pere, al veí de dalt, lluku, Tonina, Jean Robur, Rosa, etc, etc llegiu, llegiu i llegiu sense parar, tant és , el que sigui i continueu fent gaudir els internautes amb els vostres blocs.

Gràcies a tots i totes. Tot i que El guant resti dormint el son dels justos, continuaré passant pels vostres blocs dels quals sóc ja seguidora fidel i, ja sabeu, si mai teniu intenció de fer una costellada de blocaires, m'hi apunto sense pensar-m'ho dues vegades.

dilluns, 29 de juny del 2009

EL REI DEL MÓN de Salvador Macip

Fa uns mesos, arran d’un post dedicat a Nana de Chuck Palaniuk, el Salvador Macip va passar pel meu bloc i em va deixar un comentari, es declarava admirador de l’autor nord-americà i assegurava haver llegit tota la seva obra. De seguida, i per curiositat, li vaig tornar la visita a bloGuejat, i ens vam anar sovintejant pels blocs respectius, fins aquí tot va ser normal, els típics comentaris als posts de torn. Mai acostumo a mirar perfils dels blocaires i amb SM no vaig fer una excepció, no en sabia res de la seva faceta professional, però un dia em va llençar un repte a propòsit d’un post seu sobre la literatura catalana actual: sóc bastant escèptica pel que fa a les noves valors de la literatura que es fa avui dia a casa nostra perquè no m’interessen massa els temes que toquen, en general, els trobo redundants i molt vistos, no m’entretenen. Des que vaig fer filologia catalana en vaig quedar saturada i havia fet un descans de molts anys. Només llegia amics dels quals m’abstenia a fer comentaris. Això mateix, o més o menys, li vaig dir al Salvador al seu post, i vés per on em va dir que per què no llegia alguna cosa seva.

Se’m va encendre de cop la llumeta i vaig decidir-me a fer-ho. L’endemà mateix vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El rei del món (per cert, l’únic exemplar que hi havia). El que va venir a continuació va passar tan ràpid com la novel·la.
Crec que El rei del món és un llibre rodó, no li sobra ni li falta res, té absolutament de tot i quan dic de tot és realment de tot. Està escrit, al meu entendre, de manera brillant, agafant el registre adequat a la situació i la trama. La lletra és grosseta i l’argument frenètic. Me’l vaig fer petar en 48 hores.

Probablement, El rei del món sigui la novel·la que més m’ha sorprès dels darrers anys, per un fet molt sezill: no tenia cap mena ni de prejudici, ni d’expectativa abans de llegir-la, si voleu que us digui la veritat la vaig comprar per curiositat, per veure què deia, però un cop començada, des de la primera plana fins a l’última em va deixar atrapada sense remei. La vaig trobar ràpida, irònica, dramàtica, esbojarrada i molt, però que molt, addictiva.

No vull donar massa pistes sobre el seu contingut argumental, però puc dir que és com si Palaniuk i Tarantino s’haguessin conxorxat i haguessin preparat un projecte a quatre mans. És original i plena d’acció i, sobretot, és un testimoni evident que es pot fer literatura en català de qualitat i plenament exportable a qualsevol indret del planeta. El rei del món és la constatació del poder de la publicitat i del màrqueting, on l'aparença és allò que compta per damunt de qualsevol altra cosa. Qui té les diners té el poder de fer i desfer, d'esborrar els límits entre allò que és real i allò que és producte. A El rei del món la societat occidental queda retratada com amoltonada i frívola que es deixa endur per allò que és moda, per allò que ens venen i ens fan empassar com volen i quan volen.

Si aquest estiu no teniu cap lectura que us acabi de fer el pes i us agrada l’acció i el hip-hop, no us podeu perdre el viatge al·lucinant i trepidant que proposa el Salvador Macip a El rei del món. Viatjant a tota merda de la mà del Zip- Scary XXL passareu de l’infern al cel en un temps estratosfèric. La història del protagonista em recorda al viatge amb el Furius Baco. És el somni americà, el fenomen Gran hermano, la història de les fulgurants estrelles mediàtiques sortides del no-res dutes a extrems insospitats... És delirant, divertida, surrealista, boníssima. Fantàstica. (Un detallet: quan la llegiu ja em direu que en penseu de l’escena on l'Scary coneix la Tatiana).
Després d’aquesta lectura em declaro admiradora del Macip i espero que aviat enllesteixi una altra novel·la, m’ha deixat amb ganes de més. Us recomano que llegiu, també, si no ho heu fet el comentari de Pep Blay a l’Avui de dijous passat, titulat Del Pop-Arb a la literatura independent, el vaig trobar molt ineteressant i crec que em va bé afegir-lo en aquest post, perquè parla de noves veus, noves maneres de fer d’autors joves i catalans, que potser no tenen el mateix accès als canals tradicionals de difusió com els autors ja “consagrats”, però que tenen molt a dir en la nova literatura catalana... sobre la qual ja no em mostro tan pessimista.

divendres, 5 de juny del 2009

TANQUEM ETAPES (PARÈNTESI i II)

És tard però no puc dormir, fa poc que he acabat de corregir els darrers exàmens i de posar les notes als meus alumnes de 4t d'ESO, ahir em van dir que els sabia greu acabar aquesta etapa perquè tenien por de perdre els amics que els havien acompanyat durant aquests anys d'adolescència. Tot feia olor de comiat. Dilluns anem d'excursió a Port Aventura i per alguns serà l'últim viatge amb els companys de l'ànima, d'estudis.. l'any que ve alguns aniran a treballar, d'altres canviaran de centre, d'altres faran batxillerat i uns altres repetiran... La roda girarà i les seves vides també Però l'adolescència ja ho té això: pensen que les amics ho són tot.
Aquesta situació m'ha fet pensar en els companys de carrera, pensàvem que ens havíem de menjar el món, que la nostra amistat era infranquejable, que per molts anys que passessin seguiríem tenint aquell feeling preciós. Pensàvem que per molt que ens féssim grans continuaríem veient-nos, trucant-nos i anant a sopar almenys un cop per mes. Vam prometre'ns amor etern. Però com passa en tot, la distància, la vida posa primer metres i després quilòmetres enmig i aquells amics de l'ànima esdevenen coneguts amb unes vides desconegudes. La vida ens separa irremediablement, s'ha de ser molt tenaç i persistent per conservar-los...
Segurament els meus alumnes, que ara tenen 16 anys, d'aquí 4 o 5 anys més recordaran vagament aquell amic de fatigues de l'institut... la vida gira, però ells encara no ho saben.
Us deixo un altre poema del VICENTE GALLEGO (que al final em demanarà drets d'autor) perquè penseu en tot plegat. Ja veieu és el meu gurú, té un poema per a cada moment.

LAS ÚLTIMAS CENAS

Lo que ahora nos une es una fecha
pactada cada mes, poco más que un esfuerzo
por seguir la amistad. Lo que ahora nos une
no es aquel entusiasmo, esa antigua alegría de estar juntos.
Y cuando digo esto me salís
con que las cosas cambian, con que a todos nos pesan
otra edad y otros frenos: las mujeres, los hijos,
madrugar, el trabajo; hasta a veces el hígado de alguno
se interpone en los planes
con que aún procuramos engañar la ilusión.

Ha llegado muy pronto ese momento
que juramos mil veces retrasar, este momento
en que estar entre amigos es hablar con nostalgia
de lo que fue en su día ser amigos;
y en estas cenas frías de los jueves
todo el mundo recuerda aquellas cenas
gloriosas de los sábados. Se iluminan los ojos
con las viejas historias -esas locas hazañas,
con alcohol y mujeres, que hoy parecen ajenas y propician
una dulce arrogancia en las voces de todos-,
y renace el orgullo en cada uno
por la amistad del otro, cuando recuerda alguien
aquel honor de hombres agraviados
que defendimos juntos ciertas noches,
peleando. Y entre tantas victorias
-recordamos ahora con la sonrisa triste-,
llegamos a pensar que también venceríamos
sobre el destino incluso, sin saber que el destino
no se rinde a la fuerza ni al empeño,
ni que tantos propósitos en las cenas de los sábados,
todo aquello que íbamos
a hacer con las mujeres y la vida,
sería más bien esto que los jueves,
no deja de asombrarnos que hayan hecho
la vida y las mujeres con nosotros.

Vicente Gallego La plata de los días, "Cuesta abajo"

Ens veiem aviat, petonets. Ara sí que tanco la paradeta per uns dies. Bon cap de setmana a tothom.

dimecres, 3 de juny del 2009

UN PARÈNTESI

Fa dies que no actualitzo el bloc i he pensat que seria una bona idea donar una explicació per aquesta aturada, més queres per si hi ha algú que de tant en tant es passa per casa meva i xafardeja una mica.
Fa unes setmanes que estic immersa en el tancament de curs a l'institut i gairebé no tinc temps de fer res més que corregir exàmens i posar notes i tinc el bloc abandonadet. Quan em connecto a la xarxa xafardejo uns quants dels vostres blocs (que són com una drogueta) i torno a la feina. Tinc un llibre enllestit i a punt de posar-lo al bloc, però ara no tinc temps. Us envio petonets i en la mesura que pugui us aniré seguint. De moment tanco la paradeta i d'aquí dues setmanetes torno amb més embranzida i ganes... començo les vacances. Fins aviat.

divendres, 8 de maig del 2009

LES HISTÒRIES NATURALS de Joan Perucho

Hi ha llibres que no saps per què queden gravats com el foc en la memòria de qui els llegeix. Amb Les històries naturals de Perucho em va passar una cosa semblant. És una lectura d'infantesa, però tot i així ha perdurat en el temps immaculada i igual que el primer dia que la vaig llegir. Encara avui sento que puc passejar per Prat Dip i topar-me amb la bella Agnès amb un carrall d'alls penjat al coll buscant vampirs.
Aquesta novel·la i el seu autor crec que han tingut poc reconeixement dins les lletres catalanes i per al meu gust és una novel·la excel·lent té tots els ingredients per fer passar una bona estona al lector: aventura, misteri i un ritme trepidant. Parlo des del record perquè mai no l'he tornat a llegir, però crec que és un llibre que hauríem de recuperar i reivindicar.
Em va sobtar que entre tots els llibres que proposa Harold Bloom al seu "Cànon occidental" Les històries naturals hi siguin presents, quan aquí, a Catalunya, crec que ha passat bastant desapercebut, no és que faci massa cas del cànon de Bloom, però alguna cosa deu tenir la història que va decidir incloure-la. Si teniu temps aquest estiu, feu-ne la lectura i me'n dieu què.

divendres, 24 d’abril del 2009

Tants caps, tants llibres

Si un dia m'agrada especialment, aquest és Sant Jordi. És fantàstic passejar per les paradetes i remenar llibres pensant quin s'adiu amb les persones que t'estimes. Regalar un llibre és fer un obsequi molt personal. Cada any em trenco les banyes per trobar aquella obra que sé que agradarà a qui la regalo, és un exercici d'anàlisi minuciosa. Mentre tries (sense cap mena de pressa) penses en la persona a qui va dirigit el regal i de sobte... Pam... el trobes.
aquest any m'he deixat un dineral a les llibreries, però me l'he deixat a gust, sabent que havia usat els diners amb una bona finalitat, fer més felices les persones a qui he regalat els llibres.
Al Carles, el meu company de fatigues li he comprat dos llibres: La pilota no entra per atzar del Ferran Soriano i L'únic secret que canviarà la teva vida de John Gold, crec que són dues lectures que el defineixen.
Al Max, el meu nenet, li he comprat la primera història de Sant jordi i Els amics del senyor Coc, per explicar-los-hi cada nit abans d'anar a dormir. A la meva mare La dona justa de Sandor Marai, una lectura que segur sabrà apreciar. A la meva sogra, Petons de diumenge de la Sílvia Soler. Al meu pare, Et donaré la terra de Chufo llorens i El factor humà de John Carlin. A la meva germana Agnès , El silenci de Gaspar Hernández. A la Carme, la meva germana petita, Saber perder de David Trueba. A la Nanci la meva germana gran li he regalat Matèria elemental del Xavier Macià i La veu de làngel del Jordi Pamias. Ala Judit la meva bohèmia cunyadeta li hem comprat el món sobre rodes de l'Albert Casals i a la tieta Montse Seguir sin ti del Jorge Bucay i la Silvia Salinas..
I a mi que també m'estimen molt m'han regalat Lleida és femení de diversos autors, El frente de Patricia Cornwell, Y de repente fue ayer del Boris Izaguirre, El llibre de les punxes del Josep Ramon Correal i El fuego de la Katherine Neville. Sí ho reconec, també m'agraden els best sellers.
Bones lectures.

dimecres, 1 d’abril del 2009

NANA de Chuck Palahniuk



Moltes vegades cine i literatura van agafades de la mà. El cinema americà dels darrers anys pateix una crisi creativa i recorre tot sovint a les adaptacions cinematogràfiques de textos literaris. Aquestes adaptacions sovint són ombres de l'original, però alguns cops, la versió cinematogràfica s'adapta com un guant a la novel·la. Per norma general em nego a veure qualsevol pel·lícula basada en alguna novel·la que m'hagi agradat perquè sé que probablement sortiré del cine decebuda i amb la sensació d'haver malgastat 8 euros. Tot i això, de vegades el cinema m'ha descobert nous autors desconeguts i interessants. En una sala de cine vaig conèixer Chuck Palahniuk.
Després d'haver picat i tastat tot tipus de gèneres, autors, èpoques, tendències... he trobat un filó literari que m'interessa més que qualsevol altre. M'atreuen especialment els autors nord-americans contemporanis, potser aquest gust ve condicionat per Salinger, però la veritat que els Auster, Kingsolver, MaCarthy, Flagg, Palahniuk, entre d'altres, m'agraden molt.
No coneixia Palahniuk fins que vaig veure el Club de la lluita al cine, pel·licula dirigida per David Fincher, em va sorprendre em va agradar i em va fer pensar molt. Gairebé immediatament vaig buscar informació sobre Palahniuk i vaig començar a endinsar-me en el seu frenètic món, violent, surrealista i inquietant i hi vaig quedar irremediablement atrapada. És cert que no totes les novel·les de Palhaniuk són igual de bones i reixides (us poso l'exemple de Snuff, clarament evitable), però Nana és un llibre que deixa marca. Qui el llegeix comença d'una manera i acaba emparanoiat, permeteu-me el vulgarisme.
Palahniuk veu la societat nord-americana actual amb el sarcasme d'un individu que ve de tornada de tot, fastiguejat del seu entorn hipòcrita i capitalista i amb la frustració de no haver pogut exercir gairebé mai la seva autèntica professió (periodista). Aquest estat vital (que consti que no vull fer de psicoanalista llicenciada a la facultat de la Granadella) dóna com a resultat una obra excepcional, encara que moltes vegades sembli el fruit del treball d'algú que escriu sota els efectes d'alguna substància que no és precisament aigua. Sigui com sigui aconsegueix un efecte extraordinari en el lector i treu com a resultat una obra interessant.
Tot i que hi ha molts crítics que pensen que no aporta res de nou i que la seva obra no passarà a la història de la literatura universal, us puc dir que és altament efectista i addictiva. Nana és una novel·la que té de tot: un ritme frenètic, una cançó de bressol que mata, cases encantades, assassins en sèrie que no saben que ho són i un grup de moderns pal·ladins disposats a restablir l'ordre costi el que costi. Amb un sarcasme brutal, Palahniuk esbudella la seva societat, la seva dubtosa moral i els seus pricipis i la duu al límit. Amb el seu ull clínic, irònic, cruel i molt, molt particular, la dissecciona de dalt a baix i posa en crisi tots els principis que la sustenten, treient allò més animal que duu a dins. És en definitiva allò que anomeno una novel·la punk, per transgressora i frenètica i surrealista i violenta i...
A Nana, l'autor parteix d'un fet trivial: un periodista rep l'encàrrec de fer un reportatge sobre la mort sobtada infantil, durant la seva investigació, el personatge fa un gir brutal i a través d'un viatge (metafòric i real) esdevé un assassí en sèrie involuntari i a la vegada en el perseguidor d'aquest assassí desconegut que és un matapersones global. Pahlaniuk té la virtud de donar sempre una volta més a una clau que no dóna més de si.
Molt bo, fa pensar i molt. Avui, que vivim en la societat de la informació i que estem sotmesos a la tirania dels mitjans, que són qui tenen el poder, la novel·la del Palahniuk pren dimensions gairebé profètiques. Aquesta novel·la la dec al David Cuito, que me la va regalar un nadal.

dimecres, 25 de març del 2009

THE CATCHER IN THE RYE de Jerome David Salinger



Vagi d'avançada que no sóc fetitxista, ni paranòica com el personatge de Mel Gibson a Conspiración, tampoc sóc cap psicòpata que vagi disparant els Lenon de l'escala amb un exemplar del Vigilant a la butxaca, ni em busca l'FBI. Pèrò sí us puc dir que amb la novel·la de Salinger em passa alguna cosa estranya.
Deixant de banda la història negra que arrossega el llibre i la peculiar manera de ser del seu escriptor, temes dels quals podreu trobar informació en milers de webs i blocs, intentaré parlar d'un llibre que quan vaig començar el bloc em vaig prohibir a mi mateixa parlar-ne.
Tpthom té una cançó, una pel·lícula, un llibre, un objecte que per alguna raó o per una altra representa alguna cosa més que una cançó, una pel·lícula, un llibre o un objecte. Per a mi el vigilant és com una mena d'amulet, amb els anys ha anat suavitzant la seva influènccia sobre mi, però sempre és el primer llibre que em ve al cap quan algú em pregunta pel llibre de la meva vida. De fet quan vaig decidir fer un bloc sobre lectures, gairebé em va sortir a l'instant el títol El guant de l'Allie, se'm feia impensable posar qualsevol altre encapçalament al bloc: si havia de parlar de llibres la primera referència que havia de donar, la meva carta de presentació havia de remetre a la novel·la de Salinger. Era l'únic que sabia segur.
És probablement la novel·la que conec més a fons, que he llegit, llegit i llegit més vegades i amb tot em costa moltíssim parlar sobre ell. No vull dir que sigui el millor llibre que he llegit, ni el més ben escrit, ni tampoc que expliqui una història extraordinària... no vull caure en l'error de comparar-lo amb altre grans llibres, ni tampoc pretenc que agradi a tothom (tot i que em costa entendre que no agradi a tothom), però és el meu llibre. Algú em va dir que si hagués de triar alguna novel·la que li agradaria haver escrit, triaria sense cap mena de dubte El vigilant en el camp de sègol. Si m'ho preguntessin a mi respondria exactament el mateix. Amb tot sóc conscient que molta gent la considera sobrevalorada, senzilla, simple... Però la literatura és així hi ha un llibre per a cadascun de nosaltres i jo ja he trobat el meu.
La seva influència em segueix des de l'adolescència quan me'l van fer llegir a filosofia (aleshores el vaig llegir en castellà, El guardián entre el centeno). Aquesta primera lectura em remoure i ja llavors li vaig veure alguna cosa. Ja començava a ser el meu vigilant. A la universitat en vaig fer les següents lectures (4 o 5) i ja irremediablement s'havia convertit en el meu llibre. Em va arribar a influenciar tant que vaig arribar a pensar que seria incapaç de sortir amb un noi que no li hagués agradat El vigilant en el camp de sègol (ara sí que semblo una mica paranoica).
Amb els anys la nostra relació s'ha estabilitzat i hem passat de la fogositat inicial a un matrimoni estable (això sí, amb una fidelitat incondicional); però amb tot encara m'agafen rampells passionals i no me'n puc estar de posar-lo any rere any com a lectura obligatòria per als meus alumnes de 4t d'ESO; així tinc l'excusa de rellegir-lo, de repassar-lo i d'assegurar-me que la nostra és una relació per a tota la vida.

dijous, 5 de març del 2009

SI UN MATÍ D'ESTIU UN NEN de Roberto Cotroneo

En els projectes sóc una mica com el Barça: arrancada de cavall i parada de ruc. Amb el bloc m'ha passat justament això, vaig començar molt il·lusionada, empesa per un no sé què... passats els dies, però, aquella mena d'il·lusió que se sent quan inicies alguna cosa es va esvair i va arribar a ser gairebé una obligació (autoimposada, és clar! ningú m'havia demanat fer un bloc ni res semblant). Així que de la mateixa manera que el vaig començar, el vaig deixar en kit kat. Avui, però, hi torno, perquè m'ha vingut de gust parlar d'aquest llibre.

Per què
Si un matí d'estiu un nen. Carta al meu fill sobre l'amor als llibres de Roberto Cotroneo és una obra per al Max, el meu fill. La història de com el vaig descobrir i com va arribar a les meves mans és la mateixa que la de molts altres llibres que m'han fet pensar. És una altra recomanació del Xavier Macià, però tot i així dic que el llibre és del Max perquè per a ell vull que siguin les seves pàgines i espero que d'aquí uns anys pugui ajudar-lo a descobrir tot allò que ens aporta la literatura.
Quan vaig llegir per primera vegada Si un matí d'estiu un nen, tenia 20 anys, i vaig fer la lectura per pura curiositat, era la meva època italocalvinista i feia relativament poc que havia llegit Si una nit d'hivern un viatger, em picava el cuquet el títol i volia descobrir perquè Cotroneo havia establert aquest paral·lelisme amb l'obra d'Italo Calvino. La primera sorpresa que em vaig endur va ser el lloc on vaig trobar el llibre: després de rodar per les llibreries convencionals de Lleida i no trobar-lo, vaig anar a raure a una llibreria preciosa de literatura infantil i juvenil que es deia Rondalles (malhauradament desapareguda) i allí, a la secció de literatura juvenil vaig trobar-lo.
Va ser amor a primera vista, gràcies a la seva lectura vaig valorar encara més el paper decisiu dels meus pares, del padrí Josep i de les meves germanes grans en el meu bagatge literari, gràcies a ells havia descobert el fantàstic món dels llibres, de les novel·les i de les històries de ficció; gràcies a ells m'havia fet més rica i més lliure i havia trobat respostes inesperades a preguntes que pensava que no en podien tenir. Aquestes sensacions ja em van sobrevenir en aquell primer moment, quan encara era només filla.
Fa un mes vaig rellegir Si un matí d'estiu un nen, i el llibre va prendre de cop una nova dimensió que no havia sabut veure fins ara. La meva condició vital ha canviat radicalment des d'aquella primera lectura. Ara, ja no sóc el Francesco, he passat a ser la mare i per tant la transmissora d'aquest llegat universal. M'agradaria ser capaç de poder transmetre al meu fill aquest amor pels llibres com ho van fer en el seu moment les persones que més m'estimen. Si no ho haguessin fet, probablement avui seria una persona diferent.
Per tant, avui que el Max és a punt de fer els 23 mesos li he regalat un llibre i m'he fet la ferma promesa d'explicar-li cada dia una història i mostrar-li que a través de la literatura, dels contes, descobrim nous matisos del món que ens envolta.

"Perquè els llibres són així, petit Francesco: no han de menester el món, és el món el que els ha de menester. Recorda't de les paraules del venerable Borges: todas las cosas del mundo llevan a una cita o a un libro...". (Si un matí d'estiu un nen, Roberto Cotroneo)