dimecres, 13 de juny de 2012

MAMOGRAFIA

Fa uns mesos vaig llegir aquest colpidor poema de Mireia Calafell en aquest espai i ja aleshores em va deixar un gust amarg a la boca. Avui el recupero perquè aquest acte fred i trasbalsador que és una mamografia va canviar la vida d'una  bona amiga meva ara fa gairebé mig any. Després de sis mesos de passar pel calvari de la quimio, dimecres vinent l'operen. Ahir vaig sopar amb ella i avui li dedico aquest post ple de força i energia positiva. Tot sortirà bé, ha de sortir bé. Va per tu, bonica, i per totes les dones que lluiten com tu contra aquesta terrible malaltia.

MAMOGRAFIA


No hi ha seducció en el gest amb què es treu el jersei
ni es descorda els sostenidors amb un posat atractiu
que desangeli l'ambient d'aquesta cita de divendres.
S'ajeu sobre el llençol amb ordre als moviments
i té fred quan ell s'atansa sense mirar-la als ulls
i examina amb els dits com qui fa sonar un piano
vell que no inspira confiança, desafinat després de tant
de temps, el regne dels mugrons cònics coronen.
La revisió no acaba aquí, ara toca la màquina,
col·loca el pit esquerre en el que sembla una balança
que no sabrà pesar les hores de passió que han passat
per aquí, i menys regularment encara hi passen.
Postrada i ciborguesca es demana en quin moment
el que es captava del cos perquè importava
va caure de la pell cap endins, de les fotos d'estiu
a les mamografies. El silenci és la resposta.

Un poema de Mireia Calafell dins de  Poètiques del cos  (2010), Barcelona, Viena, P.19