dimarts, 27 de novembre del 2012

DECEBUDA...



Probablement aquest sigui l'anàlisi més simplista i elemental sobre les eleccions i els resultats del passat 25N que hàgiu llegit perquè ve d'una persona gens entesa en aquestes conteses. Vagi d'avançada que no m'interessa gens la política ni molt menys els polítics, però sí que m'interessa, i molt, el meu país.
 
Aquest 25N va ser el primer cop que vaig exercir el meu dret a vot perquè vaig pensar que ens trobàvem en un moment històric i que ens hi havíem d'implicar tots, l'endemà, però, vaig veure clar que no tornaré a votar en ma vida. Durant molts dies vaig barrejar opcions de vot i per raons elementals vaig descartar: PP, Ciutadans, PSC i, fins i tot, Iniciativa. Vaig descartar també l'opció Convergència perquè no m'agrada gens Duran, i les meves paperetes quedaven reduïdes a la CUP i ERC. Em vaig decantar per la CUP, però un error en la col·locació de les caixetes em va posar a les mans una papereta d'ERC, en un instant
vaig intuir aquell fet com una visió i vaig pensar en allò del vot útil. Vaig tancar el sobre.

Els resultats van trencar totes les estadístiques i ningú va obtenir allò que havien vaticinat les enquestes. La meva perplexitat ha arribat els dies després de les eleccions i la meva decepció ha estat que els vells fantasmes continuen planejant sobre Catalunya. No entenc que ni en un moment crucial i històric per aconseguir que Catalunya sigui un estat sobirà no hi pugui haver entesa entre els diferents partits que defensen l'opció sobiranista. La crisi s'ha emportat per endavant molts somnis i, la vella divisió esquerra-dreta, ha donat un cop de mort al somni.
El país que jo imagino, la meva particular Catalunya lliure, és un país plural, amb diferents colors polítics, no puc entendre una Catalunya d'esquerres ni una de dretes, la Catalunya que jo imagino és una Catalunya on hi te cabuda tothom, tant és del color que sigui. La meva Catalunya no és en cap cas, aquesta Catalunya dividida que se'n riu de la derrota de l'altre. La meva Catalunya és més oberta de mires, probablement és una utopia, probablement sigui aquesta Ítaca inabastable, però en cap cas no és això que estic veient ara.

Espero que per una vegada a la vida, aprenguem dels errors del passat, i siguem capaços d'arribar a una entesa pel bé comú, per la finalitat comuna, pel dret a decidir, deixant de banda les diferències que ens han fet fracassar històricament. Si no som capaços d'entendre'ns, haurem perdut, haurem fracassat i Ítaca restarà per sempre més en l'imaginari popular, com un somni, com una quimera, com un núvol de fum, com no-res.