dijous, 14 de novembre del 2013

LESS THAN ZERO de Bret Easton Ellis

Tenia clar que un dia o altre ressenyaria alguna novel·la de Bret Easton Ellis, però em feia cosa escriure sobre la famosíssima American Psycho, per allò que ja n'ha parlat tothom i bla, bla, bla... Així que descartada la cinematogràfica tercera novel·la d'Ellis, he pensat que la millor opció seria Less than zero, amb la qual es va estrenar com a novel·lista el 1985 amb només 21 anys.
La crítica s'ha entestat a catalogar-la com una novel·la generacional, a l'estil d'El vigilant en el camp de sègol  o On the road -totes dues dels anys 50-, representativa de la Generació X per motius extraliteraris, fet que va causar més d'un maldecap al seu autor i el rebuig dels cercles literaris. De fet, mirat així, superficialment, ho pot semblar, i no dic pas que no ho sigui, el títol mateix de la novel·la fa referència a una cançó homònima d'Elvis Costello, molt in als anys vuitanta; però no crec que sigui això el que l'ha fet perenne en el temps. Una altra part de la crítica l'ha titllat de novel·la autobiogràfica, perquè en certa manera retrata el món en què Ellis va créixer, no dic que no, tampoc, però no és l'aspecte que m'interessa.
Tampoc parlaré massa de l'argument, d'allò que tracta, perquè tot i escandalitzar l'any 1985, avui, a les acaballes de 2013 no és novedós ni trencador. Allò que m'agrada, que m'encanta, d'Ellis és el to. M'agrada la manera freda, desapassionada com narra uns fets, una història, com explica coses terribles. L'aridesa de les paraules i dels diàlegs dels seus personatges és el que colpeix, el que "toca" d'aquesta novel·la. Ellis esbudella amb la fredor gèlida d'un forense un grup de joves californians, rics i materialistes, que agonitzen en el seu univers devastat per la solitud, la incomunicació i la frivolitat més extremes.
La narració d'Ellis és en primera persona i en present (interessant!); utilitza frases curtes i sense adjectius. Frases que tallen com la fulla d'un ganivet. I, per a mi, aquí rau la grandesa d'Ellis, en la seva prosa minimalista, despullada de retòrica. En la paraula crua, sense embuts, sense eufemismes.
La història que narra, com he dit abans, no és nova, però l'estil, el to, el diferencia i el fa especial.
En un resum injust, podria dir que la novel·la descriu el buit moral, social i sexual d'una generació perduda, que es mou en un estat de letargia apàtica i narcicista. La joventut decadent de l'era Reagan. Podria dir que no és un conte moral (com ens van fer voler creure en la mala adaptació cinematogràfica), sinó més aviat un conte amoral. Podria dir que la novel·la és una dura mirada a la Generació X, una reflexió sobre el deteriorament moral d'una societat superficial i materialista; però tot això ja s'ha dit i és recaure en segones lectures (innecessàries) i en tòpics. El que m'atreu d'Ellis, més enllà d'aquesta novel·la i del que hi narra, és la seva prosa gens càlida, pertorbadora i inquietant.
En la veu d'Ellis és on radica la seva força, en aquesta veu desencantada, sense cadència, àtona, monòtona, afònica.