dilluns, 29 de juny de 2009

EL REI DEL MÓN de Salvador Macip

Fa uns mesos, arran d’un post dedicat a Nana de Chuck Palaniuk, el Salvador Macip va passar pel meu bloc i em va deixar un comentari, es declarava admirador de l’autor nord-americà i assegurava haver llegit tota la seva obra. De seguida, i per curiositat, li vaig tornar la visita a bloGuejat, i ens vam anar sovintejant pels blocs respectius, fins aquí tot va ser normal, els típics comentaris als posts de torn. Mai acostumo a mirar perfils dels blocaires i amb SM no vaig fer una excepció, no en sabia res de la seva faceta professional, però un dia em va llençar un repte a propòsit d’un post seu sobre la literatura catalana actual: sóc bastant escèptica pel que fa a les noves valors de la literatura que es fa avui dia a casa nostra perquè no m’interessen massa els temes que toquen, en general, els trobo redundants i molt vistos, no m’entretenen. Des que vaig fer filologia catalana en vaig quedar saturada i havia fet un descans de molts anys. Només llegia amics dels quals m’abstenia a fer comentaris. Això mateix, o més o menys, li vaig dir al Salvador al seu post, i vés per on em va dir que per què no llegia alguna cosa seva.

Se’m va encendre de cop la llumeta i vaig decidir-me a fer-ho. L’endemà mateix vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El rei del món (per cert, l’únic exemplar que hi havia). El que va venir a continuació va passar tan ràpid com la novel·la.
Crec que El rei del món és un llibre rodó, no li sobra ni li falta res, té absolutament de tot i quan dic de tot és realment de tot. Està escrit, al meu entendre, de manera brillant, agafant el registre adequat a la situació i la trama. La lletra és grosseta i l’argument frenètic. Me’l vaig fer petar en 48 hores.

Probablement, El rei del món sigui la novel·la que més m’ha sorprès dels darrers anys, per un fet molt sezill: no tenia cap mena ni de prejudici, ni d’expectativa abans de llegir-la, si voleu que us digui la veritat la vaig comprar per curiositat, per veure què deia, però un cop començada, des de la primera plana fins a l’última em va deixar atrapada sense remei. La vaig trobar ràpida, irònica, dramàtica, esbojarrada i molt, però que molt, addictiva.

No vull donar massa pistes sobre el seu contingut argumental, però puc dir que és com si Palaniuk i Tarantino s’haguessin conxorxat i haguessin preparat un projecte a quatre mans. És original i plena d’acció i, sobretot, és un testimoni evident que es pot fer literatura en català de qualitat i plenament exportable a qualsevol indret del planeta. El rei del món és la constatació del poder de la publicitat i del màrqueting, on l'aparença és allò que compta per damunt de qualsevol altra cosa. Qui té les diners té el poder de fer i desfer, d'esborrar els límits entre allò que és real i allò que és producte. A El rei del món la societat occidental queda retratada com amoltonada i frívola que es deixa endur per allò que és moda, per allò que ens venen i ens fan empassar com volen i quan volen.

Si aquest estiu no teniu cap lectura que us acabi de fer el pes i us agrada l’acció i el hip-hop, no us podeu perdre el viatge al·lucinant i trepidant que proposa el Salvador Macip a El rei del món. Viatjant a tota merda de la mà del Zip- Scary XXL passareu de l’infern al cel en un temps estratosfèric. La història del protagonista em recorda al viatge amb el Furius Baco. És el somni americà, el fenomen Gran hermano, la història de les fulgurants estrelles mediàtiques sortides del no-res dutes a extrems insospitats... És delirant, divertida, surrealista, boníssima. Fantàstica. (Un detallet: quan la llegiu ja em direu que en penseu de l’escena on l'Scary coneix la Tatiana).
Després d’aquesta lectura em declaro admiradora del Macip i espero que aviat enllesteixi una altra novel·la, m’ha deixat amb ganes de més. Us recomano que llegiu, també, si no ho heu fet el comentari de Pep Blay a l’Avui de dijous passat, titulat Del Pop-Arb a la literatura independent, el vaig trobar molt ineteressant i crec que em va bé afegir-lo en aquest post, perquè parla de noves veus, noves maneres de fer d’autors joves i catalans, que potser no tenen el mateix accès als canals tradicionals de difusió com els autors ja “consagrats”, però que tenen molt a dir en la nova literatura catalana... sobre la qual ja no em mostro tan pessimista.