dimarts, 31 de maig de 2011

ELOGI DEL DESASSOSSEC d'Eduard Batlle

La frontissa dels trenta desencadena sovint una crisi personal i identitària de la qual costa desempellegar-se. A mi m'ha passat. I ha estat precisament en els llibres, i més concretament en la poesia, que he trobat un refugi i una certa guia per retrobar-me de nou.
Aquests dos anys que ha parat el Guant de l'Allie no he fet altra cosa que replantejar-me moltes coses i reafirmar-me fort com un "jo" nou. No ho he aconseguit del tot, però estic en el camí d'acceptar-me.
I és precisament, per aquesta raó, que he elegit aquesta lectura, Elogi del desassossec, del meu benvolgut amic Eduard Batlle, per iniciar aquesta segona etapa, ja que m'ha fet llum en aquest camí de retrobament perquè parla precisament d'això, de les pèrdues i dels encontres, de la topada de morros amb el món adult, quan encara veus pel retrovisor la juventut que s'allunya cada dia una mica més.
Elogi del desassossec és un homenatge al Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, el seu alter ego en aquesta cruïlla vital que representa la trentena.
Aquest fet d'assumir les responsabilitats que comporta el món adult desestabilitza i és fàcil caure en el desencant i el pessimisme, quan comences a idealitzar un temps massa recent encara i saps que a partir d'ara t'espera una altra cosa.
Les reflexions que es troben dins dels 30 poemes que componen el llibre donen una visió del món i de la vida desencantada, però rellueix en el fons una espurna d'esperança i per aquesta mateixa raó no és una mirada pessimista, sinó real i descarnada que esdevé una reflexió esquinçada sobre l'univers propi (interior i exterior) que s'endinsa sense vergonya ni tabús en l'esperit humà -complex i contradictori- tan avessat a lluitar contra els canvis, tot buscant en els racons més amagats les respostes, les explicacions i, en definitiva, el camí de sortida.
Us en deixo un tast:

APARADOR II

Tendresa d'allò que mai no ha esdevingut (155)

Quan vas a buscar el món que recordes,
trobes que ja s'ha fos; és un miratge,
un joc de titelles de fang i canyes
que guardaves en un racó de la memòria.

I així mateix que, tornant cap a casa,
et mires als aparadors i hi veus un cavaller
sobre el corcer blanc imaginat d'un futur plaent,
curull d'èxits i reconeixement.

Però les campanes veïnes fan les dotze
i s'esvaeix, tot d'una, l'ahir i el demà.
Ara s'imposa el bassal d'aigua
que et torna una imatge deforme.

2 comentaris:

Helena Bonals ha dit...

El llibre del del desassossec és una delícia de llibre, i aquest poema també.

Gràcies per seguir-me.

carina ha dit...

Pessoaés gran, però et recomano que llegeixis l-'Eduard, segur, segur, que t'agrada. Ja em diràs. Benvinguda al Guant de l'Allie. Ens llegim. M'agrada molt el que fas