dissabte, 1 de novembre del 2008

BON DIA, TRISTESA de Françoise Sagan


Per què?
Si hagués de posar un nom a aquesta lectura seria el de Nanci. La meva germana gran va ser la que em va presentar Sagan. Tenia 14 anys i era una adolescent de llibre: avorrida de la vida i enfrontada amb tot allò que tenia al meu voltant, em sentia la persona més incompresa i desgraciada del món... i, llavors, la Nanci, gran lectora i d'ofici germana-gran, va iniciar-me en la lectura per a esperits turmentats com el meu. Primer va ser el gran Tiempo sin Ángela de Carlos Puerto, el qual vaig considerar, en aquelll moment, que cap altra novel·la el podria superar -vaig plorar de tristesa el dia que me'l vaig acabar i em vaig arribar a aprendre fragments de memòria, que encara avui recordo-, aleshores vaig entrar en una mena de psicosi i vaig tornar a llegir i relllegir Tiempo sin Ángela com una boja, pensant que d'aquesta manera perpetuaria aquella història meravellosa per als meus ulls adolescents. La meva germana se'm va apropar i em va dir que provés amb Bonjour tristesse que no me'n penediria, el vaig agafar amb recel i me'l vaig començar a llegir amb la seguretat que no m'agradaria... però, i aquí radica la màgia de la literatura, aquella mateixa nit me'l vaig acabar. M'havia agradat tant que em vaig passar el dia següent plorant amargament perquè m'havia acabat el millor llibre que s'havia escrit mai. Gràcies, Nanci.

La ressenya

Amb només 19 anys Françoise Sagan escriu el que crec que és un dels llibres més ben resolts que han passat per les meves mans. Bon dia, tristesa és una història ben trabada de principi a final, el seu llenguatge senzill i el seu estil directe i sincer la fan una novel·la autèntica, en la qual hom pot viure en la seva pròpia pell les paradoxes de l'adolescència. Cécile, la protagonista, una noia intel·ligent, intuïtiva, sarcàstica (de vegades cruel) i infinitament contradictòria transmet al lector la pulsió vital d'una jove de 17 anys. 
Cécile basa la seva existència en el divertiment fàcil de burgeseta i banalitza tot allò que l'envolta, tot gira al seu voltant, és capriciosa i valora per sobre de qualsevol altra cosa la seva llibertat i la relació amb el seu pare. Després de passar deu anys internada en una escola, l'estiu a la platja amb el seu pare li sembla que ha de ser l'estiu per excel·lència, l'estiu de la seva vida, però s'interposa entre ella i el seu pare la figura de l'Anne. Cécile odia Anne, perquè és l'única que la fa tocar de peus a terra i que li fa obrir els ulls sobre la irresponsabilitat dels seus actes. Aquest recel cap a Anne no és altra cosa que la traducció de la profunda admiració que, en el fons, sent per aquesta dona senzilla i sincera i amb les idees clares que posa fre als seus actes.
Cécile, però, no escolta i no aprèn, no qüestiona les seves accions i no calcula les conseqüències dels seus actes, continua actuant empesa per la seva rauxa adolescent. Aquesta actitud perillosa té conseqüències fatals i irreversibles, passa de ser un joc d'adolescent rebel a una actitud que desembocarà en tragèdia. Malgrat el desenllaç fatal, Cécile no modifica la seva filosofia de vida. Françoise Sagan mostra amb cruesa i pessimisme la banalitat burgesa del temps que li va tocar viure, a la qual no dóna treva ni redempció.


1 comentari:

網路校園美女寫真 ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.