divendres, 24 d’abril de 2009

Tants caps, tants llibres

Si un dia m'agrada especialment, aquest és Sant Jordi. És fantàstic passejar per les paradetes i remenar llibres pensant quin s'adiu amb les persones que t'estimes. Regalar un llibre és fer un obsequi molt personal. Cada any em trenco les banyes per trobar aquella obra que sé que agradarà a qui la regalo, és un exercici d'anàlisi minuciosa. Mentre tries (sense cap mena de pressa) penses en la persona a qui va dirigit el regal i de sobte... Pam... el trobes.
aquest any m'he deixat un dineral a les llibreries, però me l'he deixat a gust, sabent que havia usat els diners amb una bona finalitat, fer més felices les persones a qui he regalat els llibres.
Al Carles, el meu company de fatigues li he comprat dos llibres: La pilota no entra per atzar del Ferran Soriano i L'únic secret que canviarà la teva vida de John Gold, crec que són dues lectures que el defineixen.
Al Max, el meu nenet, li he comprat la primera història de Sant jordi i Els amics del senyor Coc, per explicar-los-hi cada nit abans d'anar a dormir. A la meva mare La dona justa de Sandor Marai, una lectura que segur sabrà apreciar. A la meva sogra, Petons de diumenge de la Sílvia Soler. Al meu pare, Et donaré la terra de Chufo llorens i El factor humà de John Carlin. A la meva germana Agnès , El silenci de Gaspar Hernández. A la Carme, la meva germana petita, Saber perder de David Trueba. A la Nanci la meva germana gran li he regalat Matèria elemental del Xavier Macià i La veu de làngel del Jordi Pamias. Ala Judit la meva bohèmia cunyadeta li hem comprat el món sobre rodes de l'Albert Casals i a la tieta Montse Seguir sin ti del Jorge Bucay i la Silvia Salinas..
I a mi que també m'estimen molt m'han regalat Lleida és femení de diversos autors, El frente de Patricia Cornwell, Y de repente fue ayer del Boris Izaguirre, El llibre de les punxes del Josep Ramon Correal i El fuego de la Katherine Neville. Sí ho reconec, també m'agraden els best sellers.
Bones lectures.

dimecres, 1 d’abril de 2009

NANA de Chuck Palahniuk



Moltes vegades cine i literatura van agafades de la mà. El cinema americà dels darrers anys pateix una crisi creativa i recorre tot sovint a les adaptacions cinematogràfiques de textos literaris. Aquestes adaptacions sovint són ombres de l'original, però alguns cops, la versió cinematogràfica s'adapta com un guant a la novel·la. Per norma general em nego a veure qualsevol pel·lícula basada en alguna novel·la que m'hagi agradat perquè sé que probablement sortiré del cine decebuda i amb la sensació d'haver malgastat 8 euros. Tot i això, de vegades el cinema m'ha descobert nous autors desconeguts i interessants. En una sala de cine vaig conèixer Chuck Palahniuk.
Després d'haver picat i tastat tot tipus de gèneres, autors, èpoques, tendències... he trobat un filó literari que m'interessa més que qualsevol altre. M'atreuen especialment els autors nord-americans contemporanis, potser aquest gust ve condicionat per Salinger, però la veritat que els Auster, Kingsolver, MaCarthy, Flagg, Palahniuk, entre d'altres, m'agraden molt.
No coneixia Palahniuk fins que vaig veure el Club de la lluita al cine, pel·licula dirigida per David Fincher, em va sorprendre em va agradar i em va fer pensar molt. Gairebé immediatament vaig buscar informació sobre Palahniuk i vaig començar a endinsar-me en el seu frenètic món, violent, surrealista i inquietant i hi vaig quedar irremediablement atrapada. És cert que no totes les novel·les de Palhaniuk són igual de bones i reixides (us poso l'exemple de Snuff, clarament evitable), però Nana és un llibre que deixa marca. Qui el llegeix comença d'una manera i acaba emparanoiat, permeteu-me el vulgarisme.
Palahniuk veu la societat nord-americana actual amb el sarcasme d'un individu que ve de tornada de tot, fastiguejat del seu entorn hipòcrita i capitalista i amb la frustració de no haver pogut exercir gairebé mai la seva autèntica professió (periodista). Aquest estat vital (que consti que no vull fer de psicoanalista llicenciada a la facultat de la Granadella) dóna com a resultat una obra excepcional, encara que moltes vegades sembli el fruit del treball d'algú que escriu sota els efectes d'alguna substància que no és precisament aigua. Sigui com sigui aconsegueix un efecte extraordinari en el lector i treu com a resultat una obra interessant.
Tot i que hi ha molts crítics que pensen que no aporta res de nou i que la seva obra no passarà a la història de la literatura universal, us puc dir que és altament efectista i addictiva. Nana és una novel·la que té de tot: un ritme frenètic, una cançó de bressol que mata, cases encantades, assassins en sèrie que no saben que ho són i un grup de moderns pal·ladins disposats a restablir l'ordre costi el que costi. Amb un sarcasme brutal, Palahniuk esbudella la seva societat, la seva dubtosa moral i els seus pricipis i la duu al límit. Amb el seu ull clínic, irònic, cruel i molt, molt particular, la dissecciona de dalt a baix i posa en crisi tots els principis que la sustenten, treient allò més animal que duu a dins. És en definitiva allò que anomeno una novel·la punk, per transgressora i frenètica i surrealista i violenta i...
A Nana, l'autor parteix d'un fet trivial: un periodista rep l'encàrrec de fer un reportatge sobre la mort sobtada infantil, durant la seva investigació, el personatge fa un gir brutal i a través d'un viatge (metafòric i real) esdevé un assassí en sèrie involuntari i a la vegada en el perseguidor d'aquest assassí desconegut que és un matapersones global. Pahlaniuk té la virtud de donar sempre una volta més a una clau que no dóna més de si.
Molt bo, fa pensar i molt. Avui, que vivim en la societat de la informació i que estem sotmesos a la tirania dels mitjans, que són qui tenen el poder, la novel·la del Palahniuk pren dimensions gairebé profètiques. Aquesta novel·la la dec al David Cuito, que me la va regalar un nadal.