dimecres, 18 d’abril de 2012

KNOCKEMSTIFF de Donald Ray Pollock

De veritat: si us voleu perdre que no sigui a Knockemstiff, sud d’Ohio, és un cul de sac, un lloc apartat de la mà de Déu, un carreró sense sortida, l’arcàdia del No Future, de la desesperança, dels perdedors, d’aquells per als quals viure és una penitència. Knockemstiff és el cul del món, on nostre senyor va perdre l’espardenya. No hi aneu i si decidiu fer-ho, la responsabilitat és només vostra.
Si per alguna raó cau a les vostres mans aquest magnífic, cru, inqualificable llibre de relats de Donald Ray Pollock, penseu-vos-ho bé abans de llegir-lo, ja que pot ferir moltes sensibilitats perquè allò que es tracta a les seves històries no fa riure. Si de tota manera decidiu llegir-lo us recomano que deixeu el pròleg per al final: a mi em va migesguerrar la lectura i me’n vaig penedir només acabar-lo. El pròleg de Kiko Amat és excel·lent, però parla massa del llibre i de les històries que conté i, aleshores, sense voler, condiciona la lectura.
Enfronteu-vos a Knockemstiff a pèl, fer-ho previnguts us pot fer enrere, i seria una llàstima perquè us perdríeu un dels millors llibres de relats que una servidora ha llegit mai. De tota manera, val a dir, que els qui sigueu massa sensibles no cal que el toqueu perquè aquest llibre fa mal, molt mal. Quedeu avisats.
Donald Ray Pollock aconsegueix, al meu entendre, una cosa extremadamente difícil: fer literatura d’allò que difícilmente seria literaturalitzable, m’explico: el material humà amb què compta no té res d’èpic ni heroic (o potser, sí?), els personatges que poblen i protagonitzen Knockemstiff són outsiders socials, personatges que quan neixen ja saben que no acabaran bé, són personatges sense futur, sense somnis, sense esperança, sense res. L’única escletxa per fugir es troba en la mort, les drogues o l’alcohol. Donald Ray Pollock retrata una galeria de perdedors sense possible redempció, Knockemstiff no és més que un forat negre que ho xucla tot, un poble perdut, oblidat (és el poble natal del propi Pollock), on els seus habitants són zombies en vida que arrosseguen existències miserables, penoses, vergonyoses i la seva penitència és precisamente viure.
Amb un llenguatge cru, despullat de qualsevol ornament (en cert sentit recorda Carver), però proper, Pollock ens duu de la mà a Knockemstiff, ens guia a través dels seus espais i de la seva gent i a clatellades ens fa mirar, no ens deixa tancar els ulls, però no ens condiciona amb judicis morals, ens ensenya allò tal i com és, a través de la veu dels personatges que hi viuen. Si no hem nascut a Knockemstiff no podem tenir trons d’opinar. Ara que hi penso, potser Knockemstiff no és tan lluny, potser el tenim aquí al costat.

PD: Per cert, gràcies Eduardo L. T. per passar-me el conte de Pollock i fer-me descobrir aquest magnífic llibre.

dilluns, 16 d’abril de 2012

BENVINGUTS A BLOGVILLE!

El dissabte va despertar-se gris a Lleida. Des de feia dos dies tenia dos bitllets (d'anada i tornada a Barcelona) i en les darreres 24 hores em va passar pel cap anul·lar-los. Tenia un sopar a Barcelona amb 40 desconeguts, no coneixia ningú i la por i la vergonya m'atenallaven cada hora que passava, un nus a l'estómac em va fer dormir malament aquella nit i cansada i amb son vaig pujar a l'Avant que m'havia de portar cap a una situació nova i desconeguda que a aquelles hores em tirava enrere. Només una cosa em tranquil·litzava, la Marta, del Fanalet Blau, amb qui havia intercanviat paraules telefòniques m'esperaria a Plaça de Catalunya davant el Zurich, però hi havia un problema, no l'havia vist mai. A les sis de la tarda vaig arribar al lloc convingut i els nervis eren gairebé insuportables, vaig mirar per tots costats per veure si veia la Marta, a qui no havia vist mai, i de cop... la vaig veure, no sé com la vaig reconèixer i em vaig alleugerir: era com l'havia imaginat, els seus ulls blavíssims i la seva rialla franca em van tranquil·litzar i com si l'hagués conegut de tota la vida vam començar a caminar.
Vam arribar a l'Horiginal ii vaig recordar que havia de ser a la comissió organitzadora però que no sabia ben bé que havia de fer, no coneixia ningú dels meus companys i, jo, de fet, no havia organitzat res des de Lleida... Un cop dins, tot va ser deliciosament fàcil: la Rateta, la Glòria, la senyoreta Tikismikis, l'Helena... el veí i tots els altres em van abraçar i em van fer sentir com a casa com si els hagués conegut tota la vida i, de sobte tot va fluir com la seda, mai m'havia sentit tan bé entre desconeguts.
A continuació la gent va anar arribant i tothom se saludava, s'abraçava, es coneixia o es retrobava i el paisatge de blogville va esdevenir, de sobte, una gran comunitat d'amics.
La nit, la vetllda va passar en un sospir, es va fer tan curta que no va donar temps de saludar tothom, èrò la sensació, l'ambient que es respirava era d'absoluta comunió.
Dissabte vaig tenir l'oportunitat de conèixer blocaires admirats i seguits com el veí, la Kweilan, la Fanalet, la Viu i llegeix, la Carme Rosanas, el Robertinhos, la Clídice, l'Elfree, el Barbollaire... i tants d'altres i conèixer gent nova, magnífica i interessant com la Violette, la Rita, la super RaTeTa, la Glòria, La Senyoreta Tikis, el Joan, la Geròniama, la Cris, la Joana... i un llarg etcètera de persones magnífiques, precioses per dins i fora. Dissabte vaig tenir l'oportunitat de conèixer nova gent, nous blocs. Per tot això vull agrair tots els que van ser al sopar haver-me permès compartir amb ells una nit màgica, perfecta, rodona i inigualable.
No tinc prou paraules d'agraiment per dir tot allò que em bull per dins, em queda un record inesborrable d'aquesta irrepetible nit d'abril, dels vostres somriures, de la vostra empenta i de la vostra personalitat. Mil gràcies per ser-hi, i mil gràcies per deixar-m'hi ser, i, sobretot, sobretot, mil gràcies al super veí de dalt per fer que aquest somni es fes realitat.
Nois i noies, sou fantàstics, us vull tornar a veure molt aviat. Blogville és una realitat i és el lloc més acollidor del món. Muacssssssss!

dilluns, 2 d’abril de 2012

JO MAI MAI - Joan Dausà i Els Tipus d'Interès



"Tots tenim històries que guardem per a nosaltres i un dia decidim compartir."

Avui aquesta entrada va per a la meva cunyadeta Judit i per a tots aquells que mai mai han... Espero que us agradi i, al mateix temps, desitjo molts èxits al Joan Dausà en aquesta aventura musical. A mi m'encanta, i a vosaltres?

Jo mai mai...