dilluns, 4 de juny de 2012

PER QUÈ M'AGRADEN ELS CONTES?






RAY BRADBURY  (1929-2012)

En aquest raconet vull deixar un petit record a aquest gran escriptor que ha mort avui. Que en tenia de coneixement aquest home! aquí us deixo uns pensaments seus que han fet fortuna:

"Hi ha pitjors coses que cremar llibres, una d'elles és no llegir-los. llibres" 


"Hi ha només dues coses amb les que un es pot ficar al llit: una persona i un llibre". 


"Continuem sent imperfectes, perillosos i terribles, i també meravellosos i fantàstics. Però estem aprenent a canviar."

Ray Bradbury també va deixar una bona colla de relats meravellosos, si en voleu llegir algun cliqueu sobre aquest enllaç: contes de Ray Bradbury



PER QUÈ M'AGRADEN ELS CONTES?


Fa dies que tinc al cap fer una entrada sobre el conte, el relat o la narrativa breu (digueu-li com vulgueu), un gènere controvertit que té tants seguidors com detractors. Des de fa temps he pogut comprovar que grans lectors dels blocs que segueixo habitualment tenen certa reticència davant el conte, un génere que no els acaba d’enganxar i que consideren, alguns, com un gènere menor.
Aquest post, doncs, no pretèn altra cosa que reivindicar (subjectivament, és clar) un gènere que crec que ha de ser considerat amb lletres majúscules, sense menyprear les altres expressions de la prosa literària de ficció. No pretenc, tampoc, fer una apologia de la narrativa breu, però també vull dir que no seré imparcial ni objectiva, alhora d’analitzar el relat, ja que és un gènere que m’apassiona i em permet gaudir plenament de la lectura, amb tot allò que implica: compromís, implicació i esforç. I és per això que crec que és injust carregar-se el conte així, de bones a primeres.
Partint de les teories sobre el conte de personatges il·lustres com Chejov, Cortázar, García Márquez, Borges o Flannery O’Connor i de webs i revistes monogràfiques sobre el gènere com Hermano Cerdo o Puro Cuento, intentaré exposar els motius pels quals el conte no pot ser considerat un gènere menor.
Vagi d’avançada que la meva entrada se centrarà bàsicament en aquell tipus de conte que m’agrada més que cap altre, el que segueix la línia del gran mestre Chejov i que s’ha vist elevat al grau de l’excel·lència gràcies als fantàstics autors nord-americans contemporanis (segle XX i XXI). Dit això, qualsevol lector pot trobar en la narrativa breu l’estil que més li encaixi. Si us va més el conte críptic i intel·lectual llegiu Navokov o Borges; si per la contra busqueu el conte de reminiscència romànitocopoètica podeu trobar un bon aliat en D. H Lawrence o Dylan Thomas; si busqueu el relat fantàstic llegiu i gaudiu Cortázar o García Márquez; si us agrada més el conte modernista trobareu en Hemingway un aliat... i així podríem continuar fins a cansar-nos. Hi ha un conte par a cadascun de vosaltres.
Conte i novel·la són dos gèneres cosins germans (no entraré en diferències òbvies de llargada) sinó que intentaré centrar-me en el fons i en l’expressió mateixa. Suposo que el fet que m’agradi tant la literatura nord-americana contemporània té com arrel el mateix Chejov i la seva visió de la realitat quotidiana i he trobat en el conte de tradició chejoviana, però de factura nord-americana, el millor aliat per a les hores de lectura. El conte és per a mi la millor expressió per reflectir aquesta realitat propera i quotidiana, perquè no aspira a ser literatura ornamental i perquè és el resultat d’una determinada visió de la societat, d’un determinat moment. El conte actua de mirall.
Suposo que a causa del grau de compromís social dels autors nord-americans contemporanis, troben en el relat breu una manera idònia de reflectir i recrear aquest mosaic divers i caleidoscòpic que representa el teixit social modern. Aquest conte de línia chejoviana té molts punts de connexió amb el costumisme, en tant que esdevé testimoni d’un moment, d’una realitat particular que esdevé universal. En aquest sentit, Cortázar comparava el conte amb una fotografia i la novel·la amb una pel·lícula, el conte és la fixació del moment, la novel·la, tota una seqüència. El conte és síntesi i fugacitat, però al mateix temps fixació i permanència. El conte ha de contenir aquesta obertura essencial i primigènia que va d’allò petit a allò gran, d’allò particular a allò general i, per aquesta raó, és tan reveladora aquesta afirmació de Cortázar: “Un conte ha de ser aquella petita llavor que conté un gran arbre”.
Com hem dit, un conte ha de ser síntesi i fugacitat, però ha de ser també permanència, una història sintetitzada per tal d’explicar quelcom més gran. I aquí hi ha la mare dels ous: un conte necessàriament ha de contenir dues històries, una de superficial i evident i una altra de subliminal, que es dóna per sobrentesa. Potser per aquesta raó costa tant enfrontar-se a un bon conte. Si voleu fer la prova llegiu el magnífic conte de David Foster Wallace, que ha estat símbol i ha donat nom a la seva generació: "Encarnación de una generación quemada".
Narrar una història de la vida quotidiana no és escriure un conte. Un conte, un bon conte, és l’expressió d’una motivació personal que empeny un autor determinat a escriure sobre un fet determinat amb l’objectiu de desvetllar la mirada del lector i fer que sorgeixi en ell la curiositat, l’impuls per saber i descobrir allò que hi ha amagat entre línies, apropant-li una ficció que connecti amb la seva pròpia vida. D'altres vegades l'únic objectiu és el de la provocació o la broma allargada (sigui de bon gust o mal gust), un bon exemple és l'inqualificable conte de Chuck Palahniuk que duu per títol (castellà of course) "Tripas", que va provocar que 69 persones es desmaiessin en diverses lectures públiques del text. Voleu fer la prova?
Com hem vist més amunt, la línia que separa conte i novel·la és tan prima que de vegades es confon, depèn només de matisos. García Márquez diu que “un conte és la fletxa en el centre de la diana, mentre que una novel·la és com caçar conills”, per tant, les diferències entre un i altre gènere no deixaran mai de ser subjectives, com ho pot ser la contemplació de qualsevol obra d’art.
De vegades, els lectors ens apropem miops als contes i ens oblidem de posar-nos les ulleres de mirar, ens quedem sovint en la superficialitat de la trama evident i ens oblidem d’endinsar-nos en l’essència del contingut, en el fons, en el matís, en el color, perquè no hem graduat el vidre de mirar i ens conformem amb veure una realitat borrosa i distorsionada. Llegir contes implica concentració, implicació del lector, i massa vegades no som capaços de fer aquest exercici senzill com tampoc el fem davant el text poètic i tendim a veure només la simplicitat davant el mastodontisme de la novel·la.
Richard Ford afirmava que els contes de Chejov eren impenetrables per als joves, ja que en ells hi ha sentiments madurs que un no pot entendre sense haver tingut una experiència prèvia, probablement Ford té raó i per això en literatura les segones oportunitats sempre són productives, el raser del temps ens iguala i es dóna perspectives diametralment diferents.
En la línia de Chejov, John Updike afirmà que “aquests intents de tot just uns milers de paraules retenen els successos, les crisi, angoixes i alegries de la meva vida amb més fidelitat que les meves novel·les”. És precisament per aquesta raó que m’atreu tant la narrativa breu: per la varietat, multiplicitat de temes, punts de vista, estils, efectes, veus, fragments... com la vida mateixa.
Chejov que és el mestre de mestres ho va deixar clar amb una afirmació que va fer fortuna i que resumeix la seva concepció i idea del conte: “Em pregunteu què és la vida? És com si em preguntéssiu: què és una pastanaga. Una pastanaga és una pastanaga i prou”. Per això no és estrany que analitzés la realitat quotidiana i els seus punts obscurs i febles amb la seva característica fredor decriptiva, sense moralismes, sense judicis, sense enaltir-la ni carregar-se-la. La presentava tal i com era, ja n’hi havia prou.
Aquesta forma de contar ha fet fortuna (afortunadament) i ha donat grandíssims escriptors que han elevat el conte a l’alçada d’obra mestra: des de Joyce passant per Chandler, Hemingway, Cheever, Carver, Ford, Updike, Wolff, Spark, Trevor fins a Moore, D. F. Wallace o Munro, entre molts d’altres.

17 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Ha ha! Molt bé! Ben argumentat. Ningú pot negar que tots aquests contes que cites mereixen figurar amb lletres ben grosses als annals literaris.

No sé si la menció de Tripas és especial per a mi, però t'has deixat de constar en acta que en realitat és un capítol d'una novel·la... :)

carina ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
carina ha dit...

És que Salvador em vas picar! Em vas tocar el punt feble i bé l'havia de defensar. Per cert, accepto que Tripas sigui un capítol de "Fantasmes", però els capítols d'aquesta obra de Palahniuk són contes, no? o també haurem de discutir sobre aquest tema? Té ràcia que el teu "amic" hagi fet una novel·la de contes...per cert, tret d'alguns relats/capítols, el llibre en conjunt és dels més fluixets. Au, abraçades i contes. (i, sí, te'l dedico -t'imagines?)

Alyebard ha dit...

M'ha agradat això de la llavor.

Quadern de mots ha dit...

Per desconeixement no puc dir-te res dels autors que cites, el meu buit és immens i no arribo a tot. Els meus gustos i els teus també són diferents per això la majoria de contes i relats curts que he llegit són d’autors catalans i, no només de les patums. N’he llegit de molt bons i d’avorrits.
El conte i el relat m’han costat sempre per una cosa tan pueril com la seva brevetat, s’acaben aviat i fa ràbia, però això forma part de la seva gràcia, només m’ha calgut descobrir-ho o llegir-los amb aquests paràmetres per gaudir-ne. Hi ha molt bons contes, com també n’hi ha de mediocres o dolents, això és extensible a la resta de literatura. Del conte envejo la capacitat de síntesi o el gir sobtat que tenen alguns finals, em meravella. Crec que en el fons hi ha bona literatura o literatura dolenta , i prou. També cal veure que s’entén per bona i mala literatura, la subjectivitat en literatura és prou important com per haver-ne de moure el llistó sense por, ni tots els lectors són iguals ni han de tenir els mateixos gustos.

Abans no m’agradaven els contes ni els relats curts, ara he après a gaudir-ne.

Jordi Dorca ha dit...

El que ens fa por del conte no és el conte en si mateix, sinó nosaltres com a lectors.
La brevetat del conte ens fa por perquè ens pot por-tar pel camí de la facilitat i, per tant, cap a l'oblit del text llarg, de la novel·la.
Entre altres coses.

Carme ha dit...

Mai no sabria argumentar-ho com tu, però com més gran em faig més m'agraden els contes. Sense que em deixin d'agradar les novel·les llargues, eh? Ara m'agraden molt les dues coses.

XeXu ha dit...

Ostres tu, aquesta anàlisi és massa per mi, com esbudelles el conte i la seva natura. Naturalment, no he llegit la gran majoria de 'contistes' que cites, i els que he llegit no són del teu gust, i la veritat és que no massa del meu. He llegit autors catalans i m'han deixat mala sensació, i potser el que més m'ha agradat en matèria de contes és Murakami. Ja saps que no tinc massa estima per aquests autors americans que tant t'agraden...

Els contes m'agrada més escriure'ls que llegir-los, mira tu...

EL BLOC DE SAM ENFOT ha dit...

Molt interessant aquesta dissecció que has fet del conte. Algú va dir, no sé si la Isabel Allende, que un conte és com una poma: rodó, atractiu i ben acabat.
No he llegit la majoria d'autors que cites, alguns sí, i alguns que no cites com Calders. Sempre n'he quedat satisfet de la lectura, però és veritat que ara fa molt temps que no llegeixo cap conte. M'hi hauré de tornar a posar.

Glo.bos.blog ha dit...

M'agraden els contes, molt. No he llegit molts dels autors que menciones, però sóc lectora habitual de relats curts i contes. I els microrelats m'entusiasmen!

Olga Xirinacs ha dit...

Carina, t'he d'agrair la il·lustració i defensa exhaustiva que fas dels contes. El conte és un dels meus gèneres preferits. Segurament sóc l'escriptora que en té més a Catalunya: se n'han publicat uns 300, sí, tres-cents, la majoria per a adults. Uns sortien al dominical de l'antic Avui, ben il·lustrats en color, a dues pàgines (ai, la memòria curta dels lectors...)
Se'n van publicar quatre volums que n'aplegaven uns quants.
N'hi ha per a tots els gustos, predominant el macabre, que prefereixo i llegeixo en altres autors.

Però, noia, en aquest país només hi ha un contista, dos a més estirar. Els altres no contem per punyetera la cosa.

Com que és un país inculte, aquí el conte no agrada. Ignoren que el conte posseeix els mateixos elements que una novel·la, cosa que el fa més difícil de sintetitzar. Prenen el conte com a gènere menor, quan no ho és en absolut. T'anava a dir Cheever, i veig que ja el tens en compte. I els de Pirandello, amb la seva visió tendra i alhora sarcástica, són importants, també.

De manera que com a autora ignorada de contes, molts contes, et dono les gràcies pel bon escrit que has posat al teu blog.

M. Roser ha dit...

M'ha agradat aquest post sobre el conte, a mi també m'agraden molt...
I no em sembla que sigui un gènere inferior...Penso que es poden escriure contes sobre molts temes diferents i això de començar a llegir i que de seguida trobis el desenllaç de l'entrellat, no té preu...
I els micro relats són un treball de síntesi molt pedagògic.
Ah, i a mi m'agraden els contes per grans, però també els contes infantils!!!

Gregori Samsa ha dit...

Estic molt d'acord amb la disertació-apologia del conte que has fet en aquest magnífic post, la qual cosa em fastidia una mica, donat que normalment em sento més còmode prtant la contrària, especialment a tu. Però, comdic, en aquest cas no és així. El conte no potconsiderar-se un gènere menor, ni un sub-gènere pel sol fet de ser més breu que la novel·la, hi ha auèntiques perles i grans nmestres del relat breu, com tu bé has mencionat. D'aquesta llista, jo hi afegiria en Gògol ( no te res a veure amb el futbol) i en Guy de Maupassant i, evidenment, l'amic Monzò.
I per acabar només dir-te, reina, que després de fer una defensa aferrissada del relat breu, podries mirar de fer post més curts, ja saps, capacitat de síntesi..
No tinc tot el dia, jo
Apa, a reveure, xavalita

Ferran ha dit...

Fa temps vaig fer un curs de conte amb l'escriptor Isidre Grau i un altre amb l'escriptora Maria Barbal. Jo sempre havia escrit, i no sé si per mandra o per manca de temps, o espai, no ho sé, feia contes curts, les novel·les que tinc en el calaix... no les he acabat mai.
Molt bo el teu post en defensa del conte, relat o com li vulguin dir a mi m'agrada "Relat". Per cert, participo en una pàgina web que es diu "Relats en Català" amb uns seixanta mil escrits, la majoria poesia, però amb un gran nombre de relats. Hi ha moltíssima palla, però també perles dignes de seguir.
Gràcies pel teu comentari apunt en el meu bloc.

Abraçades.

SU ha dit...

Carina,

Felicitats (de nou) per l'apunt!

Sóc lectora de contes i mai no els he considerat gènere menor. I sempre que puc recomano a tothom que s'hi endinsi sense manies.

Per afegir algun nom de "solvència contrastada" te'n diria dos: Saki i Roald Dahl.

Com deia aquella: Salut i contes!

SU

El porquet ha dit...

Jo tampoc hi entenc tant com tu, en aquest gènere (ni en cap altre, crec), però en tot cas sí que sembla, a ulls profans com els meus, que els contes són el planter dels futurs escriptors. És a dir, la gran majoria d'escriptors de renom actuals han passat (si no hi tornen de tant en tant) pel gènere del conte, especialment en els seus inicis. Suposo que per això han acabat agafant una mica l'aureola que són els primers balbuceigs de les futures grans novel·les que vindran. I ja et dic que jo no en tinc ni idea!

Felicitar-te això sí, per aquest post espectacular. De veritat, una currada, i un coneixement sublim!

NICE ha dit...

ola, boa noite!! visitando alguns blogs encontrei o seu, amei!!!muito lindo, parabéns!!ja estou seguindo vc aqui. te desejo sucesso. post belissimos. aguardo sua visitinha no meu blog, caso goste do que ver por lá e quizer me seguir será um prazer. bjs