dimarts, 27 de novembre de 2012

DECEBUDA...



Probablement aquest sigui l'anàlisi més simplista i elemental sobre les eleccions i els resultats del passat 25N que hàgiu llegit perquè ve d'una persona gens entesa en aquestes conteses. Vagi d'avançada que no m'interessa gens la política ni molt menys els polítics, però sí que m'interessa, i molt, el meu país.
 
Aquest 25N va ser el primer cop que vaig exercir el meu dret a vot perquè vaig pensar que ens trobàvem en un moment històric i que ens hi havíem d'implicar tots, l'endemà, però, vaig veure clar que no tornaré a votar en ma vida. Durant molts dies vaig barrejar opcions de vot i per raons elementals vaig descartar: PP, Ciutadans, PSC i, fins i tot, Iniciativa. Vaig descartar també l'opció Convergència perquè no m'agrada gens Duran, i les meves paperetes quedaven reduïdes a la CUP i ERC. Em vaig decantar per la CUP, però un error en la col·locació de les caixetes em va posar a les mans una papereta d'ERC, en un instant
vaig intuir aquell fet com una visió i vaig pensar en allò del vot útil. Vaig tancar el sobre.

Els resultats van trencar totes les estadístiques i ningú va obtenir allò que havien vaticinat les enquestes. La meva perplexitat ha arribat els dies després de les eleccions i la meva decepció ha estat que els vells fantasmes continuen planejant sobre Catalunya. No entenc que ni en un moment crucial i històric per aconseguir que Catalunya sigui un estat sobirà no hi pugui haver entesa entre els diferents partits que defensen l'opció sobiranista. La crisi s'ha emportat per endavant molts somnis i, la vella divisió esquerra-dreta, ha donat un cop de mort al somni.
El país que jo imagino, la meva particular Catalunya lliure, és un país plural, amb diferents colors polítics, no puc entendre una Catalunya d'esquerres ni una de dretes, la Catalunya que jo imagino és una Catalunya on hi te cabuda tothom, tant és del color que sigui. La meva Catalunya no és en cap cas, aquesta Catalunya dividida que se'n riu de la derrota de l'altre. La meva Catalunya és més oberta de mires, probablement és una utopia, probablement sigui aquesta Ítaca inabastable, però en cap cas no és això que estic veient ara.

Espero que per una vegada a la vida, aprenguem dels errors del passat, i siguem capaços d'arribar a una entesa pel bé comú, per la finalitat comuna, pel dret a decidir, deixant de banda les diferències que ens han fet fracassar històricament. Si no som capaços d'entendre'ns, haurem perdut, haurem fracassat i Ítaca restarà per sempre més en l'imaginari popular, com un somni, com una quimera, com un núvol de fum, com no-res.

10 comentaris:

XeXu ha dit...

Un escrit molt sentit. Reflecteix més aviat la meva opinió d'abans de les eleccions. Em quedo ara amb les lectures positives i amb la idea que tenim molt per fer, però totes les possibilitats de fer-ho. És possible que d'aquí uns mesos torni a sentir-me així com tu, però de moment tinc esperança, penso que els que s'han d'unir s'uniran i tiraran endavant allò que tants volem. Ja havia vist aquesta opció en el passat i no va ser, però ara torna a ser possible i aquesta oportunitat no l'hem de desaprofitar. Espero que no ens fallin. Esquerres i dretes tradicionals ja no tenen massa sentit, ara les normes del joc han canviat. Juguem-les.

Glo.Bos.blog ha dit...

Jo també em sento decebuda, no tan sols pels resultats, que alguna cosa així ja em temia, sinó per la falta d'interès que demostren els partits per arribar a una entesa que faci possible aquest somni, que, si no s'espavilen, serà això només, un somni.

Salvador Macip ha dit...

Mira, una altra primerenca! Diria que no són molts els disposats a deixar les dretes i esquerres en segon pla com tu dius. Veurem què passa...

Josep ha dit...

Perdona l'autocita, però l'ocasió s'ho mereix: http://descans.blogspot.com/2012/11/decebuts-2012.html

elcapitanemo ha dit...

Doncs jo n'extrec conclusions optimistes. Aquestes eleccions eren això, eleccions amb diversos partits. No cal confondre's: la suma de vots és la que és. L'únic que succeeix és que la independència passarà per una acció transversal -que és el millor que pot passar- en lloc de per un únic partit i una única sensibilitat.

Això tindrà diverses fases i cal ser persistent i no sucumbir al desànim!

Gregori Samsa ha dit...

Doncs, bàsicament, estic d'acord amb tu. L'exposició que has fet és de sentit comú, més enllà que t'interessi més o menys la política
de fet, la política és això
una altra cosa és el partidisme, que és el mur a on sempre anem a picar
S'ha comprobat que haurem de tirar-ho endavant nosaltres, el poble
aquesta gent necessita una empenta per bellugar-se

salut, camarada

M. Roser ha dit...

Jo també estic molt d'acord amb tu...És decebedor que per una vegada que semblava que se'ns obrien les portes cap a un país nostre, on mai més ningú ens podés tornar a trepitjar, ara ens posem pals a les rodes uns els altres. Ja seria hora que es deixessin de banda els interessos de partit per pensar en els del poble...No sé perquè no es poden ajuntar tots els que es consideren sobiranistes i donar un cop de puny sobre la taula per dir, s'ha acabat!!!
Dius que no t'agrada la política...Penso que el teu escrit demostra el contrari, doncs política és voler que el país funcioni bé malgrat els polítics...

M. Roser ha dit...

Carina, avui només en llevar- me ja m'han amargat el dia...Sí, per l'esborrany del decret de la llengua a l'escola...Si això no fa que tots plegats ens hi impliquem de veritat, potser és que no ens mereixem la llibertat!!!
Petons contestataris.

carina ha dit...

Gràcies a tots i totes per deixar els vostres comentaris, perdoneu per no passar massa pels blocs, però no tinc temps de res. Aviat tornaré. Petonets i abraçades

Josep ha dit...

Set mesos després, com veus el tema?