dilluns, 13 de febrer de 2012

PLUJA DE GEL de Peter Stamm

Torno després de dies de silenci. Porto sota el braç una lectura recent, una lectura casual, que s’havia de reduir a un conte però que es va allargar a tot un llibre. Quatre hores de lectura ininterrompuda i, després, una ressenya. Gèlida, freda com aquest hivern.
Dec aquesta lectura al meu amic Eduard Batlle, poeta i company, que va suggerir-me un bon dia aquesta descoberta seva, sabent el meu gust literari. “Llegeix el primer conte i em dius què et sembla”. Vaig llegir el primer, i el segon, i el tercer… i així fins acabar els nou relats que componen el llibre. Quatre hores i un fred intern.
Sé quina sensación va quedar-me després de la lectura i recordo que a mesura que passava per les històries d’Stamm havia de tapar-me amb la manta, arraulida al sofà, perquè un calfred em recorria el cos. Llegir Stamm és com llegir Carver, cru, fred, incissiu. Llenguatge nu, precís, auster que explica realitats crues, fredes i feridores. Aquest autor també fa mal. No hi ha ornaments, ni floritures, no hi ha exhibició de llenguatge, només hi ha història: pura i dura. El seu és un estil minimalista, tan fred, que fins i tot, el malaguanyat Carver ens pot semblar tendre i càlid.
El relat que obre el recull “En el llac de gel” ja ens comença a mostrar per on aniran els trets, com ens mostrarà els seus personatges (que m’agraden tant!) marginals, ferits, incomplets i solitaris, gairebé sempre supervivents que no poden encaixar de cap manera en el món que els envolta. L’amor, el desamor o la manca de l’amor mateix conduirà les seves vides no se sap ben bé cap on, però la mentida, les falsetats i les aparences regiran els seus actes, sigui per supervivència (com he dit abans) o per simple i pura covardia.
Stamm recorda Raymond Carver, Richard Ford, Lorrie Moore i tants d’altres que han fet aquest retrat tan proper, hiperrealista i brut d’aquest entorn nostre, d’aquests personatges anònims, vulgars que arrosseguen existències penoses i intrascendents que transporten misèries sobre les espatlles, però que l’anonimat els salvarà de no trascendir a la història com a miserables. Els personatges d’Stamm som nosaltres. Sovint no ens agraden els escriptors com Stamm perquè llegir-los ens obliga a mirar-nos al mirall tot i saber que la imatge que ens retornarà no ens agradarà, ja que tenim la certesa que és la nostra imatge real.

13 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Hola Carina, abans d’obrir el teu post he rellegit la meva ressenya de”Paisatge aproximat” d’en Peter Stamm, en alguns aspectes sembla que haguem llegit el mateix llibre.

Realment no deixa indiferent i, no només és per la prosa freda i concisa. Tens raó quan dius que costa llegir escriptors com l’Stamm ens mostren aspectes nostres que creiem que no teníem o ens plantegen situacions límits que ens fan por , per si les haguéssim de plantejar. No són dels meus llibres preferits però llegir-ne de tant en tant m’agraden.

kweilan ha dit...

Me l'apunto i després de llegir la teua excel·lent ressenya en pic pugui l'aniré a comprar.

XeXu ha dit...

Explicat així m'has fet interessar per aquesta mena d'autors. No m'agraden els que se'n van per les branques. Però també pel que descrius, és un autor per llegir en petites dosis, llegir-lo massa sovint ens pot fer desesperar! Ja sé que no llegeixes autors d'aquí, però potser t'agradaria Eduard Márquez, m'hi has fet pensar amb la teva ressenya.

GLÒRIA ha dit...

Ben tornada Carina!
A mi Carver m'ha interessat sempre malgrat no ser un escriptor del meu gust perquè el trobo massa eixut, segons com una mica pobra narrativament parlant. Però...aprofondint-hi una mica, veig que aquests escriptors com carver i el que esmentes, han d'existir i hem de valorar l'apreciació tan sòbria que fan de la realitat aparentment menys literària.
La Lorrie Moore em sembla més treballada, més acurada i els seus relats m'agraden molt.
Siguent de diferent estil però també una mica "minimal" hi ha la gran Munro -ara no li recordo el nom-contista fascinant que segueix una tendència coneguda com gòtica al seu país però que no és necessàriament la literatura "gòtica" que coneixem.
Un petó!

Jordi Dorca ha dit...

El teu darrer paràgraf és glacialment corprenedor. Com el mateix Stamm, suposo.
Per motius semblants, es diu que la poesia no agrada. Un altre mirall que no agrada.
Celebrem la teva tornada.

Jordi Dorca ha dit...

Ens agrada que hagis tornat.
Ja torno.

EL BLOC DE SAM ENFOT ha dit...

No coneixo Peter Stamm però pel que dius, l'hauré de tenir en compte.
Ben tornada!

M. Roser ha dit...

Hola Carina, ja t'enyoràvem...veig que la lectura d'aquest llibre t'ha deixat, mai millor dit, corglaçada...
Cada llibre que llegim ens deixa la seva empremta, de vegades optimista i d'altres pessimista...
Petons.

M. Roser ha dit...

I és veritat sovint ens mirem al mirall i no ens agrada el que veiem!

Gregori Samsa ha dit...

Ai, Carineta
tu sempre fascinada pels perdedors (literaris)
No fa gaire ( deu fer uns vint anys) vaig llegir la que crec la seva primera novel·la: Agnès. Em va agradar força, comparteixo la definició tan encertada que fas en el teu post.
Bé, xata, celebro veure que mantenim els mateixos gustos (literaris)
Ara no perdis l'altre guant i t'estiguis mig any sense aparèixer...

Olga Xirinacs ha dit...

Gràcies, Carina, per la teva presència lectora al meu blog.
Deia fa poc que els copntes no són un gènere gaire apreciat entre nosaltres però que a mi em smebla esplèndid. I és difícil escriure un conte, perquè en la brevetat exigeix una trama sencera.
Gràcies també pel comentari sobre l'autor, que no he llegit encara.

Núria Pujolàs i Puigdomènech ha dit...

Gràcies Carina!...Una bona ressenya!!!...Enhorabona!!!

Gregori Samsa ha dit...

Sortosament ha finalitzat la pluja de gel
però ara comença a desglaçar

el que té de bo tot plegat és que no ens faltaran glaçons pel cubata

zdrowie