dimecres, 14 de març de 2012

ADÉU, CAPITANA!



TERESA PÀMIES IN MEMORIAM (1914-2012)

"Però aquell dia, una dona de Manresa, mare de família i sense carnet, ni de partit, ni de sindicat, ni d'orfeó ni de cercle cultural o parroquial, va demostrar que els grans capitans no sempre necessiten una ideologia. Trenta-dos mesos de guerra havien ensenyat moltes coses a la nostra capitana manresana. Li havien matat l'home al front; havia quedat vídua amb dos fills de tres i cinc anys i fugia perquè la vídua d'un roig, en una ciutat petita, podia tenir dificultats que ningú no li hauria ajudat a resoldre. Havia treballat sempre a la fàbrica de filatures, guanyant el pa dels seus fills i substituint braços que podien agafar un fusell. No digué mai que ho feia 'per la causa', i es malfiava, instintivament, dels que pronunciaven discursos i volien donar ordres en nom de qualsevol anagrama. Tenia una energia moral absolutament natural i de la mateixa manera que mantenia i educava els fills sense pare, es comportava entre la gent, no pas fent la feina dels altres sinó ajudant-los a fer-la amb l'exemple del seu tremp i uns dots d'organització tan naturals com aquella energia que emanava.

No. Els millors no eren als nostres rengles. La força dirigent, l'avantguarda d'aquell petit destacament fou una dona sense partit, mentre d'altres que eren militants s'esfondraven per manca de solidesa moral."

Quan érem capitans, Teresa Pàmies

12 comentaris:

Violant d'Atarca ha dit...

La Teresa pertany a aquella estirp de lluitadors que esdevenen guerrers a força de romandre en el terreny de batalla independentment del nombre de baixes que s'hi produeixin.
Va ser una realista idealista fidel a les seves creences.
Deixant a part la ideologia de cadascú, se li ha de reconèixer el seu mèrit.
Recordo que escrivia una petita columna al diari Avui. En el seu darrer escrit -deu fer uns tres anys- s'acomiadava dels lectors. Se n'anava a viure a una residència per a gent gran. Suposo que va sentir que havia arribat l'hora de que la guerrera reposés. El repòs del guerrer...
Felicitats, Carina, per haver-hi pensat!
Una abraçada!

Quadern de mots ha dit...

No he llegir res de la Pàmies. Aquest trosset que has posat el trobo meravellós i carregat de força.
M’uneixo a tu. Adéu Capitana!

Carme ha dit...

L'he llegit poc... aquest fragment m'ha agradat molt!

Jo també m'hi afegeixo.

ADÉU CAPITANA!!!!

M. Roser ha dit...

També he llegit alguns llibres de la Teresa, i m'agrada sobretot d'ella la lluita per allò que creia, sense que li importessin les sigles...
Adéu capitana!

fanal blau ha dit...

Quina dona, la Teresa Pàmies!
Encara recordo trobar-me-la no fa pas massa anys passejant per l'eixample barceloní; tampoc no fa pas massa anys vaig rellegir "Memòria dels morts" que de joveneta m'havia impactat molt.
Adéu, Capitana!

Jordi ha dit...

Ostres, tenia justament aquest text per a posar com a segona entrada en record de la Teresa. Me'n alegro de veure que no soc tant estrany com alguns pensen!!!

Aquesta dona, la de Núri o Núra de Manresa se'm va quedar present i en veient algunes situacions, la recordo.

EL BLOC DE SAM ENFOT ha dit...

Vaig llegir Opinió inconformista i La filla del gudari, però aquest no l'he llegit.
Quina gran capitana!
Gràcies per pensar-hi.

Jordi Dorca ha dit...

Sens dubte. Un guant portat amb una gran dignitat i coherència. Un comiat com cal.

Gregori Samsa ha dit...

Una altra època, una altra concepció de la vida, una altra manera de fer i sentir. Però no ens posem sentimentals, ara i aqui, hi ha molta gent que val la pena. El romanticisme del passat ens embolcalla, admirem els que hi van ser i valorem els que hi són ara. I mirem cap endavant. Això sí, sense oblidar.

això és tot, carineta

Gregori Samsa ha dit...

Una altra època, una altra concepció de la vida, una altra manera de fer i sentir. Però no ens posem sentimentals, ara i aqui, hi ha molta gent que val la pena. El romanticisme del passat ens embolcalla, admirem els que hi van ser i valorem els que hi són ara. I mirem cap endavant. Això sí, sense oblidar.

això és tot, carineta

kweilan ha dit...

Un bon homenatge.

GLÒRIA ha dit...

Teresa Pàmies no era una perla literària però les seves paraules sonaven a veritat, a vida errant, a sofriment, a saviesa. Què més podem demanar? Vaig llegir fa molts anys "Testament a Praga" que em va obrir molt els ulls. Més tard "Amor clandestí" em va apropar el ser humà que havia hagut de viure d'amagat i també, estimar d'amagat.
Un excel·lent record, Carina!