La frontissa dels trenta desencadena sovint una crisi personal i identitària de la qual costa desempellegar-se. A mi m'ha passat. I ha estat precisament en els llibres, i més concretament en la poesia, que he trobat un refugi i una certa guia per retrobar-me de nou.
Aquests dos anys que ha parat el Guant de l'Allie no he fet altra cosa que replantejar-me moltes coses i reafirmar-me fort com un "jo" nou. No ho he aconseguit del tot, però estic en el camí d'acceptar-me.
I és precisament, per aquesta raó, que he elegit aquesta lectura, Elogi del desassossec, del meu benvolgut amic Eduard Batlle, per iniciar aquesta segona etapa, ja que m'ha fet llum en aquest camí de retrobament perquè parla precisament d'això, de les pèrdues i dels encontres, de la topada de morros amb el món adult, quan encara veus pel retrovisor la juventut que s'allunya cada dia una mica més.
Elogi del desassossec és un homenatge al Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, el seu alter ego en aquesta cruïlla vital que representa la trentena.
Aquest fet d'assumir les responsabilitats que comporta el món adult desestabilitza i és fàcil caure en el desencant i el pessimisme, quan comences a idealitzar un temps massa recent encara i saps que a partir d'ara t'espera una altra cosa.
Les reflexions que es troben dins dels 30 poemes que componen el llibre donen una visió del món i de la vida desencantada, però rellueix en el fons una espurna d'esperança i per aquesta mateixa raó no és una mirada pessimista, sinó real i descarnada que esdevé una reflexió esquinçada sobre l'univers propi (interior i exterior) que s'endinsa sense vergonya ni tabús en l'esperit humà -complex i contradictori- tan avessat a lluitar contra els canvis, tot buscant en els racons més amagats les respostes, les explicacions i, en definitiva, el camí de sortida.
Us en deixo un tast:
APARADOR II
Tendresa d'allò que mai no ha esdevingut (155)
Quan vas a buscar el món que recordes,
trobes que ja s'ha fos; és un miratge,
un joc de titelles de fang i canyes
que guardaves en un racó de la memòria.
I així mateix que, tornant cap a casa,
et mires als aparadors i hi veus un cavaller
sobre el corcer blanc imaginat d'un futur plaent,
curull d'èxits i reconeixement.
Però les campanes veïnes fan les dotze
i s'esvaeix, tot d'una, l'ahir i el demà.
Ara s'imposa el bassal d'aigua
que et torna una imatge deforme.
dimarts, 31 de maig del 2011
dilluns, 30 de maig del 2011
DE TORNADA...
Després d'un parèntesi de dos anys torno amb forces renovades carregada de lectures i experiències. I, de nou, el bloc em dóna l'oportunitat de compartir aquest llegat meravellós que són els meus llibres.
No sé quin caire prendrà aquest recomençament del Guant de l'Allie, ni si serà un vol de llarga durada o només una volada gallinàcia. Allò que sí serà mentre sigui és un recer, una sala de lectura i de reflexions, un lloc on retrobar-me a mi mateixa. Una mirada al món a través dels ulls dels llibres.
Bones lectures!
No sé quin caire prendrà aquest recomençament del Guant de l'Allie, ni si serà un vol de llarga durada o només una volada gallinàcia. Allò que sí serà mentre sigui és un recer, una sala de lectura i de reflexions, un lloc on retrobar-me a mi mateixa. Una mirada al món a través dels ulls dels llibres.
Bones lectures!
divendres, 3 de juliol del 2009
AIXÒ ÉS TOT, AMICS...
Me'n vaig. Ho vaig decidir ahir mentre escoltava els U2 al Camp Nou i vaig pensar que avui era un beatiful day per tancar la paradeta. Volia fer-ho a la brava, fent desaparèixer d'avui per demà el bloc, però he pensat que devia una explicació a aquells que durant vuit mesos heu passat per aquí i hi heu dit la vostra. A més... que carai! em venia de gust dir-vos adéu.
Ho deixo perquè ja no m'atreu fer el bloc, la xarxa no m'acaba de fer el pes, sempre m'han agradat més les converses de bar i cigarreta i veure la cara de les persones amb les quals parlo. A més a més continua, també, agradant-me més el paper per posar per escrit les sensacions que em transmeten les lectures, perquè és una qüestió massa personal per anar-la esbombant per aquí i per allà. El bloc s'havia convertit en una nosa i m'estava prenent un temps que no estic disposada a cedir a l'ordinador... em perd la vida!
M'ho he passat bé durant aquest temps que ha viscut El guant de l'Allie i, sobretot, m'ha permès descobrir i llegir gent que té moltes coses a dir. Per a vosaltres us deixo uns regalets virtuals per aquest estiu:
Per a la bruixa li deixo Amb el temps a favor del meu admirat Xavier Macià, segur que sabrà valorar-lo en la seva justa mesura, gràcies bruixa per les teves paraules.
A l'Òscar, de The lost art, alguna cosa més prosaica i que segur li vindrà de gust, el convido a que visioni l'obra completa de Kevin Smith, mentre degusta seitons. M'ho passo tan bé llegint-te!
A la Kweilan, la mestra de la ressenya i del bon gust literari, li deixo La meva illa d'Elsa Morante (1945), seguríssim que t'encanta.
Al Salvador de bloGuejat li passo Pop corn de Ben Elton, que és curtet, tampoc és cas que s'entretingui massa i no acabi d'enllestir aquella novel·la que estic esperant amb llums de candeletes i que vull que em signi tant sí com sí.
A la Mireia del racó de la Solsida li regalo L'edat de les paraules del meu estimat amic Emili Bayo, segur que s'ho passarà bé llegint-lo.
A la Mireia de la Ruda, El sur y Bene d' Adelaida García Morales o La ternura del dragón de Martínez de Pisón.
A la NuNs, Opium de Jesús Ferrero, segur, segur que li agrada.
A SU li regalo Una casa per compondre de la Núria Perpinyà. Seguríssim que et sorprèn.
Al Jaume Puig li deixo The road de Cormac McCarthy o Cuatro amigos de David Trueba. Perquè triïs, o millor, llegeix-los els dos.
A la bajoqueta que és l'alegria de la xarxa li passo Arbres de mongetes de la Barbara Kingsolver.
A la Clícide, si no ho ha fet, li recomano la lectura de Arrancad las semillas, fusilad a los niños de Kenzaburo Oé
Al Manel seguríssim que lia agradarà Si una nit d'hivern, un viatger de l'Italo Calvino i si no ja sap que té pendent El rei del món de Salvador Macip.
A tots els altres, Sandra, Ramon, Jorge, Francesc, Ignasi, Jesús, Júlia, Pere, al veí de dalt, lluku, Tonina, Jean Robur, Rosa, etc, etc llegiu, llegiu i llegiu sense parar, tant és , el que sigui i continueu fent gaudir els internautes amb els vostres blocs.
Gràcies a tots i totes. Tot i que El guant resti dormint el son dels justos, continuaré passant pels vostres blocs dels quals sóc ja seguidora fidel i, ja sabeu, si mai teniu intenció de fer una costellada de blocaires, m'hi apunto sense pensar-m'ho dues vegades.
dilluns, 29 de juny del 2009
EL REI DEL MÓN de Salvador Macip
Fa uns mesos, arran d’un post dedicat a Nana de Chuck Palaniuk, el Salvador Macip va passar pel meu bloc i em va deixar un comentari, es declarava admirador de l’autor nord-americà i assegurava haver llegit tota la seva obra. De seguida, i per curiositat, li vaig tornar la visita a bloGuejat, i ens vam anar sovintejant pels blocs respectius, fins aquí tot va ser normal, els típics comentaris als posts de torn. Mai acostumo a mirar perfils dels blocaires i amb SM no vaig fer una excepció, no en sabia res de la seva faceta professional, però un dia em va llençar un repte a propòsit d’un post seu sobre la literatura catalana actual: sóc bastant escèptica pel que fa a les noves valors de la literatura que es fa avui dia a casa nostra perquè no m’interessen massa els temes que toquen, en general, els trobo redundants i molt vistos, no m’entretenen. Des que vaig fer filologia catalana en vaig quedar saturada i havia fet un descans de molts anys. Només llegia amics dels quals m’abstenia a fer comentaris. Això mateix, o més o menys, li vaig dir al Salvador al seu post, i vés per on em va dir que per què no llegia alguna cosa seva.
Se’m va encendre de cop la llumeta i vaig decidir-me a fer-ho. L’endemà mateix vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El rei del món (per cert, l’únic exemplar que hi havia). El que va venir a continuació va passar tan ràpid com la novel·la.
Crec que El rei del món és un llibre rodó, no li sobra ni li falta res, té absolutament de tot i quan dic de tot és realment de tot. Està escrit, al meu entendre, de manera brillant, agafant el registre adequat a la situació i la trama. La lletra és grosseta i l’argument frenètic. Me’l vaig fer petar en 48 hores.
Probablement, El rei del món sigui la novel·la que més m’ha sorprès dels darrers anys, per un fet molt sezill: no tenia cap mena ni de prejudici, ni d’expectativa abans de llegir-la, si voleu que us digui la veritat la vaig comprar per curiositat, per veure què deia, però un cop començada, des de la primera plana fins a l’última em va deixar atrapada sense remei. La vaig trobar ràpida, irònica, dramàtica, esbojarrada i molt, però que molt, addictiva.
No vull donar massa pistes sobre el seu contingut argumental, però puc dir que és com si Palaniuk i Tarantino s’haguessin conxorxat i haguessin preparat un projecte a quatre mans. És original i plena d’acció i, sobretot, és un testimoni evident que es pot fer literatura en català de qualitat i plenament exportable a qualsevol indret del planeta. El rei del món és la constatació del poder de la publicitat i del màrqueting, on l'aparença és allò que compta per damunt de qualsevol altra cosa. Qui té les diners té el poder de fer i desfer, d'esborrar els límits entre allò que és real i allò que és producte. A El rei del món la societat occidental queda retratada com amoltonada i frívola que es deixa endur per allò que és moda, per allò que ens venen i ens fan empassar com volen i quan volen.
Si aquest estiu no teniu cap lectura que us acabi de fer el pes i us agrada l’acció i el hip-hop, no us podeu perdre el viatge al·lucinant i trepidant que proposa el Salvador Macip a El rei del món. Viatjant a tota merda de la mà del Zip- Scary XXL passareu de l’infern al cel en un temps estratosfèric. La història del protagonista em recorda al viatge amb el Furius Baco. És el somni americà, el fenomen Gran hermano, la història de les fulgurants estrelles mediàtiques sortides del no-res dutes a extrems insospitats... És delirant, divertida, surrealista, boníssima. Fantàstica. (Un detallet: quan la llegiu ja em direu que en penseu de l’escena on l'Scary coneix la Tatiana).
Després d’aquesta lectura em declaro admiradora del Macip i espero que aviat enllesteixi una altra novel·la, m’ha deixat amb ganes de més. Us recomano que llegiu, també, si no ho heu fet el comentari de Pep Blay a l’Avui de dijous passat, titulat Del Pop-Arb a la literatura independent, el vaig trobar molt ineteressant i crec que em va bé afegir-lo en aquest post, perquè parla de noves veus, noves maneres de fer d’autors joves i catalans, que potser no tenen el mateix accès als canals tradicionals de difusió com els autors ja “consagrats”, però que tenen molt a dir en la nova literatura catalana... sobre la qual ja no em mostro tan pessimista.
Se’m va encendre de cop la llumeta i vaig decidir-me a fer-ho. L’endemà mateix vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El rei del món (per cert, l’únic exemplar que hi havia). El que va venir a continuació va passar tan ràpid com la novel·la.
Crec que El rei del món és un llibre rodó, no li sobra ni li falta res, té absolutament de tot i quan dic de tot és realment de tot. Està escrit, al meu entendre, de manera brillant, agafant el registre adequat a la situació i la trama. La lletra és grosseta i l’argument frenètic. Me’l vaig fer petar en 48 hores.
Probablement, El rei del món sigui la novel·la que més m’ha sorprès dels darrers anys, per un fet molt sezill: no tenia cap mena ni de prejudici, ni d’expectativa abans de llegir-la, si voleu que us digui la veritat la vaig comprar per curiositat, per veure què deia, però un cop començada, des de la primera plana fins a l’última em va deixar atrapada sense remei. La vaig trobar ràpida, irònica, dramàtica, esbojarrada i molt, però que molt, addictiva.
No vull donar massa pistes sobre el seu contingut argumental, però puc dir que és com si Palaniuk i Tarantino s’haguessin conxorxat i haguessin preparat un projecte a quatre mans. És original i plena d’acció i, sobretot, és un testimoni evident que es pot fer literatura en català de qualitat i plenament exportable a qualsevol indret del planeta. El rei del món és la constatació del poder de la publicitat i del màrqueting, on l'aparença és allò que compta per damunt de qualsevol altra cosa. Qui té les diners té el poder de fer i desfer, d'esborrar els límits entre allò que és real i allò que és producte. A El rei del món la societat occidental queda retratada com amoltonada i frívola que es deixa endur per allò que és moda, per allò que ens venen i ens fan empassar com volen i quan volen.
Si aquest estiu no teniu cap lectura que us acabi de fer el pes i us agrada l’acció i el hip-hop, no us podeu perdre el viatge al·lucinant i trepidant que proposa el Salvador Macip a El rei del món. Viatjant a tota merda de la mà del Zip- Scary XXL passareu de l’infern al cel en un temps estratosfèric. La història del protagonista em recorda al viatge amb el Furius Baco. És el somni americà, el fenomen Gran hermano, la història de les fulgurants estrelles mediàtiques sortides del no-res dutes a extrems insospitats... És delirant, divertida, surrealista, boníssima. Fantàstica. (Un detallet: quan la llegiu ja em direu que en penseu de l’escena on l'Scary coneix la Tatiana).
Després d’aquesta lectura em declaro admiradora del Macip i espero que aviat enllesteixi una altra novel·la, m’ha deixat amb ganes de més. Us recomano que llegiu, també, si no ho heu fet el comentari de Pep Blay a l’Avui de dijous passat, titulat Del Pop-Arb a la literatura independent, el vaig trobar molt ineteressant i crec que em va bé afegir-lo en aquest post, perquè parla de noves veus, noves maneres de fer d’autors joves i catalans, que potser no tenen el mateix accès als canals tradicionals de difusió com els autors ja “consagrats”, però que tenen molt a dir en la nova literatura catalana... sobre la qual ja no em mostro tan pessimista.
divendres, 5 de juny del 2009
TANQUEM ETAPES (PARÈNTESI i II)
És tard però no puc dormir, fa poc que he acabat de corregir els darrers exàmens i de posar les notes als meus alumnes de 4t d'ESO, ahir em van dir que els sabia greu acabar aquesta etapa perquè tenien por de perdre els amics que els havien acompanyat durant aquests anys d'adolescència. Tot feia olor de comiat. Dilluns anem d'excursió a Port Aventura i per alguns serà l'últim viatge amb els companys de l'ànima, d'estudis.. l'any que ve alguns aniran a treballar, d'altres canviaran de centre, d'altres faran batxillerat i uns altres repetiran... La roda girarà i les seves vides també Però l'adolescència ja ho té això: pensen que les amics ho són tot.
Aquesta situació m'ha fet pensar en els companys de carrera, pensàvem que ens havíem de menjar el món, que la nostra amistat era infranquejable, que per molts anys que passessin seguiríem tenint aquell feeling preciós. Pensàvem que per molt que ens féssim grans continuaríem veient-nos, trucant-nos i anant a sopar almenys un cop per mes. Vam prometre'ns amor etern. Però com passa en tot, la distància, la vida posa primer metres i després quilòmetres enmig i aquells amics de l'ànima esdevenen coneguts amb unes vides desconegudes. La vida ens separa irremediablement, s'ha de ser molt tenaç i persistent per conservar-los...
Segurament els meus alumnes, que ara tenen 16 anys, d'aquí 4 o 5 anys més recordaran vagament aquell amic de fatigues de l'institut... la vida gira, però ells encara no ho saben.
Us deixo un altre poema del VICENTE GALLEGO (que al final em demanarà drets d'autor) perquè penseu en tot plegat. Ja veieu és el meu gurú, té un poema per a cada moment.
LAS ÚLTIMAS CENAS
Lo que ahora nos une es una fecha
pactada cada mes, poco más que un esfuerzo
por seguir la amistad. Lo que ahora nos une
no es aquel entusiasmo, esa antigua alegría de estar juntos.
Y cuando digo esto me salís
con que las cosas cambian, con que a todos nos pesan
otra edad y otros frenos: las mujeres, los hijos,
madrugar, el trabajo; hasta a veces el hígado de alguno
se interpone en los planes
con que aún procuramos engañar la ilusión.
Ha llegado muy pronto ese momento
que juramos mil veces retrasar, este momento
en que estar entre amigos es hablar con nostalgia
de lo que fue en su día ser amigos;
y en estas cenas frías de los jueves
todo el mundo recuerda aquellas cenas
gloriosas de los sábados. Se iluminan los ojos
con las viejas historias -esas locas hazañas,
con alcohol y mujeres, que hoy parecen ajenas y propician
una dulce arrogancia en las voces de todos-,
y renace el orgullo en cada uno
por la amistad del otro, cuando recuerda alguien
aquel honor de hombres agraviados
que defendimos juntos ciertas noches,
peleando. Y entre tantas victorias
-recordamos ahora con la sonrisa triste-,
llegamos a pensar que también venceríamos
sobre el destino incluso, sin saber que el destino
no se rinde a la fuerza ni al empeño,
ni que tantos propósitos en las cenas de los sábados,
todo aquello que íbamos
a hacer con las mujeres y la vida,
sería más bien esto que los jueves,
no deja de asombrarnos que hayan hecho
la vida y las mujeres con nosotros.
Vicente Gallego La plata de los días, "Cuesta abajo"
Ens veiem aviat, petonets. Ara sí que tanco la paradeta per uns dies. Bon cap de setmana a tothom.
Aquesta situació m'ha fet pensar en els companys de carrera, pensàvem que ens havíem de menjar el món, que la nostra amistat era infranquejable, que per molts anys que passessin seguiríem tenint aquell feeling preciós. Pensàvem que per molt que ens féssim grans continuaríem veient-nos, trucant-nos i anant a sopar almenys un cop per mes. Vam prometre'ns amor etern. Però com passa en tot, la distància, la vida posa primer metres i després quilòmetres enmig i aquells amics de l'ànima esdevenen coneguts amb unes vides desconegudes. La vida ens separa irremediablement, s'ha de ser molt tenaç i persistent per conservar-los...
Segurament els meus alumnes, que ara tenen 16 anys, d'aquí 4 o 5 anys més recordaran vagament aquell amic de fatigues de l'institut... la vida gira, però ells encara no ho saben.
Us deixo un altre poema del VICENTE GALLEGO (que al final em demanarà drets d'autor) perquè penseu en tot plegat. Ja veieu és el meu gurú, té un poema per a cada moment.
LAS ÚLTIMAS CENAS
Lo que ahora nos une es una fecha
pactada cada mes, poco más que un esfuerzo
por seguir la amistad. Lo que ahora nos une
no es aquel entusiasmo, esa antigua alegría de estar juntos.
Y cuando digo esto me salís
con que las cosas cambian, con que a todos nos pesan
otra edad y otros frenos: las mujeres, los hijos,
madrugar, el trabajo; hasta a veces el hígado de alguno
se interpone en los planes
con que aún procuramos engañar la ilusión.
Ha llegado muy pronto ese momento
que juramos mil veces retrasar, este momento
en que estar entre amigos es hablar con nostalgia
de lo que fue en su día ser amigos;
y en estas cenas frías de los jueves
todo el mundo recuerda aquellas cenas
gloriosas de los sábados. Se iluminan los ojos
con las viejas historias -esas locas hazañas,
con alcohol y mujeres, que hoy parecen ajenas y propician
una dulce arrogancia en las voces de todos-,
y renace el orgullo en cada uno
por la amistad del otro, cuando recuerda alguien
aquel honor de hombres agraviados
que defendimos juntos ciertas noches,
peleando. Y entre tantas victorias
-recordamos ahora con la sonrisa triste-,
llegamos a pensar que también venceríamos
sobre el destino incluso, sin saber que el destino
no se rinde a la fuerza ni al empeño,
ni que tantos propósitos en las cenas de los sábados,
todo aquello que íbamos
a hacer con las mujeres y la vida,
sería más bien esto que los jueves,
no deja de asombrarnos que hayan hecho
la vida y las mujeres con nosotros.
Vicente Gallego La plata de los días, "Cuesta abajo"
Ens veiem aviat, petonets. Ara sí que tanco la paradeta per uns dies. Bon cap de setmana a tothom.
dimecres, 3 de juny del 2009
UN PARÈNTESI
Fa dies que no actualitzo el bloc i he pensat que seria una bona idea donar una explicació per aquesta aturada, més queres per si hi ha algú que de tant en tant es passa per casa meva i xafardeja una mica.
Fa unes setmanes que estic immersa en el tancament de curs a l'institut i gairebé no tinc temps de fer res més que corregir exàmens i posar notes i tinc el bloc abandonadet. Quan em connecto a la xarxa xafardejo uns quants dels vostres blocs (que són com una drogueta) i torno a la feina. Tinc un llibre enllestit i a punt de posar-lo al bloc, però ara no tinc temps. Us envio petonets i en la mesura que pugui us aniré seguint. De moment tanco la paradeta i d'aquí dues setmanetes torno amb més embranzida i ganes... començo les vacances. Fins aviat.
Fa unes setmanes que estic immersa en el tancament de curs a l'institut i gairebé no tinc temps de fer res més que corregir exàmens i posar notes i tinc el bloc abandonadet. Quan em connecto a la xarxa xafardejo uns quants dels vostres blocs (que són com una drogueta) i torno a la feina. Tinc un llibre enllestit i a punt de posar-lo al bloc, però ara no tinc temps. Us envio petonets i en la mesura que pugui us aniré seguint. De moment tanco la paradeta i d'aquí dues setmanetes torno amb més embranzida i ganes... començo les vacances. Fins aviat.
divendres, 8 de maig del 2009
LES HISTÒRIES NATURALS de Joan Perucho
Hi ha llibres que no saps per què queden gravats com el foc en la memòria de qui els llegeix. Amb Les històries naturals de Perucho em va passar una cosa semblant. És una lectura d'infantesa, però tot i així ha perdurat en el temps immaculada i igual que el primer dia que la vaig llegir. Encara avui sento que puc passejar per Prat Dip i topar-me amb la bella Agnès amb un carrall d'alls penjat al coll buscant vampirs.
Aquesta novel·la i el seu autor crec que han tingut poc reconeixement dins les lletres catalanes i per al meu gust és una novel·la excel·lent té tots els ingredients per fer passar una bona estona al lector: aventura, misteri i un ritme trepidant. Parlo des del record perquè mai no l'he tornat a llegir, però crec que és un llibre que hauríem de recuperar i reivindicar.
Em va sobtar que entre tots els llibres que proposa Harold Bloom al seu "Cànon occidental" Les històries naturals hi siguin presents, quan aquí, a Catalunya, crec que ha passat bastant desapercebut, no és que faci massa cas del cànon de Bloom, però alguna cosa deu tenir la història que va decidir incloure-la. Si teniu temps aquest estiu, feu-ne la lectura i me'n dieu què.
Aquesta novel·la i el seu autor crec que han tingut poc reconeixement dins les lletres catalanes i per al meu gust és una novel·la excel·lent té tots els ingredients per fer passar una bona estona al lector: aventura, misteri i un ritme trepidant. Parlo des del record perquè mai no l'he tornat a llegir, però crec que és un llibre que hauríem de recuperar i reivindicar.
Em va sobtar que entre tots els llibres que proposa Harold Bloom al seu "Cànon occidental" Les històries naturals hi siguin presents, quan aquí, a Catalunya, crec que ha passat bastant desapercebut, no és que faci massa cas del cànon de Bloom, però alguna cosa deu tenir la història que va decidir incloure-la. Si teniu temps aquest estiu, feu-ne la lectura i me'n dieu què.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)