divendres, 5 de juny de 2009

TANQUEM ETAPES (PARÈNTESI i II)

És tard però no puc dormir, fa poc que he acabat de corregir els darrers exàmens i de posar les notes als meus alumnes de 4t d'ESO, ahir em van dir que els sabia greu acabar aquesta etapa perquè tenien por de perdre els amics que els havien acompanyat durant aquests anys d'adolescència. Tot feia olor de comiat. Dilluns anem d'excursió a Port Aventura i per alguns serà l'últim viatge amb els companys de l'ànima, d'estudis.. l'any que ve alguns aniran a treballar, d'altres canviaran de centre, d'altres faran batxillerat i uns altres repetiran... La roda girarà i les seves vides també Però l'adolescència ja ho té això: pensen que les amics ho són tot.
Aquesta situació m'ha fet pensar en els companys de carrera, pensàvem que ens havíem de menjar el món, que la nostra amistat era infranquejable, que per molts anys que passessin seguiríem tenint aquell feeling preciós. Pensàvem que per molt que ens féssim grans continuaríem veient-nos, trucant-nos i anant a sopar almenys un cop per mes. Vam prometre'ns amor etern. Però com passa en tot, la distància, la vida posa primer metres i després quilòmetres enmig i aquells amics de l'ànima esdevenen coneguts amb unes vides desconegudes. La vida ens separa irremediablement, s'ha de ser molt tenaç i persistent per conservar-los...
Segurament els meus alumnes, que ara tenen 16 anys, d'aquí 4 o 5 anys més recordaran vagament aquell amic de fatigues de l'institut... la vida gira, però ells encara no ho saben.
Us deixo un altre poema del VICENTE GALLEGO (que al final em demanarà drets d'autor) perquè penseu en tot plegat. Ja veieu és el meu gurú, té un poema per a cada moment.

LAS ÚLTIMAS CENAS

Lo que ahora nos une es una fecha
pactada cada mes, poco más que un esfuerzo
por seguir la amistad. Lo que ahora nos une
no es aquel entusiasmo, esa antigua alegría de estar juntos.
Y cuando digo esto me salís
con que las cosas cambian, con que a todos nos pesan
otra edad y otros frenos: las mujeres, los hijos,
madrugar, el trabajo; hasta a veces el hígado de alguno
se interpone en los planes
con que aún procuramos engañar la ilusión.

Ha llegado muy pronto ese momento
que juramos mil veces retrasar, este momento
en que estar entre amigos es hablar con nostalgia
de lo que fue en su día ser amigos;
y en estas cenas frías de los jueves
todo el mundo recuerda aquellas cenas
gloriosas de los sábados. Se iluminan los ojos
con las viejas historias -esas locas hazañas,
con alcohol y mujeres, que hoy parecen ajenas y propician
una dulce arrogancia en las voces de todos-,
y renace el orgullo en cada uno
por la amistad del otro, cuando recuerda alguien
aquel honor de hombres agraviados
que defendimos juntos ciertas noches,
peleando. Y entre tantas victorias
-recordamos ahora con la sonrisa triste-,
llegamos a pensar que también venceríamos
sobre el destino incluso, sin saber que el destino
no se rinde a la fuerza ni al empeño,
ni que tantos propósitos en las cenas de los sábados,
todo aquello que íbamos
a hacer con las mujeres y la vida,
sería más bien esto que los jueves,
no deja de asombrarnos que hayan hecho
la vida y las mujeres con nosotros.

Vicente Gallego La plata de los días, "Cuesta abajo"

Ens veiem aviat, petonets. Ara sí que tanco la paradeta per uns dies. Bon cap de setmana a tothom.

3 comentaris:

bajoqueta ha dit...

Tots hem passat per això, i qui més qui menys ha tingut este sentiment de no voler que allò s'acabe mai. Voldríem allargar-ho eternament, i continuar en algunes coses. Però la vida avança i cadascú pren lo seu camí. Costa continuar amb algunes amistats, ja que la distància refreda moltes coses. Però de tant en tant, quan em trobo amb gent d'aquell temps la veritat és que se'ns il·luminen els ulls i recordem algun detall. També és bonic tenir coses per recordar. Res dura eternament.

Que te sigue lleu el final de curs :)

rokins ha dit...

Vaja que trist... suposo que hi ha bastanta raó en totes aquestes paraules... Tot i que jo continu conservant alguns amics d'adolescencia amb els quals encara comparteixo idees i copes amb la mateixa passió...
Una abraçada!

Jesús M. Tibau ha dit...

la distància pot ser un enemic temible, i les nostres afinitats i interessos comuns es dilueixen dins del tràfec diari