La novel·la negra és sempre un bon recurs a l'hora d'elegir un llibre, dóna al lector una història plena d'intriga que fa que durant els dies que dura la lectura qui la llegeix se senti part activa de la novel·la i si és bona fa que els dies següents a l'acabament continuï trencant-se el cap amb la història contada. Això mateix passa amb Batya Gur, l'escriptora a la qual dedico aquest post.
Si un autor de novel·la negra mereix ser entre el millors del gènere aquesta és Batya Gur. Gur nascuda a Tel Aviv el 1947 i traspassada el 2005 ha deixat com a llegat cinc immenses novel·les negres, protagonitzades per l'interessant i intel·ligent inspector Michael Ohayon, a través d'aquestes cinc novel·les i del seu protagonista el lector pot veure la història d'Israel dels cinquanta darrers anys amb tota la complexitat que comporta. Tot allò que tenen de poc suggerents els títols de Gur, ho tenen de profundes i magnífiques les històries que narra. No passeu de llarg a la llibreria si veieu Assassinat al Quibuts, Un assassinat literari, L'assassinat de dissabte al matí o Assassinat al cor de Jerusalem, malgrat les aparences amaguen soberbis thrillers (com els ha anomenat Amos Oz).
Fet aquest apunt inicial anem a parlar del llibre, he triat el quart de la sèrie: Un assasinat musical, perquè ha estat el darrer que he llegit i és el que més fresc es manté a la memòria.
Michael Ohayon, l'atractiu protagonista, jueu i d'origen marroquí, es veu aquí immers en una història plena de connotacions personals que l'atraparan en una xarxa en la qual es barrejaran els seus sentiments i el seu tarannà professional. A través d'Ohayon i Nita, sempre acompanyats per la música i les reflexions sobre art, iniciaran una investigació que els durà a viure una aventura que posarà al descobert les pors, les passions, l'amor, l'amistat, la fidelitat i els farà trontollar en allò que havia regit la seva vida fins al moment.
Dit això puc afirmar que Un assassinat musical té tots els ingredients que al meu parer ha de tenir una bona novel·la, sigui del gènere que sigui. Un dels principals atractius és la descripció minuciosa dels personatges en la seva vessant psicològica, Batya Gur presenta en totes les seves novel·les uns personatges profunds i complexos, reals, vius que gairebé es materialitzen a mesura que passen les pàgines. Aquesta destresa a l'hora de pintar aquests personatges, donen al lector un motiu més d'implicació activa amb allò que està llegint i se sent vulnerable amb tot allò que viu i sent el protagonista perquè el sent tan proper, tan palpable que resulta impossible mantenir-se'n al marge. Si aquest és el punt més fort de Gur, no ho és menys el seu domini del gènere, l'altra arma per enganxar el lector des de les primeres planes. Aquest domini i l'emplaçament geogràfic on passa la història, la fan una escriptora diferent i dóna com a resultat un thriller magnífic, que combina la investigació d'un doble assassinat, amb la realitat d'Israel i la passió per la música. La complexitat del cas i la mestria de l'autora en la seva resolució captiva sense remei un lector entregat des del primer moment, que deixa portar-se i s'endinsa, a poc a poc, en un món tancat regit per unes lleis pròpies. Aquí és quan comencen a caure mites, immersos en l'escenari de l'obra _sempre Jerusalem_ coneixem una realitat molt allunyada dels estereotips i de les idees preconcebudes, i és que Batya Gur, com el seu alter ego literari Michael Ohayon, va viure de petita en un Quibuts i va veure en primera persona els canvis que s'han donat a Israel el darrer mig segle.
dimarts, 30 d’agost del 2011
dilluns, 11 de juliol del 2011
MENORCA de Ponç Pons
Demà marxo a a la meravellosa illa de Menorca i el Guant de l'Allie quedarà aturat uns quants dies, potser fins al setembre. Us deixo un tast de Ponç Pons, poeta menorquí genial, per retre homenatge a aquesta illa preciosa. A veure si us agrada.
Bones vacances a tothom.
MENORCA
Amor encès de sol i llum florida
Amor vital de cel i mar ventada
Amor en vers de terra sangtraïda
Amor humil de llengua engarrinxada
Amor de calç alegre i eixerida
Amor de platja verge i llaütada
Amor festiu de llàgrima agraïda
Amor enyoradís d’illa estimada
Amor de paret seca i pedra pura
Amor d’ullastre, mata, pi i alzina
Amor de tanca, aljub, claper i tempura
Amor de tamarell, càrritx, sivina
Amor de vinya, hortal, verger, ventura
Amor etern de pàtria menorquina
Bones vacances a tothom.
MENORCA
Amor encès de sol i llum florida
Amor vital de cel i mar ventada
Amor en vers de terra sangtraïda
Amor humil de llengua engarrinxada
Amor de calç alegre i eixerida
Amor de platja verge i llaütada
Amor festiu de llàgrima agraïda
Amor enyoradís d’illa estimada
Amor de paret seca i pedra pura
Amor d’ullastre, mata, pi i alzina
Amor de tanca, aljub, claper i tempura
Amor de tamarell, càrritx, sivina
Amor de vinya, hortal, verger, ventura
Amor etern de pàtria menorquina
divendres, 8 de juliol del 2011
ARBRES DE MONGETES de Barbara Kingsolver
Fa temps que em rondava pel cap parlar d’aquest llibre. Avui, a l’institut m’ha vingut la inspiració de fer-ho mirant el catàleg de lectures per a l’ESO i m’he endut una sorpresa agradable en veure que ha estat reeditat per la Galera en la seva col·lecció Bridge. Jo vaig llegir la versió antiga d’Edicions l’Eixample Espai de dones que la meva german va comprar en un llibreter de vell.
Arbres de mongetes és una d’aquelles novel·les que tant m’agraden que parlen de fugides, de retrobaments, d’amor, d’amistat, en definitiva, de totes aquelles coses que fan moure el món.
L’escriptora ens sedueix amb una novel·la tendra, reflexiva, autèntica, amb personatges inoblidables plens de pors, febleses i dubtes. La Taylor, la protagonista, criada en un entorn molt semblant al de la pròpia Kingsolver, fuig de casa i comença un viatge que esdevindrà iniciatic i revelador, al final del qual renaixerà com una persona nova.
A través de l’humor, que en algun moment duu a la riallada, descriurà les peripècies de la Taylor i la Turtle (curiós nom), una nena molt, molt peculiar, que el lector farà seva des del primer moment.
El fet d’estar redactat en primera persona li dóna un caire de veracitat i confidència que fa que qui llegeix Arbres de mongetes visqui en pell pròpia les aventures de les protagonistes, acompanyades per uns magistrals personatges secundaris.
Arbres de mongetes és una lectura deliciosa, narrada amb un sentit de l’humor que em recorda molt al de la Fanny Flagg, que no explica cap història extraordinària, però que resulta sempre, en cada moment, emocionant i autèntica. Si el llegiu entendreu perquè als Estats Units ha venut milions d’exemplars i ja està considerat un clàssic de la literatura contemporània.
Arbres de mongetes és una d’aquelles novel·les que tant m’agraden que parlen de fugides, de retrobaments, d’amor, d’amistat, en definitiva, de totes aquelles coses que fan moure el món.
L’escriptora ens sedueix amb una novel·la tendra, reflexiva, autèntica, amb personatges inoblidables plens de pors, febleses i dubtes. La Taylor, la protagonista, criada en un entorn molt semblant al de la pròpia Kingsolver, fuig de casa i comença un viatge que esdevindrà iniciatic i revelador, al final del qual renaixerà com una persona nova.
A través de l’humor, que en algun moment duu a la riallada, descriurà les peripècies de la Taylor i la Turtle (curiós nom), una nena molt, molt peculiar, que el lector farà seva des del primer moment.
El fet d’estar redactat en primera persona li dóna un caire de veracitat i confidència que fa que qui llegeix Arbres de mongetes visqui en pell pròpia les aventures de les protagonistes, acompanyades per uns magistrals personatges secundaris.
Arbres de mongetes és una lectura deliciosa, narrada amb un sentit de l’humor que em recorda molt al de la Fanny Flagg, que no explica cap història extraordinària, però que resulta sempre, en cada moment, emocionant i autèntica. Si el llegiu entendreu perquè als Estats Units ha venut milions d’exemplars i ja està considerat un clàssic de la literatura contemporània.
dilluns, 4 de juliol del 2011
LA SOCIETAT LITERÀRIA I DE PASTÍS DE PELA DE PATATA DE GUERNSEY de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
Quan algú veu un llibre amb un títol com aquest no pot fer una altra cosa que aturar-se i mirar-lo i, acte seguit, comprar-lo. El vaig descobrir gràcies a la Ruda el bloc de la Mireia i me'l vaig comprar. No tenia ni idea de què anava, però el títol em va resultar tan suggeridor que no m'hi vaig poder resistir. El vaig encertar.
És una novel·la deliciosa i fresca, ambientada en els anys justament posteriors a l'acabament de la segona Guerra Mundial, en una illa anglesa del Canal de la Mànega, Guernsey. La història, narrada en forma epistolar,dóna una visió polièdrica de l'ocupació alemanya a les illes angleses (rebost de les tropes nazis). És precisament a través d'aquestes veus (cada un dels personatges que intervenen en la trama) que el lector pot fer-se una imatge global a partir d'una informació fragmentada, tot encaixant les peces d'un trencaclosques. L'humor que traspua en els comentaris dels entranyables personatges que poblen aquesta història fa que en molts moments el lector no pugui contenir el somriure o la rialla. Un llibre d'aquells que transmet bonrollisme, tot i el dramatisme que tenyeix la història. Bonic, bonic.
Si el llegiu, no podreu aturar l'impuls de volar al Regne Unit i visitar l'illa, un nou paradís literari.
És d'admirar que aquesta obra sigui la primera i única de l'autora, presidenta d'un club de lectura,i que va morir abans de deixar enllestit el llibre. És nota que no va ser ella qui li va donar el toc final, perquè hi ha un moment en el qual es veu la mà de la seva neboda, Annie Barrows, que va ser qui li va donar la forma que ha arribat a les llibreries.
És una novel·la deliciosa i fresca, ambientada en els anys justament posteriors a l'acabament de la segona Guerra Mundial, en una illa anglesa del Canal de la Mànega, Guernsey. La història, narrada en forma epistolar,dóna una visió polièdrica de l'ocupació alemanya a les illes angleses (rebost de les tropes nazis). És precisament a través d'aquestes veus (cada un dels personatges que intervenen en la trama) que el lector pot fer-se una imatge global a partir d'una informació fragmentada, tot encaixant les peces d'un trencaclosques. L'humor que traspua en els comentaris dels entranyables personatges que poblen aquesta història fa que en molts moments el lector no pugui contenir el somriure o la rialla. Un llibre d'aquells que transmet bonrollisme, tot i el dramatisme que tenyeix la història. Bonic, bonic.
Si el llegiu, no podreu aturar l'impuls de volar al Regne Unit i visitar l'illa, un nou paradís literari.
És d'admirar que aquesta obra sigui la primera i única de l'autora, presidenta d'un club de lectura,i que va morir abans de deixar enllestit el llibre. És nota que no va ser ella qui li va donar el toc final, perquè hi ha un moment en el qual es veu la mà de la seva neboda, Annie Barrows, que va ser qui li va donar la forma que ha arribat a les llibreries.
diumenge, 3 de juliol del 2011
OCELLS D'AMÈRICA de Lorrie Moore
Lorrie Moore ha estat una troballa, una troballa en el sentit ampli de la paraula. En aquest post parlo d' Ocells d'Amèrica, però podria estar parlant de qualsevol dels seus altres llibres publicats, perquè el fons, l'estil, la mirada són els mateixos.
He triat Ocells d'Amèrica perquè és el llibre que millor mostra el seu estil, la seva particular visió de tot allò que l'envolta, a través de dotze relats, que formen una unitat universal, d'una Amèrica, en particular, i d'un món, en general, que només uns quants (molt pocs) són capaços de copsar.
M'agrada i m'agrada molt el seu estil viu, cru, però ple d'un lirisme excepcional. Moore presenta situacions quotidianes i les passa pel sedàs del seu ull crític, sarcàstic i real i trava així dotze històries magnífiques que commouen qui les llegeix, perquè parlen d'allò que ens preocupa i ens ocupa a tots, perquè teixeix amb mà mestra unes realitats properes i dramàtiques que no deixen indiferent ningú.
Els personatges de Moore no són herois. Els personatges de Moore són persones, com tu i com jo, amb misèries i grandeses, personatges vius, que no fan res excepcional sinó que senzillament viuen i senten.I és aquí on Lorrie Moore excel·leix, en el dibuix d'aquests personatges castrats, mutil·lats interiorment que passegen les seves mancances com hologrames translúcids plens de buidor i frustracions.
Moore és una veu genuïna, nova, femenina i intel·ligent que domina amb mestria el relat, la tècnica narrativa i que enganxa a través de metàfores sorprenents sobre allò real, palpable, tangible, ordinari que esdevé poètic gràcies a les seves paraules.
Llegir Lorrie Moore és asseure's darrere la finestra, amb un manual d'instruccions, i observar com passa la vida i com es mouen aquells que tenen la tasca feixuga de viure-la.
He triat Ocells d'Amèrica perquè és el llibre que millor mostra el seu estil, la seva particular visió de tot allò que l'envolta, a través de dotze relats, que formen una unitat universal, d'una Amèrica, en particular, i d'un món, en general, que només uns quants (molt pocs) són capaços de copsar.
M'agrada i m'agrada molt el seu estil viu, cru, però ple d'un lirisme excepcional. Moore presenta situacions quotidianes i les passa pel sedàs del seu ull crític, sarcàstic i real i trava així dotze històries magnífiques que commouen qui les llegeix, perquè parlen d'allò que ens preocupa i ens ocupa a tots, perquè teixeix amb mà mestra unes realitats properes i dramàtiques que no deixen indiferent ningú.
Els personatges de Moore no són herois. Els personatges de Moore són persones, com tu i com jo, amb misèries i grandeses, personatges vius, que no fan res excepcional sinó que senzillament viuen i senten.I és aquí on Lorrie Moore excel·leix, en el dibuix d'aquests personatges castrats, mutil·lats interiorment que passegen les seves mancances com hologrames translúcids plens de buidor i frustracions.
Moore és una veu genuïna, nova, femenina i intel·ligent que domina amb mestria el relat, la tècnica narrativa i que enganxa a través de metàfores sorprenents sobre allò real, palpable, tangible, ordinari que esdevé poètic gràcies a les seves paraules.
Llegir Lorrie Moore és asseure's darrere la finestra, amb un manual d'instruccions, i observar com passa la vida i com es mouen aquells que tenen la tasca feixuga de viure-la.
dimarts, 31 de maig del 2011
ELOGI DEL DESASSOSSEC d'Eduard Batlle
La frontissa dels trenta desencadena sovint una crisi personal i identitària de la qual costa desempellegar-se. A mi m'ha passat. I ha estat precisament en els llibres, i més concretament en la poesia, que he trobat un refugi i una certa guia per retrobar-me de nou.
Aquests dos anys que ha parat el Guant de l'Allie no he fet altra cosa que replantejar-me moltes coses i reafirmar-me fort com un "jo" nou. No ho he aconseguit del tot, però estic en el camí d'acceptar-me.
I és precisament, per aquesta raó, que he elegit aquesta lectura, Elogi del desassossec, del meu benvolgut amic Eduard Batlle, per iniciar aquesta segona etapa, ja que m'ha fet llum en aquest camí de retrobament perquè parla precisament d'això, de les pèrdues i dels encontres, de la topada de morros amb el món adult, quan encara veus pel retrovisor la juventut que s'allunya cada dia una mica més.
Elogi del desassossec és un homenatge al Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, el seu alter ego en aquesta cruïlla vital que representa la trentena.
Aquest fet d'assumir les responsabilitats que comporta el món adult desestabilitza i és fàcil caure en el desencant i el pessimisme, quan comences a idealitzar un temps massa recent encara i saps que a partir d'ara t'espera una altra cosa.
Les reflexions que es troben dins dels 30 poemes que componen el llibre donen una visió del món i de la vida desencantada, però rellueix en el fons una espurna d'esperança i per aquesta mateixa raó no és una mirada pessimista, sinó real i descarnada que esdevé una reflexió esquinçada sobre l'univers propi (interior i exterior) que s'endinsa sense vergonya ni tabús en l'esperit humà -complex i contradictori- tan avessat a lluitar contra els canvis, tot buscant en els racons més amagats les respostes, les explicacions i, en definitiva, el camí de sortida.
Us en deixo un tast:
APARADOR II
Tendresa d'allò que mai no ha esdevingut (155)
Quan vas a buscar el món que recordes,
trobes que ja s'ha fos; és un miratge,
un joc de titelles de fang i canyes
que guardaves en un racó de la memòria.
I així mateix que, tornant cap a casa,
et mires als aparadors i hi veus un cavaller
sobre el corcer blanc imaginat d'un futur plaent,
curull d'èxits i reconeixement.
Però les campanes veïnes fan les dotze
i s'esvaeix, tot d'una, l'ahir i el demà.
Ara s'imposa el bassal d'aigua
que et torna una imatge deforme.
Aquests dos anys que ha parat el Guant de l'Allie no he fet altra cosa que replantejar-me moltes coses i reafirmar-me fort com un "jo" nou. No ho he aconseguit del tot, però estic en el camí d'acceptar-me.
I és precisament, per aquesta raó, que he elegit aquesta lectura, Elogi del desassossec, del meu benvolgut amic Eduard Batlle, per iniciar aquesta segona etapa, ja que m'ha fet llum en aquest camí de retrobament perquè parla precisament d'això, de les pèrdues i dels encontres, de la topada de morros amb el món adult, quan encara veus pel retrovisor la juventut que s'allunya cada dia una mica més.
Elogi del desassossec és un homenatge al Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, el seu alter ego en aquesta cruïlla vital que representa la trentena.
Aquest fet d'assumir les responsabilitats que comporta el món adult desestabilitza i és fàcil caure en el desencant i el pessimisme, quan comences a idealitzar un temps massa recent encara i saps que a partir d'ara t'espera una altra cosa.
Les reflexions que es troben dins dels 30 poemes que componen el llibre donen una visió del món i de la vida desencantada, però rellueix en el fons una espurna d'esperança i per aquesta mateixa raó no és una mirada pessimista, sinó real i descarnada que esdevé una reflexió esquinçada sobre l'univers propi (interior i exterior) que s'endinsa sense vergonya ni tabús en l'esperit humà -complex i contradictori- tan avessat a lluitar contra els canvis, tot buscant en els racons més amagats les respostes, les explicacions i, en definitiva, el camí de sortida.
Us en deixo un tast:
APARADOR II
Tendresa d'allò que mai no ha esdevingut (155)
Quan vas a buscar el món que recordes,
trobes que ja s'ha fos; és un miratge,
un joc de titelles de fang i canyes
que guardaves en un racó de la memòria.
I així mateix que, tornant cap a casa,
et mires als aparadors i hi veus un cavaller
sobre el corcer blanc imaginat d'un futur plaent,
curull d'èxits i reconeixement.
Però les campanes veïnes fan les dotze
i s'esvaeix, tot d'una, l'ahir i el demà.
Ara s'imposa el bassal d'aigua
que et torna una imatge deforme.
dilluns, 30 de maig del 2011
DE TORNADA...
Després d'un parèntesi de dos anys torno amb forces renovades carregada de lectures i experiències. I, de nou, el bloc em dóna l'oportunitat de compartir aquest llegat meravellós que són els meus llibres.
No sé quin caire prendrà aquest recomençament del Guant de l'Allie, ni si serà un vol de llarga durada o només una volada gallinàcia. Allò que sí serà mentre sigui és un recer, una sala de lectura i de reflexions, un lloc on retrobar-me a mi mateixa. Una mirada al món a través dels ulls dels llibres.
Bones lectures!
No sé quin caire prendrà aquest recomençament del Guant de l'Allie, ni si serà un vol de llarga durada o només una volada gallinàcia. Allò que sí serà mentre sigui és un recer, una sala de lectura i de reflexions, un lloc on retrobar-me a mi mateixa. Una mirada al món a través dels ulls dels llibres.
Bones lectures!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)