PLUJA DE GEL de Peter Stamm

Torno després de dies de silenci. Porto sota el braç una lectura recent, una lectura casual, que s’havia de reduir a un conte però que es va allargar a tot un llibre. Quatre hores de lectura ininterrompuda i, després, una ressenya. Gèlida, freda com aquest hivern.
Dec aquesta lectura al meu amic Eduard Batlle, poeta i company, que va suggerir-me un bon dia aquesta descoberta seva, sabent el meu gust literari. “Llegeix el primer conte i em dius què et sembla”. Vaig llegir el primer, i el segon, i el tercer… i així fins acabar els nou relats que componen el llibre. Quatre hores i un fred intern.
Sé quina sensación va quedar-me després de la lectura i recordo que a mesura que passava per les històries d’Stamm havia de tapar-me amb la manta, arraulida al sofà, perquè un calfred em recorria el cos. Llegir Stamm és com llegir Carver, cru, fred, incissiu. Llenguatge nu, precís, auster que explica realitats crues, fredes i feridores. Aquest autor també fa mal. No hi ha ornaments, ni floritures, no hi ha exhibició de llenguatge, només hi ha història: pura i dura. El seu és un estil minimalista, tan fred, que fins i tot, el malaguanyat Carver ens pot semblar tendre i càlid.
El relat que obre el recull “En el llac de gel” ja ens comença a mostrar per on aniran els trets, com ens mostrarà els seus personatges (que m’agraden tant!) marginals, ferits, incomplets i solitaris, gairebé sempre supervivents que no poden encaixar de cap manera en el món que els envolta. L’amor, el desamor o la manca de l’amor mateix conduirà les seves vides no se sap ben bé cap on, però la mentida, les falsetats i les aparences regiran els seus actes, sigui per supervivència (com he dit abans) o per simple i pura covardia.
Stamm recorda Raymond Carver, Richard Ford, Lorrie Moore i tants d’altres que han fet aquest retrat tan proper, hiperrealista i brut d’aquest entorn nostre, d’aquests personatges anònims, vulgars que arrosseguen existències penoses i intrascendents que transporten misèries sobre les espatlles, però que l’anonimat els salvarà de no trascendir a la història com a miserables. Els personatges d’Stamm som nosaltres. Sovint no ens agraden els escriptors com Stamm perquè llegir-los ens obliga a mirar-nos al mirall tot i saber que la imatge que ens retornarà no ens agradarà, ja que tenim la certesa que és la nostra imatge real.

PER ALS MEUS COMPANYS MAÑANEROS....

Fa dies que no escric, però he cregut que avui havia de fer una entrada, una entrada de solidaritat amb els meus companys i amics que treballen al diari La Mañana de Lleida, que des de fa molt de temps ho estan passant molt malament. Els dec a tots ells, sobretot, haver après tot el que sé sobre la professió, haver-me ensenyat a ser una bona amiga, a rebre sense demanar res a canvi, haver compartit amb ells els millors anys de la meva vida. La Mañana és, ha estat i serà sempre el meu diari, però no a qualsevol preu. Que mori dignament, que tanqui, però que pagui el que deu als meus companys, als meus amics, als millors prefessionals amb els que he treballat. Molts ànims a tots, molta força i no defalliu ara... només cal fer un últim esprint.
Adjunto la carta de resposta a la imfame contra i editorial que el senyor RP ha publicat avui, prou mentides i manipulacions, nosaltres sí estimem aquest diari. No embruti més el seu nom (demano disculpes per posar la versió castellana de la rèplica).
Aquest post és per vosaltres, companys.

Comunicat del Comitè de Vaga del diari La Mañana

(Versió castellà)

"En respuesta al artículo firmado por Ramon Pedrós en la edición del martes 7 de febrero del diario La Mañana, y al editorial de ese mismo día, el Comité de Huelga quiere puntualizar lo siguiente.

Nadie de los que están en huelga desea “contribuir ni directa ni indirectamente a asestar una herida mortal a nuestro diario”, una acusación sorprendente cuando procede de una persona conocida como el ‘figurante’ por su capacidad y conocimientos al frente de un diario local, un periodista que alardea de currículum, amistades y contactos, que aterrizó en el diario hace tres años como la panacea universal y cuya aportación, cobrando cinco veces más que cualquiera de los redactores, se ha limitado a acentuar la cuesta abajo y a echar –sin indemnización alguna, será cuestión de la línea editorial de la casa- a diez trabajadores algunos de los cuales llevaban 25 años en La Mañana y sin duda tenían más motivos que él para hablar de ‘nuestro diario’. En cualquier caso, y para que no se diga que somos parte interesada, el director puede pedir más detalles a la propia empresa sobre la valoración que hace de su trabajo al frente del diario y sobre lo acertado de su contratación.

En el editorial se ofrecen detalles, todos ellos ciertos, acerca de las votaciones sobre la huelga y se recrea en lo ajustado de la votación. Es de esperar que en siguientes entregas continúe en la misma línea de transparencia y ofrezca más detalles al respecto. Por ejemplo, podría explicar cuántas empresas están integradas en el grupo, cuántos trabajadores son amigos y familiares de la empresa y cuántos meses se les adeuda a cada empleado (seis meses, cinco meses, cuatro, tres,… sigan la cuenta atrás) para así hacernos una idea más exacta del resultado y, sobre todo, del sentido de las votaciones.

Podría explicar también que los nueve votos favorables a la huelga en las otras dos empresas del grupo corresponden a periodistas que querían ejercer su derecho a la protesta y que se han visto obligados a trabajar ante el voto negativo de trabajadores/amigos de la casa, personal que no participa en la redacción del diario, como repartidores, impresores, personal de mantenimiento, etc…

De paso puede explicar también los movimientos que desde la empresa se han llevado a cabo para tratar de cubrir las vacantes, movimientos que desde luego dejan en nada a la supuesta “campaña de intoxicación” que atribuye a los huelguistas (ni ha habido piquetes ni los habrá), puede dar detalles sobre las promesas de liquidar la deuda que se han hecho a quienes sigan a su lado, aderezadas con ascensos de categoría y ofertas a trabajadores eventuales de fin de semana, algunas de ellas dirigidas –en el colmo de la ignorancia- al hijo de uno de los ‘expulsados’ en el pasado mes de noviembre.

Del mismo modo puede explicar cuál es la situación del preconcurso de acreedores abierto el pasado noviembre y del que los trabajadores no tienen ninguna información desde el día 14 de aquel mes a pesar de que el abogado de la empresa (¿sería otro figurante?) se comprometió a informar semanalmente.

Por último, queríamos agradecerle a Ramon Pedrós que haya tenido el detalle de ‘legitimar’ la huelga al admitir que hay unas “demoras salariales”. Es todo un avance que reconozca que existen esos problemas cuando, hace poco más de una semana, en otro artículo, lo atribuía todo a la rumorología alimentada por la “competencia” y a conspiraciones judeomasónicas que, sin embargo, ahora sigue insistiendo en situar detrás de la huelga. En cualquier caso, cabría recordarle que no hacía falta que diese su bendición para ejercer uno de los derechos de los trabajadores, al igual que él está en su derecho de seguir haciendo el papelón de su vida, algo que a partir de ahora también podrá incluir en su extenso currículum".

Bon any, amics

Deixo com a comiat d'aquest any el preciós poema de Constantinos Kavafis, en una adaptació de Lluís Llach sobre una versió de Carles Riba. Us deixo aquest magnífic poema perquè tot i els mals temps que ens toquen viure -a uns més que als altres- el camí no sempre és planer i els obstacles ens fan més rics i més forts. Superem les febleses malgrat les adversitats. Sigueu feliços i comenceu aquest nou any amb sabates noves per poder seguir fent el camí per molt dur i pedregós que sigui.
BON ANY 2012.

ÍTACA

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

TANCAT PER EXÀMENS

Penjo el cartell de "Tancat" perquè comença una època complicada per als que ens dediquem a l'educació: estem a punt de tacar el primer trimestre o avaluació i tenim les taules i els ordinadors plens de treballs i exàmens dels nostres alumnes, que impacients volen la nota.
Com que sóc desorganitzada de mena, cada any em passa el mateix i en aquestes èpoques em col·lapso, de fet ja n'estic i se m'ha amuntegat la feina... i com que no es fa sola he de posar-hi remei.
Em prenc una temporadeta (no sé si dies o setmanes) per posar-me al dia i deixar-ho tot enllestit, i he cregut que us havia de dir alguna cosa. M'ha vingut de gust fer-ho, pensant en aquells o aquelles de vosaltres que de tant en tant feu una ulladeta pel Guant de l'Allie.
Llegiu molt, gaudiu i no gasteu massa.
Ens veiem i ens llegim d'aquí uns quants dies. Cuideu-vos.

DAVID FOSTER WALLACE PÒSTUM

Avui faig un post raret. Estic contenta, aquest dijous arriba a les llibreries El rey pálido, novel·la pòstuma i inacabada de David Foster Wallace. La publicarà Mondadori en la seva versió castellana, l'anglesa ja és al mercat fa dies, en català, de moment i com sempre, res. M'ha fet molta il·lusió saber-ho i tenint en compte la devoció que sento per aquest escriptor he cregut que es mereixia un post.
Si voleu una mica més d'informació i si us animeu a provar-lo us deixo un enllaç que li ha dedicat avui el diari El Pais (cliqueu aquí)).

MONTSERRAT ROIG IN MEMORIAM

MORT A RAVENSBRUCK

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s’està morint
el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit
al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir
lluny els cels i les arbredes.

La Coloma que la sent
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu mentre l’estreny ben fort
dolços mots a cau d’orella.

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes
lluny de tot i entre carenes
lluny, lluny.



Montserrat Roig

LUNA MIGUEL

Avui no faré cap ressenya, no comentaré cap novel·la. Avui us parlaré d'una joveníssima poetessa que he descobert fa molt poc temps. David Foster Wallace em va dur a ella.
Sóc professora de llengua catalana en un institut i he vist passar per davant meu exèrcits d'adolescents intentant trobar-se a si mateixos, rebel·lant-se contra el món i contra tot (però només de boqueta), però trobo a faltar, cada cop més, aquella fogositat gairebé romàntica de protestar amb veu pròpia i genuïna i és, precisament en aquest punt, que excel·leix Luna Miguel.
Darrere d'una càndida mirada blava i una imatge de Lolita plena de tatuatges hi ha una dona que parla amb veu clara i forta. Luna de Miguel, que va néixer el 6 de novembre de 1990, s'erigeix gràcies al món de la catosfera en una veu interessant i que caldrà seguir de ben a prop. Tot i la seva juventut gaudeix d'un currículum que molts amb més anys que ella ja voldríem per a nosaltres. El seu és un nom que sona fort i que espero que tingui molt a dir en els propers anys. Des dels 13 anys que tempteja amb la poesia i el seu llenguatge cru, nu i despullat de qualsevol ornament talla com una navalla, evidentment, cau en vel·leitats adolescents (de molta flama i poc caliu; molta rauxa i poc seny) i peca encara més d'utòpica, contestatària i contradictòria, però amb tot continua sent una poetessa molt i molt interessant.
Beu de les fonts clàssiques que qualsevol poeta que es preciï ha de tenir en compte (Baudelaire, Rilke, Poe...) i manté l'esperit dels poetes i artistes romàntics, turmentats per la vida i el devenir, preocupats per la mort, la vida, el sexe, l'amor, el fracàs, la tristesa... i veient com a sortida el sempre metafòric suïcidi. Tot i aquests clixés acomplerts un per un per Luna Miguel, la seva continua sent una veu diferent que sobresurt per damunt d'infinitat de veus semblants que apareixen cada dia a la xarxa. Aquest esperit romàntic ve amanit per un toc neopunk i postmodern, que l'apropa -volgudament, que no qualitativament- als escriptors nord-americans de la Generació cremada que encapçalava David Foster Wallace (de qui és una seguidora fervent).
Luna Miguel és una poetessa 2.0 que combina modernitat amb l'essència de la poesia clàssica. Si us interessa saber més coses d'ella us deixo l'enllaç del seu bloc, en el qual li podreu seguir el seu dia a dia http://lunamiguel.blogspot.com/ . També podeu provar de donar un cop d'ull a un altre blog seu que signa amb el pseudònim Lola Font, si cliqueu aquí hi aneu com un coet.
Per tal que us feu una idea de què parlo us deixo una mostra d'alguns poemes seus. Aquí els teniu:

Testamento

Escribí mi primer testamento
a los catorce años.

Recuerdo el deseo de morir,
recuerdo el intento de cortar
mi blanca piel
a la altura de la muñeca

(cuchillo de plata,
los restos de la vajilla vieja,
vajilla buena de los domingos...)

Recuerdo haber dictado al Tiempo:
y todos mis poemas te pertenecerán.

A los diecisiete seguía viva
y mi estómago recibió
diez pastillas
de Ibuprofeno.
No pasó nada.

No pasó nada; apenas
un vómito.
Dolor de esperanzas.
Dieta blanda.

Hoy tengo diecinueve años
y soy una cobarde. Y soy una cobarde
enamorada que pacta contigo
el precio de nuestro veneno.

No Romeo ni Julieta.
No como ellos, pienso.

Que la culpa no la tiene el amor:
sí la literatura.

-----

Angel leproso

Me cansan vuestras palabras viejos poetas,
jóvenes, políticos celestiales.
Las tuyas y las mías me cansan cuando salen
como anginas escupidas, como tinta
leprosa, tipografía de guerra.

Vemos escritos en nuestra piel transparente colores
de huida, venas apelmazadas alrededor
del estómago.

Y entonces la tierra es un ángel
que pierde por la noche sus pestañas.

Cansado de palabras, él tampoco quiere gritar.
------------

CAVE LUNAM

Cuidado.
Mi gripe es porcina y maligna.
Mi gripe es de Vaca y de Ave loca.
Mi gripe es Nietzsche tan mal traducido.
Presta atención a mis venas hinchadas,
dentro guardo las babas de Panero.
Dentro, el corazón de un Huevo Kinder
sin sorpresa:
Sylvia Plath Muerta,
David Foster Wallace Muerto,
Virginia, estilo mariposa, Muerta.
Atención. Danger. Bandera púrpura.
La gripe de las almas.
La gripe del humo.
La gripe de las codas y la tipografía
desplumada.
Atención. Contagian.
Cuidado.
Muerdo.

-----

SíNTOMAS

me muero y sin embargo viviré
EDGAR ALLAN POE


1. hypocondriaque

garganta vacía, blando, duro, cabeza.
garganta seca, fiebre, sueño, tripa,
tengo todos los síntomas, sueño todas
las enfermedades, sangre, frío, azúcar.

no estoy enamorada.

2. doucement
así esperas
las cosas lentas
de nuestra ciudad

mientras
dejaré que el viento
muerda mis manos

3. gorge coupée

sin que nada doliera

los dioses

decidieron cortarnos
la garganta



4. si Jeune

tan joven
y ya he perdido
media lengua

ahora sólo
espero
el día de nuestro
reencuentro

5. la maladie

pronuncias la epidemia
y un hombre muere

pronuncias el silencio
que nos queda

6. paroles

no son poemas,

lo que lees son mentiras