divendres, 4 de novembre de 2011

LUNA MIGUEL


Avui no faré cap ressenya, no comentaré cap novel·la. Avui us parlaré d'una joveníssima poetessa que he descobert fa molt poc temps. David Foster Wallace em va dur a ella.
Sóc professora de llengua catalana en un institut i he vist passar per davant meu exèrcits d'adolescents intentant trobar-se a si mateixos, rebel·lant-se contra el món i contra tot (però només de boqueta), però trobo a faltar, cada cop més, aquella fogositat gairebé romàntica de protestar amb veu pròpia i genuïna i és, precisament en aquest punt, que excel·leix Luna Miguel.
Darrere d'una càndida mirada blava i una imatge de Lolita plena de tatuatges hi ha una dona que parla amb veu clara i forta. Luna de Miguel, que va néixer el 6 de novembre de 1990, s'erigeix gràcies al món de la catosfera en una veu interessant i que caldrà seguir de ben a prop. Tot i la seva juventut gaudeix d'un currículum que molts amb més anys que ella ja voldríem per a nosaltres. El seu és un nom que sona fort i que espero que tingui molt a dir en els propers anys. Des dels 13 anys que tempteja amb la poesia i el seu llenguatge cru, nu i despullat de qualsevol ornament talla com una navalla, evidentment, cau en vel·leitats adolescents (de molta flama i poc caliu; molta rauxa i poc seny) i peca encara més d'utòpica, contestatària i contradictòria, però amb tot continua sent una poetessa molt i molt interessant.
Beu de les fonts clàssiques que qualsevol poeta que es preciï ha de tenir en compte (Baudelaire, Rilke, Poe...) i manté l'esperit dels poetes i artistes romàntics, turmentats per la vida i el devenir, preocupats per la mort, la vida, el sexe, l'amor, el fracàs, la tristesa... i veient com a sortida el sempre metafòric suïcidi. Tot i aquests clixés acomplerts un per un per Luna Miguel, la seva continua sent una veu diferent que sobresurt per damunt d'infinitat de veus semblants que apareixen cada dia a la xarxa. Aquest esperit romàntic ve amanit per un toc neopunk i postmodern, que l'apropa -volgudament, que no qualitativament- als escriptors nord-americans de la Generació cremada que encapçalava David Foster Wallace (de qui és una seguidora fervent).
Luna Miguel és una poetessa 2.0 que combina modernitat amb l'essència de la poesia clàssica. Si us interessa saber més coses d'ella us deixo l'enllaç del seu bloc, en el qual li podreu seguir el seu dia a dia http://lunamiguel.blogspot.com/ . També podeu provar de donar un cop d'ull a un altre blog seu que signa amb el pseudònim Lola Font, si cliqueu aquí hi aneu com un coet.
Per tal que us feu una idea de què parlo us deixo una mostra d'alguns poemes seus. Aquí els teniu:

Testamento

Escribí mi primer testamento
a los catorce años.

Recuerdo el deseo de morir,
recuerdo el intento de cortar
mi blanca piel
a la altura de la muñeca

(cuchillo de plata,
los restos de la vajilla vieja,
vajilla buena de los domingos...)

Recuerdo haber dictado al Tiempo:
y todos mis poemas te pertenecerán.

A los diecisiete seguía viva
y mi estómago recibió
diez pastillas
de Ibuprofeno.
No pasó nada.

No pasó nada; apenas
un vómito.
Dolor de esperanzas.
Dieta blanda.

Hoy tengo diecinueve años
y soy una cobarde. Y soy una cobarde
enamorada que pacta contigo
el precio de nuestro veneno.

No Romeo ni Julieta.
No como ellos, pienso.

Que la culpa no la tiene el amor:
sí la literatura.

-----

Angel leproso

Me cansan vuestras palabras viejos poetas,
jóvenes, políticos celestiales.
Las tuyas y las mías me cansan cuando salen
como anginas escupidas, como tinta
leprosa, tipografía de guerra.

Vemos escritos en nuestra piel transparente colores
de huida, venas apelmazadas alrededor
del estómago.

Y entonces la tierra es un ángel
que pierde por la noche sus pestañas.

Cansado de palabras, él tampoco quiere gritar.
------------

CAVE LUNAM

Cuidado.
Mi gripe es porcina y maligna.
Mi gripe es de Vaca y de Ave loca.
Mi gripe es Nietzsche tan mal traducido.
Presta atención a mis venas hinchadas,
dentro guardo las babas de Panero.
Dentro, el corazón de un Huevo Kinder
sin sorpresa:
Sylvia Plath Muerta,
David Foster Wallace Muerto,
Virginia, estilo mariposa, Muerta.
Atención. Danger. Bandera púrpura.
La gripe de las almas.
La gripe del humo.
La gripe de las codas y la tipografía
desplumada.
Atención. Contagian.
Cuidado.
Muerdo.

-----

SíNTOMAS

me muero y sin embargo viviré
EDGAR ALLAN POE


1. hypocondriaque

garganta vacía, blando, duro, cabeza.
garganta seca, fiebre, sueño, tripa,
tengo todos los síntomas, sueño todas
las enfermedades, sangre, frío, azúcar.

no estoy enamorada.

2. doucement
así esperas
las cosas lentas
de nuestra ciudad

mientras
dejaré que el viento
muerda mis manos

3. gorge coupée

sin que nada doliera

los dioses

decidieron cortarnos
la garganta



4. si Jeune

tan joven
y ya he perdido
media lengua

ahora sólo
espero
el día de nuestro
reencuentro

5. la maladie

pronuncias la epidemia
y un hombre muere

pronuncias el silencio
que nos queda

6. paroles

no son poemas,

lo que lees son mentiras

25 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Hola, no sóc consumidora de poesia, en llegeixo fugisserament de tant en tant, ara una mica més per l’efecte blogaire que, tot s’ha de dir ja m’està bé.
M’ha deixat glaçada, si és cert el sentiment que traspua –ufff- ho trobo fortíssim venint d’una noia tant jove, què explicarà d’aquí uns anys.
Quan tingui una miqueta més de temps ja em passaré pel seu blog, ja et comentaré. Dir-te que m’ha agradat trobar jovent amb inquietuds tant fortes –es igual quines siguin- però són les seves i això ja té un valor afegit.

XeXu ha dit...

Definitivament, no entenc la poesia. I llegint els exemples que poses, no em venen ganes d'entendre-la. Faig un esforç per llegir la poesia que fan alguns companys blogaires, però és un gènere que se m'escapa. Necessito més paraules per dir algunes coses.

Galionar ha dit...

Em queda una mica lluny tota aquesta desesperança d'una joventut actual, però sens dubte té moltes coses a dir aquesta noia, i per cert que fora dures. El temps s'encarregarà de parlar de la seva evolució com a poeta.
Gràcies per donar-nos-la a conèixer.
Una abraçada.

Joan Abellaneda ha dit...

MOLT INTERESSANT CARINA, t'agraeixo molt el teu post doncs sempre és interessant conèixer noves veus en aquest món complicat de la poesia, l'aniré descobrint mica en mica...

i moltes gràcies també per la teva visita al meu blog i el teu comentari, ja m'agradaria a mi ser bo però tan sols em veig com un aprenent que busca , que es busca...

una abraçada
joan

Gregori Samsa ha dit...

Bé, si avui és dissabte, això és el blog de la carina.
Sempre he pensat que un escriptor/a, poeta/esa més jove que jo difícilment em pot aportar coses noves i interessants. És evident que anys enrere això podia tenir la seva lògica, però els anys passen i, a la força, acabes llegint autors més joves. No hi ha tu tia.
Tot i així,Luna de Miguel és molt jove, el seu llenguatge i visió del món està limitat per aquest fet; és d'una generació que no té res aveure amb la nostre ( amb la meva) i observo un abisme insalvable. He llegit el primer poema, és cert, té força i el llenguatge és cru i directe, però, inavitablement, m'ho he llegit amb tots els perjudicis del món.
Encara no estic preparat per llegir a canalla que no en tenen prou amb la felicitat i exigeixen euforia.
M'ha quedat un comentari molt llarg, vaig ha descansar una estona.

a passar-ho bé, profe

carina ha dit...

- Quadern de mots, precisament si he fet un post per Luna Miguel és perquè està esdevenint un boom a la catosfera. No entraré a valorar si té qualitat o no en té, perquè prou controvèrsies ha generat a la xarxa, el seu llenguatge, la seva poesia no té termes mitjos o hi entre o no i entres i ja està. Però cal valorar que sent tant jove, té una vida literària molt extensa, ja veurem si s'aguanta o no, cal esperar uns anys.

- XeXu, precisament és aquest el secret de la poesia, dir moltes coses en poques paraules i això és molt difícil. Els poetes vomiten inquietuds (alguns més encertadament que uns altres) i el lector les fa seves o no. Llegir poesia requereix temps i esforç, a mi no m'agradava gens fa uns anys, ara en consumeixo molta i, evidentment, he començat a entendre-la una mica i m'agrada. de tota manera, sóc més de prosa que de vers.

- Galionar, suposo que la seva poesia és una metàfora del jovent actual, és si vols una poesia un pèl frívola i molt pretenciosa, que imita els romàntics anglesos i alemanys, passats pel sedàs de l'ipod i les noves tecnologies. Aquesta noia està creixent i s'està fent una personalitat pròpia, que pel meu gust és més un posat afectat que una actitud vital. Com tu dius el temps dirà si s'aguanta o no. De moment està creant moltes opinions i molt diverses.

-Joan, si l'he posat és perquè l'he trobat interessant, si busques a la xarxa trobaràs entrevistes, les seves publicacions i la seva vida. És una noia exhibicionista, ho mostra tot a la galeria. Suposo que ho fa que és molt jove. Ja veurem com és d'aquí 5 anys. De moment, interessant sí que és. Pel que fa a la teva poesia m'agrada llegir-la perquè em va bé, trobar-la quan arribo a casa, em repara.

- Gregori, avui he fet un post diferent perquè fa dies que me la trobo sense voler per tot arreu, i si se'n parla tant per alguna cosa serà. Tothom pot aportar, sigui jove o gran o mitjà, com nosaltres (Françoise Sagan tenia 17 anys quan va publicar Bon dia tristesa i és una gran novel·la). De tota manera, com tu dius aquesta noia és molt jove i la seva visió està limitada per l'edat i tot allò que comporta tenir aquesta edat, però les limitacions no han de ser dolentes, són part del creixement i de la vida, veurem si algun dia podem parlar dels poemes de maduresa de Luna, que sent tan precoç potser serà d'aquí dos anys. Jo també tenia tots els prejudicis del món i la vaig llegir. Em guardo el comentari si m'agrada o no m'agrada el que diu, però no puc negar que diu coses i només per això ja mereix ser en aquest bloc.
Bé me'n vaig a descansar perquè els dissabtes són criminals. Besets.

aina ha dit...

Hola carina, no coneixia a Luna Miguel i li donaré un vot de confiança (més pel qué has dit tu d`ella que per les seves paraules que , en un altra lloc, m`haguessin semblat vòmits d`adolescents) anant a visitar-la. Tampoc no et coneixia a tu, error que hauré de subsanar tot d`una.

El porquet ha dit...

M'ha agradat l'expressió molta flama i poc caliu. Llegint algun dels exemples sí que potser peca una mica per aquesta banda.

No té mala pinta, la veritat!

El porquet ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Joan Abellaneda ha dit...

ostres Carina, això dels poemes a 2 euros era una broma-entremaliadura meva, ja l'he canviat perquè potser no estava ben enfocat

una abraçada i gràcies per les teves visites

joan

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

Carina tens tota la raó amb la "crítica" que has fet de l'obra d'aquesta noia. Alguns versos gairebé m'han fet esborronar, sobretot perquè estan escrits per una noia molt jove.
D'altra banda hi ha coses que crec que d'aquí uns quants anys , ja no les escriuria, les haurà superades...
Però m'ha sorprès enmig d'aquesta ràbia no continguda trobar aquest vers "dolor de esperanzas", que m'ha semblat que malgrat tot ella no la perd l'esperança...
I tu segueixes amb la teva col·lecció d'ulls blaus que enamoren.
Bona diumenge,
M. Roser

aina ha dit...

Ara ja la conec i m`ha decebut el seu bloc, molt. Él el típic d`una adolescent i esperava qualque cosa més. El que se pot destacar, és el que tu ja has destacat.

Violant d'Atarca ha dit...

Bona hora!
Jo he de reconèixer que aquest tipus de poesia és la que m'agrada: desesperada, realista, angoixant, fúnebre, crítica, desencantada, etc, és a dir, despullada d'aquell optimisme que sembla que estem gairebé obligats a tota hora a carregar dins la motxilla ja que el fet de tenir una visió crua de la vida no està ben vist. Ser conscient de l'engany que és la vida, de com d'absurda hem fet entre tots que sigui l'existència -parlant en termes abstractes- no equival pas a ser un ésser amargat que es passi el dia fent el ploricó, sinó que mostra la intel·ligència de les persones a l'hora de discernir el que ens volen fer creure d'allò altre que és la realitat despullada d'eufemismes. Potser l'adolescència és la etapa més crítica de tot el cicle vital, ja que és quan "matem" els pares, les veritats absolutes, el sistema que ens han imposat i generem expectatives... el problema és que aquestes acaben sent un foc d'encenalls ja que tothom acaba fent el mateix: conformar-se amb el que li han ensenyat que ha de fer i esperar la propera tongada de cercadors d'utopies: els nous joves que els rellevaran...
En fi, penso que és molt important que sapiguem compaginar els contes de fades amb les narracions realistes, és a dir, la fantasia i la veritat per tal de no perdre'ns en les giragonses d'aquest remolí de contradiccions a que ens aboca la vida.
Salut i somriures!

carina ha dit...

- Aina, gràcies per passar i dir la teva, aquest post és fruit de la curiositat que m'ha suscitat el personatge des que la vaig trobar casualment per la xarxa i des d'aleshores li he seguit una mica la pista. M'interessen molt aquesta generació de noies i dones que utilitzen internet per deixar el seu testimoni, per això també et vaig descobrir a tu. Però el que em va sorprendre més és el currículum d'aquesta noieta. No entraré a valorar-la, el meu bloc no és un paredon i no faig cap crítica negativa. Només ressenyo allò que crec que val la pena destacar i aquesta Luna té alguna cosa.
El bloc deceb, sí, perquè és la vida en directe, però té 20 anys i es pot perdonar. Et passo aquest enllaç que és on la vaig descobrir jo. http://www.elcultural.es/noticias/LETRAS/1204/Luna_Miguel_la_pureza_punk_is_not_dead.
Si fossin només vomitades d'adolescent probablement no se'n parlaria d'ella, quantes noies hi ha que fan el mateix i no trascendeixen?
Un petonet.

- Porquet, jo només la presento feu vosaltres les valoracions. No sé que és però deu tenir alguna cosa.

- Joan, últimament estic espessa i no entenc ni els acudits. Quan llegeixo el teu bloc i vaig amb un tipus de mentalitat que no m'espero trobar-hi ironies. Perdona, sóc una mica justeta. Uf, m'has deixat un descans de poder-te continuar llegint en obert.

- Maria Roser, us l'he presentat perquè he cregut que podia resultar interessant saber què diu, com parla, aquesta nova generació de dones joves que han fet créixer la seva obra a recer de la xarxa. De tota manera ella ja té 4 pobres publicades i té una columna d'opinió setmanal. I tant que canviarà de veu poètica, això és només el resultat de ser molt jove. Si no evoluciona, aleshores, malament. Haurem d'esperar uns anys.

- Aina, potser hi trobaràs coses diferents al blog del seu alter ego Lola Font ( si és que te n'han quedat ganes), de tota manera te'l passo: http://www.lolafont.blogspot.com/
Dona, perdona-la que és jove, Una abraçada

carina ha dit...

- Violant, aquí entrem en l'etern debat de sempre, els dels gustos i tothom en té un i no ha de ser necessàriament igual que el del costat. Ser diferents ens fa rics. Ja he avisat que la poesia de la Luna no té dos lectures o l'acceptes i t'agrada o no, ras i vurt. A tu t'ha agradat, perfecte. Evidentment, a qui li agrada Salvat Papasseit, Martí i Pol o Margarit no li pot agradar de cap manera aquesta poesia, però crec que les tendències van per aquí. Estic llegint molta gent, sobretot dones, i moltes, moltíssimes tenen aquest to gamberro, ferotge, cru i real? Personalment crec que és un posat, més que no pas una actitud, però pel que es veu funciona. Una abraçada.

Violant d'Atarca ha dit...

Carina, perdona que et torni a escriure però és que m'ha fet mal, per injust, el que dius: "evidentment a qui li agrada aquesta poesia no li pot agradar Salvador Papasseit, Martí i Pol...". Això no és cert, de cap manera.
Ens poden agradar textos de diversa índole ben diferent els uns dels altres en quan a registre, filosia, exposició, etc.
En la varietat s'hi troba la riquesa, pots aprendre i gaudir molt tastant diferents olletes, tot i que hi hauran aromes i gustos que t'atrauran més que d'altres.
En el meu cas, m'ha fotut molt que em diguessis això perquè precisament tinc una estima molt especial per en Salvat i en Martí i Pol, dos grans poetes del poble, els quals no només escrivien bons poemes a nivell literari, sinó que eren dos ferms defensors de les classes humils, cosa que fa que me'ls estimi especialment i que els llegeixi amb goig sovint. Ells són uns d'aquells meus amics que reposen en la meva prestatgeria per a parlar des del seu silenci o per a trencar-lo mentre acarono els seus mots amb els capcirons dels meus dits.
Ai, Carina! de debò que quan he llegit això que em deies m'ha fet un salt al cor...
Una abraçada! i pensa que els meus gustos literaris no són o blancs o negres sinó que ressegueixen tot el ventall de colors que irisa l'Arc de Sant Martí...
Un petó de tots els colors per a tu! i si he emprat un to una mica dur no t'enrabiïs que això de la comunicació virtual té algun desavantatge tal com el de no poder copsar el to de la veu.

Jordi Dorca ha dit...

M'hi passo tot seguit, Carina. Les teves recomanacions poètiques no es poden deixar perdre. Gràcies.

carina ha dit...

- Violant, carinyet, perdona si t'has pres malament les meves paraules, però t'he dit exactament el contrari del que has entès, jo no t'he dit que a qui li agrada aquest tipus de poesia no li pot agradar Salvat, Martí i Pol o Margarit, sinó al revés, que normalment a qui li agraden aquests tres, normalment, no li agradarà mai la poesia que fa la Luna Miguel. A ma mare, per exemple, li encanta Martí i Pol, però no em vull ni imaginar que diria si llegís una sola poesia d'aquesta noia. No ho he dit pas en to de menypreu al contrari, el que volia dir és que és un discurs difícil que s'ha d'acceptar d'entrada, tu l'has acceptat i això ja diu molt i suposo que és una qüestió d'edat, ets jove i estàs més oberta a les noves propostes. M'he fet entendre ara? És clar que t'agrada Papasseit, Matí i Pol i Margarit, però tu has entès que hi ha molts llenguatges i molts diversos en poesia per això també gaudeixes amb les composicions de Luna.

- Jordi, no és exactament una proposta és més bé una mena de presentació per veure què en penseu, ja que és una xicota que fa córrer molts rius de tinta a la xarxa i crea moltes controvèrsies entre adeptes i contraris a la seva poesia. És tot un fenomen. No la recomano pas, només us la presento i que cadascú faci les seves valoracions. Una abraçada

El veí de dalt ha dit...

Amb aquests ulls, la noia ja es menjarà el món.
I amb els poemes, ho remata! Però esclar, la joventut és la joventut. Mirarem què passa...

Violant d'Atarca ha dit...

Hola Carina, ja ho hem aclarit doncs. No hi ha res com recórrer a la metacomunicació per esvair dubtes sobre el significat dels nostres missatges.
Una abraçada i molt bona setmana!

carina ha dit...

- Veí, té uns ulls certament encisadors, i la seva poesia tampoc deixa indiferent. Caldrà veure cap on deriva. Una abraçada.
- Violant, de vegades això dels missatges duu a malsentesos, tot arreglat, doncs. Una abraçada per a tu també

Henry The VIII ha dit...

Hello!!

Bé, jo no sóc cap expert en poemes però crec que per ser que l'autor té 21 anys estan prou logrades i com a mínim capten l'atenció.

Salutacions,

Henry

mq ha dit...

m'ha adradat
salut!

mq ha dit...

a(g)radat

GLÒRIA ha dit...

Empassaré pel seu blog que, com a mínim, mereix un cop d'ull. Actualment la seva joventut no li ha permès encara fer-se amb un llenguatge i el que escriu sona dispers i desacurat però...ple de força per extreure el món que té a dins.
Gràcies, Carina!