Fa tot just unes hores que s’acaba de saber que han atorgat el Premi Nobel de literatura al poeta suec Tomas Tranströmer, autor de l’antologia El cel a mig fer, que conté 13 obres seves. No puc fer res més que felicitar el guardonat, però aprofito aquest post per reivindicar Philip Roth qui, al meu entendre, mereixia el Nobel (que em perdonin els seguidors de Haruki Murakami, Bob Dylan i del guanyador). Si he de dir la veritat tenia el cor dividit entre Roth i Amos Oz, però sempre es decantava cap al costat del primer.
Les raons per les quals crec que Philip Roth mereixia el Nobel són personals, pròpies i absolutament subjectives, però suposo que són tan vàlides com les de qualsevol altre lector.
Fa temps que no amago pas la meva admiració i devoció pels autors nord-americans, i el bloc n’és un bon exemple. Fa setmanes que vull parlar de Philip Roth, però ha estat avui, abans que sapigués qui era el guanyador del prestigiós guardó, que he decidit publicar aquesta ressenya/post, com un homenatge a un autor grandiós. Si voleu descobrir les raons de la meva predilecció continueu llegint.
No tenia massa clar sobre quina obra seva parlaria, qualsevol mereix ser entre les obres mestres que he llegit al llarg de la meva vida. Curiosament tinc el cor dividit entre dos: Elegia (ni de bon tros la més reixida, però és un exemple de la perfecció formal de la seva prosa i molt diferent a les obres que porten el segell Roth) o Pastoral americana (llibre que inaugura la seva famosíssima Trilogia Americana, juntament amb Em vaig casar amb un comunista i la Taca humana), tots ells protagonitzats per l’escriptor Nathan Zuckerman (Zuckerman desencadenado, 2007), que contarà l’esfondrament de la vida de Seymor Levov, altrament anomenat el Suec –sembla ben bé una premonició anunciant qui li prendria el premi-). M’he decantat, finalment, per Pastoral americana, perquè és una mostra perfecta de l’estil i l’univers de Piliph Roth. Un drama perfecte, ben resolt de pricipi a fi, que explica la mort del somni americà, a través de la vida d’un home de classe mitjana que pateix en pròpia pell les contradiccions que representa viure ple d’ideals enmig d’una societat hipòcrita i frívola.
Com totes les obres de Roth, Pastoral Americana obre debats i polèmica. L’escriptor, però, fred com la fulla d’un ganivet exposa els fets, la història, però no pren partit, no és mulla, deixa que sigui el lector qui es decanti cap al costat que més li convingui i, de passada, es retrati. A través de la seva magistral prosa ens mou a la seva mercè i ens passeja per móns oposats, tot fent giragonces i arabescos per acabar mostrant-nos una realitat crua –i cruel, molts cops-, tintada sovint per la seva àcida i subtil ironia. Llegir Roth és sempre un repte, que saps com comença però que no pots ni arribar a intuir com acabarà.
Pastoral Americana és una gran obra coral, en la qual Zuckerman (alter ego de Philip. Roth) és el narrador de la història de Seymor Levov, el Suec, l’heroi, el nord-americà perfecte, que partint d’una condició humil a Newark (emplaçament/metàfora de l’espai personal de Roth), assoleix el somni americà. Bon esportista, patriota, bona persona i treballador incansable fa prosperar el negoci familiar i es casa amb Miss New Jersey 1949. Té una vida perfecta... però (totes les novel·les de Roth tenen un PERÒ) un fet desgraciat, en el qual es veu implicada la seva filla Merry desencadena l’ensorrament de la vida del fins ara perfecte Levov. Es consolida la mort del somni americà.
Les seves virtuds es giraran en contra seva en un món nou i canviant que ha acabat de fer el salt generacional i que ha capgirat de manera radical la seva escala de valors. Les seves accions ben intencionades, familiars, plenes de respecte cap a l’opinió dels altres seran criticades i odiades per un entorn que ha deixat definitivament enrere el passat i que corre sense cap mena de control cap a un futur incert, però que promet llibertats enganyoses. Levov serà una víctima dels canvis morals. El món sòlid i segur bastit amb molts esforços pels seus pares cau com un castell de cartes. Levov permet a Roth portar al límit les pròpies contradiccions, perquè és un personatge que entoma per seguir fidel als seus principis. La família Levov és la metàfora crua de la societat americana.
Pastoral americana té molts punts amb comú amb la novel·la de costums del XIX i m’atreviria a dir que també té molt de la novel·la naturalista de Zola, passades pel sedàs americà. És un retrat analític i objectiu (o no), en el qual hi podem veure els canvis soferts durant la segona meitat del segle XX a Nord-amèrica través dels ulls d’una família de classe mitjana, que viu els canvis socials i morals provocats per la Guerra del Vietnam i el moviment hippy; l’assassinat dels Kennedy o els conflictes racials, que culminen de manera tràgica amb l’assassinat de Martin luther King.
Philip Roth és un mestre, probablement el més gran dels escriptors nord-americans vius, un analista implacable amb plena consciència històrica i social. Un autor imprescindible per a tots els amants de la bona literatura.
Us deixo un tast: "Viure consisteix a malentendre-ho tot, malentendre-ho una vegada i una altra i moltes més encara, aleshores, després d'una curosa reflexió, tornar-ho a malentendre. Així sabem que som vius, perquè ens equivoquem. Potser seria millor prescindir de si encertem o ens equivoquem amb els altres, i limitar-nos a relacionar-nos amb ells d'acord amb els nostres interessos. Però si vostè sap fer això... bé, és afortunat."
dijous, 6 d’octubre del 2011
dijous, 29 de setembre del 2011
GIRL WITH A CURIOUS HAIR de David Foster Wallace
David Foster Wallace és un dels escriptors més talentosos que he llegit mai. Interessant, intel·ligent, punyent i mordaç, però sobretot trist, molt trist o decebut, o potser tot alhora. Era un escriptor genial amb un domini magistral i absolut de l’acte narratiu i amb una visió molt personal, desencantada i autèntica de la vida, del món, del seu entorn.
Va morir el 12 de setembre de 2008, la seva dona el va trobar penjat sobre dos-centes pàgines seves a la seva casa de Claremont. Tenia només 46 anys i deixava una obra interessant, intel·ligent i massa curta. Feia anys que una depressió li havia anat minant les ganes de viure. Ni el seu talent, ni la seva família, ni la seva passió per la paraula van ser un pes prou fort perquè decidís continuar vivint.
Wallace definia la literatura així: “La ficció tracta d’allò que vol dir ser un patètic ésser humà” i així la va concebre, com un mitjà per explicar la misèria humana.
Comentar i llegir DF Wallace em resulta difícil perquè és un autor que fa mal, que amb cada paraula t’escopina veritats a la cara. Llegir-lo és difícil perquè et demana un esforç, sembla que en cada conte, en cada assaig, en cada història et digui que ets estúpid, que no seràs capaç d’entendre’l perquè ell és més intel·ligent que tu inútil lector. La seva narració, impecable des del punt de vista formal, és un anar i venir que desorienta, on sempre hi ha dos plànols de lectura, un superficial i evident, un altre subliminal, les seves històries són sovint polièdriques, visions diferents d’una mateixa realitat, per aquesta raó el lector se sent perdut. Tot això, però, és volgut: la narració de D F Wallace funciona com el pensament humà, molts cops inconnex, contradictori i amb un bombardeix constant de sensacions i pensaments.
Dit això, goso comentar un llibre que és un dels meus llibres de capçalera (els puc comptar amb els dits d’una mà) i que dóna un tast de l’estil, del món, de la literatura de David Foster Wallace: Girl with a curious hair, traduït al castellà com La niña del pelo raro.
Girl with a curious hair és un recull de deu relats que aparentment no tenen una unitat palpable, però entre els quals sí que hi ha alguna coincidència temàtica com el món fulgurant de les estrelles mediàtiques i dels programes de gran audiència, la tristesa, la solitud, la incomunicació generacional, entre d’altres... Els contes tenen unes llargades semblants i semblen que tots ells ens preparin per la traca final, el conte que tanca el llibre: “Cap a l’Oest, l’avançament de l’imperi continua”, un extensíssim relat que bé podria ser una novel·la (160 pàgines) que al meu parer és el més reixit de tots per la seva genialitat tècnica i argumentativa. El fet el motiu és surrealista i aparentment vulgar i trivial: explica una reunió entre tots els participants en un anunci de Mc Donalds, però el conte excel·leix per la tècnica, la mestria de Wallace a l’hora de fer allò que és tan difícil: metaficció, posar una novel·la dins una novel·la, a l’hora que actua de narrador i de crític, tot fent una interessantíssima reflexió sobre l’acte creatiu, tot bufetejant amb ironia la nova literatura postmoderna. És un festival de tècniques novedoses, amb moments brillants i genialitats.
La resta de contes van deixant entreveure l’univers Wallace i l’admiració de l’autor cap al que considerava un mestre Don DeLillo. “Animalets inexpressius” és un relat interessant sobre una concursant d’un exitós programa de la televisió nord-americana, en el qual s’expliquen dues històries (com ja he apuntat abans) una de superficial, la vida de la noia; i una altra de més profunda que parla de tots els secrets del món televisiu; el conte que dóna nom al recull és potser el més surrealista de tot, però precisament en aquest relat és on es veu la destresa de Wallace a l’hora de fer real allò que és impossible, fer versemblant allò que és fictici, tot capgirant la normalitat fent-la una cosa estranya, o a l’inrevès fent d’allò rar, diferent, la cosa més quotidiana. Trobem també contes que es redueixen a simples escenes, sense gairebé acció, però que mantenen en tensió el lector fins al final, és el cas de Tot és verd o Per sort l’executiu de comptes sabia practicar la reanimació cardiopulmonar.
A través de la ironia i el sarcasme, s’evadeix d’un món que no li interessa gens (o potser massa), un món que l’obsessiona i que observa com un científic que disseccciona la realitat, la destripa, la capgira, potser per poder entendre-la.
Wallace té molts punts en contacte amb altres escriptors de la seva generació (Lorrie Moore, Jonathan Franzen, Ricky Moody, A. M.Homes, Richard Powers...), anomenada Generació cremada, per un conte del propi Wallace recollit en una antologia de joves autors nord-americans i algunes semblances (ni que sembli impossible) amb els ja consagrats Raymond Carver i DeLillo pel que fa a temàtica i registre. Amb tot, crec que de tots els de la seva generació que he pogut llegir, D F Wallace és el més interessant, perquè va una mica més enllà, experimenta constantment amb la forma i el fons i a més és un geni de la paraula i de la hipèrbole. No us puc dir res més.
Avui que és el Dia Mundial del Traductor demano la traducció al català de tota l’obra de David Foster Wallace. És molt trist que no hi sigui.
dilluns, 19 de setembre del 2011
CIUTAT DE LLADRES de David Benioff
“Si féssim balanç de les grans lectures que devem a l’Escola, a la Crítica, a totes les formes de publicitat, o, al contrari, a l’amic, a l’amant, al company de classe, fins i tot a la família, el resultat seria clar: el millor que hem llegit, ho devem gairebé sempre a algú apreciat. I sempre en parlarem primer amb algú estimat. Potser perquè, precisament, allò propi del sentiment, com del desig de llegir, consisteix a preferir. Finalment, estimar és regalar les nostres preferències a aquells que preferim. I aquests actes de repartiment omplen la invisible ciutadella de la nostra llibertat. Som habitats per llibres i per amics.
Quan algú que apreciem ens dóna un llibre per llegir, el primer que busquem entre les línies és ell, els seus gustos, les raons que l’han portat a endossar-nos aquell llibre, els signes d’una fraternitat. Després, el text ens arrossega i ens oblidem de qui ha fet que ens hi capbusséssim; ¡aquest és, precisament, tot el poder d’una obra, escombrar també una minúcia com aquesta!
Tanmateix, passats els anys, sol succeir que l’evocació del text ens retorni el record de l’altre; aleshores, alguns títols tornen a convertir-se en rostres.”
Començo aquest post amb les paraules de Daniel Pennac a Com una novel•la, perquè realment aquesta novel·la de la qual parlaré avui, com totes les altres que apareixen en aquest bloc són “regals” especials que un dia algú em va transmetre, i que, de retruc, ressenyo perquè puguin ser algun dia també vostres, perquè si una cosa és certa, és que a tots nosaltres, els que llegim, ens uneix precisament això l’amor pels llibres i per les persones que s’amaguen darrere aquests llibres. Aquesta ressenya, doncs, és per a vosaltres, que sabeu apreciar el veritable valor de la paraula escrita. Ciutat de lladres té el rostre de la meva germana Nanci, però en llegir la història he pensat immediatament en algú en especial, a qui segur li agardaria moltíssim i li he volgut fer aquest regal virtual, desitjant que li arribi, sigui on sigui, juntament amb els meus millors desitjos: va per a tu Bruixa de Sol (trobo tant a faltar les teves paraules!)... i va també per a tots vosaltres, lectors i blocaires.
De vegades, hi ha gent que té un do especial per trobar joies amagades entre les prestatgeries d’una biblioteca o d’una llibreria, la meva germana Nanci el té, ensuma i troba històries fantàstiques que per a molts ulls passen desapercebudes. Ciutat de lladres és una troballa, una perleta meravellosa, que es deixa llegir i que mentre dura la lectura commou molt, moltíssim i fa riure i fa plorar... i fa viure. És una delícia de cap a fi.
Si us dic el nom de David Benioff probablement us quedeu igual però si us parlo de pel·lícules com Troya o X-Man segur que us sonarà més: Benioff n’és el guionista i és precisament per aquesta faceta que és conegut, però vés per on també ha escrit una novel·la i a més és una novel·la magnífica. Ciutat de lladres conta la història de Lev i Kolya dos companys accidentals que han de dur a terme la difícil comesa d’aconseguir una dotzena d’ous a Leningrad durant el setge alemany de la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquest fet trivial en aparença, començarà una cursa per la supervivència alhora que s’anirà teixint una amistat forta i poderosa, sorgida de la necessitat d’aquells que no tenen res a perdre però que lluiten amb tot per continuar vivint. Amb un llenguatge senzill i amb un humor finíssim, Benioff recrea una història –la del seu avi- complexa i dura que és capaç d’arribar fins al racó més íntim. Aquest no és “un altre llibre sobre la Segona Guerra Mundial”, aquest és un llibre sobre els valors universals, aquells que ens fan remoure, que ens fan sentir i que queden gravats com el foc en les nostres memòries.
Quan algú que apreciem ens dóna un llibre per llegir, el primer que busquem entre les línies és ell, els seus gustos, les raons que l’han portat a endossar-nos aquell llibre, els signes d’una fraternitat. Després, el text ens arrossega i ens oblidem de qui ha fet que ens hi capbusséssim; ¡aquest és, precisament, tot el poder d’una obra, escombrar també una minúcia com aquesta!
Tanmateix, passats els anys, sol succeir que l’evocació del text ens retorni el record de l’altre; aleshores, alguns títols tornen a convertir-se en rostres.”
Començo aquest post amb les paraules de Daniel Pennac a Com una novel•la, perquè realment aquesta novel·la de la qual parlaré avui, com totes les altres que apareixen en aquest bloc són “regals” especials que un dia algú em va transmetre, i que, de retruc, ressenyo perquè puguin ser algun dia també vostres, perquè si una cosa és certa, és que a tots nosaltres, els que llegim, ens uneix precisament això l’amor pels llibres i per les persones que s’amaguen darrere aquests llibres. Aquesta ressenya, doncs, és per a vosaltres, que sabeu apreciar el veritable valor de la paraula escrita. Ciutat de lladres té el rostre de la meva germana Nanci, però en llegir la història he pensat immediatament en algú en especial, a qui segur li agardaria moltíssim i li he volgut fer aquest regal virtual, desitjant que li arribi, sigui on sigui, juntament amb els meus millors desitjos: va per a tu Bruixa de Sol (trobo tant a faltar les teves paraules!)... i va també per a tots vosaltres, lectors i blocaires.
De vegades, hi ha gent que té un do especial per trobar joies amagades entre les prestatgeries d’una biblioteca o d’una llibreria, la meva germana Nanci el té, ensuma i troba històries fantàstiques que per a molts ulls passen desapercebudes. Ciutat de lladres és una troballa, una perleta meravellosa, que es deixa llegir i que mentre dura la lectura commou molt, moltíssim i fa riure i fa plorar... i fa viure. És una delícia de cap a fi.
Si us dic el nom de David Benioff probablement us quedeu igual però si us parlo de pel·lícules com Troya o X-Man segur que us sonarà més: Benioff n’és el guionista i és precisament per aquesta faceta que és conegut, però vés per on també ha escrit una novel·la i a més és una novel·la magnífica. Ciutat de lladres conta la història de Lev i Kolya dos companys accidentals que han de dur a terme la difícil comesa d’aconseguir una dotzena d’ous a Leningrad durant el setge alemany de la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquest fet trivial en aparença, començarà una cursa per la supervivència alhora que s’anirà teixint una amistat forta i poderosa, sorgida de la necessitat d’aquells que no tenen res a perdre però que lluiten amb tot per continuar vivint. Amb un llenguatge senzill i amb un humor finíssim, Benioff recrea una història –la del seu avi- complexa i dura que és capaç d’arribar fins al racó més íntim. Aquest no és “un altre llibre sobre la Segona Guerra Mundial”, aquest és un llibre sobre els valors universals, aquells que ens fan remoure, que ens fan sentir i que queden gravats com el foc en les nostres memòries.
dimarts, 30 d’agost del 2011
UN ASSASSINAT MUSICAL de Batya Gur
La novel·la negra és sempre un bon recurs a l'hora d'elegir un llibre, dóna al lector una història plena d'intriga que fa que durant els dies que dura la lectura qui la llegeix se senti part activa de la novel·la i si és bona fa que els dies següents a l'acabament continuï trencant-se el cap amb la història contada. Això mateix passa amb Batya Gur, l'escriptora a la qual dedico aquest post.
Si un autor de novel·la negra mereix ser entre el millors del gènere aquesta és Batya Gur. Gur nascuda a Tel Aviv el 1947 i traspassada el 2005 ha deixat com a llegat cinc immenses novel·les negres, protagonitzades per l'interessant i intel·ligent inspector Michael Ohayon, a través d'aquestes cinc novel·les i del seu protagonista el lector pot veure la història d'Israel dels cinquanta darrers anys amb tota la complexitat que comporta. Tot allò que tenen de poc suggerents els títols de Gur, ho tenen de profundes i magnífiques les històries que narra. No passeu de llarg a la llibreria si veieu Assassinat al Quibuts, Un assassinat literari, L'assassinat de dissabte al matí o Assassinat al cor de Jerusalem, malgrat les aparences amaguen soberbis thrillers (com els ha anomenat Amos Oz).
Fet aquest apunt inicial anem a parlar del llibre, he triat el quart de la sèrie: Un assasinat musical, perquè ha estat el darrer que he llegit i és el que més fresc es manté a la memòria.
Michael Ohayon, l'atractiu protagonista, jueu i d'origen marroquí, es veu aquí immers en una història plena de connotacions personals que l'atraparan en una xarxa en la qual es barrejaran els seus sentiments i el seu tarannà professional. A través d'Ohayon i Nita, sempre acompanyats per la música i les reflexions sobre art, iniciaran una investigació que els durà a viure una aventura que posarà al descobert les pors, les passions, l'amor, l'amistat, la fidelitat i els farà trontollar en allò que havia regit la seva vida fins al moment.
Dit això puc afirmar que Un assassinat musical té tots els ingredients que al meu parer ha de tenir una bona novel·la, sigui del gènere que sigui. Un dels principals atractius és la descripció minuciosa dels personatges en la seva vessant psicològica, Batya Gur presenta en totes les seves novel·les uns personatges profunds i complexos, reals, vius que gairebé es materialitzen a mesura que passen les pàgines. Aquesta destresa a l'hora de pintar aquests personatges, donen al lector un motiu més d'implicació activa amb allò que està llegint i se sent vulnerable amb tot allò que viu i sent el protagonista perquè el sent tan proper, tan palpable que resulta impossible mantenir-se'n al marge. Si aquest és el punt més fort de Gur, no ho és menys el seu domini del gènere, l'altra arma per enganxar el lector des de les primeres planes. Aquest domini i l'emplaçament geogràfic on passa la història, la fan una escriptora diferent i dóna com a resultat un thriller magnífic, que combina la investigació d'un doble assassinat, amb la realitat d'Israel i la passió per la música. La complexitat del cas i la mestria de l'autora en la seva resolució captiva sense remei un lector entregat des del primer moment, que deixa portar-se i s'endinsa, a poc a poc, en un món tancat regit per unes lleis pròpies. Aquí és quan comencen a caure mites, immersos en l'escenari de l'obra _sempre Jerusalem_ coneixem una realitat molt allunyada dels estereotips i de les idees preconcebudes, i és que Batya Gur, com el seu alter ego literari Michael Ohayon, va viure de petita en un Quibuts i va veure en primera persona els canvis que s'han donat a Israel el darrer mig segle.
Si un autor de novel·la negra mereix ser entre el millors del gènere aquesta és Batya Gur. Gur nascuda a Tel Aviv el 1947 i traspassada el 2005 ha deixat com a llegat cinc immenses novel·les negres, protagonitzades per l'interessant i intel·ligent inspector Michael Ohayon, a través d'aquestes cinc novel·les i del seu protagonista el lector pot veure la història d'Israel dels cinquanta darrers anys amb tota la complexitat que comporta. Tot allò que tenen de poc suggerents els títols de Gur, ho tenen de profundes i magnífiques les històries que narra. No passeu de llarg a la llibreria si veieu Assassinat al Quibuts, Un assassinat literari, L'assassinat de dissabte al matí o Assassinat al cor de Jerusalem, malgrat les aparences amaguen soberbis thrillers (com els ha anomenat Amos Oz).
Fet aquest apunt inicial anem a parlar del llibre, he triat el quart de la sèrie: Un assasinat musical, perquè ha estat el darrer que he llegit i és el que més fresc es manté a la memòria.
Michael Ohayon, l'atractiu protagonista, jueu i d'origen marroquí, es veu aquí immers en una història plena de connotacions personals que l'atraparan en una xarxa en la qual es barrejaran els seus sentiments i el seu tarannà professional. A través d'Ohayon i Nita, sempre acompanyats per la música i les reflexions sobre art, iniciaran una investigació que els durà a viure una aventura que posarà al descobert les pors, les passions, l'amor, l'amistat, la fidelitat i els farà trontollar en allò que havia regit la seva vida fins al moment.
Dit això puc afirmar que Un assassinat musical té tots els ingredients que al meu parer ha de tenir una bona novel·la, sigui del gènere que sigui. Un dels principals atractius és la descripció minuciosa dels personatges en la seva vessant psicològica, Batya Gur presenta en totes les seves novel·les uns personatges profunds i complexos, reals, vius que gairebé es materialitzen a mesura que passen les pàgines. Aquesta destresa a l'hora de pintar aquests personatges, donen al lector un motiu més d'implicació activa amb allò que està llegint i se sent vulnerable amb tot allò que viu i sent el protagonista perquè el sent tan proper, tan palpable que resulta impossible mantenir-se'n al marge. Si aquest és el punt més fort de Gur, no ho és menys el seu domini del gènere, l'altra arma per enganxar el lector des de les primeres planes. Aquest domini i l'emplaçament geogràfic on passa la història, la fan una escriptora diferent i dóna com a resultat un thriller magnífic, que combina la investigació d'un doble assassinat, amb la realitat d'Israel i la passió per la música. La complexitat del cas i la mestria de l'autora en la seva resolució captiva sense remei un lector entregat des del primer moment, que deixa portar-se i s'endinsa, a poc a poc, en un món tancat regit per unes lleis pròpies. Aquí és quan comencen a caure mites, immersos en l'escenari de l'obra _sempre Jerusalem_ coneixem una realitat molt allunyada dels estereotips i de les idees preconcebudes, i és que Batya Gur, com el seu alter ego literari Michael Ohayon, va viure de petita en un Quibuts i va veure en primera persona els canvis que s'han donat a Israel el darrer mig segle.
dilluns, 11 de juliol del 2011
MENORCA de Ponç Pons
Demà marxo a a la meravellosa illa de Menorca i el Guant de l'Allie quedarà aturat uns quants dies, potser fins al setembre. Us deixo un tast de Ponç Pons, poeta menorquí genial, per retre homenatge a aquesta illa preciosa. A veure si us agrada.
Bones vacances a tothom.
MENORCA
Amor encès de sol i llum florida
Amor vital de cel i mar ventada
Amor en vers de terra sangtraïda
Amor humil de llengua engarrinxada
Amor de calç alegre i eixerida
Amor de platja verge i llaütada
Amor festiu de llàgrima agraïda
Amor enyoradís d’illa estimada
Amor de paret seca i pedra pura
Amor d’ullastre, mata, pi i alzina
Amor de tanca, aljub, claper i tempura
Amor de tamarell, càrritx, sivina
Amor de vinya, hortal, verger, ventura
Amor etern de pàtria menorquina
Bones vacances a tothom.
MENORCA
Amor encès de sol i llum florida
Amor vital de cel i mar ventada
Amor en vers de terra sangtraïda
Amor humil de llengua engarrinxada
Amor de calç alegre i eixerida
Amor de platja verge i llaütada
Amor festiu de llàgrima agraïda
Amor enyoradís d’illa estimada
Amor de paret seca i pedra pura
Amor d’ullastre, mata, pi i alzina
Amor de tanca, aljub, claper i tempura
Amor de tamarell, càrritx, sivina
Amor de vinya, hortal, verger, ventura
Amor etern de pàtria menorquina
divendres, 8 de juliol del 2011
ARBRES DE MONGETES de Barbara Kingsolver
Fa temps que em rondava pel cap parlar d’aquest llibre. Avui, a l’institut m’ha vingut la inspiració de fer-ho mirant el catàleg de lectures per a l’ESO i m’he endut una sorpresa agradable en veure que ha estat reeditat per la Galera en la seva col·lecció Bridge. Jo vaig llegir la versió antiga d’Edicions l’Eixample Espai de dones que la meva german va comprar en un llibreter de vell.
Arbres de mongetes és una d’aquelles novel·les que tant m’agraden que parlen de fugides, de retrobaments, d’amor, d’amistat, en definitiva, de totes aquelles coses que fan moure el món.
L’escriptora ens sedueix amb una novel·la tendra, reflexiva, autèntica, amb personatges inoblidables plens de pors, febleses i dubtes. La Taylor, la protagonista, criada en un entorn molt semblant al de la pròpia Kingsolver, fuig de casa i comença un viatge que esdevindrà iniciatic i revelador, al final del qual renaixerà com una persona nova.
A través de l’humor, que en algun moment duu a la riallada, descriurà les peripècies de la Taylor i la Turtle (curiós nom), una nena molt, molt peculiar, que el lector farà seva des del primer moment.
El fet d’estar redactat en primera persona li dóna un caire de veracitat i confidència que fa que qui llegeix Arbres de mongetes visqui en pell pròpia les aventures de les protagonistes, acompanyades per uns magistrals personatges secundaris.
Arbres de mongetes és una lectura deliciosa, narrada amb un sentit de l’humor que em recorda molt al de la Fanny Flagg, que no explica cap història extraordinària, però que resulta sempre, en cada moment, emocionant i autèntica. Si el llegiu entendreu perquè als Estats Units ha venut milions d’exemplars i ja està considerat un clàssic de la literatura contemporània.
Arbres de mongetes és una d’aquelles novel·les que tant m’agraden que parlen de fugides, de retrobaments, d’amor, d’amistat, en definitiva, de totes aquelles coses que fan moure el món.
L’escriptora ens sedueix amb una novel·la tendra, reflexiva, autèntica, amb personatges inoblidables plens de pors, febleses i dubtes. La Taylor, la protagonista, criada en un entorn molt semblant al de la pròpia Kingsolver, fuig de casa i comença un viatge que esdevindrà iniciatic i revelador, al final del qual renaixerà com una persona nova.
A través de l’humor, que en algun moment duu a la riallada, descriurà les peripècies de la Taylor i la Turtle (curiós nom), una nena molt, molt peculiar, que el lector farà seva des del primer moment.
El fet d’estar redactat en primera persona li dóna un caire de veracitat i confidència que fa que qui llegeix Arbres de mongetes visqui en pell pròpia les aventures de les protagonistes, acompanyades per uns magistrals personatges secundaris.
Arbres de mongetes és una lectura deliciosa, narrada amb un sentit de l’humor que em recorda molt al de la Fanny Flagg, que no explica cap història extraordinària, però que resulta sempre, en cada moment, emocionant i autèntica. Si el llegiu entendreu perquè als Estats Units ha venut milions d’exemplars i ja està considerat un clàssic de la literatura contemporània.
dilluns, 4 de juliol del 2011
LA SOCIETAT LITERÀRIA I DE PASTÍS DE PELA DE PATATA DE GUERNSEY de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows
Quan algú veu un llibre amb un títol com aquest no pot fer una altra cosa que aturar-se i mirar-lo i, acte seguit, comprar-lo. El vaig descobrir gràcies a la Ruda el bloc de la Mireia i me'l vaig comprar. No tenia ni idea de què anava, però el títol em va resultar tan suggeridor que no m'hi vaig poder resistir. El vaig encertar.
És una novel·la deliciosa i fresca, ambientada en els anys justament posteriors a l'acabament de la segona Guerra Mundial, en una illa anglesa del Canal de la Mànega, Guernsey. La història, narrada en forma epistolar,dóna una visió polièdrica de l'ocupació alemanya a les illes angleses (rebost de les tropes nazis). És precisament a través d'aquestes veus (cada un dels personatges que intervenen en la trama) que el lector pot fer-se una imatge global a partir d'una informació fragmentada, tot encaixant les peces d'un trencaclosques. L'humor que traspua en els comentaris dels entranyables personatges que poblen aquesta història fa que en molts moments el lector no pugui contenir el somriure o la rialla. Un llibre d'aquells que transmet bonrollisme, tot i el dramatisme que tenyeix la història. Bonic, bonic.
Si el llegiu, no podreu aturar l'impuls de volar al Regne Unit i visitar l'illa, un nou paradís literari.
És d'admirar que aquesta obra sigui la primera i única de l'autora, presidenta d'un club de lectura,i que va morir abans de deixar enllestit el llibre. És nota que no va ser ella qui li va donar el toc final, perquè hi ha un moment en el qual es veu la mà de la seva neboda, Annie Barrows, que va ser qui li va donar la forma que ha arribat a les llibreries.
És una novel·la deliciosa i fresca, ambientada en els anys justament posteriors a l'acabament de la segona Guerra Mundial, en una illa anglesa del Canal de la Mànega, Guernsey. La història, narrada en forma epistolar,dóna una visió polièdrica de l'ocupació alemanya a les illes angleses (rebost de les tropes nazis). És precisament a través d'aquestes veus (cada un dels personatges que intervenen en la trama) que el lector pot fer-se una imatge global a partir d'una informació fragmentada, tot encaixant les peces d'un trencaclosques. L'humor que traspua en els comentaris dels entranyables personatges que poblen aquesta història fa que en molts moments el lector no pugui contenir el somriure o la rialla. Un llibre d'aquells que transmet bonrollisme, tot i el dramatisme que tenyeix la història. Bonic, bonic.
Si el llegiu, no podreu aturar l'impuls de volar al Regne Unit i visitar l'illa, un nou paradís literari.
És d'admirar que aquesta obra sigui la primera i única de l'autora, presidenta d'un club de lectura,i que va morir abans de deixar enllestit el llibre. És nota que no va ser ella qui li va donar el toc final, perquè hi ha un moment en el qual es veu la mà de la seva neboda, Annie Barrows, que va ser qui li va donar la forma que ha arribat a les llibreries.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)