MONTSERRAT ROIG IN MEMORIAM

MORT A RAVENSBRUCK

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s’està morint
el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit
al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir
lluny els cels i les arbredes.

La Coloma que la sent
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu mentre l’estreny ben fort
dolços mots a cau d’orella.

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes
lluny de tot i entre carenes
lluny, lluny.



Montserrat Roig

LUNA MIGUEL

Avui no faré cap ressenya, no comentaré cap novel·la. Avui us parlaré d'una joveníssima poetessa que he descobert fa molt poc temps. David Foster Wallace em va dur a ella.
Sóc professora de llengua catalana en un institut i he vist passar per davant meu exèrcits d'adolescents intentant trobar-se a si mateixos, rebel·lant-se contra el món i contra tot (però només de boqueta), però trobo a faltar, cada cop més, aquella fogositat gairebé romàntica de protestar amb veu pròpia i genuïna i és, precisament en aquest punt, que excel·leix Luna Miguel.
Darrere d'una càndida mirada blava i una imatge de Lolita plena de tatuatges hi ha una dona que parla amb veu clara i forta. Luna de Miguel, que va néixer el 6 de novembre de 1990, s'erigeix gràcies al món de la catosfera en una veu interessant i que caldrà seguir de ben a prop. Tot i la seva juventut gaudeix d'un currículum que molts amb més anys que ella ja voldríem per a nosaltres. El seu és un nom que sona fort i que espero que tingui molt a dir en els propers anys. Des dels 13 anys que tempteja amb la poesia i el seu llenguatge cru, nu i despullat de qualsevol ornament talla com una navalla, evidentment, cau en vel·leitats adolescents (de molta flama i poc caliu; molta rauxa i poc seny) i peca encara més d'utòpica, contestatària i contradictòria, però amb tot continua sent una poetessa molt i molt interessant.
Beu de les fonts clàssiques que qualsevol poeta que es preciï ha de tenir en compte (Baudelaire, Rilke, Poe...) i manté l'esperit dels poetes i artistes romàntics, turmentats per la vida i el devenir, preocupats per la mort, la vida, el sexe, l'amor, el fracàs, la tristesa... i veient com a sortida el sempre metafòric suïcidi. Tot i aquests clixés acomplerts un per un per Luna Miguel, la seva continua sent una veu diferent que sobresurt per damunt d'infinitat de veus semblants que apareixen cada dia a la xarxa. Aquest esperit romàntic ve amanit per un toc neopunk i postmodern, que l'apropa -volgudament, que no qualitativament- als escriptors nord-americans de la Generació cremada que encapçalava David Foster Wallace (de qui és una seguidora fervent).
Luna Miguel és una poetessa 2.0 que combina modernitat amb l'essència de la poesia clàssica. Si us interessa saber més coses d'ella us deixo l'enllaç del seu bloc, en el qual li podreu seguir el seu dia a dia http://lunamiguel.blogspot.com/ . També podeu provar de donar un cop d'ull a un altre blog seu que signa amb el pseudònim Lola Font, si cliqueu aquí hi aneu com un coet.
Per tal que us feu una idea de què parlo us deixo una mostra d'alguns poemes seus. Aquí els teniu:

Testamento

Escribí mi primer testamento
a los catorce años.

Recuerdo el deseo de morir,
recuerdo el intento de cortar
mi blanca piel
a la altura de la muñeca

(cuchillo de plata,
los restos de la vajilla vieja,
vajilla buena de los domingos...)

Recuerdo haber dictado al Tiempo:
y todos mis poemas te pertenecerán.

A los diecisiete seguía viva
y mi estómago recibió
diez pastillas
de Ibuprofeno.
No pasó nada.

No pasó nada; apenas
un vómito.
Dolor de esperanzas.
Dieta blanda.

Hoy tengo diecinueve años
y soy una cobarde. Y soy una cobarde
enamorada que pacta contigo
el precio de nuestro veneno.

No Romeo ni Julieta.
No como ellos, pienso.

Que la culpa no la tiene el amor:
sí la literatura.

-----

Angel leproso

Me cansan vuestras palabras viejos poetas,
jóvenes, políticos celestiales.
Las tuyas y las mías me cansan cuando salen
como anginas escupidas, como tinta
leprosa, tipografía de guerra.

Vemos escritos en nuestra piel transparente colores
de huida, venas apelmazadas alrededor
del estómago.

Y entonces la tierra es un ángel
que pierde por la noche sus pestañas.

Cansado de palabras, él tampoco quiere gritar.
------------

CAVE LUNAM

Cuidado.
Mi gripe es porcina y maligna.
Mi gripe es de Vaca y de Ave loca.
Mi gripe es Nietzsche tan mal traducido.
Presta atención a mis venas hinchadas,
dentro guardo las babas de Panero.
Dentro, el corazón de un Huevo Kinder
sin sorpresa:
Sylvia Plath Muerta,
David Foster Wallace Muerto,
Virginia, estilo mariposa, Muerta.
Atención. Danger. Bandera púrpura.
La gripe de las almas.
La gripe del humo.
La gripe de las codas y la tipografía
desplumada.
Atención. Contagian.
Cuidado.
Muerdo.

-----

SíNTOMAS

me muero y sin embargo viviré
EDGAR ALLAN POE


1. hypocondriaque

garganta vacía, blando, duro, cabeza.
garganta seca, fiebre, sueño, tripa,
tengo todos los síntomas, sueño todas
las enfermedades, sangre, frío, azúcar.

no estoy enamorada.

2. doucement
así esperas
las cosas lentas
de nuestra ciudad

mientras
dejaré que el viento
muerda mis manos

3. gorge coupée

sin que nada doliera

los dioses

decidieron cortarnos
la garganta



4. si Jeune

tan joven
y ya he perdido
media lengua

ahora sólo
espero
el día de nuestro
reencuentro

5. la maladie

pronuncias la epidemia
y un hombre muere

pronuncias el silencio
que nos queda

6. paroles

no son poemas,

lo que lees son mentiras

LES SORPRENENTS AVENTURES DE KAVALIER I CLAY de Michael Chabon

Fa molts anys que sóc seguidora de Kevin Smith, les seves pel·lícules sempre em resulten reparadores i hilarants, Kevin Smith és un gran entusiasta del còmic, gènere que m’apassiona, i en les seves obres sempre hi és present, encarnat pel Matt Damon i el denostat Ben Affleck. Va ser per Kevin Smith i la meva passió pel còmic que vaig descobrir aquest fantàstic llibre que avui ressenyaré. En qualsevol cas, Kevin Smith i Chabon -autor del llibre del qual parlaré-, tot i tractar i glorificar el mateix, són molt diferents en la forma i el llenguatge… Mentre que Smith aposta per l’humor fàcil, previsible i cau sovint en els tòpics de frikilàndia, Chabon entèn i analitza el gènere, fent-ne una análisi seriosa que esdevé en alguns punts gairebé un assaig, a través d’una prosa i uns coneixements envejables

Michael Chabon, el guapíssim autor de Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay, amb què va guanyar el prestigiós Pulitzer l’any 2001, aconseguint així una fita gairebé impossible tenint en compte la temàtica de la novel·la, és una de les veus més interessants de la literatura nord-americana actual. Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay (faig una traducció literal del castellà) és un llibre llarg, que d’entrada pot tirar enrere –té més de 600 pàgines- si tenim en compte que la història pot semblar que no dóna tant de si. La novel·la, però, és una sorpresa agradable, i una mostra d'una forma de fer narrativa original.
L'obra està protagonitzada per dos curiosos cosins: Joe Kavalier, un refugiat txec aprenent d’escapista que fuig de Praga i dels nazis i acaba convertint-se en el millor dibuixant de cómics dels Estats Units –arriba a Nova York l’any 1938, any de la publicació de Superman-; Sam Clay, per la seva banda, és un jove jueu, que només té al cap la idea de crear el gran negoci per fer-se ric i que té el do de ser un esplèndit narrador. L’escenari, uns Estats Units pletòrics, anys 30-40, on el còmic esdevé el gènere de moda i els seus creadors són autèntic herois.
Tots dos cosins aconsegueixen fer un tàndem talentós que ascendirà a l’èxit amb la creació del seu heroi l’Escapista i la creació de la seva pròpia empresa editorial, però la Segona guerra Mundial esclata i tot trontollarà a partir d’ara, l’amenaça planeja sobre els caps dels protagonistes. Kavalier és allistat i s’iniciarà aquí la segona part de la novel·la, que narrarà l’aïllament del personatge, que poc a poc i, impotent, observarà com la joventut se li escola de les mans i, juntament amb ella, els seus somnis i l’amor també fugen amb els aires bèl·lics. Aquí realitat i ficció es barrejaran i esborraran la difusa línia que les separa. En aquesta segona part, Kavallier -no és en va que sigui el primer nom que apareix al títol- esdevé personatge principal -i en l'autèntic heroi de Chabon- i a través dels seus pensaments i peripècies – i també de les de la seva creació l’Escapista, un heroi expert en fugides miraculoses- vivim un canvi substancial en tot el que havíem trobat fins al moment. Chabon narra la guerra i les seves repercussions en la societat ianqui, amb voluntat analitzadodora i crítica i d’una manera tragicocòmica, alhora que fa un repàs a la història del còmic nord-americà. Kavalier i Clay lluitaran físicamente i metafòricament contra els nazis, confonent molts cops realitat i ficció, i s’emularan mútuamente en el camp de batalla real i en la tira còmica.
Potser faré una afirmació agosarada, però Chabon fa una análisis de la idea filosòfica del Superhome, emparant-se en el còmic i en les causes que van dur a la Segona Guerra Mundial, i utilitzant, com a ombra omnipresent que planeja durant tota la novel·la, la metàfora del Gòlem -el mateix Chabon a la seva pàgina web (www.michaelchabon.com) assegura que aquesta novel·la i tota la resta de la seva producció són la metàfora del Gòlem-. La novel·la és també un reflex del xoc entre la ficció i la realitat, tot fent recompte de les febleses d’un món i l’altre, el còmic serveix als protagonistes de vàlvula d’escapament d’un món que no gira cap on hauria, però que, malgrat tot, no pot tapar ni curar les ferides reals.
Una lectura recomanable, entretinguda, plena d'acció, d'aventura i emoció. No sé per quina raó aquesta ha estat una de les ressenyes que més m'ha costat filar, deu ser que avui estic molt, molt espessa. Demano disculpes per si el meu discurs és inconnex, però no l'acabo de fer rutllar i a més l'ordinador em fa el ruc i em canvia les paraules que escric posant-me la seva opció castellana. Tinc tots els elements en contra. Feu el que pugueu..

TEMPS MODERNS (Relats conjunts)

Des que podia recordar havia fet la mateixa feina. La màquina funcionava des de temps immemorials. No havia fallat mai ni un engranatge, només calia supervisar-la de tant en tant. Havia fet un cafè llarguíssim i es va posar a la feina. En sis dies ho va tenir tot enllestit i al setè va descansar. I encara descansa ara. La màquina funciona, sense parar, els engranatges giren i giren i tot és igual. Des de darrere el monitor vigila que no falti oli, però fa dies que pensa que aquesta feina l’avorreix, que vol prendre’s unes merescudes vacances extemporànies sense data de tornada i no es veu l'hora en què pugui prémer el botó d’OFF i respirar tranquil. Amèn.

PASTORAL AMERICANA de Philip Roth

Fa tot just unes hores que s’acaba de saber que han atorgat el Premi Nobel de literatura al poeta suec Tomas Tranströmer, autor de l’antologia El cel a mig fer, que conté 13 obres seves. No puc fer res més que felicitar el guardonat, però aprofito aquest post per reivindicar Philip Roth qui, al meu entendre, mereixia el Nobel (que em perdonin els seguidors de Haruki Murakami, Bob Dylan i del guanyador). Si he de dir la veritat tenia el cor dividit entre Roth i Amos Oz, però sempre es decantava cap al costat del primer.
Les raons per les quals crec que Philip Roth mereixia el Nobel són personals, pròpies i absolutament subjectives, però suposo que són tan vàlides com les de qualsevol altre lector.
Fa temps que no amago pas la meva admiració i devoció pels autors nord-americans, i el bloc n’és un bon exemple. Fa setmanes que vull parlar de Philip Roth, però ha estat avui, abans que sapigués qui era el guanyador del prestigiós guardó, que he decidit publicar aquesta ressenya/post, com un homenatge a un autor grandiós. Si voleu descobrir les raons de la meva predilecció continueu llegint.
No tenia massa clar sobre quina obra seva parlaria, qualsevol mereix ser entre les obres mestres que he llegit al llarg de la meva vida. Curiosament tinc el cor dividit entre dos: Elegia (ni de bon tros la més reixida, però és un exemple de la perfecció formal de la seva prosa i molt diferent a les obres que porten el segell Roth) o Pastoral americana (llibre que inaugura la seva famosíssima Trilogia Americana, juntament amb Em vaig casar amb un comunista i la Taca humana), tots ells protagonitzats per l’escriptor Nathan Zuckerman (Zuckerman desencadenado, 2007), que contarà l’esfondrament de la vida de Seymor Levov, altrament anomenat el Suec –sembla ben bé una premonició anunciant qui li prendria el premi-). M’he decantat, finalment, per Pastoral americana, perquè és una mostra perfecta de l’estil i l’univers de Piliph Roth. Un drama perfecte, ben resolt de pricipi a fi, que explica la mort del somni americà, a través de la vida d’un home de classe mitjana que pateix en pròpia pell les contradiccions que representa viure ple d’ideals enmig d’una societat hipòcrita i frívola.
Com totes les obres de Roth, Pastoral Americana obre debats i polèmica. L’escriptor, però, fred com la fulla d’un ganivet exposa els fets, la història, però no pren partit, no és mulla, deixa que sigui el lector qui es decanti cap al costat que més li convingui i, de passada, es retrati. A través de la seva magistral prosa ens mou a la seva mercè i ens passeja per móns oposats, tot fent giragonces i arabescos per acabar mostrant-nos una realitat crua –i cruel, molts cops-, tintada sovint per la seva àcida i subtil ironia. Llegir Roth és sempre un repte, que saps com comença però que no pots ni arribar a intuir com acabarà.
Pastoral Americana és una gran obra coral, en la qual Zuckerman (alter ego de Philip. Roth) és el narrador de la història de Seymor Levov, el Suec, l’heroi, el nord-americà perfecte, que partint d’una condició humil a Newark (emplaçament/metàfora de l’espai personal de Roth), assoleix el somni americà. Bon esportista, patriota, bona persona i treballador incansable fa prosperar el negoci familiar i es casa amb Miss New Jersey 1949. Té una vida perfecta... però (totes les novel·les de Roth tenen un PERÒ) un fet desgraciat, en el qual es veu implicada la seva filla Merry desencadena l’ensorrament de la vida del fins ara perfecte Levov. Es consolida la mort del somni americà.
Les seves virtuds es giraran en contra seva en un món nou i canviant que ha acabat de fer el salt generacional i que ha capgirat de manera radical la seva escala de valors. Les seves accions ben intencionades, familiars, plenes de respecte cap a l’opinió dels altres seran criticades i odiades per un entorn que ha deixat definitivament enrere el passat i que corre sense cap mena de control cap a un futur incert, però que promet llibertats enganyoses. Levov serà una víctima dels canvis morals. El món sòlid i segur bastit amb molts esforços pels seus pares cau com un castell de cartes. Levov permet a Roth portar al límit les pròpies contradiccions, perquè és un personatge que entoma per seguir fidel als seus principis. La família Levov és la metàfora crua de la societat americana.
Pastoral americana té molts punts amb comú amb la novel·la de costums del XIX i m’atreviria a dir que també té molt de la novel·la naturalista de Zola, passades pel sedàs americà. És un retrat analític i objectiu (o no), en el qual hi podem veure els canvis soferts durant la segona meitat del segle XX a Nord-amèrica través dels ulls d’una família de classe mitjana, que viu els canvis socials i morals provocats per la Guerra del Vietnam i el moviment hippy; l’assassinat dels Kennedy o els conflictes racials, que culminen de manera tràgica amb l’assassinat de Martin luther King.
Philip Roth és un mestre, probablement el més gran dels escriptors nord-americans vius, un analista implacable amb plena consciència històrica i social. Un autor imprescindible per a tots els amants de la bona literatura.

Us deixo un tast: "Viure consisteix a malentendre-ho tot, malentendre-ho una vegada i una altra i moltes més encara, aleshores, després d'una curosa reflexió, tornar-ho a malentendre. Així sabem que som vius, perquè ens equivoquem. Potser seria millor prescindir de si encertem o ens equivoquem amb els altres, i limitar-nos a relacionar-nos amb ells d'acord amb els nostres interessos. Però si vostè sap fer això... bé, és afortunat."

GIRL WITH A CURIOUS HAIR de David Foster Wallace

David Foster Wallace és un dels escriptors més talentosos que he llegit mai. Interessant, intel·ligent, punyent i mordaç, però sobretot trist, molt trist o decebut, o potser tot alhora. Era un escriptor genial amb un domini magistral i absolut de l’acte narratiu i amb una visió molt personal, desencantada i autèntica de la vida, del món, del seu entorn.
Va morir el 12 de setembre de 2008, la seva dona el va trobar penjat sobre dos-centes pàgines seves a la seva casa de Claremont. Tenia només 46 anys i deixava una obra interessant, intel·ligent i massa curta. Feia anys que una depressió li havia anat minant les ganes de viure. Ni el seu talent, ni la seva família, ni la seva passió per la paraula van ser un pes prou fort perquè decidís continuar vivint.
Wallace definia la literatura així: “La ficció tracta d’allò que vol dir ser un patètic ésser humà” i així la va concebre, com un mitjà per explicar la misèria humana.
Comentar i llegir DF Wallace em resulta difícil perquè és un autor que fa mal, que amb cada paraula t’escopina veritats a la cara. Llegir-lo és difícil perquè et demana un esforç, sembla que en cada conte, en cada assaig, en cada història et digui que ets estúpid, que no seràs capaç d’entendre’l perquè ell és més intel·ligent que tu inútil lector. La seva narració, impecable des del punt de vista formal, és un anar i venir que desorienta, on sempre hi ha dos plànols de lectura, un superficial i evident, un altre subliminal, les seves històries són sovint polièdriques, visions diferents d’una mateixa realitat, per aquesta raó el lector se sent perdut. Tot això, però, és volgut: la narració de D F Wallace funciona com el pensament humà, molts cops inconnex, contradictori i amb un bombardeix constant de sensacions i pensaments.
Dit això, goso comentar un llibre que és un dels meus llibres de capçalera (els puc comptar amb els dits d’una mà) i que dóna un tast de l’estil, del món, de la literatura de David Foster Wallace: Girl with a curious hair, traduït al castellà com La niña del pelo raro.
Girl with a curious hair és un recull de deu relats que aparentment no tenen una unitat palpable, però entre els quals sí que hi ha alguna coincidència temàtica com el món fulgurant de les estrelles mediàtiques i dels programes de gran audiència, la tristesa, la solitud, la incomunicació generacional, entre d’altres... Els contes tenen unes llargades semblants i semblen que tots ells ens preparin per la traca final, el conte que tanca el llibre: “Cap a l’Oest, l’avançament de l’imperi continua”, un extensíssim relat que bé podria ser una novel·la (160 pàgines) que al meu parer és el més reixit de tots per la seva genialitat tècnica i argumentativa. El fet el motiu és surrealista i aparentment vulgar i trivial: explica una reunió entre tots els participants en un anunci de Mc Donalds, però el conte excel·leix per la tècnica, la mestria de Wallace a l’hora de fer allò que és tan difícil: metaficció, posar una novel·la dins una novel·la, a l’hora que actua de narrador i de crític, tot fent una interessantíssima reflexió sobre l’acte creatiu, tot bufetejant amb ironia la nova literatura postmoderna. És un festival de tècniques novedoses, amb moments brillants i genialitats.
La resta de contes van deixant entreveure l’univers Wallace i l’admiració de l’autor cap al que considerava un mestre Don DeLillo. “Animalets inexpressius” és un relat interessant sobre una concursant d’un exitós programa de la televisió nord-americana, en el qual s’expliquen dues històries (com ja he apuntat abans) una de superficial, la vida de la noia; i una altra de més profunda que parla de tots els secrets del món televisiu; el conte que dóna nom al recull és potser el més surrealista de tot, però precisament en aquest relat és on es veu la destresa de Wallace a l’hora de fer real allò que és impossible, fer versemblant allò que és fictici, tot capgirant la normalitat fent-la una cosa estranya, o a l’inrevès fent d’allò rar, diferent, la cosa més quotidiana. Trobem també contes que es redueixen a simples escenes, sense gairebé acció, però que mantenen en tensió el lector fins al final, és el cas de Tot és verd o Per sort l’executiu de comptes sabia practicar la reanimació cardiopulmonar.
A través de la ironia i el sarcasme, s’evadeix d’un món que no li interessa gens (o potser massa), un món que l’obsessiona i que observa com un científic que disseccciona la realitat, la destripa, la capgira, potser per poder entendre-la.
Wallace té molts punts en contacte amb altres escriptors de la seva generació (Lorrie Moore, Jonathan Franzen, Ricky Moody, A. M.Homes, Richard Powers...), anomenada Generació cremada, per un conte del propi Wallace recollit en una antologia de joves autors nord-americans i algunes semblances (ni que sembli impossible) amb els ja consagrats Raymond Carver i DeLillo pel que fa a temàtica i registre. Amb tot, crec que de tots els de la seva generació que he pogut llegir, D F Wallace és el més interessant, perquè va una mica més enllà, experimenta constantment amb la forma i el fons i a més és un geni de la paraula i de la hipèrbole. No us puc dir res més.
Avui que és el Dia Mundial del Traductor demano la traducció al català de tota l’obra de David Foster Wallace. És molt trist que no hi sigui.

CIUTAT DE LLADRES de David Benioff

“Si féssim balanç de les grans lectures que devem a l’Escola, a la Crítica, a totes les formes de publicitat, o, al contrari, a l’amic, a l’amant, al company de classe, fins i tot a la família, el resultat seria clar: el millor que hem llegit, ho devem gairebé sempre a algú apreciat. I sempre en parlarem primer amb algú estimat. Potser perquè, precisament, allò propi del sentiment, com del desig de llegir, consisteix a preferir. Finalment, estimar és regalar les nostres preferències a aquells que preferim. I aquests actes de repartiment omplen la invisible ciutadella de la nostra llibertat. Som habitats per llibres i per amics.
Quan algú que apreciem ens dóna un llibre per llegir, el primer que busquem entre les línies és ell, els seus gustos, les raons que l’han portat a endossar-nos aquell llibre, els signes d’una fraternitat. Després, el text ens arrossega i ens oblidem de qui ha fet que ens hi capbusséssim; ¡aquest és, precisament, tot el poder d’una obra, escombrar també una minúcia com aquesta!
Tanmateix, passats els anys, sol succeir que l’evocació del text ens retorni el record de l’altre; aleshores, alguns títols tornen a convertir-se en rostres.”

Començo aquest post amb les paraules de Daniel Pennac a Com una novel•la, perquè realment aquesta novel·la de la qual parlaré avui, com totes les altres que apareixen en aquest bloc són “regals” especials que un dia algú em va transmetre, i que, de retruc, ressenyo perquè puguin ser algun dia també vostres, perquè si una cosa és certa, és que a tots nosaltres, els que llegim, ens uneix precisament això l’amor pels llibres i per les persones que s’amaguen darrere aquests llibres. Aquesta ressenya, doncs, és per a vosaltres, que sabeu apreciar el veritable valor de la paraula escrita. Ciutat de lladres té el rostre de la meva germana Nanci, però en llegir la història he pensat immediatament en algú en especial, a qui segur li agardaria moltíssim i li he volgut fer aquest regal virtual, desitjant que li arribi, sigui on sigui, juntament amb els meus millors desitjos: va per a tu Bruixa de Sol (trobo tant a faltar les teves paraules!)... i va també per a tots vosaltres, lectors i blocaires.
De vegades, hi ha gent que té un do especial per trobar joies amagades entre les prestatgeries d’una biblioteca o d’una llibreria, la meva germana Nanci el té, ensuma i troba històries fantàstiques que per a molts ulls passen desapercebudes. Ciutat de lladres és una troballa, una perleta meravellosa, que es deixa llegir i que mentre dura la lectura commou molt, moltíssim i fa riure i fa plorar... i fa viure. És una delícia de cap a fi.
Si us dic el nom de David Benioff probablement us quedeu igual però si us parlo de pel·lícules com Troya o X-Man segur que us sonarà més: Benioff n’és el guionista i és precisament per aquesta faceta que és conegut, però vés per on també ha escrit una novel·la i a més és una novel·la magnífica. Ciutat de lladres conta la història de Lev i Kolya dos companys accidentals que han de dur a terme la difícil comesa d’aconseguir una dotzena d’ous a Leningrad durant el setge alemany de la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquest fet trivial en aparença, començarà una cursa per la supervivència alhora que s’anirà teixint una amistat forta i poderosa, sorgida de la necessitat d’aquells que no tenen res a perdre però que lluiten amb tot per continuar vivint. Amb un llenguatge senzill i amb un humor finíssim, Benioff recrea una història –la del seu avi- complexa i dura que és capaç d’arribar fins al racó més íntim. Aquest no és “un altre llibre sobre la Segona Guerra Mundial”, aquest és un llibre sobre els valors universals, aquells que ens fan remoure, que ens fan sentir i que queden gravats com el foc en les nostres memòries.