dijous, 27 d’octubre de 2011

LES SORPRENENTS AVENTURES DE KAVALIER I CLAY de Michael Chabon


Fa molts anys que sóc seguidora de Kevin Smith, les seves pel·lícules sempre em resulten reparadores i hilarants, Kevin Smith és un gran entusiasta del còmic, gènere que m’apassiona, i en les seves obres sempre hi és present, encarnat pel Matt Damon i el denostat Ben Affleck. Va ser per Kevin Smith i la meva passió pel còmic que vaig descobrir aquest fantàstic llibre que avui ressenyaré. En qualsevol cas, Kevin Smith i Chabon -autor del llibre del qual parlaré-, tot i tractar i glorificar el mateix, són molt diferents en la forma i el llenguatge… Mentre que Smith aposta per l’humor fàcil, previsible i cau sovint en els tòpics de frikilàndia, Chabon entèn i analitza el gènere, fent-ne una análisi seriosa que esdevé en alguns punts gairebé un assaig, a través d’una prosa i uns coneixements envejables

Michael Chabon, el guapíssim autor de Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay, amb què va guanyar el prestigiós Pulitzer l’any 2001, aconseguint així una fita gairebé impossible tenint en compte la temàtica de la novel·la, és una de les veus més interessants de la literatura nord-americana actual. Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay (faig una traducció literal del castellà) és un llibre llarg, que d’entrada pot tirar enrere –té més de 600 pàgines- si tenim en compte que la història pot semblar que no dóna tant de si. La novel·la, però, és una sorpresa agradable, i una mostra d'una forma de fer narrativa original.
L'obra està protagonitzada per dos curiosos cosins: Joe Kavalier, un refugiat txec aprenent d’escapista que fuig de Praga i dels nazis i acaba convertint-se en el millor dibuixant de cómics dels Estats Units –arriba a Nova York l’any 1938, any de la publicació de Superman-; Sam Clay, per la seva banda, és un jove jueu, que només té al cap la idea de crear el gran negoci per fer-se ric i que té el do de ser un esplèndit narrador. L’escenari, uns Estats Units pletòrics, anys 30-40, on el còmic esdevé el gènere de moda i els seus creadors són autèntic herois.
Tots dos cosins aconsegueixen fer un tàndem talentós que ascendirà a l’èxit amb la creació del seu heroi l’Escapista i la creació de la seva pròpia empresa editorial, però la Segona guerra Mundial esclata i tot trontollarà a partir d’ara, l’amenaça planeja sobre els caps dels protagonistes. Kavalier és allistat i s’iniciarà aquí la segona part de la novel·la, que narrarà l’aïllament del personatge, que poc a poc i, impotent, observarà com la joventut se li escola de les mans i, juntament amb ella, els seus somnis i l’amor també fugen amb els aires bèl·lics. Aquí realitat i ficció es barrejaran i esborraran la difusa línia que les separa. En aquesta segona part, Kavallier -no és en va que sigui el primer nom que apareix al títol- esdevé personatge principal -i en l'autèntic heroi de Chabon- i a través dels seus pensaments i peripècies – i també de les de la seva creació l’Escapista, un heroi expert en fugides miraculoses- vivim un canvi substancial en tot el que havíem trobat fins al moment. Chabon narra la guerra i les seves repercussions en la societat ianqui, amb voluntat analitzadodora i crítica i d’una manera tragicocòmica, alhora que fa un repàs a la història del còmic nord-americà. Kavalier i Clay lluitaran físicamente i metafòricament contra els nazis, confonent molts cops realitat i ficció, i s’emularan mútuamente en el camp de batalla real i en la tira còmica.
Potser faré una afirmació agosarada, però Chabon fa una análisis de la idea filosòfica del Superhome, emparant-se en el còmic i en les causes que van dur a la Segona Guerra Mundial, i utilitzant, com a ombra omnipresent que planeja durant tota la novel·la, la metàfora del Gòlem -el mateix Chabon a la seva pàgina web (www.michaelchabon.com) assegura que aquesta novel·la i tota la resta de la seva producció són la metàfora del Gòlem-. La novel·la és també un reflex del xoc entre la ficció i la realitat, tot fent recompte de les febleses d’un món i l’altre, el còmic serveix als protagonistes de vàlvula d’escapament d’un món que no gira cap on hauria, però que, malgrat tot, no pot tapar ni curar les ferides reals.
Una lectura recomanable, entretinguda, plena d'acció, d'aventura i emoció. No sé per quina raó aquesta ha estat una de les ressenyes que més m'ha costat filar, deu ser que avui estic molt, molt espessa. Demano disculpes per si el meu discurs és inconnex, però no l'acabo de fer rutllar i a més l'ordinador em fa el ruc i em canvia les paraules que escric posant-me la seva opció castellana. Tinc tots els elements en contra. Feu el que pugueu..

17 comentaris:

XeXu ha dit...

Sento tornar a dir que això és massa per mi, i estic segur que em diràs que m'agradaria, però només de pensar-hi ja em tira enrere, i així, com sabràs, no es pot anar enlloc. I és que no m'impressiona ni que sigui guapo, és clar.

Però mira, perquè no em facis persona non grata del blog, et diré que Kevin Smith sí que m'agrada, tot i que el vaig seguir durant una època i després li he perdut la pista (lògic, no vaig mai al cinema...). Em va agradar molt la pel·lícula 'Dogma', potser la que més. Però és una direcció tot curiosa, sí.

Desaprensiva.

Quadern de mots ha dit...

Uf, no sé. Et mentiria si et digués que la posaré a la llista, per això no t’ho dic. Però també t’he de confessar que, per variar, és un autor desconegut per mi, com també ho és en Kevin Smith (encara que ara ja l’he buscat a la Vikio per confessar-te que crec que tampoc he vist cap pel•lícula d’ell).

Ja ho veus, avui no estem en la mateixa sintonia, però això crec que també és bo, parlo per mi, que ara quan llegeixi o senti parlar de Michael Chabon o aquestes sorprenents aventures ja no em serà tant llunyà.

Jorge ha dit...

Gran novel·la. La vaig llegir fa.... buf... quan es va publicar? Doncs la mateixa setmana. Comic de l'edat d'or i un golem. No podia fallar. És un retrat meravellos d'una época del cómic americà imprescindible... el retrat de Will Eisner que es fa i la seva revolució del còmic (cambia "El escapista" per "The Spirit).

I moltes coses més, es clar, però el record que tinc és d'una explossió comiquera preciosa.

Són 600 pàgines, però pasen com si res.

Gregori Samsa ha dit...

No t'amoïnis, Carina, se t'entent tot. Veig que compartim dos passions: la literatura norteamericana i els còmics. Haig de confessar que no coneixia els personatges i l'obra que aquí ressenyes amb aquella competència, i m'ha interessat força. T'hauré de seguir de prop, xatina, em penso que del teu bloc podré extreure'n valiosa informació.

Per cert, esta bé això de la poma d'apple i en Jobs era un paio molt ben parit, però trobo a faltar aquell esguard blau intens...

salut i peles

M. Roser Algué Vendrells ha dit...

M'ha sorprès que els ulls del noi de la foto, que suposo que és un actor s'assemblen extraordinàriament, als ulls de l'infant de la capçalera del blog...
Bon llarg cap de setmana si fas pont i sinó, també.
M. Roser

carina ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
carina ha dit...

- Maria Roser, gràcies per tornar, i és cert són igualets els del Chabon i els del meu fill Max. Curiós, no? Quina mirada més neta i més bonica. Bon cap de setmana a tu també. Una abraçada i gràcies per passar, ets molt benvinguda.

carina ha dit...

- Ep, XeXu, mai de la vida et declararia persona non grata al meu bloc, i ara! M'encanta que no coincideixis amb mi amb gairebé cap lectura, perquè de vegades un mateix queda anclat en allò que li agrada molt i no és capaç de veure-hi defectes, i comentaris com els teus fan tocar de peus a terra.
Porto moltes lectures a l'espatlla i he passat per èpoques de tots els colors, he filtrejat amb tots els gèneres i això m'ha fet arribar al camí on sóc ara. segurament d'aquí uns anys hauré superat aquesta etapa i el cos em demanarà altres coses i per això hi ha els vostres blocs on feu propostes molt interessants. De tota manera, intento estar al dia i llegir una mica de tot (puc estar llegint quatre llibres de manera simultània, i sempre tinc sorpreses agradables.
Pel que fa al Kevin Smith és normal que li hagis perdut la pista perquè no és massa prolífic (crec que només té sis pel·lícules, i ja fa uns quants anyets que no ha estrenat res). Petonets i sempre tindràs la porta oberta a casa meva.

- Quadern de mots, a mi tampoc no em va atreure a primera vista, però quan vaig llegir la contraportada em va semblar genial, i més genial em sembla aquesta gent que intenta fer coses diferents, originals. De tota manera, és una novel·la molt, molt entretinguda i és un homenatge en tota regla a l'edat d'or del còmic. És una proposta, potser algun dia et cau a les mans i decideixes fer el pas, però si el cos et demana altres coses, deixa'l, hi ha tants llibres per llegir i tenim tan poc temps...
Pel que fa a Kevin Smith hi has d'entrar, té un humor friki amb moltes picades d'ullet al cinema de frikis (Guerra de les Galàxies, Star Trek...), és divertidíssim. Si quan eres joveneta eres seguidora de Sensación de vivir et recomano Clerks, és boníssima i Dogma, també, i Malrats i Persiguiendo a Amy... prova'l. Gràcies per passar, petonets.

- Jorge, aquest també sabia que t'agradaria. :) Fa temps que el vaig llegir, però de tant en tant faig relectures i repasso els apunts que havia fet en el seu moment, el refaig, l'actualitzo i aquí hi ha el resultat: el post. M'encanta compartir amb tu gustos, sentit de l'humor i aquesta visió àcida de la vida. En el fons som uns superherois. Petonassos.

- Gregori, carinyet, estic encantada que hi puguis trobar alguna cosa interessant, de fet quan et vaig descobrir, vaig intuir una mirada semblant a la meva (i no només pel blau dels ulls ;)), vaig sentir empatia cap a tu de bones a primeres i el resultat és que sóc una incondicional del teu bloc, suposo que tots som una mica outsiders, i per aquesta raó m'agrada tant la literatura nord-americana actual, perquè té aquesta mirada que m'apassiona. Pel que fa a la pometa, és d'obligat tribut per a una friki com jo fer el dol al geni, entre d'altres coses perquè tinc por que es faci realitat el meu malson després del seu traspàs: haver-me de passar a l'imperi Gates. Nooooooooooooo! Els meus ulls hi són subliminalment a la capçalera del meu bloc, la meva millor herència. Muaaaaaks!

Gregori Samsa ha dit...

O sigui,xatina, vas sentir empatia cap a mi per la meva condició d'outsider i no pel meu enginy i talent literari. Ara m'has fotut.
I sí, t'hauràs de passar al "lado oscuro" (imperi Gates), no et quedarà més remei, princesa carina.
Vaig a mirar la teva capçalera..

bon cap de setmana

Pilar ha dit...

He vist una pel-lícula de Kevin Smith, "Persiguiendo a Amy" i em va agradar la reflexió a què et convida sobre els rols que adaptem davant la sexualitat. Com tu dius, el tema còmic hi és present, ja que els protagonistes els dibuixen.
Saps? M'agraden les ressenyes que fas i la manera amb què captes l'atenció cap al que recomanes. Les descobertes sempre s'han de tenir en compte.

Pilar ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Pilar ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Blocaire ha dit...

Hola! Està molt bé la ressenya i la resta de bloc també! Aniré venint per aquí sovint, sense els llibres no podria viure.

magazine.cat ha dit...

No conec aquest actor ni cap de les seves pelis, investigaré a veure que tal.
Bona castanyada:)

Jordi Dorca ha dit...

No, no és inconnex. La filadora fila, fila i filarà.
A banda dels agents atmosfèrics que s'han abraonat sobre el teu sistema informàtic.
Jo diria que és la mateixa novel·la la que t'ha portat aquesta sensació d'inconnexió.
En la teva interpretació hi veig una novel·la del tipus entrepà, que dic jo. De dos o tres pisos, amb una mica de verdura (el còmic), i sempre amb grans duplicitats: els dos cosins, l'amor i la guerra, el negoci i la guerra, l'heroi i l'antiheroi, el filòsof alemany i el friki...
Aquesta es, sens dubte, una manera com una altra de desorientar el lector. Que és d'això, potser, del que es tracta. Un gran mèrit.
No sé, però, si és una novel·la fa per a mi.
Una altra cosa: l'extensió de la novel·la fa respecte, la veritat; la de la ressenya està bé.
Espero que ben aviat aconsegueixis domar els follets informàtics.
Gràcies.

carina ha dit...

- Gregori, no em passaré al Lado Oscuro mai, ho juro! Abans caure en el Linux.
- Pilar,
gràcies pel teu comentari, de vegades parlar des de la passió que et suscita una lectura em fa perdre una mica el nord. Tan de bo sigui capaç de transmetre allò que han representat per a mi aquests llibres que hi ha al bloc.
- Blocaire, benvingut a aquest raconet meu i tan de bo t'hi trobis a gust si decideixes passar-t'hi, i si hi trobes alguna coseta molt millor. Petonets.
- Jordi, gràcies per les teves paraules.
Talment una Parca filo, però de vegades no sóc capaç de veure un resultat coherent. Aquesta és una bona novel·la, en la qual passa exactam,ent això que dius. Hi ha diversos nivells d'acció i de lectura, i es fa difícil de comentar. Si et cau a les mans llegeix-la. Una abraçada.

GLÒRIA ha dit...

Carina,
Fa molt temps que tinc Chabon a la llista i encara no li ha tocat. Tu vens a recordar-m'ho. M'agrada molt, com sempre, el què escrius i com lligues diferents disciplines artístiques.
Segueix!
Un petó molt fort!