divendres, 30 de desembre del 2011

Bon any, amics



Deixo com a comiat d'aquest any el preciós poema de Constantinos Kavafis, en una adaptació de Lluís Llach sobre una versió de Carles Riba. Us deixo aquest magnífic poema perquè tot i els mals temps que ens toquen viure -a uns més que als altres- el camí no sempre és planer i els obstacles ens fan més rics i més forts. Superem les febleses malgrat les adversitats. Sigueu feliços i comenceu aquest nou any amb sabates noves per poder seguir fent el camí per molt dur i pedregós que sigui.
BON ANY 2012.

ÍTACA

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

dijous, 24 de novembre del 2011

TANCAT PER EXÀMENS

Penjo el cartell de "Tancat" perquè comença una època complicada per als que ens dediquem a l'educació: estem a punt de tacar el primer trimestre o avaluació i tenim les taules i els ordinadors plens de treballs i exàmens dels nostres alumnes, que impacients volen la nota.
Com que sóc desorganitzada de mena, cada any em passa el mateix i en aquestes èpoques em col·lapso, de fet ja n'estic i se m'ha amuntegat la feina... i com que no es fa sola he de posar-hi remei.
Em prenc una temporadeta (no sé si dies o setmanes) per posar-me al dia i deixar-ho tot enllestit, i he cregut que us havia de dir alguna cosa. M'ha vingut de gust fer-ho, pensant en aquells o aquelles de vosaltres que de tant en tant feu una ulladeta pel Guant de l'Allie.
Llegiu molt, gaudiu i no gasteu massa.
Ens veiem i ens llegim d'aquí uns quants dies. Cuideu-vos.

dilluns, 14 de novembre del 2011

DAVID FOSTER WALLACE PÒSTUM



Avui faig un post raret. Estic contenta, aquest dijous arriba a les llibreries El rey pálido, novel·la pòstuma i inacabada de David Foster Wallace. La publicarà Mondadori en la seva versió castellana, l'anglesa ja és al mercat fa dies, en català, de moment i com sempre, res. M'ha fet molta il·lusió saber-ho i tenint en compte la devoció que sento per aquest escriptor he cregut que es mereixia un post.
Si voleu una mica més d'informació i si us animeu a provar-lo us deixo un enllaç que li ha dedicat avui el diari El Pais (cliqueu aquí)).

dijous, 10 de novembre del 2011

MONTSERRAT ROIG IN MEMORIAM




MORT A RAVENSBRUCK

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s’està morint
el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit
al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir
lluny els cels i les arbredes.

La Coloma que la sent
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu mentre l’estreny ben fort
dolços mots a cau d’orella.

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes
lluny de tot i entre carenes
lluny, lluny.



Montserrat Roig

divendres, 4 de novembre del 2011

LUNA MIGUEL


Avui no faré cap ressenya, no comentaré cap novel·la. Avui us parlaré d'una joveníssima poetessa que he descobert fa molt poc temps. David Foster Wallace em va dur a ella.
Sóc professora de llengua catalana en un institut i he vist passar per davant meu exèrcits d'adolescents intentant trobar-se a si mateixos, rebel·lant-se contra el món i contra tot (però només de boqueta), però trobo a faltar, cada cop més, aquella fogositat gairebé romàntica de protestar amb veu pròpia i genuïna i és, precisament en aquest punt, que excel·leix Luna Miguel.
Darrere d'una càndida mirada blava i una imatge de Lolita plena de tatuatges hi ha una dona que parla amb veu clara i forta. Luna de Miguel, que va néixer el 6 de novembre de 1990, s'erigeix gràcies al món de la catosfera en una veu interessant i que caldrà seguir de ben a prop. Tot i la seva juventut gaudeix d'un currículum que molts amb més anys que ella ja voldríem per a nosaltres. El seu és un nom que sona fort i que espero que tingui molt a dir en els propers anys. Des dels 13 anys que tempteja amb la poesia i el seu llenguatge cru, nu i despullat de qualsevol ornament talla com una navalla, evidentment, cau en vel·leitats adolescents (de molta flama i poc caliu; molta rauxa i poc seny) i peca encara més d'utòpica, contestatària i contradictòria, però amb tot continua sent una poetessa molt i molt interessant.
Beu de les fonts clàssiques que qualsevol poeta que es preciï ha de tenir en compte (Baudelaire, Rilke, Poe...) i manté l'esperit dels poetes i artistes romàntics, turmentats per la vida i el devenir, preocupats per la mort, la vida, el sexe, l'amor, el fracàs, la tristesa... i veient com a sortida el sempre metafòric suïcidi. Tot i aquests clixés acomplerts un per un per Luna Miguel, la seva continua sent una veu diferent que sobresurt per damunt d'infinitat de veus semblants que apareixen cada dia a la xarxa. Aquest esperit romàntic ve amanit per un toc neopunk i postmodern, que l'apropa -volgudament, que no qualitativament- als escriptors nord-americans de la Generació cremada que encapçalava David Foster Wallace (de qui és una seguidora fervent).
Luna Miguel és una poetessa 2.0 que combina modernitat amb l'essència de la poesia clàssica. Si us interessa saber més coses d'ella us deixo l'enllaç del seu bloc, en el qual li podreu seguir el seu dia a dia http://lunamiguel.blogspot.com/ . També podeu provar de donar un cop d'ull a un altre blog seu que signa amb el pseudònim Lola Font, si cliqueu aquí hi aneu com un coet.
Per tal que us feu una idea de què parlo us deixo una mostra d'alguns poemes seus. Aquí els teniu:

Testamento

Escribí mi primer testamento
a los catorce años.

Recuerdo el deseo de morir,
recuerdo el intento de cortar
mi blanca piel
a la altura de la muñeca

(cuchillo de plata,
los restos de la vajilla vieja,
vajilla buena de los domingos...)

Recuerdo haber dictado al Tiempo:
y todos mis poemas te pertenecerán.

A los diecisiete seguía viva
y mi estómago recibió
diez pastillas
de Ibuprofeno.
No pasó nada.

No pasó nada; apenas
un vómito.
Dolor de esperanzas.
Dieta blanda.

Hoy tengo diecinueve años
y soy una cobarde. Y soy una cobarde
enamorada que pacta contigo
el precio de nuestro veneno.

No Romeo ni Julieta.
No como ellos, pienso.

Que la culpa no la tiene el amor:
sí la literatura.

-----

Angel leproso

Me cansan vuestras palabras viejos poetas,
jóvenes, políticos celestiales.
Las tuyas y las mías me cansan cuando salen
como anginas escupidas, como tinta
leprosa, tipografía de guerra.

Vemos escritos en nuestra piel transparente colores
de huida, venas apelmazadas alrededor
del estómago.

Y entonces la tierra es un ángel
que pierde por la noche sus pestañas.

Cansado de palabras, él tampoco quiere gritar.
------------

CAVE LUNAM

Cuidado.
Mi gripe es porcina y maligna.
Mi gripe es de Vaca y de Ave loca.
Mi gripe es Nietzsche tan mal traducido.
Presta atención a mis venas hinchadas,
dentro guardo las babas de Panero.
Dentro, el corazón de un Huevo Kinder
sin sorpresa:
Sylvia Plath Muerta,
David Foster Wallace Muerto,
Virginia, estilo mariposa, Muerta.
Atención. Danger. Bandera púrpura.
La gripe de las almas.
La gripe del humo.
La gripe de las codas y la tipografía
desplumada.
Atención. Contagian.
Cuidado.
Muerdo.

-----

SíNTOMAS

me muero y sin embargo viviré
EDGAR ALLAN POE


1. hypocondriaque

garganta vacía, blando, duro, cabeza.
garganta seca, fiebre, sueño, tripa,
tengo todos los síntomas, sueño todas
las enfermedades, sangre, frío, azúcar.

no estoy enamorada.

2. doucement
así esperas
las cosas lentas
de nuestra ciudad

mientras
dejaré que el viento
muerda mis manos

3. gorge coupée

sin que nada doliera

los dioses

decidieron cortarnos
la garganta



4. si Jeune

tan joven
y ya he perdido
media lengua

ahora sólo
espero
el día de nuestro
reencuentro

5. la maladie

pronuncias la epidemia
y un hombre muere

pronuncias el silencio
que nos queda

6. paroles

no son poemas,

lo que lees son mentiras

dijous, 27 d’octubre del 2011

LES SORPRENENTS AVENTURES DE KAVALIER I CLAY de Michael Chabon


Fa molts anys que sóc seguidora de Kevin Smith, les seves pel·lícules sempre em resulten reparadores i hilarants, Kevin Smith és un gran entusiasta del còmic, gènere que m’apassiona, i en les seves obres sempre hi és present, encarnat pel Matt Damon i el denostat Ben Affleck. Va ser per Kevin Smith i la meva passió pel còmic que vaig descobrir aquest fantàstic llibre que avui ressenyaré. En qualsevol cas, Kevin Smith i Chabon -autor del llibre del qual parlaré-, tot i tractar i glorificar el mateix, són molt diferents en la forma i el llenguatge… Mentre que Smith aposta per l’humor fàcil, previsible i cau sovint en els tòpics de frikilàndia, Chabon entèn i analitza el gènere, fent-ne una análisi seriosa que esdevé en alguns punts gairebé un assaig, a través d’una prosa i uns coneixements envejables

Michael Chabon, el guapíssim autor de Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay, amb què va guanyar el prestigiós Pulitzer l’any 2001, aconseguint així una fita gairebé impossible tenint en compte la temàtica de la novel·la, és una de les veus més interessants de la literatura nord-americana actual. Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay (faig una traducció literal del castellà) és un llibre llarg, que d’entrada pot tirar enrere –té més de 600 pàgines- si tenim en compte que la història pot semblar que no dóna tant de si. La novel·la, però, és una sorpresa agradable, i una mostra d'una forma de fer narrativa original.
L'obra està protagonitzada per dos curiosos cosins: Joe Kavalier, un refugiat txec aprenent d’escapista que fuig de Praga i dels nazis i acaba convertint-se en el millor dibuixant de cómics dels Estats Units –arriba a Nova York l’any 1938, any de la publicació de Superman-; Sam Clay, per la seva banda, és un jove jueu, que només té al cap la idea de crear el gran negoci per fer-se ric i que té el do de ser un esplèndit narrador. L’escenari, uns Estats Units pletòrics, anys 30-40, on el còmic esdevé el gènere de moda i els seus creadors són autèntic herois.
Tots dos cosins aconsegueixen fer un tàndem talentós que ascendirà a l’èxit amb la creació del seu heroi l’Escapista i la creació de la seva pròpia empresa editorial, però la Segona guerra Mundial esclata i tot trontollarà a partir d’ara, l’amenaça planeja sobre els caps dels protagonistes. Kavalier és allistat i s’iniciarà aquí la segona part de la novel·la, que narrarà l’aïllament del personatge, que poc a poc i, impotent, observarà com la joventut se li escola de les mans i, juntament amb ella, els seus somnis i l’amor també fugen amb els aires bèl·lics. Aquí realitat i ficció es barrejaran i esborraran la difusa línia que les separa. En aquesta segona part, Kavallier -no és en va que sigui el primer nom que apareix al títol- esdevé personatge principal -i en l'autèntic heroi de Chabon- i a través dels seus pensaments i peripècies – i també de les de la seva creació l’Escapista, un heroi expert en fugides miraculoses- vivim un canvi substancial en tot el que havíem trobat fins al moment. Chabon narra la guerra i les seves repercussions en la societat ianqui, amb voluntat analitzadodora i crítica i d’una manera tragicocòmica, alhora que fa un repàs a la història del còmic nord-americà. Kavalier i Clay lluitaran físicamente i metafòricament contra els nazis, confonent molts cops realitat i ficció, i s’emularan mútuamente en el camp de batalla real i en la tira còmica.
Potser faré una afirmació agosarada, però Chabon fa una análisis de la idea filosòfica del Superhome, emparant-se en el còmic i en les causes que van dur a la Segona Guerra Mundial, i utilitzant, com a ombra omnipresent que planeja durant tota la novel·la, la metàfora del Gòlem -el mateix Chabon a la seva pàgina web (www.michaelchabon.com) assegura que aquesta novel·la i tota la resta de la seva producció són la metàfora del Gòlem-. La novel·la és també un reflex del xoc entre la ficció i la realitat, tot fent recompte de les febleses d’un món i l’altre, el còmic serveix als protagonistes de vàlvula d’escapament d’un món que no gira cap on hauria, però que, malgrat tot, no pot tapar ni curar les ferides reals.
Una lectura recomanable, entretinguda, plena d'acció, d'aventura i emoció. No sé per quina raó aquesta ha estat una de les ressenyes que més m'ha costat filar, deu ser que avui estic molt, molt espessa. Demano disculpes per si el meu discurs és inconnex, però no l'acabo de fer rutllar i a més l'ordinador em fa el ruc i em canvia les paraules que escric posant-me la seva opció castellana. Tinc tots els elements en contra. Feu el que pugueu..

dimarts, 18 d’octubre del 2011

TEMPS MODERNS (Relats conjunts)



Des que podia recordar havia fet la mateixa feina. La màquina funcionava des de temps immemorials. No havia fallat mai ni un engranatge, només calia supervisar-la de tant en tant. Havia fet un cafè llarguíssim i es va posar a la feina. En sis dies ho va tenir tot enllestit i al setè va descansar. I encara descansa ara. La màquina funciona, sense parar, els engranatges giren i giren i tot és igual. Des de darrere el monitor vigila que no falti oli, però fa dies que pensa que aquesta feina l’avorreix, que vol prendre’s unes merescudes vacances extemporànies sense data de tornada i no es veu l'hora en què pugui prémer el botó d’OFF i respirar tranquil. Amèn.