NANA de Chuck Palahniuk

Moltes vegades cine i literatura van agafades de la mà. El cinema americà dels darrers anys pateix una crisi creativa i recorre tot sovint a les adaptacions cinematogràfiques de textos literaris. Aquestes adaptacions sovint són ombres de l'original, però alguns cops, la versió cinematogràfica s'adapta com un guant a la novel·la. Per norma general em nego a veure qualsevol pel·lícula basada en alguna novel·la que m'hagi agradat perquè sé que probablement sortiré del cine decebuda i amb la sensació d'haver malgastat 8 euros. Tot i això, de vegades el cinema m'ha descobert nous autors desconeguts i interessants. En una sala de cine vaig conèixer Chuck Palahniuk.
Després d'haver picat i tastat tot tipus de gèneres, autors, èpoques, tendències... he trobat un filó literari que m'interessa més que qualsevol altre. M'atreuen especialment els autors nord-americans contemporanis, potser aquest gust ve condicionat per Salinger, però la veritat que els Auster, Kingsolver, MaCarthy, Flagg, Palahniuk, entre d'altres, m'agraden molt.
No coneixia Palahniuk fins que vaig veure el Club de la lluita al cine, pel·licula dirigida per David Fincher, em va sorprendre em va agradar i em va fer pensar molt. Gairebé immediatament vaig buscar informació sobre Palahniuk i vaig començar a endinsar-me en el seu frenètic món, violent, surrealista i inquietant i hi vaig quedar irremediablement atrapada. És cert que no totes les novel·les de Palhaniuk són igual de bones i reixides (us poso l'exemple de Snuff, clarament evitable), però Nana és un llibre que deixa marca. Qui el llegeix comença d'una manera i acaba emparanoiat, permeteu-me el vulgarisme.
Palahniuk veu la societat nord-americana actual amb el sarcasme d'un individu que ve de tornada de tot, fastiguejat del seu entorn hipòcrita i capitalista i amb la frustració de no haver pogut exercir gairebé mai la seva autèntica professió (periodista). Aquest estat vital (que consti que no vull fer de psicoanalista llicenciada a la facultat de la Granadella) dóna com a resultat una obra excepcional, encara que moltes vegades sembli el fruit del treball d'algú que escriu sota els efectes d'alguna substància que no és precisament aigua. Sigui com sigui aconsegueix un efecte extraordinari en el lector i treu com a resultat una obra interessant.
Tot i que hi ha molts crítics que pensen que no aporta res de nou i que la seva obra no passarà a la història de la literatura universal, us puc dir que és altament efectista i addictiva. Nana és una novel·la que té de tot: un ritme frenètic, una cançó de bressol que mata, cases encantades, assassins en sèrie que no saben que ho són i un grup de moderns pal·ladins disposats a restablir l'ordre costi el que costi. Amb un sarcasme brutal, Palahniuk esbudella la seva societat, la seva dubtosa moral i els seus pricipis i la duu al límit. Amb el seu ull clínic, irònic, cruel i molt, molt particular, la dissecciona de dalt a baix i posa en crisi tots els principis que la sustenten, treient allò més animal que duu a dins. És en definitiva allò que anomeno una novel·la punk, per transgressora i frenètica i surrealista i violenta i...
A Nana, l'autor parteix d'un fet trivial: un periodista rep l'encàrrec de fer un reportatge sobre la mort sobtada infantil, durant la seva investigació, el personatge fa un gir brutal i a través d'un viatge (metafòric i real) esdevé un assassí en sèrie involuntari i a la vegada en el perseguidor d'aquest assassí desconegut que és un matapersones global. Pahlaniuk té la virtud de donar sempre una volta més a una clau que no dóna més de si.
Molt bo, fa pensar i molt. Avui, que vivim en la societat de la informació i que estem sotmesos a la tirania dels mitjans, que són qui tenen el poder, la novel·la del Palahniuk pren dimensions gairebé profètiques. Aquesta novel·la la dec al David Cuito, que me la va regalar un nadal.

THE CATCHER IN THE RYE de Jerome David Salinger

Vagi d'avançada que no sóc fetitxista, ni paranòica com el personatge de Mel Gibson a Conspiración, tampoc sóc cap psicòpata que vagi disparant els Lenon de l'escala amb un exemplar del Vigilant a la butxaca, ni em busca l'FBI. Pèrò sí us puc dir que amb la novel·la de Salinger em passa alguna cosa estranya.
Deixant de banda la història negra que arrossega el llibre i la peculiar manera de ser del seu escriptor, temes dels quals podreu trobar informació en milers de webs i blocs, intentaré parlar d'un llibre que quan vaig començar el bloc em vaig prohibir a mi mateixa parlar-ne.
Tpthom té una cançó, una pel·lícula, un llibre, un objecte que per alguna raó o per una altra representa alguna cosa més que una cançó, una pel·lícula, un llibre o un objecte. Per a mi el vigilant és com una mena d'amulet, amb els anys ha anat suavitzant la seva influènccia sobre mi, però sempre és el primer llibre que em ve al cap quan algú em pregunta pel llibre de la meva vida. De fet quan vaig decidir fer un bloc sobre lectures, gairebé em va sortir a l'instant el títol El guant de l'Allie, se'm feia impensable posar qualsevol altre encapçalament al bloc: si havia de parlar de llibres la primera referència que havia de donar, la meva carta de presentació havia de remetre a la novel·la de Salinger. Era l'únic que sabia segur.
És probablement la novel·la que conec més a fons, que he llegit, llegit i llegit més vegades i amb tot em costa moltíssim parlar sobre ell. No vull dir que sigui el millor llibre que he llegit, ni el més ben escrit, ni tampoc que expliqui una història extraordinària... no vull caure en l'error de comparar-lo amb altre grans llibres, ni tampoc pretenc que agradi a tothom (tot i que em costa entendre que no agradi a tothom), però és el meu llibre. Algú em va dir que si hagués de triar alguna novel·la que li agradaria haver escrit, triaria sense cap mena de dubte El vigilant en el camp de sègol. Si m'ho preguntessin a mi respondria exactament el mateix. Amb tot sóc conscient que molta gent la considera sobrevalorada, senzilla, simple... Però la literatura és així hi ha un llibre per a cadascun de nosaltres i jo ja he trobat el meu.
La seva influència em segueix des de l'adolescència quan me'l van fer llegir a filosofia (aleshores el vaig llegir en castellà, El guardián entre el centeno). Aquesta primera lectura em remoure i ja llavors li vaig veure alguna cosa. Ja començava a ser el meu vigilant. A la universitat en vaig fer les següents lectures (4 o 5) i ja irremediablement s'havia convertit en el meu llibre. Em va arribar a influenciar tant que vaig arribar a pensar que seria incapaç de sortir amb un noi que no li hagués agradat El vigilant en el camp de sègol (ara sí que semblo una mica paranoica).
Amb els anys la nostra relació s'ha estabilitzat i hem passat de la fogositat inicial a un matrimoni estable (això sí, amb una fidelitat incondicional); però amb tot encara m'agafen rampells passionals i no me'n puc estar de posar-lo any rere any com a lectura obligatòria per als meus alumnes de 4t d'ESO; així tinc l'excusa de rellegir-lo, de repassar-lo i d'assegurar-me que la nostra és una relació per a tota la vida.

SI UN MATÍ D'ESTIU UN NEN de Roberto Cotroneo

En els projectes sóc una mica com el Barça: arrancada de cavall i parada de ruc. Amb el bloc m'ha passat justament això, vaig començar molt il·lusionada, empesa per un no sé què... passats els dies, però, aquella mena d'il·lusió que se sent quan inicies alguna cosa es va esvair i va arribar a ser gairebé una obligació (autoimposada, és clar! ningú m'havia demanat fer un bloc ni res semblant). Així que de la mateixa manera que el vaig començar, el vaig deixar en kit kat. Avui, però, hi torno, perquè m'ha vingut de gust parlar d'aquest llibre.

Per què
Si un matí d'estiu un nen. Carta al meu fill sobre l'amor als llibres de Roberto Cotroneo és una obra per al Max, el meu fill. La història de com el vaig descobrir i com va arribar a les meves mans és la mateixa que la de molts altres llibres que m'han fet pensar. És una altra recomanació del Xavier Macià, però tot i així dic que el llibre és del Max perquè per a ell vull que siguin les seves pàgines i espero que d'aquí uns anys pugui ajudar-lo a descobrir tot allò que ens aporta la literatura.
Quan vaig llegir per primera vegada Si un matí d'estiu un nen, tenia 20 anys, i vaig fer la lectura per pura curiositat, era la meva època italocalvinista i feia relativament poc que havia llegit Si una nit d'hivern un viatger, em picava el cuquet el títol i volia descobrir perquè Cotroneo havia establert aquest paral·lelisme amb l'obra d'Italo Calvino. La primera sorpresa que em vaig endur va ser el lloc on vaig trobar el llibre: després de rodar per les llibreries convencionals de Lleida i no trobar-lo, vaig anar a raure a una llibreria preciosa de literatura infantil i juvenil que es deia Rondalles (malhauradament desapareguda) i allí, a la secció de literatura juvenil vaig trobar-lo.
Va ser amor a primera vista, gràcies a la seva lectura vaig valorar encara més el paper decisiu dels meus pares, del padrí Josep i de les meves germanes grans en el meu bagatge literari, gràcies a ells havia descobert el fantàstic món dels llibres, de les novel·les i de les històries de ficció; gràcies a ells m'havia fet més rica i més lliure i havia trobat respostes inesperades a preguntes que pensava que no en podien tenir. Aquestes sensacions ja em van sobrevenir en aquell primer moment, quan encara era només filla.
Fa un mes vaig rellegir Si un matí d'estiu un nen, i el llibre va prendre de cop una nova dimensió que no havia sabut veure fins ara. La meva condició vital ha canviat radicalment des d'aquella primera lectura. Ara, ja no sóc el Francesco, he passat a ser la mare i per tant la transmissora d'aquest llegat universal. M'agradaria ser capaç de poder transmetre al meu fill aquest amor pels llibres com ho van fer en el seu moment les persones que més m'estimen. Si no ho haguessin fet, probablement avui seria una persona diferent.
Per tant, avui que el Max és a punt de fer els 23 mesos li he regalat un llibre i m'he fet la ferma promesa d'explicar-li cada dia una història i mostrar-li que a través de la literatura, dels contes, descobrim nous matisos del món que ens envolta.

"Perquè els llibres són així, petit Francesco: no han de menester el món, és el món el que els ha de menester. Recorda't de les paraules del venerable Borges: todas las cosas del mundo llevan a una cita o a un libro...". (Si un matí d'estiu un nen, Roberto Cotroneo)

BON ANY O NO TANT

Faig l'última anotació de l'any plenament conmoguda pels darrers esdeveniments a Gaza. Tot plegat em fa pensar en la increïble estupidesa humana i en l'absurditat de la guerra, però no vull ser demagoga ni fer d'opinadora d'anar per casa. Només volia deixar constància que les notícies, el món em posa de mala llet.
Us deixo dos textos (perquè reflexioneu si voleu, o no, tant és). El primer és de Vicente Gallego (es troba inscrit dins de La plata de los días) i el segon és de Cien años de soledad del grandiós García Márquez. Vull que parlin ells, que són qui en saben, que són els savis, que són els mestres... les meves paraules sobren.

"ESCUCHANDO LAS NOTICIAS DE LAS NUEVE" de Vicente Gallego, dins La plata de los días

Por lo que ya has vivido
tú dirás que el mundo es algo hermoso,
tan hermoso que a veces -como cualquier tragedia
donde haya grandeza-, solamente el mirarlo
nos arranca las lágrimas, y esta noche quisieras
escribirle unos versos de homenaje,
una oda que exprese gratitud y entusiasmo
a la manera clásica.

¿Pero qué pensarían -te preguntas ahora,
mientras vas escuchando las noticias
como un ruido de fondo que te daña el oído-
los que sólo conocen
una clase de llanto, los que sólo han nacido
para ser torturados, para morir de hambre,
los que están en el sitio y en el tiempo
donde tiembla la tierra, donde estalla la bomba,
los que creen que el dolor es el único objeto
con que nace la vida?

No es lo mismo el dolor que tu conoces,
el dolor pasajero, el que tiene una causa comprensible
y engrandece después a la dicha que vuelve,
que ese cruel sufrimiento, siempre indigno del hombre,
contra el que nada pueden la voluntad humana,
la virtud ni la fuerza, y que a veces consigue
que acabemos odiando este cuerpo capaz
de albergar tanto daño.

No,
si tuvieras vergüenza,
deberías ahorrarte este poema
que al oído de muchos parecerá una burla,
porque, si bien lo miras,
quizá el mundo no sea tan hermoso,
quizá sea un tirano, y seas tú
otro más de esa corte que él elige y protege
de su ira terrible y arbitraria
para ser adulado y sentirse magnánimo:
un canalla con suerte.

Un fragment de Cien años de Soledad

"Los últimos veteranos de quien se tuvo noticia aparecieron retratados en un periódico, con la cara levantada de indignidad, junto a un anónimo presidente de la república que les regaló unos botones con su esfinge para que los llevaran en la solapa y les restituyó una bandera sucia de sangre y de pólvora para que la pusieran sobre sus ataúdes. Los otros, los más dignos, todavía esperaban una carta en la penumbra de la caridad pública, muriéndose de hambre, sobreviviendo de rabia, pudriéndose de viejos en la exquisita mierda de la gloria.".

LA PLATA DE LOS DÍAS de Vicente Gallego

Per què?


Fa dies que em ronda pel cap posar aquesta lectura, però no m'acabava de decidir perquè jo mateixa havia començat el bloc amb prejudicis: ressenyaria només novel·les o a tot estirar hi inclouria alguna biografia... però no me n'he pogut estar i després d'haver ressenyat La trista mort del noi ostra, m'he animat i m'he dit: per què no? Torno amb un altra obra de poesia aquest cop ben diferent de l'anterior.
Per què poso La plata de los días en aquest bloc? doncs perquè va marcar una de les millors èpoques de la meva vida, els anys d'universitat, perquè vaig conèixer l'autor i perquè no sé que em passa quan llegeixo Vicente Gallego que em sembla que està dient tot allò que penso o que he pensat alguna vegada. La seva és una poesia amb la qual m'hi sento identificada i més ara que he passat la temible barrera dels trenta.
La meva història d'amor amb La plata de los días va començar l'estiu del 97 (uf, ja fa 11 anys) a La Seu d'Urgell. La Vero i jo ens havíem apuntat en un curs de literatura de la Universitat d'Estiu de La Seu, assistíem a classe cada dia i per la nit ens ho anàvem a passar bé. Les activitats "acadèmiques" no estaven malament, però eren força avorridotes, fins que una tarda vam assistir a un taller de posia que culminava amb una lectura de poemes a càrrec dels autors. Van començar a recitar un darrere l'altre i hi va haver una mica de tot - la Vero i jo estàvem mig adormides a la segona fila-, van anunciar a Vicente Gallego i vaig mig obrir els ulls per veure qui era, em vaig espavilar de cop, davant nostre hi havia un noi d'uns trenta-pocs-anys, amb el cap rapat, arrrecades, vestia unes bermudes amb sandàlies de dits i duia una samarretablanca, em vaig fixar que duia anells i polseres de cuir. El seu aspecte em va sobtar tant que vaig parar orella quan va començar a parlar. I aquí és on vaig descobrir allò que senten els amants de la poesia, les seves paraules em van quedar marcades com el foc i em vaig sentir petita com un mosquit pel fet de ser incapaç de dir amb paraules com aquelles tot allò que havia pensat milers de vegades. Quan va acabar la seva lectura vaig prendre la referència del seu llibre i només arribar a Lleida el vaig comprar. L'he llegit tantes vegades.... i cada dia descobreixo nous matisos, nous misteris... És un llibre que durant una dècada ha anat creixent amb mi i, ara, quan ja sóc a la trentena em sento encara més propera a La plata de los días. Allò que als 20 anys em va sobtar i em va fer obrir els ulls i fins i tot em va fer riure, avui, als trenta ja no em sobta tant perquè ja fa dies que tinc els ulls oberts i moltes coses ja no em fan riure, perquè com li devia passar a Vicente Gallego la vida ja m'ha descobert gairebé tots els misteris.
Avui no faré cap ressenya. Només reproduiré aquells dos poemes que aquella tarda d'estiu de 1997 a La Seu d'Urgell van fer que durant cinc minuts no pugués fer altra cosa que escoltar.

LA PLATA DE LOS DÍAS

ÉCHALE A ÉL LA CULPA

A José María Álvarez y Carmen Marí

Hoy te has ido de fiesta con amigas,
y sin que tú lo sepas me regalas
un tiempo de estar solo que ya empieza
a ser raro en mi vida, un tiempo útil
para intentar pensar en ti como si fueras
lo que siempre debiste seguir siendo
cuando pensaba en ti: aquella persona,
en todo semejante a cualquier otra,
que una noche lejana tuvo el gesto
generoso y extraño de entregarme su amor.
Pero el amor nos cambia, nos convierte en espías
ridículos del otro, en implacables jueces
que condenan sin pruebas y comparten
sus estúpidas penas con el reo.
El amor nos confunde y trata ahora
de que vea en tu fiesta una traición.

Por huir de esa trampa me amenazo
con los nombres que cuadran al que cae en su vacío:
egoísta, ridículo, inseguro, celoso...
Y como un ejercicio de humildad pienso en ti
divirtiéndote sola: te imagino bailando
y mirando a otros hombres;
al calor del alcohol
confiesas a una amiga algunas cosas
que te irritan de mi sin que yo lo sospeche,
y por unos instantes saboreas
una vida distinta que esta noche te tienta
porque eres humana, aunque no me haga gracia.

Ahora caigo en la cuenta de que dudas
como yo dudo a veces, y que también te aburres,
y que incluso algún día habrás soñado
follar como una loca con el tipo que anuncia
la colonia de moda.
Para calmarme un poco
tras la última idea, yo me digo
que el amor es un juego donde cuentan
mucho más los faroles que las cartas,
y procuro ponerme razonable,
pensar que es más hermoso que me quieras
porque existen las fiestas, y las dudas,
y los cuerpos de anuncio de colonia.

Lo que quiero que sepas es que entiendo
mejor de lo que piensas ciertas cosas,
que soy tu semejante, que he pensado besarte
cuando llegues a casa; y que es el amor
-ese tipo grotesco y marrullero-
el que va a hacerte daño con palabras
absurdas de reproche cuando vuelvas,
porque ya estás tardando, mala puta.

ESTADÍSTICA

De todas las maneras que el amor
es capaz de inventar para matarse,
son las más compasivas las que muchos
consideran más crueles: la traición,
la mentira, cualquier suicidio rápido
que certifique el fin con mucha sangre
y permita lavarla con el llanto.
Pero el amor es cruel consigo mismo,
o es acaso muy torpe, porque suele
elegir una muerte sin nobleza
que se da con un arma lenta y triste:
ese gas repulsivo y venenoso
que acaban generando los bostezos.

LA MELANCÓLICA MUERTE DE CHICO OSTRA de Tim Burton

M'agrada Tim Burton, m'agrada com a cineasta, com a creador i contador d'històries i, ara, també m'agrada com a escriptor. La melancólica muerte de chico ostra ha estat una troballa. Des que vaig veure Eduardo manostijeras vaig prometre amor etern al genial director.
M'enamora la seva manera de contar històries, em deixa perplexa la facilitat que té a l'hora de crear móns idílics i acte seguit capgirar-los i tornar-los un malson. Em tenen el cor robat els seus solitaris personatges, marginats i bandejats pel sol fet de ser diferents. Em sorprèn la manera que té de donar-li a la infantesa aquest toc tenebrós i tètric sota una aparença innocent. La melancólica muerte de chico ostra té tots aquests elements i molts més. Aquesta ressenya és per al Raül Ramírez i per al Toni de l'Ítaca. Som així de freaks.

LA RESSENYA

Aquest minúscul llibret és una petita meravella. Un llibret sorprenent, del qual teniu un tast a la imatge que teniu a dalt (un fragment de la trista història del Chico momia). Anagrama ha cuidat l'edició i ens ha permès als lectors una mica matussers amb l'anglès gaudir d'aquesta genialitat de Burton. Sorprèn, entre d'altres coses, perquè està escrit en vers i perquè està il·lustrat amb aquarel·les del mateix Burton (recordem que va ser dibuixant de la Disney, però per sort va decidir emprendre el seu particular i original camí en solitari).
Vaig acabar-me La melancólica muerte de chico ostra en 20 minuts i tot seguit vaig rellegir-lo aturant-me en cada paraula, en cada expressió i en cada dibuix del llibre i em va deixar aquell regust amrg i dolç alhora que em provoquen les seves obres.
En aquesta galeria de petits monstres hi ha una mica dels personatges més coneguts de Burton, hi podem trobar molt d'Eduardo Manostijeres, del Pingüí de Batman, de la nòvia cadàver o de Malson després de Nadal. Tots i cada un dels petits personatges que conformen aquest glossari d'essers inadaptats, solitaris, desarrelats i rebutjats per raons alienes a ells mateixos ens diuen molt de nosaltres i deixen al descobert les vergonyes d'un món massa poc sensible amb tot allò que és diferent.
Si la infantesa és l'etapa més feliç de la vida dels homes, aquí es veu capgirada i esdevé un moment traumàtic, tots i cadascun dels petits protagonistes no sabran mai què és l'amor ni què significa ser estimat per una altra persona. La seva condició de monstre-humà els fa impossible assolir la desitjada felicitat i l'únic recer que tindran serà la pròpia solitud, ja que en el moment que hauran d'interactuar amb aquells considerats normals els sobrevindrà la tragèdia.
Burton conta històries de nens, però que no tenen res d'innocent, tots els petits contes que conformen aquest llibret són petites tragèdies que conten grans drames personals. La forma de vers li dóna un caire de cantarella infantil, i si voleu banal, en la superfície, però la temàtica esborra qualsevol motiu intranscendent i deixa al descobert un interir negre, fosc, gairebé morbós.
És significativa la història que inaugura el llibre la de Cerilla i Palillo, és una història d'amor impossible que no pot acabar d'una altra manera que malament, i a partir d'aquest inici, tots els altres contes-poema tiraran per aquí, el resultat de l'amor és sempre nefast, imprevisible, i molts cops el resultat d'aquest amor, d'aquesta unió dels amants és el naixement d'un petit Frankenstein un monstre (el noi, robot o Carlo el noi ostra) que trasbalsarà la felicitat i confirmarà que l'amor no és possible. La mort és, en la majoria dels casos, la sortida, l'alliberament d'aquestes criatures abandonades per tothom, que mai han sentit la calidesa d'un petó o de l'amor dels altres. Només en el cas del noi momia trobem un amic, un gos momia, però fins i tot aquesta història tampoc no té final feliç.

MÉS COSES

He decidit que en aquest bloc a partir d'ara també hi haurà fragments memorables (per al meu humil parer) d'obres llegides. Perquè d'aquesta manera, igual com passava amb el guant de l'Allie, esdevingui una mena de calaix dels records literaris. Independentment si decideixo fer ressenya o no, de tant en tant aniré afegint aquests fragments preciosos, perquè també formen part del meu bagatge literari, del meu record. alguns, com el que escriuré tot seguit l'escriuré de memòria simplement perquè el llibre al qual pertany el vaig llegir fa moltíssims anys, era de la biblioteca del meu poble i avui dia (si no estic equivocada) està descatalogat. En algun calaix, tinc la meva llibreta de fragments, que un dia d'aquests recuperaré i traslladaré al bloc. De moment deixo un tast d'una novel·la que va marcar moltíssim la meva adolescència i que crec que és una llàstima que no s'hagi reeditat: Tiempo sin Ángela de Carlos Puerto. Diu així:
"Acostumbrarme a todo aún dentro de mi rebeldía, esto es lo que he hecho. Aceptar los días de lluvia y el calor sobre el mar, y contemplarte...".
És una llàstima però no recordo més, si trobo la llibreta, reproduiré tot el fragment i si alguna ànima caritativa ha llegit el llibre, el té o sap com aconseguir-lo... ja ho sap: un petit missatge. No tinc esperança, ja que a tothom a qui ho he preguntat no el coneix. Snif snif!