diumenge, 28 de desembre de 2008

BON ANY O NO TANT

Faig l'última anotació de l'any plenament conmoguda pels darrers esdeveniments a Gaza. Tot plegat em fa pensar en la increïble estupidesa humana i en l'absurditat de la guerra, però no vull ser demagoga ni fer d'opinadora d'anar per casa. Només volia deixar constància que les notícies, el món em posa de mala llet.
Us deixo dos textos (perquè reflexioneu si voleu, o no, tant és). El primer és de Vicente Gallego (es troba inscrit dins de La plata de los días) i el segon és de Cien años de soledad del grandiós García Márquez. Vull que parlin ells, que són qui en saben, que són els savis, que són els mestres... les meves paraules sobren.

"ESCUCHANDO LAS NOTICIAS DE LAS NUEVE" de Vicente Gallego, dins La plata de los días

Por lo que ya has vivido
tú dirás que el mundo es algo hermoso,
tan hermoso que a veces -como cualquier tragedia
donde haya grandeza-, solamente el mirarlo
nos arranca las lágrimas, y esta noche quisieras
escribirle unos versos de homenaje,
una oda que exprese gratitud y entusiasmo
a la manera clásica.

¿Pero qué pensarían -te preguntas ahora,
mientras vas escuchando las noticias
como un ruido de fondo que te daña el oído-
los que sólo conocen
una clase de llanto, los que sólo han nacido
para ser torturados, para morir de hambre,
los que están en el sitio y en el tiempo
donde tiembla la tierra, donde estalla la bomba,
los que creen que el dolor es el único objeto
con que nace la vida?

No es lo mismo el dolor que tu conoces,
el dolor pasajero, el que tiene una causa comprensible
y engrandece después a la dicha que vuelve,
que ese cruel sufrimiento, siempre indigno del hombre,
contra el que nada pueden la voluntad humana,
la virtud ni la fuerza, y que a veces consigue
que acabemos odiando este cuerpo capaz
de albergar tanto daño.

No,
si tuvieras vergüenza,
deberías ahorrarte este poema
que al oído de muchos parecerá una burla,
porque, si bien lo miras,
quizá el mundo no sea tan hermoso,
quizá sea un tirano, y seas tú
otro más de esa corte que él elige y protege
de su ira terrible y arbitraria
para ser adulado y sentirse magnánimo:
un canalla con suerte.

Un fragment de Cien años de Soledad

"Los últimos veteranos de quien se tuvo noticia aparecieron retratados en un periódico, con la cara levantada de indignidad, junto a un anónimo presidente de la república que les regaló unos botones con su esfinge para que los llevaran en la solapa y les restituyó una bandera sucia de sangre y de pólvora para que la pusieran sobre sus ataúdes. Los otros, los más dignos, todavía esperaban una carta en la penumbra de la caridad pública, muriéndose de hambre, sobreviviendo de rabia, pudriéndose de viejos en la exquisita mierda de la gloria.".

11 comentaris:

Bruixadesol ha dit...

Els mestres parlen perquè tu has fet una bona tria de les seues paraules. Entenc molt bé el que dius a través de les seues paraules.

Una abraçada.

kweilan ha dit...

El poema diu molt del que molts voldríem expressar aquests dies d'injustícia i de violència davant un poble que es defensa amb pedres dels bombardejos.

carina ha dit...

Sóc incapaç d'afegir res més, gràcies per anar passant per aquí de tant en tant

_NuNs_ ha dit...

has triat molt bé els fragments a publicar, com diu en kweilan posen paraules al que molts de nosaltres voldríem dir i expressar.
mirar les notícies o llegir un diari és sinònim d'esgarrifança i vergonya en veure la gran "civilització" de l'home.

Jorge ha dit...

Ja ho diu el gran tango "Que el mundo es y será una porquería...". Malgrat l'esser humà ens queda l'art, la música, els llibres, la poesia, els còmics, el cinèma... i les postes de sol que vulguis que no, ajuden a pair segons quines noticies.

carina ha dit...

Bon any blocaires,
Tant de bo aquest 2009 sigui millor per a tots,
moltes abraçades bruixa, kweilan, Nuns i Jorge us continuaré seguint la pista i gaudint de la visita als vostres blocs, gràcies per entretindre'm i per ensenyar-me

òscar ha dit...

seguint la teva recomanació, he llegit força d'en vicente gallego. a la xarxa, més que a la biblioteca on el tenen ningunejat. un fenòmen!
ahhh ... petooonets de molts ànims!

Manel ha dit...

Ei, Carina, mira què m’he trobat avui:

“Si féssim balanç de les grans lectures que devem a l’Escola, a la Crítica, a totes les formes de publicitat, o, al contrari, a l’amic, a l’amant, al company de classe, fins i tot a la família, el resultat seria clar: el millor que hem llegit, ho devem gairebé sempre a algú apreciat. I sempre en parlarem primer amb algú estimat. Potser perquè, precisament, allò propi del sentiment, com del desig de llegir, consisteix a preferir. Finalment, estimar és regalar les nostres preferències a aquells que preferim. I aquests actes de repartiment omplen la invisible ciutadella de la nostra llibertat. Som habitats per llibres i per amics.
Quan algú que apreciem ens dóna un llibre per llegir, el primer que busquem entre les línies és ell, els seus gustos, les raons que l’han portat a endossar-nos aquell llibre, els signes d’una fraternitat. Després, el text ens arrossega i ens oblidem de qui ha fet que ens hi capbusséssim; ¡aquest és, precisament, tot el poder d’una obra, escombrar també una minúcia com aquesta!
Tanmateix, passats els anys, sol succeir que l’evocació del text ens retorni el record de l’altre; aleshores, alguns títols tornen a convertir-se en rostres.”

Ho diu el Daniel Pennac a Com una novel•la i he pensat que tu també ho subscriuries.

Salut!

Manel ha dit...
Un administrador del bloc ha eliminat aquest comentari.
carina ha dit...

´Uf Manel, és allò que comentàvem ahir dinant. Hi ha gent que diu allò mateix que penses i un bon dia t'ho trobes publicat i aleshores ja no ho pots escriure tu. Que grans són els llibres. Ho expliquen gairebé tot.
Gràcies per il·lustrar-me cada dia amb les teves descobertes i amb les teves lectures. Molts llibres dels que tinc pensat llegir en un curt termini segurament acabaran tenint el teu rostre.

Max ha dit...

Visca la "tilde" al seu puesto... i els mitjons de l'Allie.