PLUJA DE GEL de Peter Stamm

Torno després de dies de silenci. Porto sota el braç una lectura recent, una lectura casual, que s’havia de reduir a un conte però que es va allargar a tot un llibre. Quatre hores de lectura ininterrompuda i, després, una ressenya. Gèlida, freda com aquest hivern.
Dec aquesta lectura al meu amic Eduard Batlle, poeta i company, que va suggerir-me un bon dia aquesta descoberta seva, sabent el meu gust literari. “Llegeix el primer conte i em dius què et sembla”. Vaig llegir el primer, i el segon, i el tercer… i així fins acabar els nou relats que componen el llibre. Quatre hores i un fred intern.
Sé quina sensación va quedar-me després de la lectura i recordo que a mesura que passava per les històries d’Stamm havia de tapar-me amb la manta, arraulida al sofà, perquè un calfred em recorria el cos. Llegir Stamm és com llegir Carver, cru, fred, incissiu. Llenguatge nu, precís, auster que explica realitats crues, fredes i feridores. Aquest autor també fa mal. No hi ha ornaments, ni floritures, no hi ha exhibició de llenguatge, només hi ha història: pura i dura. El seu és un estil minimalista, tan fred, que fins i tot, el malaguanyat Carver ens pot semblar tendre i càlid.
El relat que obre el recull “En el llac de gel” ja ens comença a mostrar per on aniran els trets, com ens mostrarà els seus personatges (que m’agraden tant!) marginals, ferits, incomplets i solitaris, gairebé sempre supervivents que no poden encaixar de cap manera en el món que els envolta. L’amor, el desamor o la manca de l’amor mateix conduirà les seves vides no se sap ben bé cap on, però la mentida, les falsetats i les aparences regiran els seus actes, sigui per supervivència (com he dit abans) o per simple i pura covardia.
Stamm recorda Raymond Carver, Richard Ford, Lorrie Moore i tants d’altres que han fet aquest retrat tan proper, hiperrealista i brut d’aquest entorn nostre, d’aquests personatges anònims, vulgars que arrosseguen existències penoses i intrascendents que transporten misèries sobre les espatlles, però que l’anonimat els salvarà de no trascendir a la història com a miserables. Els personatges d’Stamm som nosaltres. Sovint no ens agraden els escriptors com Stamm perquè llegir-los ens obliga a mirar-nos al mirall tot i saber que la imatge que ens retornarà no ens agradarà, ja que tenim la certesa que és la nostra imatge real.