LA PLATA DE LOS DÍAS de Vicente Gallego

Per què?


Fa dies que em ronda pel cap posar aquesta lectura, però no m'acabava de decidir perquè jo mateixa havia començat el bloc amb prejudicis: ressenyaria només novel·les o a tot estirar hi inclouria alguna biografia... però no me n'he pogut estar i després d'haver ressenyat La trista mort del noi ostra, m'he animat i m'he dit: per què no? Torno amb un altra obra de poesia aquest cop ben diferent de l'anterior.
Per què poso La plata de los días en aquest bloc? doncs perquè va marcar una de les millors èpoques de la meva vida, els anys d'universitat, perquè vaig conèixer l'autor i perquè no sé que em passa quan llegeixo Vicente Gallego que em sembla que està dient tot allò que penso o que he pensat alguna vegada. La seva és una poesia amb la qual m'hi sento identificada i més ara que he passat la temible barrera dels trenta.
La meva història d'amor amb La plata de los días va començar l'estiu del 97 (uf, ja fa 11 anys) a La Seu d'Urgell. La Vero i jo ens havíem apuntat en un curs de literatura de la Universitat d'Estiu de La Seu, assistíem a classe cada dia i per la nit ens ho anàvem a passar bé. Les activitats "acadèmiques" no estaven malament, però eren força avorridotes, fins que una tarda vam assistir a un taller de posia que culminava amb una lectura de poemes a càrrec dels autors. Van començar a recitar un darrere l'altre i hi va haver una mica de tot - la Vero i jo estàvem mig adormides a la segona fila-, van anunciar a Vicente Gallego i vaig mig obrir els ulls per veure qui era, em vaig espavilar de cop, davant nostre hi havia un noi d'uns trenta-pocs-anys, amb el cap rapat, arrrecades, vestia unes bermudes amb sandàlies de dits i duia una samarretablanca, em vaig fixar que duia anells i polseres de cuir. El seu aspecte em va sobtar tant que vaig parar orella quan va començar a parlar. I aquí és on vaig descobrir allò que senten els amants de la poesia, les seves paraules em van quedar marcades com el foc i em vaig sentir petita com un mosquit pel fet de ser incapaç de dir amb paraules com aquelles tot allò que havia pensat milers de vegades. Quan va acabar la seva lectura vaig prendre la referència del seu llibre i només arribar a Lleida el vaig comprar. L'he llegit tantes vegades.... i cada dia descobreixo nous matisos, nous misteris... És un llibre que durant una dècada ha anat creixent amb mi i, ara, quan ja sóc a la trentena em sento encara més propera a La plata de los días. Allò que als 20 anys em va sobtar i em va fer obrir els ulls i fins i tot em va fer riure, avui, als trenta ja no em sobta tant perquè ja fa dies que tinc els ulls oberts i moltes coses ja no em fan riure, perquè com li devia passar a Vicente Gallego la vida ja m'ha descobert gairebé tots els misteris.
Avui no faré cap ressenya. Només reproduiré aquells dos poemes que aquella tarda d'estiu de 1997 a La Seu d'Urgell van fer que durant cinc minuts no pugués fer altra cosa que escoltar.

LA PLATA DE LOS DÍAS

ÉCHALE A ÉL LA CULPA

A José María Álvarez y Carmen Marí

Hoy te has ido de fiesta con amigas,
y sin que tú lo sepas me regalas
un tiempo de estar solo que ya empieza
a ser raro en mi vida, un tiempo útil
para intentar pensar en ti como si fueras
lo que siempre debiste seguir siendo
cuando pensaba en ti: aquella persona,
en todo semejante a cualquier otra,
que una noche lejana tuvo el gesto
generoso y extraño de entregarme su amor.
Pero el amor nos cambia, nos convierte en espías
ridículos del otro, en implacables jueces
que condenan sin pruebas y comparten
sus estúpidas penas con el reo.
El amor nos confunde y trata ahora
de que vea en tu fiesta una traición.

Por huir de esa trampa me amenazo
con los nombres que cuadran al que cae en su vacío:
egoísta, ridículo, inseguro, celoso...
Y como un ejercicio de humildad pienso en ti
divirtiéndote sola: te imagino bailando
y mirando a otros hombres;
al calor del alcohol
confiesas a una amiga algunas cosas
que te irritan de mi sin que yo lo sospeche,
y por unos instantes saboreas
una vida distinta que esta noche te tienta
porque eres humana, aunque no me haga gracia.

Ahora caigo en la cuenta de que dudas
como yo dudo a veces, y que también te aburres,
y que incluso algún día habrás soñado
follar como una loca con el tipo que anuncia
la colonia de moda.
Para calmarme un poco
tras la última idea, yo me digo
que el amor es un juego donde cuentan
mucho más los faroles que las cartas,
y procuro ponerme razonable,
pensar que es más hermoso que me quieras
porque existen las fiestas, y las dudas,
y los cuerpos de anuncio de colonia.

Lo que quiero que sepas es que entiendo
mejor de lo que piensas ciertas cosas,
que soy tu semejante, que he pensado besarte
cuando llegues a casa; y que es el amor
-ese tipo grotesco y marrullero-
el que va a hacerte daño con palabras
absurdas de reproche cuando vuelvas,
porque ya estás tardando, mala puta.

ESTADÍSTICA

De todas las maneras que el amor
es capaz de inventar para matarse,
son las más compasivas las que muchos
consideran más crueles: la traición,
la mentira, cualquier suicidio rápido
que certifique el fin con mucha sangre
y permita lavarla con el llanto.
Pero el amor es cruel consigo mismo,
o es acaso muy torpe, porque suele
elegir una muerte sin nobleza
que se da con un arma lenta y triste:
ese gas repulsivo y venenoso
que acaban generando los bostezos.

LA MELANCÓLICA MUERTE DE CHICO OSTRA de Tim Burton

M'agrada Tim Burton, m'agrada com a cineasta, com a creador i contador d'històries i, ara, també m'agrada com a escriptor. La melancólica muerte de chico ostra ha estat una troballa. Des que vaig veure Eduardo manostijeras vaig prometre amor etern al genial director.
M'enamora la seva manera de contar històries, em deixa perplexa la facilitat que té a l'hora de crear móns idílics i acte seguit capgirar-los i tornar-los un malson. Em tenen el cor robat els seus solitaris personatges, marginats i bandejats pel sol fet de ser diferents. Em sorprèn la manera que té de donar-li a la infantesa aquest toc tenebrós i tètric sota una aparença innocent. La melancólica muerte de chico ostra té tots aquests elements i molts més. Aquesta ressenya és per al Raül Ramírez i per al Toni de l'Ítaca. Som així de freaks.

LA RESSENYA

Aquest minúscul llibret és una petita meravella. Un llibret sorprenent, del qual teniu un tast a la imatge que teniu a dalt (un fragment de la trista història del Chico momia). Anagrama ha cuidat l'edició i ens ha permès als lectors una mica matussers amb l'anglès gaudir d'aquesta genialitat de Burton. Sorprèn, entre d'altres coses, perquè està escrit en vers i perquè està il·lustrat amb aquarel·les del mateix Burton (recordem que va ser dibuixant de la Disney, però per sort va decidir emprendre el seu particular i original camí en solitari).
Vaig acabar-me La melancólica muerte de chico ostra en 20 minuts i tot seguit vaig rellegir-lo aturant-me en cada paraula, en cada expressió i en cada dibuix del llibre i em va deixar aquell regust amrg i dolç alhora que em provoquen les seves obres.
En aquesta galeria de petits monstres hi ha una mica dels personatges més coneguts de Burton, hi podem trobar molt d'Eduardo Manostijeres, del Pingüí de Batman, de la nòvia cadàver o de Malson després de Nadal. Tots i cada un dels petits personatges que conformen aquest glossari d'essers inadaptats, solitaris, desarrelats i rebutjats per raons alienes a ells mateixos ens diuen molt de nosaltres i deixen al descobert les vergonyes d'un món massa poc sensible amb tot allò que és diferent.
Si la infantesa és l'etapa més feliç de la vida dels homes, aquí es veu capgirada i esdevé un moment traumàtic, tots i cadascun dels petits protagonistes no sabran mai què és l'amor ni què significa ser estimat per una altra persona. La seva condició de monstre-humà els fa impossible assolir la desitjada felicitat i l'únic recer que tindran serà la pròpia solitud, ja que en el moment que hauran d'interactuar amb aquells considerats normals els sobrevindrà la tragèdia.
Burton conta històries de nens, però que no tenen res d'innocent, tots els petits contes que conformen aquest llibret són petites tragèdies que conten grans drames personals. La forma de vers li dóna un caire de cantarella infantil, i si voleu banal, en la superfície, però la temàtica esborra qualsevol motiu intranscendent i deixa al descobert un interir negre, fosc, gairebé morbós.
És significativa la història que inaugura el llibre la de Cerilla i Palillo, és una història d'amor impossible que no pot acabar d'una altra manera que malament, i a partir d'aquest inici, tots els altres contes-poema tiraran per aquí, el resultat de l'amor és sempre nefast, imprevisible, i molts cops el resultat d'aquest amor, d'aquesta unió dels amants és el naixement d'un petit Frankenstein un monstre (el noi, robot o Carlo el noi ostra) que trasbalsarà la felicitat i confirmarà que l'amor no és possible. La mort és, en la majoria dels casos, la sortida, l'alliberament d'aquestes criatures abandonades per tothom, que mai han sentit la calidesa d'un petó o de l'amor dels altres. Només en el cas del noi momia trobem un amic, un gos momia, però fins i tot aquesta història tampoc no té final feliç.

MÉS COSES

He decidit que en aquest bloc a partir d'ara també hi haurà fragments memorables (per al meu humil parer) d'obres llegides. Perquè d'aquesta manera, igual com passava amb el guant de l'Allie, esdevingui una mena de calaix dels records literaris. Independentment si decideixo fer ressenya o no, de tant en tant aniré afegint aquests fragments preciosos, perquè també formen part del meu bagatge literari, del meu record. alguns, com el que escriuré tot seguit l'escriuré de memòria simplement perquè el llibre al qual pertany el vaig llegir fa moltíssims anys, era de la biblioteca del meu poble i avui dia (si no estic equivocada) està descatalogat. En algun calaix, tinc la meva llibreta de fragments, que un dia d'aquests recuperaré i traslladaré al bloc. De moment deixo un tast d'una novel·la que va marcar moltíssim la meva adolescència i que crec que és una llàstima que no s'hagi reeditat: Tiempo sin Ángela de Carlos Puerto. Diu així:
"Acostumbrarme a todo aún dentro de mi rebeldía, esto es lo que he hecho. Aceptar los días de lluvia y el calor sobre el mar, y contemplarte...".
És una llàstima però no recordo més, si trobo la llibreta, reproduiré tot el fragment i si alguna ànima caritativa ha llegit el llibre, el té o sap com aconseguir-lo... ja ho sap: un petit missatge. No tinc esperança, ja que a tothom a qui ho he preguntat no el coneix. Snif snif!

DAISY FAY I L'HOME DELS MIRACLES de Fanny Flagg

PER QUÈ?

Un altre llibre de la Nanci i també podria dir de la Carme. Totes les germanes som unes admiradores i lectores de Fanny Flagg (l'Agnès no tant). Des que vam veure (i posteriorment llegir) Tomates verdes fritos (poso el títol en castellà perquè tant la pel·liícula com el llibre que he vist i llegit són en castellà), ens vam enamorar de la Fanny Flagg i de les seves històries i ens vam començar a moure per saber què tenia publicat. La nostra sorpresa va ser que no tenia res. És una escriptora poc prolífica, però realment val molt la pena esperar un llibre seu, són una delícia. Quan acabes de llegir la Fanny Flagg et queda aquell regust dolç i un somriure a la boca per haver passat una estona irrepetible, per haver disfrutat d'una lectura inoblidable. He triat Daisy Fay i l'home dels miracles perquè crec que encara és més encisadora que Tomates verdes fritos, perquè el personatge de Daisy Fay és un altre personatge inoblidable, d'aquells que queden gravats per sempre més a la memòria dels lectors que l'han conegut. Una lectura molt, molt, però que molt recomanable; feu-la i no us en penedireu.

LA RESSENYA

Quan vaig veure La petita Miss Sunshine va recordar-me immediatament de Daisy Fay i l'home dels miracles i vaig pensar que com no se'ls havia acudit als americans de fer una pel·lícula d'aquest llibre -al meu parer la història és molt més bonica i divertida que la de la petita miss...-. Daisy Fay probablement sigui un dels llibres més divertits que hagi llegit mai, recordo les nits de lectura rient sola amb els acudits i les ocurrències de la petita protagonista del llibre.
La història està narrada en primera persona i en format de diari personal, això ens permet entrar en la intimitat d'una joveneta americana i compartir amb ella la seva particular, original i divertidíssima manera de veure el món que l'envolta.
Fanny Flagg, a través de la Daisy, fa un retrat irònic, sarcàstic i molt divertit d'allò que coneixem per l'Amèrica profunda, de la seva gent i del tarannà dels estats del sud. Les situacions, alguns cops surrealistes, duen al lector a la riallada, però tot i aquesta aura de comicitat, la història desprèn tendresa per tots quatre costats. Fanny Flagg ha creat un imaginari nord-amèrica que em recorda en molts casos al realismo mágico sud-americà.

EL PALAU DE LA LLUNA de Paul Auster

PER QUÈ?

Aquest llibre és del Xavier Macià, admirat professor de literatura catalana contemporània a la UdL, de fet el millor professor que he tingut mai. El Xavier Macià ens va ensenyar a llegir, a triar, a ser crítics i a mirar tot allò que ens envolta amb curiositat, amb els ulls d'un nen que mira el cel i veu per primer cop els estels. Ens va recomanar aquesta magnífica història en una de les seves interessantíssimes classes i vaig agafar la recomanació al vol -puc dir que mai em vaig equivocar en cap lectura que havia recomanat ell-. Coneixia Auster per la seva famosíssima Trilogia de Nova York i per Música d'atzar, era un escriptor de moda que sortia a totes les publicacions de prestigi i sí, m'havia agradat, però tampoc amb entusiasme... fins que vaig llegir el Palau de la Lluna, corria el 1994, el millor any de la meva vida. Aquesta ressenya és un homenatge als bons professors.

LA RESSENYA

Marco Stanley Fogg restarà per sempre a la meva galeria de personatges inoblidables. La seva és una història dramàtica, narrada en primera persona, fet que fa que, des del primer moment, el lector senti les seves frustracions, la seva desgràcia, la seva solitud en primera persona. Tal efecte es a causa, en gran mesura, a la destresa excepcional que té Paul Auster a l’hora de dibuixar personatges turmentats, desarrelats i duts al límit de les seves possibilitats fins a tocar fons, per després renéixer i remuntar el vol de nou, convertits en unes persones noves.
La història de Marco és la història d’un home que es queda sol i que aquesta solitud el duu a caure en un cercle viciós del qual sembla no trobar-ne la sortida. A les portes de l’autodestrucció coneix Kitty Wu, la qual l’ajuda a sortir del pou. Marco reencara la seva vida treballant per un vell pintor paralític que li demana que escrigui la seva biografia, ja que la vol deixar com a herència al seu fill, al qual no ha conegut mai. Aquí comença el viatge de Marco, un viatge que esdevindrà un periple iniciàtic i vital, del qual tornarà convertit en un home nou i amb gran grapat de respostes sobre la seva vida a la butxaca. La lluna, personatge omnipresent, al llarg de tota la novel·la esdevindrà testimoni mut (però no per això passiu) d’aquest retrobament de Marco amb si mateix i amb el seu passat.
El Palau de la lluna és una novel·la que no s’hauria d’acabar mai i que de tant en tant no puc resistir la temptació de tornar a rellegir.

Ara que m'hi fixo...

m'estic adonant que la tria provisional de llibres per ressenyar que he fet no segueix cap mena d'ordre ni concert, no se'n pot prendre el fil, pot donar la impressió que sóc una lectora caòtica, gairebé esquizofrènica, i en certa manera ho sóc, però queda millor dir que sóc eclèctica i que m'agrada conèixer diferents autors, estils i temàtiques. Normalment els llibres que vaig triant, com ja vaig apuntar a l'inici dels meus escrits, han marcat un moment o altre de la meva vida i la major part estan a la llista dels rellegits. Espero que si algú es deixa caure per aquí li piqui una mica el cuquet i es deixi enamorar per aquestes històries -i si no són aquestes unes altres- però sobretot que llegeixi, que llegeixi molt, que no hi ha millor medicina per l'ànima que una bona lectura... Ais! em sembla que m'ha quedat massa transcendental (es diu així?). Bona lectura.

bon dia

Crec que és bo que faci unes quantes matisacions sobre aquest bloc. Sóc totalment neòfita en aquests temes i tot just acabo d'introduir-me en aquest submon dels blocs. En principi crec que pot ser una eina útil i per aquesta raó em vaig animar a elaborar-ne un, no sé què acabarà sent, però estic il·lusionada. M'agrada llegir i crec que aquest és un motiu prou vàlid per donar sortida a aquestes ressenyes. S'ha de tenir en compte, però, que són apreciacions molt personals i que no necessàriament han de ser compartides. La literatura és la casa de tots i hi ha espais per a tots els gustos. Llegiu molt i gaudiu de les històries. Cada lectura és un món, és un bocinet de vida.