dimarts, 18 de novembre de 2008

EL PALAU DE LA LLUNA de Paul Auster

PER QUÈ?

Aquest llibre és del Xavier Macià, admirat professor de literatura catalana contemporània a la UdL, de fet el millor professor que he tingut mai. El Xavier Macià ens va ensenyar a llegir, a triar, a ser crítics i a mirar tot allò que ens envolta amb curiositat, amb els ulls d'un nen que mira el cel i veu per primer cop els estels. Ens va recomanar aquesta magnífica història en una de les seves interessantíssimes classes i vaig agafar la recomanació al vol -puc dir que mai em vaig equivocar en cap lectura que havia recomanat ell-. Coneixia Auster per la seva famosíssima Trilogia de Nova York i per Música d'atzar, era un escriptor de moda que sortia a totes les publicacions de prestigi i sí, m'havia agradat, però tampoc amb entusiasme... fins que vaig llegir el Palau de la Lluna, corria el 1994, el millor any de la meva vida. Aquesta ressenya és un homenatge als bons professors.

LA RESSENYA

Marco Stanley Fogg restarà per sempre a la meva galeria de personatges inoblidables. La seva és una història dramàtica, narrada en primera persona, fet que fa que, des del primer moment, el lector senti les seves frustracions, la seva desgràcia, la seva solitud en primera persona. Tal efecte es a causa, en gran mesura, a la destresa excepcional que té Paul Auster a l’hora de dibuixar personatges turmentats, desarrelats i duts al límit de les seves possibilitats fins a tocar fons, per després renéixer i remuntar el vol de nou, convertits en unes persones noves.
La història de Marco és la història d’un home que es queda sol i que aquesta solitud el duu a caure en un cercle viciós del qual sembla no trobar-ne la sortida. A les portes de l’autodestrucció coneix Kitty Wu, la qual l’ajuda a sortir del pou. Marco reencara la seva vida treballant per un vell pintor paralític que li demana que escrigui la seva biografia, ja que la vol deixar com a herència al seu fill, al qual no ha conegut mai. Aquí comença el viatge de Marco, un viatge que esdevindrà un periple iniciàtic i vital, del qual tornarà convertit en un home nou i amb gran grapat de respostes sobre la seva vida a la butxaca. La lluna, personatge omnipresent, al llarg de tota la novel·la esdevindrà testimoni mut (però no per això passiu) d’aquest retrobament de Marco amb si mateix i amb el seu passat.
El Palau de la lluna és una novel·la que no s’hauria d’acabar mai i que de tant en tant no puc resistir la temptació de tornar a rellegir.