dijous, 29 de setembre del 2011

GIRL WITH A CURIOUS HAIR de David Foster Wallace


David Foster Wallace és un dels escriptors més talentosos que he llegit mai. Interessant, intel·ligent, punyent i mordaç, però sobretot trist, molt trist o decebut, o potser tot alhora. Era un escriptor genial amb un domini magistral i absolut de l’acte narratiu i amb una visió molt personal, desencantada i autèntica de la vida, del món, del seu entorn.
Va morir el 12 de setembre de 2008, la seva dona el va trobar penjat sobre dos-centes pàgines seves a la seva casa de Claremont. Tenia només 46 anys i deixava una obra interessant, intel·ligent i massa curta. Feia anys que una depressió li havia anat minant les ganes de viure. Ni el seu talent, ni la seva família, ni la seva passió per la paraula van ser un pes prou fort perquè decidís continuar vivint.
Wallace definia la literatura així: “La ficció tracta d’allò que vol dir ser un patètic ésser humà” i així la va concebre, com un mitjà per explicar la misèria humana.
Comentar i llegir DF Wallace em resulta difícil perquè és un autor que fa mal, que amb cada paraula t’escopina veritats a la cara. Llegir-lo és difícil perquè et demana un esforç, sembla que en cada conte, en cada assaig, en cada història et digui que ets estúpid, que no seràs capaç d’entendre’l perquè ell és més intel·ligent que tu inútil lector. La seva narració, impecable des del punt de vista formal, és un anar i venir que desorienta, on sempre hi ha dos plànols de lectura, un superficial i evident, un altre subliminal, les seves històries són sovint polièdriques, visions diferents d’una mateixa realitat, per aquesta raó el lector se sent perdut. Tot això, però, és volgut: la narració de D F Wallace funciona com el pensament humà, molts cops inconnex, contradictori i amb un bombardeix constant de sensacions i pensaments.
Dit això, goso comentar un llibre que és un dels meus llibres de capçalera (els puc comptar amb els dits d’una mà) i que dóna un tast de l’estil, del món, de la literatura de David Foster Wallace: Girl with a curious hair, traduït al castellà com La niña del pelo raro.
Girl with a curious hair és un recull de deu relats que aparentment no tenen una unitat palpable, però entre els quals sí que hi ha alguna coincidència temàtica com el món fulgurant de les estrelles mediàtiques i dels programes de gran audiència, la tristesa, la solitud, la incomunicació generacional, entre d’altres... Els contes tenen unes llargades semblants i semblen que tots ells ens preparin per la traca final, el conte que tanca el llibre: “Cap a l’Oest, l’avançament de l’imperi continua”, un extensíssim relat que bé podria ser una novel·la (160 pàgines) que al meu parer és el més reixit de tots per la seva genialitat tècnica i argumentativa. El fet el motiu és surrealista i aparentment vulgar i trivial: explica una reunió entre tots els participants en un anunci de Mc Donalds, però el conte excel·leix per la tècnica, la mestria de Wallace a l’hora de fer allò que és tan difícil: metaficció, posar una novel·la dins una novel·la, a l’hora que actua de narrador i de crític, tot fent una interessantíssima reflexió sobre l’acte creatiu, tot bufetejant amb ironia la nova literatura postmoderna. És un festival de tècniques novedoses, amb moments brillants i genialitats.
La resta de contes van deixant entreveure l’univers Wallace i l’admiració de l’autor cap al que considerava un mestre Don DeLillo. “Animalets inexpressius” és un relat interessant sobre una concursant d’un exitós programa de la televisió nord-americana, en el qual s’expliquen dues històries (com ja he apuntat abans) una de superficial, la vida de la noia; i una altra de més profunda que parla de tots els secrets del món televisiu; el conte que dóna nom al recull és potser el més surrealista de tot, però precisament en aquest relat és on es veu la destresa de Wallace a l’hora de fer real allò que és impossible, fer versemblant allò que és fictici, tot capgirant la normalitat fent-la una cosa estranya, o a l’inrevès fent d’allò rar, diferent, la cosa més quotidiana. Trobem també contes que es redueixen a simples escenes, sense gairebé acció, però que mantenen en tensió el lector fins al final, és el cas de Tot és verd o Per sort l’executiu de comptes sabia practicar la reanimació cardiopulmonar.
A través de la ironia i el sarcasme, s’evadeix d’un món que no li interessa gens (o potser massa), un món que l’obsessiona i que observa com un científic que disseccciona la realitat, la destripa, la capgira, potser per poder entendre-la.
Wallace té molts punts en contacte amb altres escriptors de la seva generació (Lorrie Moore, Jonathan Franzen, Ricky Moody, A. M.Homes, Richard Powers...), anomenada Generació cremada, per un conte del propi Wallace recollit en una antologia de joves autors nord-americans i algunes semblances (ni que sembli impossible) amb els ja consagrats Raymond Carver i DeLillo pel que fa a temàtica i registre. Amb tot, crec que de tots els de la seva generació que he pogut llegir, D F Wallace és el més interessant, perquè va una mica més enllà, experimenta constantment amb la forma i el fons i a més és un geni de la paraula i de la hipèrbole. No us puc dir res més.
Avui que és el Dia Mundial del Traductor demano la traducció al català de tota l’obra de David Foster Wallace. És molt trist que no hi sigui.

19 comentaris:

Sergi ha dit...

Sentint-ho molt, tot apunta a que no m'agradaria. No el coneixia de res aquest autor, la veritat. Pel que expliques, i si és cert que fa mal, no el llegiria segur, no estic per aquestes coses. També que sigui tan geni, tan geni... no sé, m'agrada l'escriptura natural. A més, no sóc massa de relats i contes. I a més, tenint en compte algunes desavinences literàries que tenim tu i jo...

Quadern de mots ha dit...

Hola, no n’he llegit res de l’autor, però l’apunto. Aprofito també per afegir-me a la teva reivindicació de la traducció en català.

Violant d'Atarca ha dit...

Tot i que fa força temps vaig apartar -provisionalment- la ficció (novel·la, contes)a l'hora de llegir, has aconseguit que faci una excepció amb aquest autor. Es dels que a mi m'atrauen. Em sento identificada amb aquests intel·ligents desencantats que et vomiten les veritats sense cap mena d'escrúpols... ademés, acostumen a fer servir un to sarcàstic, a dominar la ironia, la qual cosa promou la complicitat... En fi, crec que està bé compaginar els contes de fades amb la pura realitat, encara que aquesta ens resulti incòmoda...
Gràcies!

Anònim ha dit...

Coneixia l'existència de Wallace, però mai he llegit res seu ni havia sentit a parlar d'això de la generació cremada. M'agraden els autors que porten la seva vida al limit i no troben respostes clares, això fa que el seu missatge tingui una duresa especial. Això sí, s'ha de saber esriar el gra de la palla, ha vegades et trobes amb rollos infumables.
Però per això esta el teu bloc, per mostrar allò que val la pena i passar de rollos.

bon vent, xata

SU ha dit...

Carina,

Ja fa temps que tinc en DFW als meus pendents! I sempre que algú en parla a la blogosfera ho fa des de l'admiració incondicional!

Gràcies per aquest magnífic apunt!

I jo també em pregunto: per què no hi ha més traduccions al català de DFW?

Abraçada i bones lectures!

SU

Jordi Dorca ha dit...

Carina,
M'ho apunto. No n'he llegit res. Però me'n faig el càrrec. Em sona a escriptor americà, d'aquells que es veuen poc, però.

Jorge ha dit...

DFW és un d'aquells autors que em defineixen com a lector. El vaig descobrir a finals dels noranta quan Mondadori va començar a publicar els seus llibres de contes. "La niña..." és un recull impressionant. Igual que "Entrevistas breves..." i "La broma infinita", novel·la que em va sobrepassar, em va divertir, irritar, esgotar i estimular fins a límits que molt poca gent ha arribat.

No crec en els imprescindibles, però DFW és un d'ells.

Saps que vaig treatalitzar un parell dels seus contes sobre homes repulsius? Una experiència molt enriquidora.

carina ha dit...

- XeXu, vés per on, però crec que aquest t'agradaria, és autèntic. Per una altra banda, els contes i relats van molt bé per descobrir escriptors, és una mostra breu de l'estil. Si et van més les novel·les podries provar amb La broma infinita però té 1260 pàgines, hehe.

- Quadern de mots si no l'has llegit i en tens ganes, fes-ho, és molt bo. Tant de bo algú ens escolti.

- Violant, segur, segur que t'agrada, arriba molt. Els relats poden ser un bon començament. Si busques per internet en trobaràs algun de seu sense que t'hagis de comprar cap llibre, i aleshores decideixes. Petonets.

- Gregori a tu segur que sí que t'agrada, té aquesta mirada gamberra, tan característica d'aquesta generació de joves escriptors nord-americans nascuts després de 1960, deixebles tots de DeLillo. Però de tots ´ells és el que té més talent. Muaks.

- SU és que realment és boníssim, independentment que t'agradi o no què explica, ho fa de manera magistral. Tenia fusta i ofici, d'aquí uns anys segur que estarà a l'alçada de Carver, DeLillo, McCarthy... Bona lectura.

- Jordi, et dic el mateix, fes-ne un tast, prova'l, veuràs que parla clar. A més hi ha una cosa certa, avui dia els autors nord-americans són els millors en el relat, tenen un no sé què. Els argentins tenen la seva gràcia i en la mirada són bastant semblants. és un tipus de literatura que quan comences no la pots deixar anar, perquè ens parlen de tot allò que ens preocupa i ocupa...

Gràcies a tots i a totes per dir la vostra.

carina ha dit...

Jorge, si tenia clar que algú deixaria un comentari avui, aquests ets tu, des que et vaig començar a llegir vaig saber que D FWallace havia de ser un dels teus imprescindibles. A mi la broma infinita em va posar nerviosíssima, hi havia tantes anotacions, referències creuades, que no sabies ben bé cap on degeneraria tot allò. Una passada. Laes Entrevistas breves con hombres repulsivos, boníssim. per cert, m'encantaria fer un cop d'ull a aquestes adaptacions teves. Besets.

Jordi Guerola ha dit...

Al.lucine amb les teues ressenyes

AlfredRussel ha dit...

No li he llegit res a DFW, però pel que dius em sembla que serà un autor que no em deixarà indiferent. En tot cas, m'has fet ganes de llegir-lo, així que el pose a la llista --i per a més prompte que tard...
Un blog magnífic, pel que duc vist: m'hi afegisc. Des d'Alcoi, felicitacions i endavant.

zel ha dit...

Jo no el conec, però hauré de fer una cerca, promet!
I sí, al catala, sisplau!

L'Espolsada llibres ha dit...

El tinc pendent de descobrir... espero que sigui ben aviat.

fanal blau ha dit...

carina,
després d'aquest apunt, impossible resistir-se a llegir-lo.
Tan de bo que el teu desig de llegir-lo en català, el puguem satisfer ben aviat.

He provat de trobar la teva adreça de correu electrònic al perfil. Surt un link, però no hi puc accedir. Me'l pots donar? M'agradaria escriure't quatre ratlles.
Bona nit.

Pilar ha dit...

No n'he llegit res d'ell, encara.
M'agraden els reptes i m'agraden els contes i els relats curts, així que segur que algun dia me'l trobo a les mans.
Estaria bé la traducció al català de qualsevol llibre, però no qualsevol traducció. M'atreveixo a demana bones traduccions i interpretacions, que ens facin oblidar l'idioma original en què es van escriure els llibres.

GLÒRIA ha dit...

Hola Carina!
Fas una anàlisi molt brillant de la literatura d'aquest malaurat gegant que va ser DFW. D'ell solament tinc i he llegit el recull de contes que comença amb la paraula "Conversaciones..." -mecatxis la memòria afeblida!-. Em va agradar molt i n'he rellegit alguns contes amb la sensació de que Foster Wallace contenia tots els escriptors en ell mateix. Era clar i clàssic com un jove Philip Roth al qual admirava i alhora com un nou Joyce reinventava les paraules, les estructures i els estils. Aquest experimentalisme el distanciava del públic perquè semblava que estigués més enlaire que els altres. En certa manera així devia ser i potser un dia, els contes que ara sonen críptics, seran diàfans. Vaig sentir molt la seva mort i encara la lamento.
Per mi un altra gran escriptor de la seva generació és Jonathan Franzen que en lloc d'innovar, recrear la gran novel·la tostoiana on en setcentes pàgines et fa un fresc social. Franzen era molt amic de DFW i va intentar dissuadir-lo delsuïcidi però no va tenir èxit.
Un interessantíssim post.

Joan Abellaneda ha dit...

Gràcies per la informació, dóna gust poder compartir tantes coses entre tots i sobre tot moltíssimes gràcies per visitar el meu blog i comentar-lo has estat molt amable carina

una abraçadota i fins aviat
joan

carina ha dit...

- ZEL, coneix-lo, fulleja'l, val molt la pena: Tant de bo el tinguem algun dia en català.
- Fanalet, segur que t'agrdarà, té una sensibilitat i una visió fora d'allò que és habitual.
- Pilar, si t'agraden els contes prova de llegir aquest llibre, veuràs de seguida si t'agrada o no. Gràcies per passar i dir la teva.
- Glòria, gràcies pel teu apunt, estic d'acord amb tu pel que fa a la forma, la innovació, té molt de Joyce (en modern, és clar), en el contingut és volgudament i malaltíssament críptic i sobre la seva relació amb Franzen et recomano que llegeixis aquest article http://conde-duque.blogspot.com/2011/05/david-foster-wallace-por-jonathan.html.
- Joan, gràcies per la teva visita i per les teves paraule. Tant de bo puguem compartir gustos, lectures i poemes teus.

carina ha dit...

- Alfred, és cert no deixa indiferent ningú. Prova'l. Gràcies per passar, és casa teva.

- Espolsada, descobreix-lo és únic.