MÉS POEMES DE CARVER EN CATALÀ (II)

Fa dies que no actualitzo el bloc. Estic poc lectora. No tinc temps. No en tinc ganes. No llegeixo.

Avui, però, no puc dormir. Fa dies que em ronda pel cap fer una entrada nova, però la manca d'inspiració em frenava la mà.

De tant en tant, necessito prendre'm un temps. El bloc sempre espera.

Avui torno i reprenc les traduccions (molt personals i poc professionals) que faig dels poemes de Raymond Carver. Qui segueix -més o menys- El guant de l'Allie ja coneix la meva debilitat per aquest gran contista nord-americà. Fa uns mesos, publicava unes traduccions d'uns poemes de Carver que havien servit d'esquelets d'alguns dels seus contes, la faceta poètica de Carver, molt menys coneguda que la de narrador, m'interessa molt, però com sempre... (i comença a ser preocupant) no hi ha traduccions al català (suposo que no és rendible).

No és que Carver sigui un gran poeta -no ho és- però la seva poesia m'interessa en la mesura que m'interessen els seus contes. Amb la poesia Carver va trobar el llenguatge amb el qual podia expressar millor el seu art. La poesia de Carver és minimalisme pur, és, en difinitiva, la idea despullada, freda, sense retòrica... com a ell li agradava... i com a mi m'agrada.

PS: Perdoneu -de nou- l'atreviment, torno amb tres males traduccions de tres poemes-contes.

AQUEST MATÍ 

Aquest matí era diferent. 
Hi havia una mica de neu a terra.
El sol surava en un diàfan cel blau. 
El mar era d'un plàcid turquesa fins on allargava la vista. 
Amb prou feines es veien onades. Tot era encalmat.  

Em vaig vestir i vaig sortir a caminar, 
no volia tornar, volia xuclar tot allò que la natura m'oferia. 
Caminava al costat d'uns arbres vells i encorbats.
Vaig creuar un camp tacat de pedres on s'apilava la neu. 
Vaig continuar fins al penya-segat. Allí, vaig contemplar el mar,  
el cel, les gavines que giraven sobre la platja blanca, allà baix. 
Tot era bell. Una llum freda i pura 

ho banyava tot.  
Però, com sempre, els meus pensaments, dispersos. 
Em vaig forçara veure el que veia i res més.  

Vaig dir-me: "Això és el que importa, no la resta."

( I per un o dos minuts ho vaig aconseguir). 

Per un o dos minuts es van esborrar 
les meves reflexions sobre el que està bé 
i el que està malament: el deure, els records dolços,
les idees sobre la mort, com havia de tractar la meva exdona. 
Tot allò que esperava aquell matí va desaparèixer.
Les coses amb què vivia cada dia. 
Allò que havia trepitjar per seguir endavant. 
Però per un o dos minuts em vaig oblidar de mi mateix i de tota la resta. 
Sé que ho vaig fer. 
Perquè en mirar enrere no sabia on em trobava.
Fins que uns ocells es van alçar dels arbres torts.
I van volar cap on jo necessitava anar. 

UNA TARDA 

Mentre escriu sense mirar el mar,
li comença a tremolar la punta de la ploma.
Les onades acaronen els còdols de la platja. 
Però no és per això. No.
En aquest mateix instant ella decideix entrar
completament nua. 
Endormiscada, sense saber on es troba per uns segons.  
S'aparta el cabell del front. 
S'asseu al vàter amb els ulls tancats, 
amb el cap cot. Les cames obertes.  
Ell l'observa des del llindar.  
Pot ser ella recorda què va passar al matí, 
perquè al cap d'una estona obre un ull i el fixa en ell.
I somriu amb dolçor. 



POR 

Por a veure un cotxe de la policia prop de la meva porta. 
Por a dormir a la nit. 
Por a no adormir-me. 
Por al passat que torna. 
Por al present que vol marxar. 
Por al telèfon que sona enmig de la nit. 
Por a les tempestes elèctriques. 
Por a la dona de fer feines que té la galta bruta! 
Por als gossos que m'han dit que no mosseguen. 
Por a l'ansietat. 
Por a haver d'identificar el cos d'un amic mort. 
Por a quedar-me sense diners. 
Por a tenir-ne massa, encara que la gent no ho cregui. 
Por als perfils psicològics. 
Por a arribar tard i por a arribar abans que ningú. 
Por a la lletra dels meus fills en els sobres. 
Por a què morin abans que jo i em senti culpable. 
Por a haver de viure amb la meva mare quan sigui vella i jo, també . 
Por a la confusió. 
Por a què aquest dia acabi amb una nota trista. 
Por a arribar i trobar-me que te n'has anat. 
Por a no estimar i por de no estimar prou. 
Por que el que jo estimo resulti letal per als qui estimo. 
Por a la mort. 
Por a viure massa. 
Por a la mort. 
Ja he dit això.

ADÉU, JUANJO!

Avui ens hem despertat amb la terrible notícia de la mort del Juanjo Garra. Durant quatre dies hem mantingut vives les esperances i vam creure fermament en el seu rescat. Ahir semblava que tot arribaria a bon port i que el Juanjo aviat podria tornar a casa. Aquest matí, però, una gerra d'aigua freda ha tenyit de dol la ciutat de Lleida, el Juanjo havia mort. La muntanya, que tants èxits i satisfaccions li havia donat li ha pres la vida, ha mort a la muntanya i a la muntanya perdurarà eternament. Descansa en pau.

  JUANJO GARRA from Xavier Arnalot Filella on Vimeo.

MESSI ES UN PERRO, UN ENFERMO d’ Hernán Casciari

 Fa dies que no actualitzo el bloc, que no escric res, perquè no tinc lectures fresques i prou interessants per posar. Ahir, però, va passar una cosa curiosa. Tots els que estem una mica malalts de noves tecnologies i que anem amb el mòbil perpètuament a la mà, connectats al twiter, al facebook i al món de la xarxa en general, ens és ben habitual rebre vídeos, muntatges i parides diverses dels amics i coneguts, que, tant malalts com una mateixa, troben per la xarxa. Normalment, la majoria acompleixen la funció elemental de fer escapar una rialleta o una riallada, però de vegades, molt poques, arriba una petita joia, una meravella. Quan la Txell, una molt bona amiga, va compartir amb mi aquest vídeo que us enllaço juntament amb el post, vaig pensar en allò de quina mandra (11 minuts!!!), però el títol em va fer picar la curiositat i el vaig escoltar i gaudir des del primer minut fins al darrer. Una delícia, una joieta. I si ets del Barça, tan emotiu, que no deixa indiferent. Aquest conte o relat d’Hernan Casciari, escriptor argentí (desconegut per a mi fins ahir) és emoció en estat pur. Avui he fet els deures i m’he posat a buscar informació sobre l’autor i ja he encomanat alguna cosa seva a la llibreria. Si voleu saber què fa aquest argentí afincat a Barcelona i us ve de gust llegir alguna cosa seva, podeu remenar i xafardejar el seu bloc: http://editorialorsai.com/blog/ De moment, us deixo aquest relat dedicat a Messi, si teniu la paciència de perdre 10 minuts del vostre temps, us adonareu que ha valgut molt la pena. Gràcies, Txell, per haver-me fet conèixer aquesta meravella. Muacs!

OBRES d'HERNÁN CASCIARI PUBLICADES

- Más respeto, soy tu madre
- Diario de una mujer gorda
- España perdiste
- El pibe que arruínaba las fotos
- El nuevo paraíso de los tontos
- Charlas con mi hemisferio derecho

ÀNIMS, MÍSTER!

NADALA: SI ENS VEIESSIS - videoclip oficial (HD) - JOAN DAUSÀ I ELS TIPUS D'INTE...

ESCOLTEU LA NADALA MÉS BONICA QUE HE SENTIT EN MOLT TEMPS, SEGUR QUE SERÀ LA BANDA SONORA D'AQUEST NADAL.

DECEBUDA...

Probablement aquest sigui l'anàlisi més simplista i elemental sobre les eleccions i els resultats del passat 25N que hàgiu llegit perquè ve d'una persona gens entesa en aquestes conteses. Vagi d'avançada que no m'interessa gens la política ni molt menys els polítics, però sí que m'interessa, i molt, el meu país.
 

Aquest 25N va ser el primer cop que vaig exercir el meu dret a vot perquè vaig pensar que ens trobàvem en un moment històric i que ens hi havíem d'implicar tots, l'endemà, però, vaig veure clar que no tornaré a votar en ma vida. Durant molts dies vaig barrejar opcions de vot i per raons elementals vaig descartar: PP, Ciutadans, PSC i, fins i tot, Iniciativa. Vaig descartar també l'opció Convergència perquè no m'agrada gens Duran, i les meves paperetes quedaven reduïdes a la CUP i ERC. Em vaig decantar per la CUP, però un error en la col·locació de les caixetes em va posar a les mans una papereta d'ERC, en un instant

vaig intuir aquell fet com una visió i vaig pensar en allò del vot útil. Vaig tancar el sobre.

Els resultats van trencar totes les estadístiques i ningú va obtenir allò que havien vaticinat les enquestes. La meva perplexitat ha arribat els dies després de les eleccions i la meva decepció ha estat que els vells fantasmes continuen planejant sobre Catalunya. No entenc que ni en un moment crucial i històric per aconseguir que Catalunya sigui un estat sobirà no hi pugui haver entesa entre els diferents partits que defensen l'opció sobiranista. La crisi s'ha emportat per endavant molts somnis i, la vella divisió esquerra-dreta, ha donat un cop de mort al somni.
El país que jo imagino, la meva particular Catalunya lliure, és un país plural, amb diferents colors polítics, no puc entendre una Catalunya d'esquerres ni una de dretes, la Catalunya que jo imagino és una Catalunya on hi te cabuda tothom, tant és del color que sigui. La meva Catalunya no és en cap cas, aquesta Catalunya dividida que se'n riu de la derrota de l'altre. La meva Catalunya és més oberta de mires, probablement és una utopia, probablement sigui aquesta Ítaca inabastable, però en cap cas no és això que estic veient ara.

Espero que per una vegada a la vida, aprenguem dels errors del passat, i siguem capaços d'arribar a una entesa pel bé comú, per la finalitat comuna, pel dret a decidir, deixant de banda les diferències que ens han fet fracassar històricament. Si no som capaços d'entendre'ns, haurem perdut, haurem fracassat i Ítaca restarà per sempre més en l'imaginari popular, com un somni, com una quimera, com un núvol de fum, com no-res.

ARA TORNO....

Us poso un avançament de la meva propera ressenya, per una banda, per donar senyals de vida i, per una altra, perquè així m'obligo a tornar.

El llibre que ressenyaré comença així:
"Quan escriguin la meva necrològica. Demà. O demà passat. Posaran: Leo Gursky ha mort. Deixa un apartament ple de merda".

Sabeu quin és?

Ens veiem aviat!