PER QUÈ?
Un altre llibre de la Nanci i també podria dir de la Carme. Totes les germanes som unes admiradores i lectores de Fanny Flagg (l'Agnès no tant). Des que vam veure (i posteriorment llegir) Tomates verdes fritos (poso el títol en castellà perquè tant la pel·liícula com el llibre que he vist i llegit són en castellà), ens vam enamorar de la Fanny Flagg i de les seves històries i ens vam començar a moure per saber què tenia publicat. La nostra sorpresa va ser que no tenia res. És una escriptora poc prolífica, però realment val molt la pena esperar un llibre seu, són una delícia. Quan acabes de llegir la Fanny Flagg et queda aquell regust dolç i un somriure a la boca per haver passat una estona irrepetible, per haver disfrutat d'una lectura inoblidable. He triat Daisy Fay i l'home dels miracles perquè crec que encara és més encisadora que Tomates verdes fritos, perquè el personatge de Daisy Fay és un altre personatge inoblidable, d'aquells que queden gravats per sempre més a la memòria dels lectors que l'han conegut. Una lectura molt, molt, però que molt recomanable; feu-la i no us en penedireu.
LA RESSENYA
Quan vaig veure La petita Miss Sunshine va recordar-me immediatament de Daisy Fay i l'home dels miracles i vaig pensar que com no se'ls havia acudit als americans de fer una pel·lícula d'aquest llibre -al meu parer la història és molt més bonica i divertida que la de la petita miss...-. Daisy Fay probablement sigui un dels llibres més divertits que hagi llegit mai, recordo les nits de lectura rient sola amb els acudits i les ocurrències de la petita protagonista del llibre.
La història està narrada en primera persona i en format de diari personal, això ens permet entrar en la intimitat d'una joveneta americana i compartir amb ella la seva particular, original i divertidíssima manera de veure el món que l'envolta.
Fanny Flagg, a través de la Daisy, fa un retrat irònic, sarcàstic i molt divertit d'allò que coneixem per l'Amèrica profunda, de la seva gent i del tarannà dels estats del sud. Les situacions, alguns cops surrealistes, duen al lector a la riallada, però tot i aquesta aura de comicitat, la història desprèn tendresa per tots quatre costats. Fanny Flagg ha creat un imaginari nord-amèrica que em recorda en molts casos al realismo mágico sud-americà.
dimecres, 19 de novembre del 2008
dimarts, 18 de novembre del 2008
EL PALAU DE LA LLUNA de Paul Auster
PER QUÈ?
Aquest llibre és del Xavier Macià, admirat professor de literatura catalana contemporània a la UdL, de fet el millor professor que he tingut mai. El Xavier Macià ens va ensenyar a llegir, a triar, a ser crítics i a mirar tot allò que ens envolta amb curiositat, amb els ulls d'un nen que mira el cel i veu per primer cop els estels. Ens va recomanar aquesta magnífica història en una de les seves interessantíssimes classes i vaig agafar la recomanació al vol -puc dir que mai em vaig equivocar en cap lectura que havia recomanat ell-. Coneixia Auster per la seva famosíssima Trilogia de Nova York i per Música d'atzar, era un escriptor de moda que sortia a totes les publicacions de prestigi i sí, m'havia agradat, però tampoc amb entusiasme... fins que vaig llegir el Palau de la Lluna, corria el 1994, el millor any de la meva vida. Aquesta ressenya és un homenatge als bons professors.
LA RESSENYA
Marco Stanley Fogg restarà per sempre a la meva galeria de personatges inoblidables. La seva és una història dramàtica, narrada en primera persona, fet que fa que, des del primer moment, el lector senti les seves frustracions, la seva desgràcia, la seva solitud en primera persona. Tal efecte es a causa, en gran mesura, a la destresa excepcional que té Paul Auster a l’hora de dibuixar personatges turmentats, desarrelats i duts al límit de les seves possibilitats fins a tocar fons, per després renéixer i remuntar el vol de nou, convertits en unes persones noves.
La història de Marco és la història d’un home que es queda sol i que aquesta solitud el duu a caure en un cercle viciós del qual sembla no trobar-ne la sortida. A les portes de l’autodestrucció coneix Kitty Wu, la qual l’ajuda a sortir del pou. Marco reencara la seva vida treballant per un vell pintor paralític que li demana que escrigui la seva biografia, ja que la vol deixar com a herència al seu fill, al qual no ha conegut mai. Aquí comença el viatge de Marco, un viatge que esdevindrà un periple iniciàtic i vital, del qual tornarà convertit en un home nou i amb gran grapat de respostes sobre la seva vida a la butxaca. La lluna, personatge omnipresent, al llarg de tota la novel·la esdevindrà testimoni mut (però no per això passiu) d’aquest retrobament de Marco amb si mateix i amb el seu passat.
El Palau de la lluna és una novel·la que no s’hauria d’acabar mai i que de tant en tant no puc resistir la temptació de tornar a rellegir.
Aquest llibre és del Xavier Macià, admirat professor de literatura catalana contemporània a la UdL, de fet el millor professor que he tingut mai. El Xavier Macià ens va ensenyar a llegir, a triar, a ser crítics i a mirar tot allò que ens envolta amb curiositat, amb els ulls d'un nen que mira el cel i veu per primer cop els estels. Ens va recomanar aquesta magnífica història en una de les seves interessantíssimes classes i vaig agafar la recomanació al vol -puc dir que mai em vaig equivocar en cap lectura que havia recomanat ell-. Coneixia Auster per la seva famosíssima Trilogia de Nova York i per Música d'atzar, era un escriptor de moda que sortia a totes les publicacions de prestigi i sí, m'havia agradat, però tampoc amb entusiasme... fins que vaig llegir el Palau de la Lluna, corria el 1994, el millor any de la meva vida. Aquesta ressenya és un homenatge als bons professors.
LA RESSENYA
Marco Stanley Fogg restarà per sempre a la meva galeria de personatges inoblidables. La seva és una història dramàtica, narrada en primera persona, fet que fa que, des del primer moment, el lector senti les seves frustracions, la seva desgràcia, la seva solitud en primera persona. Tal efecte es a causa, en gran mesura, a la destresa excepcional que té Paul Auster a l’hora de dibuixar personatges turmentats, desarrelats i duts al límit de les seves possibilitats fins a tocar fons, per després renéixer i remuntar el vol de nou, convertits en unes persones noves.
La història de Marco és la història d’un home que es queda sol i que aquesta solitud el duu a caure en un cercle viciós del qual sembla no trobar-ne la sortida. A les portes de l’autodestrucció coneix Kitty Wu, la qual l’ajuda a sortir del pou. Marco reencara la seva vida treballant per un vell pintor paralític que li demana que escrigui la seva biografia, ja que la vol deixar com a herència al seu fill, al qual no ha conegut mai. Aquí comença el viatge de Marco, un viatge que esdevindrà un periple iniciàtic i vital, del qual tornarà convertit en un home nou i amb gran grapat de respostes sobre la seva vida a la butxaca. La lluna, personatge omnipresent, al llarg de tota la novel·la esdevindrà testimoni mut (però no per això passiu) d’aquest retrobament de Marco amb si mateix i amb el seu passat.
El Palau de la lluna és una novel·la que no s’hauria d’acabar mai i que de tant en tant no puc resistir la temptació de tornar a rellegir.
Ara que m'hi fixo...
m'estic adonant que la tria provisional de llibres per ressenyar que he fet no segueix cap mena d'ordre ni concert, no se'n pot prendre el fil, pot donar la impressió que sóc una lectora caòtica, gairebé esquizofrènica, i en certa manera ho sóc, però queda millor dir que sóc eclèctica i que m'agrada conèixer diferents autors, estils i temàtiques. Normalment els llibres que vaig triant, com ja vaig apuntar a l'inici dels meus escrits, han marcat un moment o altre de la meva vida i la major part estan a la llista dels rellegits. Espero que si algú es deixa caure per aquí li piqui una mica el cuquet i es deixi enamorar per aquestes històries -i si no són aquestes unes altres- però sobretot que llegeixi, que llegeixi molt, que no hi ha millor medicina per l'ànima que una bona lectura... Ais! em sembla que m'ha quedat massa transcendental (es diu així?). Bona lectura.
dilluns, 17 de novembre del 2008
bon dia
Crec que és bo que faci unes quantes matisacions sobre aquest bloc. Sóc totalment neòfita en aquests temes i tot just acabo d'introduir-me en aquest submon dels blocs. En principi crec que pot ser una eina útil i per aquesta raó em vaig animar a elaborar-ne un, no sé què acabarà sent, però estic il·lusionada. M'agrada llegir i crec que aquest és un motiu prou vàlid per donar sortida a aquestes ressenyes. S'ha de tenir en compte, però, que són apreciacions molt personals i que no necessàriament han de ser compartides. La literatura és la casa de tots i hi ha espais per a tots els gustos. Llegiu molt i gaudiu de les històries. Cada lectura és un món, és un bocinet de vida.
dimecres, 12 de novembre del 2008
una coseta
No posaré cap referència bibliogràfica ni d'edició, perquè tampoc és aquesta la finalitat del bloc, si algú vol saber-la només cal que em faci un missatget i ho arreglem. Au, bona nit que demà no faig vaga.
LA LLADRE DE LLIBRES de Markus Zusak
PER QUÈ?
Aquesta lectura és molt recent i la dec especialment al Carles que me la va regalar el passat Sant Jordi. De tota manera, no va ser un amor a primera vista. Cansada que passessin per les meves mans infinitat de llibres que tractaven l’holocaust estava saturada de Segona Guerra Mundial i de desastres i el vaig aparcar en una prestatgeria. I aquí hi entra el segon agraiment: dec sobretot aquesta lectura a la meva mare. Ma mare gran lectora – o més ben dit, gran devoradora de llibres- s’havia acabat un dels seus totxets i me’n va demanar un d’entretingut. Li vaig colar sense dir res La lladre de llibres. Va ser un encert, li va agradar tant que me’n parlava a totes hores, me’l va descriure com a deliciós. En vaig tenir prou. Crec plenament en el seu criteri i us puc dir que no m’he equivocat. (Manel, aquest sí que l'has llegit ;) ara ja pots dir la teva. Salut)
La ressenya o alguna cosa així
Markus Zusak ha estat una gran troballa. Ha entrat a la literatura universal per la porta gran. És potser agosarat fer una afirmació així, però el cert és que qui hagi llegit La lladre de llibres entendrà bé perquè ho dic. La novel·la fou concebuda per aun public juvenil, però l’obra en quesito no s’ha resignat a restar eternamente condemnada a ser un títol més d’aquesta mal anomenada literatura de segona o de transisió: és una novel·la que s’ha saltat qualsevol barrera i s’ha establert com un llibre apte per a tots els públics
Llegir La lladre de llibres ha estat realmente una delícia. Si mirem per damunt la història no és gran cosa, conta la vida d’una noieta que és acollida per una família que viu als afores de Munic en plena II Guerra Mundial. Liesel, la protagonista, a través de Hans, el seu pare d’acollida, estableix una estreta i molt especial relació amb els llibres (que no explicaré ara), tot i el dramatisme de la realitat que l’envolta.
Però la lladre de llibres no és una novel·la convencional sobre un tema tan i tan tractat com el nazisme, és una troballa, perquè des de la seva original estructura fins a la inesperada narradora de la història que no és una altra que la Mort (amb mayúscula), una Mort molt “humana”, passant per la magistral tècnica de Zusak a l’hora de travar la història. Tot i que el que ens transmet és profundamente colpidor i dur, hi ha moments en els quals el lector no pot fer una altra cosa que somriure, o emocionar-se, o sorprendre’s que ens arrriben de la mà d’uns personatges secundaris profundament humans i sensibles que fan tenir –tot i la gravíssima situació que s’està contant- tenir esperances en la raça humana. La lectura és una sorpresa constant i una experiència única.
No vull desvetllar massa coses de la trama perquè no vull espatllar possibles lectures, només diré allò que tothom pot saber si llegeix la sinopsi del llibre: La lladre de llibres perfila una nova visió de l’Alemània nazi, que permet al lector flotar i espiar la vida dels protagonistes d’una guerra tan estranya com absurda.
Aquesta lectura és molt recent i la dec especialment al Carles que me la va regalar el passat Sant Jordi. De tota manera, no va ser un amor a primera vista. Cansada que passessin per les meves mans infinitat de llibres que tractaven l’holocaust estava saturada de Segona Guerra Mundial i de desastres i el vaig aparcar en una prestatgeria. I aquí hi entra el segon agraiment: dec sobretot aquesta lectura a la meva mare. Ma mare gran lectora – o més ben dit, gran devoradora de llibres- s’havia acabat un dels seus totxets i me’n va demanar un d’entretingut. Li vaig colar sense dir res La lladre de llibres. Va ser un encert, li va agradar tant que me’n parlava a totes hores, me’l va descriure com a deliciós. En vaig tenir prou. Crec plenament en el seu criteri i us puc dir que no m’he equivocat. (Manel, aquest sí que l'has llegit ;) ara ja pots dir la teva. Salut)
La ressenya o alguna cosa així
Markus Zusak ha estat una gran troballa. Ha entrat a la literatura universal per la porta gran. És potser agosarat fer una afirmació així, però el cert és que qui hagi llegit La lladre de llibres entendrà bé perquè ho dic. La novel·la fou concebuda per aun public juvenil, però l’obra en quesito no s’ha resignat a restar eternamente condemnada a ser un títol més d’aquesta mal anomenada literatura de segona o de transisió: és una novel·la que s’ha saltat qualsevol barrera i s’ha establert com un llibre apte per a tots els públics
Llegir La lladre de llibres ha estat realmente una delícia. Si mirem per damunt la història no és gran cosa, conta la vida d’una noieta que és acollida per una família que viu als afores de Munic en plena II Guerra Mundial. Liesel, la protagonista, a través de Hans, el seu pare d’acollida, estableix una estreta i molt especial relació amb els llibres (que no explicaré ara), tot i el dramatisme de la realitat que l’envolta.
Però la lladre de llibres no és una novel·la convencional sobre un tema tan i tan tractat com el nazisme, és una troballa, perquè des de la seva original estructura fins a la inesperada narradora de la història que no és una altra que la Mort (amb mayúscula), una Mort molt “humana”, passant per la magistral tècnica de Zusak a l’hora de travar la història. Tot i que el que ens transmet és profundamente colpidor i dur, hi ha moments en els quals el lector no pot fer una altra cosa que somriure, o emocionar-se, o sorprendre’s que ens arrriben de la mà d’uns personatges secundaris profundament humans i sensibles que fan tenir –tot i la gravíssima situació que s’està contant- tenir esperances en la raça humana. La lectura és una sorpresa constant i una experiència única.
No vull desvetllar massa coses de la trama perquè no vull espatllar possibles lectures, només diré allò que tothom pot saber si llegeix la sinopsi del llibre: La lladre de llibres perfila una nova visió de l’Alemània nazi, que permet al lector flotar i espiar la vida dels protagonistes d’una guerra tan estranya com absurda.
dissabte, 1 de novembre del 2008
BON DIA, TRISTESA de Françoise Sagan
Per què?
Si hagués de posar un nom a aquesta lectura seria el de Nanci. La meva germana gran va ser la que em va presentar Sagan. Tenia 14 anys i era una adolescent de llibre: avorrida de la vida i enfrontada amb tot allò que tenia al meu voltant, em sentia la persona més incompresa i desgraciada del món... i, llavors, la Nanci, gran lectora i d'ofici germana-gran, va iniciar-me en la lectura per a esperits turmentats com el meu. Primer va ser el gran Tiempo sin Ángela de Carlos Puerto, el qual vaig considerar, en aquelll moment, que cap altra novel·la el podria superar -vaig plorar de tristesa el dia que me'l vaig acabar i em vaig arribar a aprendre fragments de memòria, que encara avui recordo-, aleshores vaig entrar en una mena de psicosi i vaig tornar a llegir i relllegir Tiempo sin Ángela com una boja, pensant que d'aquesta manera perpetuaria aquella història meravellosa per als meus ulls adolescents. La meva germana se'm va apropar i em va dir que provés amb Bonjour tristesse que no me'n penediria, el vaig agafar amb recel i me'l vaig començar a llegir amb la seguretat que no m'agradaria... però, i aquí radica la màgia de la literatura, aquella mateixa nit me'l vaig acabar. M'havia agradat tant que em vaig passar el dia següent plorant amargament perquè m'havia acabat el millor llibre que s'havia escrit mai. Gràcies, Nanci.
La ressenya
Amb només 19 anys Françoise Sagan escriu el que crec que és un dels llibres més ben resolts que han passat per les meves mans. Bon dia, tristesa és una història ben trabada de principi a final, el seu llenguatge senzill i el seu estil directe i sincer la fan una novel·la autèntica, en la qual hom pot viure en la seva pròpia pell les paradoxes de l'adolescència. Cécile, la protagonista, una noia intel·ligent, intuïtiva, sarcàstica (de vegades cruel) i infinitament contradictòria transmet al lector la pulsió vital d'una jove de 17 anys.
Cécile basa la seva existència en el divertiment fàcil de burgeseta i banalitza tot allò que l'envolta, tot gira al seu voltant, és capriciosa i valora per sobre de qualsevol altra cosa la seva llibertat i la relació amb el seu pare. Després de passar deu anys internada en una escola, l'estiu a la platja amb el seu pare li sembla que ha de ser l'estiu per excel·lència, l'estiu de la seva vida, però s'interposa entre ella i el seu pare la figura de l'Anne. Cécile odia Anne, perquè és l'única que la fa tocar de peus a terra i que li fa obrir els ulls sobre la irresponsabilitat dels seus actes. Aquest recel cap a Anne no és altra cosa que la traducció de la profunda admiració que, en el fons, sent per aquesta dona senzilla i sincera i amb les idees clares que posa fre als seus actes.
Cécile, però, no escolta i no aprèn, no qüestiona les seves accions i no calcula les conseqüències dels seus actes, continua actuant empesa per la seva rauxa adolescent. Aquesta actitud perillosa té conseqüències fatals i irreversibles, passa de ser un joc d'adolescent rebel a una actitud que desembocarà en tragèdia. Malgrat el desenllaç fatal, Cécile no modifica la seva filosofia de vida. Françoise Sagan mostra amb cruesa i pessimisme la banalitat burgesa del temps que li va tocar viure, a la qual no dóna treva ni redempció.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)