una coseta

No posaré cap referència bibliogràfica ni d'edició, perquè tampoc és aquesta la finalitat del bloc, si algú vol saber-la només cal que em faci un missatget i ho arreglem. Au, bona nit que demà no faig vaga.

LA LLADRE DE LLIBRES de Markus Zusak

PER QUÈ?

Aquesta lectura és molt recent i la dec especialment al Carles que me la va regalar el passat Sant Jordi. De tota manera, no va ser un amor a primera vista. Cansada que passessin per les meves mans infinitat de llibres que tractaven l’holocaust estava saturada de Segona Guerra Mundial i de desastres i el vaig aparcar en una prestatgeria. I aquí hi entra el segon agraiment: dec sobretot aquesta lectura a la meva mare. Ma mare gran lectora – o més ben dit, gran devoradora de llibres- s’havia acabat un dels seus totxets i me’n va demanar un d’entretingut. Li vaig colar sense dir res La lladre de llibres. Va ser un encert, li va agradar tant que me’n parlava a totes hores, me’l va descriure com a deliciós. En vaig tenir prou. Crec plenament en el seu criteri i us puc dir que no m’he equivocat. (Manel, aquest sí que l'has llegit ;) ara ja pots dir la teva. Salut)

La ressenya o alguna cosa així

Markus Zusak ha estat una gran troballa. Ha entrat a la literatura universal per la porta gran. És potser agosarat fer una afirmació així, però el cert és que qui hagi llegit La lladre de llibres entendrà bé perquè ho dic. La novel·la fou concebuda per aun public juvenil, però l’obra en quesito no s’ha resignat a restar eternamente condemnada a ser un títol més d’aquesta mal anomenada literatura de segona o de transisió: és una novel·la que s’ha saltat qualsevol barrera i s’ha establert com un llibre apte per a tots els públics
Llegir La lladre de llibres ha estat realmente una delícia. Si mirem per damunt la història no és gran cosa, conta la vida d’una noieta que és acollida per una família que viu als afores de Munic en plena II Guerra Mundial. Liesel, la protagonista, a través de Hans, el seu pare d’acollida, estableix una estreta i molt especial relació amb els llibres (que no explicaré ara), tot i el dramatisme de la realitat que l’envolta.
Però la lladre de llibres no és una novel·la convencional sobre un tema tan i tan tractat com el nazisme, és una troballa, perquè des de la seva original estructura fins a la inesperada narradora de la història que no és una altra que la Mort (amb mayúscula), una Mort molt “humana”, passant per la magistral tècnica de Zusak a l’hora de travar la història. Tot i que el que ens transmet és profundamente colpidor i dur, hi ha moments en els quals el lector no pot fer una altra cosa que somriure, o emocionar-se, o sorprendre’s que ens arrriben de la mà d’uns personatges secundaris profundament humans i sensibles que fan tenir –tot i la gravíssima situació que s’està contant- tenir esperances en la raça humana. La lectura és una sorpresa constant i una experiència única.
No vull desvetllar massa coses de la trama perquè no vull espatllar possibles lectures, només diré allò que tothom pot saber si llegeix la sinopsi del llibre: La lladre de llibres perfila una nova visió de l’Alemània nazi, que permet al lector flotar i espiar la vida dels protagonistes d’una guerra tan estranya com absurda.

BON DIA, TRISTESA de Françoise Sagan

Per què?

Si hagués de posar un nom a aquesta lectura seria el de Nanci. La meva germana gran va ser la que em va presentar Sagan. Tenia 14 anys i era una adolescent de llibre: avorrida de la vida i enfrontada amb tot allò que tenia al meu voltant, em sentia la persona més incompresa i desgraciada del món... i, llavors, la Nanci, gran lectora i d'ofici germana-gran, va iniciar-me en la lectura per a esperits turmentats com el meu. Primer va ser el gran Tiempo sin Ángela de Carlos Puerto, el qual vaig considerar, en aquelll moment, que cap altra novel·la el podria superar -vaig plorar de tristesa el dia que me'l vaig acabar i em vaig arribar a aprendre fragments de memòria, que encara avui recordo-, aleshores vaig entrar en una mena de psicosi i vaig tornar a llegir i relllegir Tiempo sin Ángela com una boja, pensant que d'aquesta manera perpetuaria aquella història meravellosa per als meus ulls adolescents. La meva germana se'm va apropar i em va dir que provés amb Bonjour tristesse que no me'n penediria, el vaig agafar amb recel i me'l vaig començar a llegir amb la seguretat que no m'agradaria... però, i aquí radica la màgia de la literatura, aquella mateixa nit me'l vaig acabar. M'havia agradat tant que em vaig passar el dia següent plorant amargament perquè m'havia acabat el millor llibre que s'havia escrit mai. Gràcies, Nanci.

La ressenya

Amb només 19 anys Françoise Sagan escriu el que crec que és un dels llibres més ben resolts que han passat per les meves mans. Bon dia, tristesa és una història ben trabada de principi a final, el seu llenguatge senzill i el seu estil directe i sincer la fan una novel·la autèntica, en la qual hom pot viure en la seva pròpia pell les paradoxes de l'adolescència. Cécile, la protagonista, una noia intel·ligent, intuïtiva, sarcàstica (de vegades cruel) i infinitament contradictòria transmet al lector la pulsió vital d'una jove de 17 anys. 

Cécile basa la seva existència en el divertiment fàcil de burgeseta i banalitza tot allò que l'envolta, tot gira al seu voltant, és capriciosa i valora per sobre de qualsevol altra cosa la seva llibertat i la relació amb el seu pare. Després de passar deu anys internada en una escola, l'estiu a la platja amb el seu pare li sembla que ha de ser l'estiu per excel·lència, l'estiu de la seva vida, però s'interposa entre ella i el seu pare la figura de l'Anne. Cécile odia Anne, perquè és l'única que la fa tocar de peus a terra i que li fa obrir els ulls sobre la irresponsabilitat dels seus actes. Aquest recel cap a Anne no és altra cosa que la traducció de la profunda admiració que, en el fons, sent per aquesta dona senzilla i sincera i amb les idees clares que posa fre als seus actes.

Cécile, però, no escolta i no aprèn, no qüestiona les seves accions i no calcula les conseqüències dels seus actes, continua actuant empesa per la seva rauxa adolescent. Aquesta actitud perillosa té conseqüències fatals i irreversibles, passa de ser un joc d'adolescent rebel a una actitud que desembocarà en tragèdia. Malgrat el desenllaç fatal, Cécile no modifica la seva filosofia de vida. Françoise Sagan mostra amb cruesa i pessimisme la banalitat burgesa del temps que li va tocar viure, a la qual no dóna treva ni redempció.

Tret de sortida

Avui tornava de Barcelona amb tren i he estat llegint Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets de Patrícia Gabancho. Aquesta dona té més raó que un sant. Sóc professora a secundària i subscric gairebé totes les afirmacions que fa al seu llibre. No he estat educada a l'Argentina ni tampoc he viscut la repressió franquista (vaig acabar COU l'any 93), m'agrada la meva feina i m'ho passo bé ensenyant, però tot i això crec que l'ensenyament avui dia va cap a un punt de no-retorn, cap al desastre... Comento això perquè, de fet, ha estat aquesta lectura la que m'ha animat encara més a elaborar aquest bloc. Tinc la necessitat de posar per escrit tot allò que m'ha aportat l'educació que he rebut (de la meva família, mestres, professors i, fins i tot, amics). A tots ells els dec, per bé o per no tan bé, el que sóc avui, i a ells els dec, també, la passió que des de ben petita he tingut pels llibres, per la literatura i, sobretot, per les novel·les.

Per aquesta raó aquest bloc vull que sigui la meva biografia literària, el lloc on hi apareguin aquells llibres que han estat importants per a mi en un moment o altre de la meva vida, aquelles lectures que d'alguna manera m'han ajudat a entendre millor el món, aquelles històries que m'han donat respostes quan no en tenia.... Crec que és possible viure sense literatura (de fet, ho comprovo cada dia) però realment és molt menys interessant i molt més avorrit que fer-ho amb llibres.

Cada llibre que ressenyaré té darrere un nom, una història, una persona, un moment... i aquest serà l'encapçalament de cada obra llegida.