MESSI ES UN PERRO, UN ENFERMO d’ Hernán Casciari

 Fa dies que no actualitzo el bloc, que no escric res, perquè no tinc lectures fresques i prou interessants per posar. Ahir, però, va passar una cosa curiosa. Tots els que estem una mica malalts de noves tecnologies i que anem amb el mòbil perpètuament a la mà, connectats al twiter, al facebook i al món de la xarxa en general, ens és ben habitual rebre vídeos, muntatges i parides diverses dels amics i coneguts, que, tant malalts com una mateixa, troben per la xarxa. Normalment, la majoria acompleixen la funció elemental de fer escapar una rialleta o una riallada, però de vegades, molt poques, arriba una petita joia, una meravella. Quan la Txell, una molt bona amiga, va compartir amb mi aquest vídeo que us enllaço juntament amb el post, vaig pensar en allò de quina mandra (11 minuts!!!), però el títol em va fer picar la curiositat i el vaig escoltar i gaudir des del primer minut fins al darrer. Una delícia, una joieta. I si ets del Barça, tan emotiu, que no deixa indiferent. Aquest conte o relat d’Hernan Casciari, escriptor argentí (desconegut per a mi fins ahir) és emoció en estat pur. Avui he fet els deures i m’he posat a buscar informació sobre l’autor i ja he encomanat alguna cosa seva a la llibreria. Si voleu saber què fa aquest argentí afincat a Barcelona i us ve de gust llegir alguna cosa seva, podeu remenar i xafardejar el seu bloc: http://editorialorsai.com/blog/ De moment, us deixo aquest relat dedicat a Messi, si teniu la paciència de perdre 10 minuts del vostre temps, us adonareu que ha valgut molt la pena. Gràcies, Txell, per haver-me fet conèixer aquesta meravella. Muacs!

OBRES d'HERNÁN CASCIARI PUBLICADES

- Más respeto, soy tu madre
- Diario de una mujer gorda
- España perdiste
- El pibe que arruínaba las fotos
- El nuevo paraíso de los tontos
- Charlas con mi hemisferio derecho

ÀNIMS, MÍSTER!

NADALA: SI ENS VEIESSIS - videoclip oficial (HD) - JOAN DAUSÀ I ELS TIPUS D'INTE...

ESCOLTEU LA NADALA MÉS BONICA QUE HE SENTIT EN MOLT TEMPS, SEGUR QUE SERÀ LA BANDA SONORA D'AQUEST NADAL.

DECEBUDA...

Probablement aquest sigui l'anàlisi més simplista i elemental sobre les eleccions i els resultats del passat 25N que hàgiu llegit perquè ve d'una persona gens entesa en aquestes conteses. Vagi d'avançada que no m'interessa gens la política ni molt menys els polítics, però sí que m'interessa, i molt, el meu país.
 

Aquest 25N va ser el primer cop que vaig exercir el meu dret a vot perquè vaig pensar que ens trobàvem en un moment històric i que ens hi havíem d'implicar tots, l'endemà, però, vaig veure clar que no tornaré a votar en ma vida. Durant molts dies vaig barrejar opcions de vot i per raons elementals vaig descartar: PP, Ciutadans, PSC i, fins i tot, Iniciativa. Vaig descartar també l'opció Convergència perquè no m'agrada gens Duran, i les meves paperetes quedaven reduïdes a la CUP i ERC. Em vaig decantar per la CUP, però un error en la col·locació de les caixetes em va posar a les mans una papereta d'ERC, en un instant

vaig intuir aquell fet com una visió i vaig pensar en allò del vot útil. Vaig tancar el sobre.

Els resultats van trencar totes les estadístiques i ningú va obtenir allò que havien vaticinat les enquestes. La meva perplexitat ha arribat els dies després de les eleccions i la meva decepció ha estat que els vells fantasmes continuen planejant sobre Catalunya. No entenc que ni en un moment crucial i històric per aconseguir que Catalunya sigui un estat sobirà no hi pugui haver entesa entre els diferents partits que defensen l'opció sobiranista. La crisi s'ha emportat per endavant molts somnis i, la vella divisió esquerra-dreta, ha donat un cop de mort al somni.
El país que jo imagino, la meva particular Catalunya lliure, és un país plural, amb diferents colors polítics, no puc entendre una Catalunya d'esquerres ni una de dretes, la Catalunya que jo imagino és una Catalunya on hi te cabuda tothom, tant és del color que sigui. La meva Catalunya no és en cap cas, aquesta Catalunya dividida que se'n riu de la derrota de l'altre. La meva Catalunya és més oberta de mires, probablement és una utopia, probablement sigui aquesta Ítaca inabastable, però en cap cas no és això que estic veient ara.

Espero que per una vegada a la vida, aprenguem dels errors del passat, i siguem capaços d'arribar a una entesa pel bé comú, per la finalitat comuna, pel dret a decidir, deixant de banda les diferències que ens han fet fracassar històricament. Si no som capaços d'entendre'ns, haurem perdut, haurem fracassat i Ítaca restarà per sempre més en l'imaginari popular, com un somni, com una quimera, com un núvol de fum, com no-res.

ARA TORNO....

Us poso un avançament de la meva propera ressenya, per una banda, per donar senyals de vida i, per una altra, perquè així m'obligo a tornar.

El llibre que ressenyaré comença així:
"Quan escriguin la meva necrològica. Demà. O demà passat. Posaran: Leo Gursky ha mort. Deixa un apartament ple de merda".

Sabeu quin és?

Ens veiem aviat!

CATALUNYA, NOU ESTAT D'EUROPA

ABLUCIONES de Patrick DeWitt

Ja sabem que en el cas de les lectures els gustos van per barris i que no necessàriament una obra que ha agradat moltíssim a algú ha de provocar les mateixes sensacions en algú altre. Molts cops remeno els vostres blocs a la cerca de la meva propera lectura i tot i que amb el temps he arribat a confeccionar una llarguíssima llista de futuribles, massa vegades no acabo de fer el pas, perquè sempre hi ha alguna cosa que em grinyola. La lectura de la qual parlaré avui em va arribar via indirecta a través d’un comentari a un bloc que segueixo molt Mil matices de gris, de l’admirat i càustic Jorge, amb el qual comparteixo gustos literaris i visió. Un tal Aguador deixava una recomanació en un comentari a un post seu: “Llegeix Abluciones de Patrick DeWitt”, li deia. Vaig apuntar el títol i l’autor i el vaig comprar, va ser una sorpresa agradable descobrir que havia estat publicada per la interessat i impecable editorial Libros del Silencio, que té la virtut i l’ull de donar a conèixer veritables joies (feia poc havia descobert de la mateixa editorial Knockemstiff, del qual ja he parlat en el meu bloc). El resultat: aquesta ressenya. A continuació vaig anar a raure al meu gurú literari Kiko Amat i vaig poder comprovar que ja n’havia al seu bloc, era la prova definitiva que no havia errat en l’elecció. La conclusió: ha valgut la pena i per aquesta raó també té un lloc al meu bloc. Gràcies Jorge i Aguador per descobrir-me aquest autor i aquesta obra brutal.

ablución s. f.

1  culto Acción de lavar o lavarse una persona.

2   Purificación ritual por medio del agua de algunas religiones.

3   Ceremonia de purificar el cáliz y lavarse los dedos que hace el sacerdote católico después de tomar el vino.

— s. f. pl.

4  abluciones Vino y agua con que el sacerdote católico realiza la ablución.

Patrick DeWitt és un d’aquests autors bandarres amb un ull clínic per esbudellar la societat, el seu passat com a cambrer en un bar de copes i el seu talent observador han donat com a fruit aquesta magnífica, visionària i punyent obra.

El llibre està bastit a partir d’una sèrie de vinyetes connectades que ens guien a través de l'odissea d’un cambrer alcohòlic que treballa en un famós bar de Hollywood en declivi. Morbosament divertit per la decadència decadent del seu entorn, observa els clients perquè no caiguin en l'oblit de la nit, prenent notes per a la seva novel·la. Amb l'esperança de descobrir els seus secrets i els motius que els han dut a ser qui són, estableix amistats provisionals amb un elenc d'habituals amb diverses patologies. Però a mesura que la seva permanència a la barra es fa més i més necessària, comença a servir-se més copes i més sovint que als seus clients, fent que els moments que no és darrere de la barra cada vegada siguin més dolorosos. Atrapat pels seus hàbits i la solitud, la seva vida va ensorrant-se com un castell de cartes: la seva dona l’abandona i és incapaç de controlar la seva addicció. Al cap mateix del precipici s'adona que no sobreviurà si no se’n va. I així ordeix un pla de fugida com a única oportunitat de redempció i d’evitar la pròpia autodestrucció. Aquí comença la recerca de si mateix.
Ablucions no deixa de ser un conte clàssic sobre l'addicció i les seves conseqüències, amanit amb un toc còmic, si voleu, però és, al mateix temps audaç d’una manera poc convencional: bellament dissenyat i escrit amb un estil seductor que atreu el lector immediatament al seu món.

Inesperadament fosc, Abluciones és de tot menys divertit. El to còmic i mordaç fa riure, de vegades, però és la rialla que provoca el ridícul i el patetisme. Aquest és un tipus de novel·la que altres escriptors podrien tractar amb paternalismes, intentant redempcions (com el mateix títol indica), però DeWitt, no, DeWitt exposa i ungeix amb alcohol i vòmit una realitat bruta, crua i penosa, però explicada de manera magistral i gairebé poètica. Una novel·la fantàstica, impecablemnt escrita (i impecablement traduïda per Javier Calvo).

Avís: no és un llibre apte per a aquells que no acaben de pair històries grolleres de sexe, drogues i violència.


PD: Ups, perdó, per la ressenya avui no m'agrada gaire com ha quedat, però no tinc ganes de repassar-la. Si teniu qualsevol dubte, pregunteu. Bona nit.