LA POESIA DE RAYMOND CARVER

Segurament quan escoltem el nom de Raymond Carver el primer que ens ve al cap són els seus magnífics relats, probablement hom està acostumat a veure referències de Carver dins la narrativa relacionada amb el Realisme brut nord-americà, però el que pocs sabíem és que Carver abans que narrador es considerava poeta i, de fet, fou la poesia la seva gran passió. Suposo que el llenguatge de la poesia, del poema, s’apropava molt més a la seva concepció minimalista del món en què vivia. El seu ull escrutador, implacable despullava unes realitats ja de per si fredes i poc evocadores i les materialitzava en històries impressionants, lapidàries i colpidores, narrades amb les paraules justes.

Avui, aquest espai del meu bloc és per al Carver poeta, per al Carver més lúcid encara, per aquest Carver desconegut fins fa pocs dies per a una servidora, per aquest Carver genial. La poesia de Carver no s’allunya massa de la seva narrativa, els temes són els mateixos i els seus personatges són aquests homes i dones grisos, que conformen l’anomenada “withe trash” americana, una veritable passarel·la de perdedors, outsiders, bevedors… que es mouran per un escenari decadent, en el qual el whisky barat correrà a litres enmig d’un paisatge desolador de caravanes de malamort, en les quals l'única música seran els crits i l’ambient, la misèria de qui ha nascut predestinat a ser un desgraciat. La desestructuració familiar, les relacions dramàtiques, l’alcoholisme i les penúries socials formaran aquest magnífic mosaic del món carverià. Segurament la seva pròpia existència (d’alcohòlic rehabilitat mil cops i finalment malalt de càncer) el va inspirar per crear la seva obra. Carver va entendre que per explicar la vida no feia falta recórrer a la retòrica, només calia ser un observador hàbil o un home experimentat en el fet de viure, i en la síntesi, en la brevetat va radicar el seu éxit narratiu: no feia falta la literatura supèrflua per copsar la realitat que volia retratar, les coses eren així, ras i curt, ja en tenia prou, en Chejov va trobar un mestre i un model, la seva poesia i prosa en són l'evidència.

Però tornem al Carver poeta, així com els seus contes van rebre l’aplaudiment unànime de la crítica, els seus poemes van quedar en un segon, per no dir tercer pla, però l’essència que desprenen són l’eix central de tota la seva obra, en ells hi trobem el Carver autèntic, els seus poemes seran molts cops la base, els solaments, dels seus contes. La seva obsessió per depurar allò que escrivia passava per un exercici de síntesi tan metòdic i implacable que de vegades contes i poemes quedaven reduïts a mers esborranys i, molts cops, només en va salvar el poema

No és estrany que a causa de la seva pròpia experiència vital i del seu estat, també vital, excel·lís en narrativa curta (i en poesia), ja que no exigien el grau de dedicació i concentració que requereix una novel·la i, Carver, que tenia talent natural per a la literatura, veia en el text breu una ancla salvadora que no arribava a ser un llast.

Us haureu adonat que quan parlo de Carver (tot i que inicialment només volia fer referència a la seva poesia) se me’n va el cap, la raó és que és un personatge que m’apassiona i que m’enganxa i que Carver poeta i Carver narrador són un, sol i irrepetible.

Probablement no heu entès res d’aquesta ressenya, ni jo mateixa veig que tingui ni cap ni peus, per això no us vull omplir més el cap de vent ni us vull fer llegir divagacions meves. Llegiu aquests poemes i opineu a través de les seves paraules (demano disculpes per la mala traducció, està feta del castellà, perquè, evidentment, en català tampoc hi ha el Carver poeta).

Si teniu curiositat podeu trobar, traduïts al castellà, diversos volums de poesia de Carver, us deixo dues referències: Un sendero nuevo a la cascada i Bajo una luz marina. Tots dos a Colección Visor de poesía.

Desocupat

Els qui eren millors que nosaltres
vivien còmodament en cases recentment pintades
amb vàters amb botó en tots els banys.
Actuaven com model i marca
coneguts.
Els qui no tenien treball, estaven tristos,
no els anava bé.
Les seves actuacions estacionaven
en calaixos, dins de cases polsoses,
on s'amuntegaven massa objectes inútils.
Els anys passen i tot i tots són reemplaçats.
Existeixen sempre, és el que diuen, noves oportunitats.
Però, si hem de dir la veritat,
a mi mai no em va agradar treballar.
El meu objectiu era romandre desocupat.
Aquest era el meu mèrit.
M'agradava la idea d'asseure'm en una cadira,
hores i hores, davant de lcasa, sense fer res
amb un barret al cap i prenent una gasosa.
És dolent això?
Fumar, escopir de tant en tant.
Tallar fusta amb el meu ganivet.
Hi ha quelcom dolent o maligne en això?
De vegades surto amb el meu gos a empaitar conills.
Ho heu de fer alguna vegada.
De vegades saludo un noi gros i ros com jo,
dient-li: ‘‘D'on et conec?’’.
Mai no li diguis: ‘‘Què vols ser de gran?’’


Naturalment

Una clariana entre els núvols.
El massís perfil de les muntanyes blaves
que retallen l'horitzó.
El groc apagat dels rostolls.
El riu molt negre.
Què estic fent en aquest lloc,
sol i carregat de culpes?
Em pregunto.

Segueixo menjant els gerds de la font.
Sense buscar-me problemes. Si fos mort,
me’n recordaria, no podria assaborir-les.
Res no és tan simple.
Sí, tot és així de simple. Naturalment.



Fill

Aquest matí m’ha desvetllat una veu
que tornava des de la meva infància.
La veu ha dit: “Aixeca’t!”,
i jo he saltat del llit.
És estrany, tota la nit, en els meus somnis
he estat cercant ‘aquest’ beneït lloc
on la meva mare pugui viure i ser feliç.
‘‘Si vols que embogeixi,
està bé, si aquest no és el teu desig,
per favor treu-me d'aquí’’, repetia la veu.
Em reconec com l’únic culpable.
Jo la vaig dur a aquesta ciutat que odia.
Jo vaig llogar la casa que odia, envoltada
de veïns que odia, plena de mobles
que odia.
‘‘Per què no em vas donar diners per gastar?’’
‘‘Vull tornar a Califòrnia, ara!’’, crida la veu.
‘‘Moriré si em quedo’’. ‘‘Vols que mori?’’
gemega la veu.

Aquest matí al món,
no hi havia respostes per  a aquesta pregunta
ni per a cap altra.
Sona el telèfon i sona, no deixa de sonar.
No m'apropo a l'aparell, tinc por de sentir una vegada més,
el meu nom.
El mateix nom que el meu pare va escoltar durant 53 anys.
Abans d'abandonar-nos.
Va morir després de dir: “Porta això a la cuina, fill’’.
La paraula “fill” dita pels seus llavis,
va tremolar a l'aire perquè tots la sentissin.



Dormint

Ell va adormir-se als meus braços.
Sobre una roca.
Sobre els seus peus,
sobre els peus d'algun desconegut.
Ell va adormir en busos, en trens, en avions.
Es va adormir estant de guàrdia.
Es va adormir a un costat de la ruta.
Es va adormir recolzat en una bossa de pomes.
Ell es va adormir en un bany públic.
A l’estadi.
Va dormir en un Jaguar descapotable
i dins d'una camioneta.
Va dormir als teatres.
A la presó.
Als vaixells.
Ell va dormir en cases derruïdes i en una ocasió
en un immens castell.
Va suportar adormit les fredes gotes de pluja
i els ardents raigs del sol.
Va dormir sobre cavalls.

Es va adormir sobre cadires.
Ell va dormir en esglésies, en hotels de luxe.
Ell va dormir sota sostres estranys tota la seva vida.
Ara, ell dorm cobert de terra.
Dorm i seguirà dormint.
Igual que un rei antic.



La ferida

Em vaig despertar amb una taca de sang resseca
enganxada en una de les meves parpelles. Una esgarrapada,
profunda, que creuava transversalment les arrugues del meu front.
Però, últimament, he estat dormint sol.
I em pregunto per què un home, fins i tot en un malson,
pot aixecar la seva pròpia mà per ferir-se la cara.

Aquest matí vull respondre aquesta pregunta
i altres semblants, mentre observo en silenci
el meu rostre reflectit en els vidres de la finestra.

aParaula'm

Serp: perquè és la paraula que m'ha dit el Max, el meu fill, diu que és la paraula més bonica que ha sentit mai. Curta i contundent.

KNOCKEMSTIFF de Donald Ray Pollock

De veritat: si us voleu perdre que no sigui a Knockemstiff, sud d’Ohio, és un cul de sac, un lloc apartat de la mà de Déu, un carreró sense sortida, l’arcàdia del No Future, de la desesperança, dels perdedors, d’aquells per als quals viure és una penitència. Knockemstiff és el cul del món, on nostre senyor va perdre l’espardenya. No hi aneu i si decidiu fer-ho, la responsabilitat és només vostra.
Si per alguna raó cau a les vostres mans aquest magnífic, cru, inqualificable llibre de relats de Donald Ray Pollock, penseu-vos-ho bé abans de llegir-lo, ja que pot ferir moltes sensibilitats perquè allò que es tracta a les seves històries no fa riure. Si de tota manera decidiu llegir-lo us recomano que deixeu el pròleg per al final: a mi em va migesguerrar la lectura i me’n vaig penedir només acabar-lo. El pròleg de Kiko Amat és excel·lent, però parla massa del llibre i de les històries que conté i, aleshores, sense voler, condiciona la lectura.
Enfronteu-vos a Knockemstiff a pèl, fer-ho previnguts us pot fer enrere, i seria una llàstima perquè us perdríeu un dels millors llibres de relats que una servidora ha llegit mai. De tota manera, val a dir, que els qui sigueu massa sensibles no cal que el toqueu perquè aquest llibre fa mal, molt mal. Quedeu avisats.
Donald Ray Pollock aconsegueix, al meu entendre, una cosa extremadamente difícil: fer literatura d’allò que difícilmente seria literaturalitzable, m’explico: el material humà amb què compta no té res d’èpic ni heroic (o potser, sí?), els personatges que poblen i protagonitzen Knockemstiff són outsiders socials, personatges que quan neixen ja saben que no acabaran bé, són personatges sense futur, sense somnis, sense esperança, sense res. L’única escletxa per fugir es troba en la mort, les drogues o l’alcohol. Donald Ray Pollock retrata una galeria de perdedors sense possible redempció, Knockemstiff no és més que un forat negre que ho xucla tot, un poble perdut, oblidat (és el poble natal del propi Pollock), on els seus habitants són zombies en vida que arrosseguen existències miserables, penoses, vergonyoses i la seva penitència és precisamente viure.
Amb un llenguatge cru, despullat de qualsevol ornament (en cert sentit recorda Carver), però proper, Pollock ens duu de la mà a Knockemstiff, ens guia a través dels seus espais i de la seva gent i a clatellades ens fa mirar, no ens deixa tancar els ulls, però no ens condiciona amb judicis morals, ens ensenya allò tal i com és, a través de la veu dels personatges que hi viuen. Si no hem nascut a Knockemstiff no podem tenir trons d’opinar. Ara que hi penso, potser Knockemstiff no és tan lluny, potser el tenim aquí al costat.

PD: Per cert, gràcies Eduardo L. T. per passar-me el conte de Pollock i fer-me descobrir aquest magnífic llibre.

BENVINGUTS A BLOGVILLE!

El dissabte va despertar-se gris a Lleida. Des de feia dos dies tenia dos bitllets (d'anada i tornada a Barcelona) i en les darreres 24 hores em va passar pel cap anul·lar-los. Tenia un sopar a Barcelona amb 40 desconeguts, no coneixia ningú i la por i la vergonya m'atenallaven cada hora que passava, un nus a l'estómac em va fer dormir malament aquella nit i cansada i amb son vaig pujar a l'Avant que m'havia de portar cap a una situació nova i desconeguda que a aquelles hores em tirava enrere. Només una cosa em tranquil·litzava, la Marta, del Fanalet Blau, amb qui havia intercanviat paraules telefòniques m'esperaria a Plaça de Catalunya davant el Zurich, però hi havia un problema, no l'havia vist mai. A les sis de la tarda vaig arribar al lloc convingut i els nervis eren gairebé insuportables, vaig mirar per tots costats per veure si veia la Marta, a qui no havia vist mai, i de cop... la vaig veure, no sé com la vaig reconèixer i em vaig alleugerir: era com l'havia imaginat, els seus ulls blavíssims i la seva rialla franca em van tranquil·litzar i com si l'hagués conegut de tota la vida vam començar a caminar.
Vam arribar a l'Horiginal ii vaig recordar que havia de ser a la comissió organitzadora però que no sabia ben bé que havia de fer, no coneixia ningú dels meus companys i, jo, de fet, no havia organitzat res des de Lleida... Un cop dins, tot va ser deliciosament fàcil: la Rateta, la Glòria, la senyoreta Tikismikis, l'Helena... el veí i tots els altres em van abraçar i em van fer sentir com a casa com si els hagués conegut tota la vida i, de sobte tot va fluir com la seda, mai m'havia sentit tan bé entre desconeguts.
A continuació la gent va anar arribant i tothom se saludava, s'abraçava, es coneixia o es retrobava i el paisatge de blogville va esdevenir, de sobte, una gran comunitat d'amics.
La nit, la vetllda va passar en un sospir, es va fer tan curta que no va donar temps de saludar tothom, èrò la sensació, l'ambient que es respirava era d'absoluta comunió.
Dissabte vaig tenir l'oportunitat de conèixer blocaires admirats i seguits com el veí, la Kweilan, la Fanalet, la Viu i llegeix, la Carme Rosanas, el Robertinhos, la Clídice, l'Elfree, el Barbollaire... i tants d'altres i conèixer gent nova, magnífica i interessant com la Violette, la Rita, la super RaTeTa, la Glòria, La Senyoreta Tikis, el Joan, la Geròniama, la Cris, la Joana... i un llarg etcètera de persones magnífiques, precioses per dins i fora. Dissabte vaig tenir l'oportunitat de conèixer nova gent, nous blocs. Per tot això vull agrair tots els que van ser al sopar haver-me permès compartir amb ells una nit màgica, perfecta, rodona i inigualable.
No tinc prou paraules d'agraiment per dir tot allò que em bull per dins, em queda un record inesborrable d'aquesta irrepetible nit d'abril, dels vostres somriures, de la vostra empenta i de la vostra personalitat. Mil gràcies per ser-hi, i mil gràcies per deixar-m'hi ser, i, sobretot, sobretot, mil gràcies al super veí de dalt per fer que aquest somni es fes realitat.
Nois i noies, sou fantàstics, us vull tornar a veure molt aviat. Blogville és una realitat i és el lloc més acollidor del món. Muacssssssss!

JO MAI MAI - Joan Dausà i Els Tipus d'Interès

"Tots tenim històries que guardem per a nosaltres i un dia decidim compartir."

Avui aquesta entrada va per a la meva cunyadeta Judit i per a tots aquells que mai mai han... Espero que us agradi i, al mateix temps, desitjo molts èxits al Joan Dausà en aquesta aventura musical. A mi m'encanta, i a vosaltres?

Jo mai mai...

HISTÒRIES VEÏNALS

ANTONIO TABUCCHI (1943-2012)

Se depois de eu morrer, quiserem escrever a minha biografia,
não há nada mais simples.
Tem só duas datas - a da minha nascença e a da minha morte.
Entre uma e outra todos os dias são meus.

(Fernando Pessoa)

TABACARIA
(Fernando Pessoa)

Não sou nada.
Nunca serei nada.
Não posso querer ser nada.
À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.

Janelas do meu quarto,
Do meu quarto de um dos milhões do mundo que ninguém sabe quem é
(E se soubessem quem é, o que saberiam?),
Dais para o mistério de uma rua cruzada constantemente por gente,
Para uma rua inacessível a todos os pensamentos,
Real, impossivelmente real, certa, desconhecidamente certa,
Com o mistério das coisas por baixo das pedras e dos seres,
Com a morte a por umidade nas paredes e cabelos brancos nos homens,
Com o Destino a conduzir a carroça de tudo pela estrada de nada.

Estou hoje vencido, como se soubesse a verdade.
Estou hoje lúcido, como se estivesse para morrer,
E não tivesse mais irmandade com as coisas
Senão uma despedida, tornando-se esta casa e este lado da rua
A fileira de carruagens de um comboio, e uma partida apitada
De dentro da minha cabeça,
E uma sacudidela dos meus nervos e um ranger de ossos na ida.

Estou hoje perplexo, como quem pensou e achou e esqueceu.
Estou hoje dividido entre a lealdade que devo
À Tabacaria do outro lado da rua, como coisa real por fora,
E à sensação de que tudo é sonho, como coisa real por dentro.

Falhei em tudo.
Como não fiz propósito nenhum, talvez tudo fosse nada.
A aprendizagem que me deram,
Desci dela pela janela das traseiras da casa.
Fui até ao campo com grandes propósitos.
Mas lá encontrei só ervas e árvores,
E quando havia gente era igual à outra.
Saio da janela, sento-me numa cadeira. Em que hei de pensar?

Que sei eu do que serei, eu que não sei o que sou?
Ser o que penso? Mas penso tanta coisa!
E há tantos que pensam ser a mesma coisa que não pode haver tantos!
Gênio? Neste momento
Cem mil cérebros se concebem em sonho gênios como eu,
E a história não marcará, quem sabe?, nem um,
Nem haverá senão estrume de tantas conquistas futuras.
Não, não creio em mim.
Em todos os manicômios há doidos malucos com tantas certezas!
Eu, que não tenho nenhuma certeza, sou mais certo ou menos certo?
Não, nem em mim...
Em quantas mansardas e não-mansardas do mundo
Não estão nesta hora gênios-para-si-mesmos sonhando?
Quantas aspirações altas e nobres e lúcidas -
Sim, verdadeiramente altas e nobres e lúcidas -,
E quem sabe se realizáveis,
Nunca verão a luz do sol real nem acharão ouvidos de gente?
O mundo é para quem nasce para o conquistar
E não para quem sonha que pode conquistá-lo, ainda que tenha razão.
Tenho sonhado mais que o que Napoleão fez.
Tenho apertado ao peito hipotético mais humanidades do que Cristo,
Tenho feito filosofias em segredo que nenhum Kant escreveu.
Mas sou, e talvez serei sempre, o da mansarda,
Ainda que não more nela;
Serei sempre o que não nasceu para isso;
Serei sempre só o que tinha qualidades;
Serei sempre o que esperou que lhe abrissem a porta ao pé de uma parede sem porta,
E cantou a cantiga do Infinito numa capoeira,
E ouviu a voz de Deus num poço tapado.
Crer em mim? Não, nem em nada.
Derrame-me a Natureza sobre a cabeça ardente
O seu sol, a sua chava, o vento que me acha o cabelo,
E o resto que venha se vier, ou tiver que vir, ou não venha.
Escravos cardíacos das estrelas,
Conquistamos todo o mundo antes de nos levantar da cama;
Mas acordamos e ele é opaco,
Levantamo-nos e ele é alheio,
Saímos de casa e ele é a terra inteira,
Mais o sistema solar e a Via Láctea e o Indefinido.

(Come chocolates, pequena;
Come chocolates!
Olha que não há mais metafísica no mundo senão chocolates.
Olha que as religiões todas não ensinam mais que a confeitaria.
Come, pequena suja, come!
Pudesse eu comer chocolates com a mesma verdade com que comes!
Mas eu penso e, ao tirar o papel de prata, que é de folha de estanho,
Deito tudo para o chão, como tenho deitado a vida.)

Mas ao menos fica da amargura do que nunca serei
A caligrafia rápida destes versos,
Pórtico partido para o Impossível.
Mas ao menos consagro a mim mesmo um desprezo sem lágrimas,
Nobre ao menos no gesto largo com que atiro
A roupa suja que sou, em rol, pra o decurso das coisas,
E fico em casa sem camisa.

(Tu que consolas, que não existes e por isso consolas,
Ou deusa grega, concebida como estátua que fosse viva,
Ou patrícia romana, impossivelmente nobre e nefasta,
Ou princesa de trovadores, gentilíssima e colorida,
Ou marquesa do século dezoito, decotada e longínqua,
Ou cocote célebre do tempo dos nossos pais,
Ou não sei quê moderno - não concebo bem o quê -
Tudo isso, seja o que for, que sejas, se pode inspirar que inspire!
Meu coração é um balde despejado.
Como os que invocam espíritos invocam espíritos invoco
A mim mesmo e não encontro nada.
Chego à janela e vejo a rua com uma nitidez absoluta.
Vejo as lojas, vejo os passeios, vejo os carros que passam,
Vejo os entes vivos vestidos que se cruzam,
Vejo os cães que também existem,
E tudo isto me pesa como uma condenação ao degredo,
E tudo isto é estrangeiro, como tudo.)

Vivi, estudei, amei e até cri,
E hoje não há mendigo que eu não inveje só por não ser eu.
Olho a cada um os andrajos e as chagas e a mentira,
E penso: talvez nunca vivesses nem estudasses nem amasses nem cresses
(Porque é possível fazer a realidade de tudo isso sem fazer nada disso);
Talvez tenhas existido apenas, como um lagarto a quem cortam o rabo
E que é rabo para aquém do lagarto remexidamente

Fiz de mim o que não soube
E o que podia fazer de mim não o fiz.
O dominó que vesti era errado.
Conheceram-me logo por quem não era e não desmenti, e perdi-me.
Quando quis tirar a máscara,
Estava pegada à cara.
Quando a tirei e me vi ao espelho,
Já tinha envelhecido.
Estava bêbado, já não sabia vestir o dominó que não tinha tirado.
Deitei fora a máscara e dormi no vestiário
Como um cão tolerado pela gerência
Por ser inofensivo
E vou escrever esta história para provar que sou sublime.

Essência musical dos meus versos inúteis,
Quem me dera encontrar-me como coisa que eu fizesse,
E não ficasse sempre defronte da Tabacaria de defronte,
Calcando aos pés a consciência de estar existindo,
Como um tapete em que um bêbado tropeça
Ou um capacho que os ciganos roubaram e não valia nada.

Mas o Dono da Tabacaria chegou à porta e ficou à porta.
Olho-o com o deconforto da cabeça mal voltada
E com o desconforto da alma mal-entendendo.
Ele morrerá e eu morrerei.
Ele deixará a tabuleta, eu deixarei os versos.
A certa altura morrerá a tabuleta também, os versos também.
Depois de certa altura morrerá a rua onde esteve a tabuleta,
E a língua em que foram escritos os versos.
Morrerá depois o planeta girante em que tudo isto se deu.
Em outros satélites de outros sistemas qualquer coisa como gente
Continuará fazendo coisas como versos e vivendo por baixo de coisas como tabuletas,

Sempre uma coisa defronte da outra,
Sempre uma coisa tão inútil como a outra,
Sempre o impossível tão estúpido como o real,
Sempre o mistério do fundo tão certo como o sono de mistério da superfície,
Sempre isto ou sempre outra coisa ou nem uma coisa nem outra.

Mas um homem entrou na Tabacaria (para comprar tabaco?)
E a realidade plausível cai de repente em cima de mim.
Semiergo-me enérgico, convencido, humano,
E vou tencionar escrever estes versos em que digo o contrário.

Acendo um cigarro ao pensar em escrevê-los
E saboreio no cigarro a libertação de todos os pensamentos.
Sigo o fumo como uma rota própria,
E gozo, num momento sensitivo e competente,
A libertação de todas as especulações
E a consciência de que a metafísica é uma consequência de estar mal disposto.

Depois deito-me para trás na cadeira
E continuo fumando.
Enquanto o Destino mo conceder, continuarei fumando.

(Se eu casasse com a filha da minha lavadeira
Talvez fosse feliz.)
Visto isto, levanto-me da cadeira. Vou à janela.
O homem saiu da Tabacaria (metendo troco na algibeira das calças?).
Ah, conheço-o; é o Esteves sem metafísica.
(O Dono da Tabacaria chegou à porta.)
Como por um instinto divino o Esteves voltou-se e viu-me.
Acenou-me adeus, gritei-lhe Adeus ó Esteves!, e o universo
Reconstruiu-se-me sem ideal nem esperança, e o Dono da Tabacaria sorriu.