De veritat: si us voleu perdre que no sigui a Knockemstiff, sud d’Ohio, és un cul de sac, un lloc apartat de la mà de Déu, un carreró sense sortida, l’arcàdia del No Future, de la desesperança, dels perdedors, d’aquells per als quals viure és una penitència. Knockemstiff és el cul del món, on nostre senyor va perdre l’espardenya. No hi aneu i si decidiu fer-ho, la responsabilitat és només vostra.
Si per alguna raó cau a les vostres mans aquest magnífic, cru, inqualificable llibre de relats de Donald Ray Pollock, penseu-vos-ho bé abans de llegir-lo, ja que pot ferir moltes sensibilitats perquè allò que es tracta a les seves històries no fa riure. Si de tota manera decidiu llegir-lo us recomano que deixeu el pròleg per al final: a mi em va migesguerrar la lectura i me’n vaig penedir només acabar-lo. El pròleg de Kiko Amat és excel·lent, però parla massa del llibre i de les històries que conté i, aleshores, sense voler, condiciona la lectura.
Enfronteu-vos a Knockemstiff a pèl, fer-ho previnguts us pot fer enrere, i seria una llàstima perquè us perdríeu un dels millors llibres de relats que una servidora ha llegit mai. De tota manera, val a dir, que els qui sigueu massa sensibles no cal que el toqueu perquè aquest llibre fa mal, molt mal. Quedeu avisats.
Donald Ray Pollock aconsegueix, al meu entendre, una cosa extremadamente difícil: fer literatura d’allò que difícilmente seria literaturalitzable, m’explico: el material humà amb què compta no té res d’èpic ni heroic (o potser, sí?), els personatges que poblen i protagonitzen Knockemstiff són outsiders socials, personatges que quan neixen ja saben que no acabaran bé, són personatges sense futur, sense somnis, sense esperança, sense res. L’única escletxa per fugir es troba en la mort, les drogues o l’alcohol. Donald Ray Pollock retrata una galeria de perdedors sense possible redempció, Knockemstiff no és més que un forat negre que ho xucla tot, un poble perdut, oblidat (és el poble natal del propi Pollock), on els seus habitants són zombies en vida que arrosseguen existències miserables, penoses, vergonyoses i la seva penitència és precisamente viure.
Amb un llenguatge cru, despullat de qualsevol ornament (en cert sentit recorda Carver), però proper, Pollock ens duu de la mà a Knockemstiff, ens guia a través dels seus espais i de la seva gent i a clatellades ens fa mirar, no ens deixa tancar els ulls, però no ens condiciona amb judicis morals, ens ensenya allò tal i com és, a través de la veu dels personatges que hi viuen. Si no hem nascut a Knockemstiff no podem tenir trons d’opinar. Ara que hi penso, potser Knockemstiff no és tan lluny, potser el tenim aquí al costat.
PD: Per cert, gràcies Eduardo L. T. per passar-me el conte de Pollock i fer-me descobrir aquest magnífic llibre.
18 comentaris:
Saps què et dic, nina, que, de moment, ni m'hi acostaré! :)
En aquest moment no em ve massa de gust llegir aquesta mena de coses.
Doncs per a mi és tota una temptació!!, tot i que no sóc gaire afeccionada als llibres de relats. Corro a veure si el trobo en català.
Potser sóc una mica massoquista, però la veritat, és que crec que donen molt més joc els personatges perdedors que no pas els triomfadors... em reporten un munt de sensacions contradictòries que em fan reflexionar, patir, enyorar, valorar, consolar...
Salut i lectures de tots colors!!
- Carme, ja ho saps, no cal ni que l'agafis, t'ha de venir de gust i amb l'estómac buit, és molt fort. Una abraçada fortíssima, guapa.
- Violant, em sap greu dir-t'ho però no el trobaràs en català perquè no s'ha traduït ni crec que es faci. Per a mi és brutal, i com que els relats m'apassionen doncs un llibre rodó. Gràcies per dir la teva, et llegeixo.
M'agrada com en parles, amb molta sensatesa, i els advertiments que en fas, no és pas un llibre per qualsevol, i sense dir-ne res concret, ho deixes ben clar. I entre aquests 'qualssevol' m'hi trobo jo, si és com dius segur que em generaria malestar, així que un cop més no serà un llibre que busqui, però aquest cop ho faré fent-te cas, perquè amb el que descrius m'estàs dient clarament que no el llegeixi.
I parlant de llibres crus i aquestes coses, on és la promesa ressenya de Sukkwan Island?
No el coneixia, i em fio dels teus gustos. Apuntat.
M'agraden els llibres de relats. Però tal com parles d'aquest em sembla que no és la literatura que ara em convé llegir.
La ressenya excel·lent i molt complerta. Et felicito.
Una abraçada.
És un dels millors llibres que es van publicar a l'any 2011. Per mi va ser un cop de puny literari dels que fan mal i es recorden molt temps després. Te algun dels contes més intensos que he llegit en els últims anys.
I es molt difícil escriure el que escriu sobre el que escriu sense caure en falsos tremendismes o sentimentalitat barata o fent sang del relat... Hi ha certa humanitat i una dignitat desvidada.
Recordo especialmente el conte de la foto al cartell i aquella fugida enlloc dels dos amics i el pollastre al foc.
Brutal, imprescindible, genial, addictiu... entusiasmat que em va deixar.
Una abraçada.
- XeXu, probablement aquesta entrada i les precaucions que hi poso anaven una mica dirigides a tu, és un llibre molt fort i extremadament dur i més o menys sé els teus gustos, per aquesta raó a aquest ni t'hi apropis. Pel que fa a la ressenya de Sukkwan Island no crec que la faci de mament perquè és un llibre que veig comentat arreu i sense voler em condiciona, ja la faré més endavant. Salut.
- Salvador estic segura que t'agradarà, és impecable. Seria un bon llibre per Sant Jordi, si el llegeixes ja em diràs.
- Glòria, no sabria dir-te si et pot agradar o no, però de moment crec que no seria massa del teu gust. Moltes gràcies per les teves paraules, amb moltes ganes de retrobar-te en un altre soparet, ets encantadora.
- Jorge, si l'has llegit em deus entendre i veig que m'entens, és fort que coincideixi tant amb tu amb gustos, aquest estava segura que si no l'havies llegit t'agradaria. De vegades penso que potser sóc una mica malalta per agradar-me aquest tipus de literatura, m'atreu molt tot allò que és lleig i vulgar i crec que té un mèrit increïble fer literatura de la bona amb un material que no és gens atractiu ni evocador. Un llibre perfecte, impecablement escrit, sense donar treva, sense paternalismes, sense lectura moral. Boníssim. Gràcies per passar, és casa teva.
Ves per on avui he après el que és un
outsider, que era un mot que em tenia preocupada (ostres, la parauleta)...
Petons.
L'he llegit i disfrutat amb aquella sensació d'estar llegint alguna cosa molt gran i molt potent. La sensació de l'alta literatura.
A mi també em fascinen aquests autors que de la sordidessa extreuen alta literatura sense moralisme i paternalisme. Com Flannery O'Connor i o Caldwell o Fante...
Ens agrada la bona literatura... és normal que coincidim.
I em sento com a casa.
Amb la passió que hi poses donen ganes de llegir-lo, però l’advertiment també és molt clar, per tant, queda aparcat.
Un moment,Carineta
ja m'estàs liant
en Pollock no era un pintor ianki, d'aquells estrafolaris?
què? que el pintor era Jackson i aquest és en Donald, com l'ànec?
Ah! haver-ho dit abans
en qualsevol cas pel què expliques sembla un pajaro força interessant, mirarè de trobar alguna cosa per la biblio a veure que tal
Si Roser, aquí qualsevol mindundi es fa dir outsider, si és que...
Carina, no sé si m'agraden gaire les històries de perdedors (n'hi ha tants al voltant que no cal recòrrer a la literatura per trobar-los).Amb tot, l'apunto i miraré de llegir-lo.
Carineta,
M'ha encantat el teu comentari ple d'amor a les bones lletres i fent esment d'una cosa molt important: Fer literatura d'allò que sembla iliteraturitzable. Ho he escrit bé? Té tan mèrit escriure bé sobre els centenars de culs de món que ens envolten. Rates, forats amb teranyines, suor, I no tenir lloc per la rosa.
Un petó!
Hooola! en parles molt bé del llibre ...però entre que vaig de bòlit i entre que encara tinc ben be´ una desena de llibres per a llegir d'altres anys....doncs de moment declino llegir-lo ei que tinguis un esplèndid Sant Jordi de roses i lectures!
Doncs jo me l'apunto. Excel·lent ressenya!
M'has convençut. La meva sensibilitat cal que sigui ferida. Fora cotó. La vida és vida. Cal tenir trons, com tu dius.
Ja l´he començat. Brutal, en tots els sentints. Una bona recomanació, gràcies!
Publica un comentari a l'entrada