dijous, 6 d’octubre del 2011

PASTORAL AMERICANA de Philip Roth

Fa tot just unes hores que s’acaba de saber que han atorgat el Premi Nobel de literatura al poeta suec Tomas Tranströmer, autor de l’antologia El cel a mig fer, que conté 13 obres seves. No puc fer res més que felicitar el guardonat, però aprofito aquest post per reivindicar Philip Roth qui, al meu entendre, mereixia el Nobel (que em perdonin els seguidors de Haruki Murakami, Bob Dylan i del guanyador). Si he de dir la veritat tenia el cor dividit entre Roth i Amos Oz, però sempre es decantava cap al costat del primer.
Les raons per les quals crec que Philip Roth mereixia el Nobel són personals, pròpies i absolutament subjectives, però suposo que són tan vàlides com les de qualsevol altre lector.
Fa temps que no amago pas la meva admiració i devoció pels autors nord-americans, i el bloc n’és un bon exemple. Fa setmanes que vull parlar de Philip Roth, però ha estat avui, abans que sapigués qui era el guanyador del prestigiós guardó, que he decidit publicar aquesta ressenya/post, com un homenatge a un autor grandiós. Si voleu descobrir les raons de la meva predilecció continueu llegint.
No tenia massa clar sobre quina obra seva parlaria, qualsevol mereix ser entre les obres mestres que he llegit al llarg de la meva vida. Curiosament tinc el cor dividit entre dos: Elegia (ni de bon tros la més reixida, però és un exemple de la perfecció formal de la seva prosa i molt diferent a les obres que porten el segell Roth) o Pastoral americana (llibre que inaugura la seva famosíssima Trilogia Americana, juntament amb Em vaig casar amb un comunista i la Taca humana), tots ells protagonitzats per l’escriptor Nathan Zuckerman (Zuckerman desencadenado, 2007), que contarà l’esfondrament de la vida de Seymor Levov, altrament anomenat el Suec –sembla ben bé una premonició anunciant qui li prendria el premi-). M’he decantat, finalment, per Pastoral americana, perquè és una mostra perfecta de l’estil i l’univers de Piliph Roth. Un drama perfecte, ben resolt de pricipi a fi, que explica la mort del somni americà, a través de la vida d’un home de classe mitjana que pateix en pròpia pell les contradiccions que representa viure ple d’ideals enmig d’una societat hipòcrita i frívola.
Com totes les obres de Roth, Pastoral Americana obre debats i polèmica. L’escriptor, però, fred com la fulla d’un ganivet exposa els fets, la història, però no pren partit, no és mulla, deixa que sigui el lector qui es decanti cap al costat que més li convingui i, de passada, es retrati. A través de la seva magistral prosa ens mou a la seva mercè i ens passeja per móns oposats, tot fent giragonces i arabescos per acabar mostrant-nos una realitat crua –i cruel, molts cops-, tintada sovint per la seva àcida i subtil ironia. Llegir Roth és sempre un repte, que saps com comença però que no pots ni arribar a intuir com acabarà.
Pastoral Americana és una gran obra coral, en la qual Zuckerman (alter ego de Philip. Roth) és el narrador de la història de Seymor Levov, el Suec, l’heroi, el nord-americà perfecte, que partint d’una condició humil a Newark (emplaçament/metàfora de l’espai personal de Roth), assoleix el somni americà. Bon esportista, patriota, bona persona i treballador incansable fa prosperar el negoci familiar i es casa amb Miss New Jersey 1949. Té una vida perfecta... però (totes les novel·les de Roth tenen un PERÒ) un fet desgraciat, en el qual es veu implicada la seva filla Merry desencadena l’ensorrament de la vida del fins ara perfecte Levov. Es consolida la mort del somni americà.
Les seves virtuds es giraran en contra seva en un món nou i canviant que ha acabat de fer el salt generacional i que ha capgirat de manera radical la seva escala de valors. Les seves accions ben intencionades, familiars, plenes de respecte cap a l’opinió dels altres seran criticades i odiades per un entorn que ha deixat definitivament enrere el passat i que corre sense cap mena de control cap a un futur incert, però que promet llibertats enganyoses. Levov serà una víctima dels canvis morals. El món sòlid i segur bastit amb molts esforços pels seus pares cau com un castell de cartes. Levov permet a Roth portar al límit les pròpies contradiccions, perquè és un personatge que entoma per seguir fidel als seus principis. La família Levov és la metàfora crua de la societat americana.
Pastoral americana té molts punts amb comú amb la novel·la de costums del XIX i m’atreviria a dir que també té molt de la novel·la naturalista de Zola, passades pel sedàs americà. És un retrat analític i objectiu (o no), en el qual hi podem veure els canvis soferts durant la segona meitat del segle XX a Nord-amèrica través dels ulls d’una família de classe mitjana, que viu els canvis socials i morals provocats per la Guerra del Vietnam i el moviment hippy; l’assassinat dels Kennedy o els conflictes racials, que culminen de manera tràgica amb l’assassinat de Martin luther King.
Philip Roth és un mestre, probablement el més gran dels escriptors nord-americans vius, un analista implacable amb plena consciència històrica i social. Un autor imprescindible per a tots els amants de la bona literatura.

Us deixo un tast: "Viure consisteix a malentendre-ho tot, malentendre-ho una vegada i una altra i moltes més encara, aleshores, després d'una curosa reflexió, tornar-ho a malentendre. Així sabem que som vius, perquè ens equivoquem. Potser seria millor prescindir de si encertem o ens equivoquem amb els altres, i limitar-nos a relacionar-nos amb ells d'acord amb els nostres interessos. Però si vostè sap fer això... bé, és afortunat."

23 comentaris:

Salvador Macip ha dit...

Grandiós, Phillip Roth. I no li donaran mai el Nobel: el coneix massa gent! :)

Quadern de mots ha dit...

No he llegir res d’ell però me n’has fet venir moltes ganes. Quin és el millor per començar, aquest “Pastoral Americana”?, ja m’ho diràs.
Magnífic apunt, al nivell del millor crític literari, amb l’avantatge que aquí t’hi pot comunicar i demanar opinió.

carina ha dit...

- Salvador, és gran, gran, però tu ja ho saps. També coneixien molt Vargas Llosa i li van donar l'any passat. Potser li tocava enguany a un poeta, però que sigui aquest senyor (perdona la meva incultura però fins ahir no n'havia llegit res), i que a més sigui suec -ja van 8 Nobels suecs-, no sé, no sé. Tinc l'esperança que li acabin donant, el mal és que ja és gran i com tu saps molt bé els humans no som eterns.

- Quadern de mots, l'has de llegir. La Trilogia americana és un bon començament, i Pastoral americana és el primer dels tres, per endinsar-te en l'univers de Roth. Gràcies pel teu generós comentari, intento transmetre les bones (sempre bones) sensacions que m'han suscitat les lectures. Els llibres que no m'han agradat no apareixeran mai al meu bloc, perquè seria injusta fent una valoració negativa i sempre subjectiva, valoro massa els autors com per criticar-los. Una abraçada

Jordi Dorca ha dit...

No he llegit "Pastoral americana", però sí alguna altra obra seva. Comparteixo això que dius de la fredor, un xic antiliterària, pel meu gust, però lluny encara de Zola.
Gràcies a Déu.

Anònim ha dit...

És llògic, apreciada Carina, que la teva admiració per Philip Roth o per qualsevol altre autor sigui per motius totalment subjectius, més enllà de la seva indiscutible qualitat.
Jo el vaig "descubrir" no fa gaire temps, quan es va publicar "La taca humana", i em va agradar força, que com ja sabràs forma part amb la "Pastoral.." i un segon llibre que ara no recordo el títol, de la "trilogia americana"
Quan això del Nobel ja saps com funciona, hi intervenen elements que no serien, en aquests cas, purament literaris.

a reveure, xata

Anònim ha dit...

Ah! acabo de llegir els altres comentaris i la teva resposta, a on explicas això de la trilogia.
Collons, un altre dia em llegiré primer els comentaris...

L'Espolsada llibres ha dit...

Pastoral americana, una assignatura pendent...

carina ha dit...

- Jordi, lo de la semblança amb Zola és només un record, vull dir que m'hi recorda l'esperit analític, gairebé científic amb què destripa i esbudella la societat nord-americana.

- Samsa, veritat que és bo de veritat? és una passada, el tio. Pel que fa als Nobel, ja ho sabem, un tio a qui coneixen a casa seva li regalen 1,1 milions d'euros i si es queda a casa millor, que millor... elemental, estimat Samsa.
Ui, ui, ui, que ara em vindran els fans del Tranströmer i se'm llençaran al coll.

-Espolsada, fes-la crec que no te'n penediràs

Pilar ha dit...

La lectura de Roth pot crear polèmica, ja que s’endinsa en les entranyes dels seus personatges i les treu fora del seu cos per tal de mostrarnos-les.
Crec que els seus llibres formarien part d’un intens debat en qualsevol club de lectura.
No sé si hauria d’haver guanyat el Nobel o no. Sí sé que ja té molt guanyat en no deixar-nos mai indiferents.

Sergi ha dit...

Sort que darrerament anem coincidint amb alguns llibres, perquè ja saps que no comparteixo amb tu el gust per la literatura americana... a mi se'm fa una mica carregosa. La narrativa, per dir-ho alguna manera, de thrillers i altres estils sí que llegeixo autors americans.

Jo era dels que volia que li donessin a Murakami, és clar!

GLÒRIA ha dit...

Cada any tinc una decepció en nom de Roth quan veig que el Nobel no va per ell.
Mai pensaria com Jordi Dorca que Roth és antiliterari. És literatura en estat natural i a La pastoral americana que analitzes tan bé, Carina, assoleix en més d'un passatge la grandesa del Shakespeare més tràgic.
Newark és la ciutat on Roth va néixer. Hi vaig estar fa un mes i pocs dies i em vaig passejar pel seu barri de Weequahic. Ell ja fa anys que viu aïllat en un casalot dels boscos de Connecticut lliurat a la seva escriptura. Newark és quasi al costat de Nova York on hi ha un dels tres aeroports de la gran ciutat.
Efectivament el narrador és Zuckerman, alter ego de Roth. Quan esmentes Zuckerman unbound dius el títol d'una altra de les seves novel·les.
Junt amb la Pastoral hi ha una obra de no ficció que em va trencar el cor per la seva bellesa i dura veritat: Patrimony. Només està traduïda al castellà i és un sentit homenatge al seu pare.
Encara que Franzen s'enfadi quan ho diu Ian McEwan, estic d'acord amb tu que Philip Roth és el més gran escriptor nord-americà viu i quan dic nord-americà no em deixo mai Canadà.
Que s'ha notat que en Philip Roth m'entusiasma?
Un peto, Carineta!

Joan Abellaneda ha dit...

Caram Carina els teus posts són per a mi una font de coneixement, he de reconèixer que no sóc gens entès en literatura, encara que m'agrada molt llegir... En el tema del Nobel estic d'acord amb tu però això dels premis és tan relatiu oi ?

et torno a donar les gràcies per les teves visites al meu blog, la veritat és que torno a ser feliç després d'una gran devallada, espero que no s'espatlli la cosa ...

una abraçadota
joan

carina ha dit...

-Pilar, totsels autors haurien de ser capaços de fer-nos pensar, reaccionar al mateix temps que ens expliquen una història. Seria molt interessant fer un club de lectura sobre Roth, si et decideixes m'hi apunto. Gràcies per ser aquí.

- XeXu, per qui creus que ho deia lo de Murakami? Seempre llegeixo les teves crítiques i sé la teva debilitat pper ell. Roth t'agradaria segura, en llenço a la piscina i te'l recomano. ;)

- Glòria, gràcies pel teu interessantíssim comentari i estic encantada de compartir amb tu la passió per Roth. Ha hagut de ser interessant haver trepitjat aquest espai seu que recrea tan bé a les seves novel·les, quan faig referència a lloc/metàfora vull dir que aquest espai personal, petit, conegudíssim per ell propi li serveix per retratar una realitat molt més universal, la comunitat jueva de Newark és el correlat de la nord-amèrica actual, és explicar allò particular per dir una veritat universal; suposo que de vegades no sé explicarme.
Gràcies també per l'apunt que em fas de Zuckerman, no me n'havia adonat i ja ho he arreglat, Zuckerman unbound era una cita però se me'n va anar l'olla, i jo no feia referència a la novel·la -que també- si no a la trilogia publicada el 2007 per Mondadori que conté les tres primeres novel·les protagonitzades per Nathan Zuckerman, però no volia posar el títol en castellà i he optat per l'anglès el que passa és que en anglès va ser publicat amb el títol Una Trilogia. Volia fer l'apunt perquè a qui li interessi pugui llegir les novel·les que expliquen l'inici de l'escriptor/alter ego de Roth: La visita del mestre, Zuckerman encadenat i Lliçó d'anatomia, a més de l'epíleg l'Orgia de Praga. Vaig massa de pressa i després les ressenyes queden com queden, però rarament les torno a llegir un cop he premut el botó de publicar. Per cert, aviat tornaré a parlar de Roth i precisament parlaré d'aquesta trilogia de Zuckerman, perquè aquí trobem el Roth més conyon, divertit i finet... Glòria un milió de gràcies pel teu comentari i la teva saviesa.

- Joan, m'agrada passar per casa teva i trobar un poema teu és com un regal. Gràcies per ser aquí i dir cosetes.

fanal blau ha dit...

No he llegit res de Phillip Roth. No he llegit res de tants escriptors i escriptores que vull conéixer! Ni tan sols he llegit res, llevat del que he trobat a la xarxa de Tomas Tranströmer. Tampoc el coneixia. Però, més enllà del que puguin representar els premis Nobel i dels criteris per atorgar-los, ahir, em va fer il·lusió pensar en que s'havia guardonat un home de vuitanta anys, que professionalment havia passejat per indrets penitenciaris, que li agradava la música i en sabia, i que, a més, era poeta.
Els hauré de descobrir a ambdós.
Se'm gira feina! :)
Bon cap de setmana, carina.

carina ha dit...

fanalet, t'animo a què el descobreixis, crec que és un autor que s'ha de llegir. Pel que fa al flamant guanyador del Nobel està molt bé que hagi sigut un home dedicat als altres, que tingui 80 anys i sigui poeta, però crec que per ser Nobel s'ha de anaruna mica més enllà. No dubto de la seva qualitat literària (que desconec, només he llegit la traducció de 4 o 5 poemes seus que he trobat a la xarxa, que per cert, he trobat molt fluixets -suposo- que amb la traducció s'ha degut perdre alguna cosa-), però és una injustícia que no guardonin Roth. Una abraçada

fanal blau ha dit...

El llegiré, carina, el llegiré! :)
Amb el teu entusiasme...

Una abraçada!

Helena Bonals ha dit...

Això de la mort del somni americà em recorda El palau de la lluna de Paul Auster, on el protagonista no és capté com se suposa que s'hauria de captenir en relació a aquest somni americà.

magazine.cat ha dit...

No he llegit res de Phillip Roth, però amb l'entusiasme que en parleu ho apuntaré a les coses que encara he de fer :)

carina ha dit...

- Fanalet, t'agradarà segur, ja saps parlem amb entusiasme d'aquelles coses que ens agrademn o que per alguna raó ens toquen.

- Helena, pot recordar al Palau de la lluna però no s'hi assembla, en essència sí perquè a tots els preocupa el mateix, en el cas d'Auster ho veig més un posat que una opció, en Roth és més autèntic, no sé.Moltes gràcies per visitar-me.

- Magazine, porva'l és una experiència sempre enriquidora llegir Roth. Gràcies per passar.

M. Roser ha dit...

Hola Carina, et torno encantada la visita, Em sap greu no haverllegit res d'aquest poeta Premi Nobel, però el tast que ens has deixat m'ha agradat, sobretot una frase "sabem que som vius perquè ens equivoquem"...
Quan he obert el teu blog m'ha encisat la mirada, d'aquests ulls infantils, segur que és una criatura preciosa.
Petons,
M. Roser

kweilan ha dit...

Era el meu preferit també!I no perdo l'esperança. Un apunt magnífic.

carina ha dit...

Gràcies per passar, Roser i tan de bo ens puguem anar sovintejants en els nostres blocs. La blava mirada del meu bloc és la més neta que conec, són els ulls del meu fill Max que té 4 anys i està àvid per aprendre. Petonets

carina ha dit...

Holaaa Kweilan, quants dies... Felicitats pel premi Cats, ja et vaig felicitar al bloc, però hi torno des d'aquí. Petonets i fes ressenyes!