dissabte, 15 de febrer del 2014
NEBRASKA d'Alexander Payne
Bon dia. Els que passeu algun cop per aquí haureu pogut comprovar que darrerament no publico res al blog, la raó és que no tinc gens de temps per llegir perquè vaig molt enfeinada amb d'altres coses i com que no sóc el Salvador Macip (que ja m'agradaria), no sé fer dues coses alhora.
Avui, però, una força gairebé irrefrenable m'ha fet asseure davant l'ordinador per escriure una ressenya atípica: no parlaré de cap llibre, avui aquesta entrada és per a una pel·lícula.
Tothom té un llibre, una cançó, un somni, un color, una pel·lícula a la seva vida. El llibre, el color, el somni, la cançó els tinc guardats des de fa molt temps al meu calaix de la memòria i creia que també hi tenia la pel·lícula, però ahir 14 de febrer de 2014 vaig descobrir que anava equivocada. Ahir vaig tenir la sort de gaudir durant dos hores d'una joia, d'una pel·lícula que per a mi ha passat a ser "la meva pel·lícula". No sé explicar les sensacions que he tingut durant el visionat i, sobretot, el postvisionat, però des que m'he despertat aquest matí que només faig que pensar-hi.
Nebraska, dirigida per Alexander Payne, i magistralment interpretada per Bruce Dern (que fins ahir no sabia qui era) m'ha colpit i m'ha arribat tan endins que no podia fer res més que dedicar-li aquest post.
No faré cap spoiler ni parlaré de contingut, només diré que quan vaig al cine, quan llegeixo un llibre... ho faig amb l'esperança que m'expliquin una història com aquesta. La pel·lícula és el viatge d'un pare i un fill des de Billings, a l'estat de Montana, fins a Lincoln, a Nebraska, no és res més, però la bellesa narrativa, l'autenticitat dels personatges, un guió impecable, una fotografia impressionant i unes actuacions magistrals fan de Nebraska una autèntica joia.
A Nebraska hi he trobat allò que m'agrada de la literatura, hi he entrevist Carver, Fante, Cormac McCarthy, Ford... minimalisme en estat pur, personatges estremidors. No hi ha acció, només narració, bellesa en estat pur, sense ornamets, sense artficis, sense color. Perfecta. La meva pel·lícula.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
9 comentaris:
Hola Carina!
És bonic trobar una cosa que te la puguis fer teva, sigui un llibre un quadre o com en el teu cas una pel·lícula...Pel què expliques, la seva visualització va ser molt plaent per a tu!
Petonets i bon diumenge.
Bon vespre i salutacions cordials. No fa massa vaig veure el triller de la peli i, de entrada, no em va cridar massa l'atenció. Després de llegir el teu post, ja me la miro amb uns altres ulls. Un entusiasme encomanadís el teu, xata. El que em sorprèn és que no coneguessis el Bruce, pare de la Laura ( Blue Velvet). Actor de cert èxit en els 70 i 80, el recordo especialment en el paper principal en la Hitchconiana "Family Plot"
Esperarem que arribi el bon temps, ara no és una bona època per anar a donar un tomb per Nebraska
do the right thing
Si Nebraska ha fet que tornessis a escriure segur que val molt la pena!
Ni he sentit a parlar molt bé d'aquesta pel·licula. Després del teu post no hi ha dubte que és una obra mestre.
Serà qüestió de veure-la.
M'alegra tornar-te a llegir!.
La tinc a la llista de pel·lis per veure... quan tingui temps! A vegades saber fer dues coses a la vegada no és suficient per anar al dia :)
Bufa,,,Doncs caldrà veure-la. Jo també tinc la meva peli, la meva música, el meu quadre i el meu llibre. Però sempre es pot canviar.;-)
Subscric tot el que comentes de la pel·lícula. Vaig anar a veure-la el dijous passat i també en vaig fer un apunt al blog. He vist algunes pelis franceses d'un estil semblant i per mi també són les meves pel·licules. Precisament són les que reflecteixen vides i sentiments reals.
Ës la primera vegada que vinc al teu blog i m'ha sorprés agradablement que parlares d'aquesta pel·lícula. Quan la vaig veure em va agradar molt. És una pel·lícula diferent.
Hola, Carina. A mi em va encantar. Et puc recomanar Ida que fan al Funàtic? És també una peli excepcional. Una abraçada!!
Publica un comentari a l'entrada