dijous, 10 de novembre del 2011

MONTSERRAT ROIG IN MEMORIAM




MORT A RAVENSBRUCK

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s’està morint
el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit
al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir
lluny els cels i les arbredes.

La Coloma que la sent
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu mentre l’estreny ben fort
dolços mots a cau d’orella.

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes
lluny de tot i entre carenes
lluny, lluny.



Montserrat Roig

14 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Hola, aquest matí l'he llegit en un dels blogs de l'homenatge, el desconeixia completament. M'ha agradat moltíssim.

El porquet ha dit...

Bon recordatori Carina. Història pura i dura del nostre país i de la nostra gent.

òscar ha dit...

El comentari/confesió serà poc homenatge, la veritat sia dita, però mai he llegit res de Montserrat Roig. Ara, això sí, el títol d'un dels seus llibres ("Digues que m'estimes encara que sigui mentida") sempre m'ha semblat un dels més brillants que he vist.

Tocaria llegir-lo.

kweilan ha dit...

Un poema preciós que no coneixia.

Jordi Dorca ha dit...

Gràcies per recordar-nos el seu vessant poètic. No l'hi sabia.
Ja torno.

GEMMA ha dit...

Ben profund aquest trist relat.

Salutacions.

Anònim ha dit...

Ep, Carina, avui és divendres, t'has avançat un dia, em continues despistant..

Bé, la Roig, una obra molt interessant,la qual he anat descubrint els últims anys, especialment els assaigs i escrits de no ficció. Encara no havia llegit poesia seva i, pel que veig, s'ha de tenir en compte, com no podia ser d'altra manera.
L'any passat em vaig llegir el seu últim llibre, "Diguem que m'estimes..." i em va captivar, té unes teories fascinants sobre l'ofici d'escriure en general i sobre les escriptores en particular.
Hora de dinar, vaig a persseguir el pollastre.
Bon We can, Milady

Carme Rosanas ha dit...

Jo també el desconeixia i és colpidor!

M'ha agradat també la seva vesant poètica!

Jo no coneixia gens el teu blog, però ara ja et tinc fitxada!

Ja he vist que coincidim en admirar fanalets blaves! :)

Gràcies per participar al homenatge. Vaig a veure si et tenim a la llista o no. Col·laborar amb en Víctor Pàmies és anar sempre de cul darrere d'ell i no arribar mai enlloc abans que ell arribi. :) És així!

Rafel ha dit...

Jo tampoc en coneixia aquest poema, però reflecteix la grisor i tristor que van viure bones persones anònimes en temps de mal.

L'Espolsada llibres ha dit...

Pell de gallina, Roig una veu imprescindible.

Anònim ha dit...

Hola!
Blogger no m'estima gaire i no em deixa anar a parar al teu e-mail des del teu blog (allò del picarol) em surt this page is brooke (o alguna cosa semblant). Només tracto de dir-te que et toca continuar el microrelat de les Històries veïnals, ok? La pàgina és aquesta:

http://historiesveinals.blogspot.com/2011/11/el-segon-microrelat-veinal-avanca.html

Quan hagis escrit el teu tros, li has d'enviar al veí i avisar la persona següent de la llista, d'acord?

Una abraçada, Carina.

Arare/Montse (des del meu mar)

M. Roser ha dit...

Hola Carina, jo no coneixia gaire l'obra de la Montserrat Roig,i no sabia que escrivia poesia. Aquesta que has posat al post m'ha agradat molt, fins i tot m'ha semblat una mica premonitòria...
Bona nit,
M. Roser

Víctor Pàmies i Riudor ha dit...

Carina, no te la creguis pas, la Carme Rosanas. El que ella no diu és les vegades que jo tinc la mateixa sensació, de fer tard i arribar tard per on ella ja ha passat.

Aquest poema de Montserrat Roig és present en molts escrits. per alguna cosa serà!

zel ha dit...

Tard, però arribo, i comparteixo les opinions!
Una abraçada!