Segurament
quan escoltem el nom de Raymond Carver el primer que ens ve al cap són els seus
magnífics relats, probablement hom està acostumat a veure referències de Carver
dins la narrativa relacionada amb el Realisme brut nord-americà, però el que
pocs sabíem és que Carver abans que narrador es considerava poeta i, de fet,
fou la poesia la seva gran passió. Suposo que el llenguatge de la poesia, del
poema, s’apropava molt més a la seva concepció minimalista del món en què
vivia. El seu ull escrutador, implacable despullava unes realitats ja de per si
fredes i poc evocadores i les materialitzava en històries impressionants, lapidàries
i colpidores, narrades amb les paraules justes.
Avui,
aquest espai del meu bloc és per al Carver poeta, per al Carver més lúcid
encara, per aquest Carver desconegut fins fa pocs dies per a una servidora, per
aquest Carver genial. La poesia de Carver no s’allunya massa de la seva
narrativa, els temes són els mateixos i els seus personatges són aquests homes
i dones grisos, que conformen l’anomenada “withe trash” americana, una
veritable passarel·la de perdedors, outsiders, bevedors… que es mouran per un
escenari decadent, en el qual el whisky barat correrà a litres enmig d’un
paisatge desolador de caravanes de malamort, en les quals l'única música seran els
crits i l’ambient, la misèria de qui ha nascut predestinat a ser un desgraciat.
La desestructuració familiar, les relacions dramàtiques, l’alcoholisme i les
penúries socials formaran aquest magnífic mosaic del món carverià. Segurament
la seva pròpia existència (d’alcohòlic rehabilitat mil cops i finalment malalt
de càncer) el va inspirar per crear la seva obra. Carver va entendre que per explicar la
vida no feia falta recórrer a la retòrica, només calia ser un observador hàbil
o un home experimentat en el fet de viure, i en la síntesi, en la brevetat va
radicar el seu éxit narratiu: no feia falta la literatura supèrflua per copsar
la realitat que volia retratar, les coses eren així, ras i curt, ja en tenia
prou, en Chejov va trobar un mestre i un model, la seva poesia i prosa en són l'evidència.
Però tornem al Carver poeta, així com els
seus contes van rebre l’aplaudiment unànime de la crítica, els seus poemes van
quedar en un segon, per no dir tercer pla, però l’essència que desprenen són l’eix
central de tota la seva obra, en ells hi trobem el Carver autèntic, els seus
poemes seran molts cops la base, els solaments, dels seus contes. La seva
obsessió per depurar allò que escrivia passava per un exercici de síntesi tan
metòdic i implacable que de vegades contes i poemes quedaven reduïts a mers
esborranys i, molts cops, només en va salvar el poema
No és
estrany que a causa de la seva pròpia experiència vital i del seu estat, també
vital, excel·lís en narrativa curta (i en poesia), ja que no exigien el grau de
dedicació i concentració que requereix una novel·la i, Carver, que tenia talent
natural per a la literatura, veia en el text breu una ancla salvadora que no
arribava a ser un llast.
Us
haureu adonat que quan parlo de Carver (tot i que inicialment només volia fer
referència a la seva poesia) se me’n va el cap, la raó és que és un personatge
que m’apassiona i que m’enganxa i que Carver poeta i Carver narrador són un,
sol i irrepetible.
Probablement
no heu entès res d’aquesta ressenya, ni jo mateixa veig que tingui ni cap ni
peus, per això no us vull omplir més el cap de vent ni us vull fer llegir
divagacions meves. Llegiu aquests poemes i opineu a través de les seves
paraules (demano disculpes per la mala traducció, està feta del castellà, perquè,
evidentment, en català tampoc hi ha el Carver poeta).
Si
teniu curiositat podeu trobar, traduïts al castellà, diversos volums de poesia
de Carver, us deixo dues referències: Un sendero nuevo a la cascada i Bajo
una luz marina. Tots dos a Colección Visor de poesía.
Desocupat
Els qui eren millors que nosaltres
vivien còmodament en cases recentment pintades
amb vàters amb botó en tots els banys.
Actuaven com model i marca
coneguts.
Els qui no tenien treball, estaven tristos,
no els anava bé.
Les seves actuacions estacionaven
en calaixos, dins de cases polsoses,
on s'amuntegaven massa objectes inútils.
Els anys passen i tot i tots són reemplaçats.
Existeixen sempre, és el que diuen, noves oportunitats.
Però, si hem de dir la veritat,
a mi mai no em va agradar treballar.
El meu objectiu era romandre desocupat.
Aquest era el meu mèrit.
M'agradava la idea d'asseure'm en una cadira,
hores i hores, davant de lcasa, sense fer res
amb un barret al cap i prenent una gasosa.
És dolent això?
Fumar, escopir de tant en tant.
Tallar fusta amb el meu ganivet.
Hi ha quelcom dolent o maligne en això?
De vegades surto amb el meu gos a empaitar conills.
Ho heu de fer alguna vegada.
De vegades saludo un noi gros i ros com jo,
dient-li: ‘‘D'on et conec?’’.
Mai no li diguis: ‘‘Què vols ser de gran?’’
Naturalment
Una clariana entre els núvols.
El massís perfil de les muntanyes blaves
que retallen l'horitzó.
El groc apagat dels rostolls.
El riu molt negre.
Què estic fent en aquest lloc,
sol i carregat de culpes?
Em pregunto.
Segueixo menjant els gerds de la font.
Sense buscar-me problemes. Si fos mort,
me’n recordaria, no podria assaborir-les.
Res no és tan simple.
Sí, tot és així de simple. Naturalment.
Fill
Aquest matí m’ha desvetllat una veu
que tornava des de la meva infància.
La veu ha dit: “Aixeca’t!”,
i jo he saltat del llit.
És estrany, tota la nit, en els meus somnis
he estat cercant ‘aquest’ beneït lloc
on la meva mare pugui viure i ser feliç.
‘‘Si vols que embogeixi,
està bé, si aquest no és el teu desig,
per favor treu-me d'aquí’’, repetia la veu.
Em reconec com l’únic culpable.
Jo la vaig dur a aquesta ciutat que odia.
Jo vaig llogar la casa que odia, envoltada
de veïns que odia, plena de mobles
que odia.
‘‘Per què no em vas donar diners per gastar?’’
‘‘Vull tornar a Califòrnia, ara!’’, crida la veu.
‘‘Moriré si em quedo’’. ‘‘Vols que mori?’’
gemega la veu.
Aquest matí al món,
no hi havia respostes per a aquesta
pregunta
ni per a cap altra.
Sona el telèfon i sona, no deixa de sonar.
No m'apropo a l'aparell, tinc por de sentir una vegada més,
el meu nom.
El mateix nom que el meu pare va escoltar durant 53 anys.
Abans d'abandonar-nos.
Va morir després de dir: “Porta això a la cuina, fill’’.
La paraula “fill” dita pels seus llavis,
va tremolar a l'aire perquè tots la sentissin.
Dormint
Ell va adormir-se als meus braços.
Sobre una roca.
Sobre els seus peus,
sobre els peus d'algun desconegut.
Ell va adormir en busos, en trens, en avions.
Es va adormir estant de guàrdia.
Es va adormir a un costat de la ruta.
Es va adormir recolzat en una bossa de pomes.
Ell es va adormir en un bany públic.
A l’estadi.
Va dormir en un Jaguar descapotable
i dins d'una camioneta.
Va dormir als teatres.
A la presó.
Als vaixells.
Ell va dormir en cases derruïdes i en una ocasió
en un immens castell.
Va suportar adormit les fredes gotes de pluja
i els ardents raigs del sol.
Va dormir sobre cavalls.
Es va adormir sobre cadires.
Ell va dormir en esglésies, en hotels de luxe.
Ell va dormir sota sostres estranys tota la seva vida.
Ara, ell dorm cobert de terra.
Dorm i seguirà dormint.
Igual que un rei antic.
La ferida
Em vaig despertar amb una taca de sang resseca
enganxada en una de les meves parpelles. Una esgarrapada,
profunda, que creuava transversalment les arrugues del meu front.
Però, últimament, he estat dormint sol.
I em pregunto per què un home, fins i tot en un malson,
pot aixecar la seva pròpia mà per ferir-se la cara.
Aquest matí vull respondre aquesta pregunta
i altres semblants, mentre observo en silenci
el meu rostre reflectit en els vidres de la finestra.
