el guant de l'Allie

Bon any, amics

2011-12-30T17:08:00.000-08:00

Deixo com a comiat d'aquest any el preciós poema de Constantinos Kavafis, en una adaptació de Lluís Llach sobre una versió de Carles Riba. Us deixo aquest magnífic poema perquè tot i els mals temps que ens toquen viure -a uns més que als altres- el camí no sempre és planer i els obstacles ens fan més rics i més forts. Superem les febleses malgrat les adversitats. Sigueu feliços i comenceu aquest nou any amb sabates noves per poder seguir fent el camí per molt dur i pedregós que sigui.
BON ANY 1012.

ÍTACA

I

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.
Tingues sempre al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys,
que siguis vell quan fondegis l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que et doni més riqueses.
Ítaca t'ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobra, no és que Ítaca
t'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet,
sabràs el que volen dir les Ítaques.

II

Més lluny, heu d'anar més lluny
dels arbres caiguts que ara us empresonen,
i quan els haureu guanyat
tingueu ben present no aturar-vos.
Més lluny, sempre aneu més lluny,
més lluny de l'avui que ara us encadena.
I quan sereu deslliurats
torneu a començar els nous passos.
Més lluny, sempre molt més lluny,
més lluny del demà que ara ja s'acosta.
I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers
que al seu poble són fidels,
afavoreixi el Déu dels vents
el velam del seu vaixell,
i malgrat llur vell combat
tinguin plaer dels cossos més amants.
Omplin xarxes de volguts estels
plens de ventures, plens de coneixences.
Bon viatge per als guerrers
si al seu poble són fidels,
el velam del seu vaixell
afavoreixi el Déu dels vents,
i malgrat llur vell combat
l'amor ompli el seu cos generós,
trobin els camins dels vells anhels,
plens de ventures, plens de coneixences.

TANCAT PER EXÀMENS

2011-11-24T13:34:00.000-08:00

Penjo el cartell de "Tancat" perquè comença una època complicada per als que ens dediquem a l'educació: estem a punt de tacar el primer trimestre o avaluació i tenim les taules i els ordinadors plens de treballs i exàmens dels nostres alumnes, que impacients volen la nota.
Com que sóc desorganitzada de mena, cada any em passa el mateix i en aquestes èpoques em col·lapso, de fet ja n'estic i se m'ha amuntegat la feina... i com que no es fa sola he de posar-hi remei.
Em prenc una temporadeta (no sé si dies o setmanes) per posar-me al dia i deixar-ho tot enllestit, i he cregut que us havia de dir alguna cosa. M'ha vingut de gust fer-ho, pensant en aquells o aquelles de vosaltres que de tant en tant feu una ulladeta pel Guant de l'Allie.
Llegiu molt, gaudiu i no gasteu massa.
Ens veiem i ens llegim d'aquí uns quants dies. Cuideu-vos.

DAVID FOSTER WALLACE PÒSTUM

2011-11-14T15:02:00.000-08:00

Avui faig un post raret. Estic contenta, aquest dijous arriba a les llibreries El rey pálido, novel·la pòstuma i inacabada de David Foster Wallace. La publicarà Mondadori en la seva versió castellana, l'anglesa ja és al mercat fa dies, en català, de moment i com sempre, res. M'ha fet molta il·lusió saber-ho i tenint en compte la devoció que sento per aquest escriptor he cregut que es mereixia un post.
Si voleu una mica més d'informació i si us animeu a provar-lo us deixo un enllaç que li ha dedicat avui el diari El Pais (cliqueu aquí)).

MONTSERRAT ROIG IN MEMORIAM

2011-11-10T11:54:00.000-08:00

MORT A RAVENSBRUCK

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes.
La Carme s’està morint
el seu plany es perd per sempre.

El camp era un glop de nit
al nord fum, vers el sud cendres.
Així jo no vull morir
lluny els cels i les arbredes.

La Coloma que la sent
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu mentre l’estreny ben fort
dolços mots a cau d’orella.

El camp era un glop de nit
lluny de tot i entre carenes
lluny de tot i entre carenes
lluny, lluny.

Montserrat Roig

LUNA MIGUEL

2011-11-04T15:20:00.000-07:00

Avui no faré cap ressenya, no comentaré cap novel·la. Avui us parlaré d'una joveníssima poetessa que he descobert fa molt poc temps. David Foster Wallace em va dur a ella.
Sóc professora de llengua catalana en un institut i he vist passar per davant meu exèrcits d'adolescents intentant trobar-se a si mateixos, rebel·lant-se contra el món i contra tot (però només de boqueta), però trobo a faltar, cada cop més, aquella fogositat gairebé romàntica de protestar amb veu pròpia i genuïna i és, precisament en aquest punt, que excel·leix Luna Miguel.
Darrere d'una càndida mirada blava i una imatge de Lolita plena de tatuatges hi ha una dona que parla amb veu clara i forta. Luna de Miguel, que va néixer el 6 de novembre de 1990, s'erigeix gràcies al món de la catosfera en una veu interessant i que caldrà seguir de ben a prop. Tot i la seva juventut gaudeix d'un currículum que molts amb més anys que ella ja voldríem per a nosaltres. El seu és un nom que sona fort i que espero que tingui molt a dir en els propers anys. Des dels 13 anys que tempteja amb la poesia i el seu llenguatge cru, nu i despullat de qualsevol ornament talla com una navalla, evidentment, cau en vel·leitats adolescents (de molta flama i poc caliu; molta rauxa i poc seny) i peca encara més d'utòpica, contestatària i contradictòria, però amb tot continua sent una poetessa molt i molt interessant.
Beu de les fonts clàssiques que qualsevol poeta que es preciï ha de tenir en compte (Baudelaire, Rilke, Poe...) i manté l'esperit dels poetes i artistes romàntics, turmentats per la vida i el devenir, preocupats per la mort, la vida, el sexe, l'amor, el fracàs, la tristesa... i veient com a sortida el sempre metafòric suïcidi. Tot i aquests clixés acomplerts un per un per Luna Miguel, la seva continua sent una veu diferent que sobresurt per damunt d'infinitat de veus semblants que apareixen cada dia a la xarxa. Aquest esperit romàntic ve amanit per un toc neopunk i postmodern, que l'apropa -volgudament, que no qualitativament- als escriptors nord-americans de la Generació cremada que encapçalava David Foster Wallace (de qui és una seguidora fervent).
Luna Miguel és una poetessa 2.0 que combina modernitat amb l'essència de la poesia clàssica. Si us interessa saber més coses d'ella us deixo l'enllaç del seu bloc, en el qual li podreu seguir el seu dia a dia http://lunamiguel.blogspot.com/ . També podeu provar de donar un cop d'ull a un altre blog seu que signa amb el pseudònim Lola Font, si cliqueu aquí hi aneu com un coet.
Per tal que us feu una idea de què parlo us deixo una mostra d'alguns poemes seus. Aquí els teniu:

Testamento

Escribí mi primer testamento
a los catorce años.

Recuerdo el deseo de morir,
recuerdo el intento de cortar
mi blanca piel
a la altura de la muñeca

(cuchillo de plata,
los restos de la vajilla vieja,
vajilla buena de los domingos...)

Recuerdo haber dictado al Tiempo:
y todos mis poemas te pertenecerán.

A los diecisiete seguía viva
y mi estómago recibió
diez pastillas
de Ibuprofeno.
No pasó nada.

No pasó nada; apenas
un vómito.
Dolor de esperanzas.
Dieta blanda.

Hoy tengo diecinueve años
y soy una cobarde. Y soy una cobarde
enamorada que pacta contigo
el precio de nuestro veneno.

No Romeo ni Julieta.
No como ellos, pienso.

Que la culpa no la tiene el amor:
sí la literatura.

-----

Angel leproso

Me cansan vuestras palabras viejos poetas,
jóvenes, políticos celestiales.
Las tuyas y las mías me cansan cuando salen
como anginas escupidas, como tinta
leprosa, tipografía de guerra.

Vemos escritos en nuestra piel transparente colores
de huida, venas apelmazadas alrededor
del estómago.

Y entonces la tierra es un ángel
que pierde por la noche sus pestañas.

Cansado de palabras, él tampoco quiere gritar.
------------

CAVE LUNAM

Cuidado.
Mi gripe es porcina y maligna.
Mi gripe es de Vaca y de Ave loca.
Mi gripe es Nietzsche tan mal traducido.
Presta atención a mis venas hinchadas,
dentro guardo las babas de Panero.
Dentro, el corazón de un Huevo Kinder
sin sorpresa:
Sylvia Plath Muerta,
David Foster Wallace Muerto,
Virginia, estilo mariposa, Muerta.
Atención. Danger. Bandera púrpura.
La gripe de las almas.
La gripe del humo.
La gripe de las codas y la tipografía
desplumada.
Atención. Contagian.
Cuidado.
Muerdo.

-----

SíNTOMAS

me muero y sin embargo viviré
EDGAR ALLAN POE

1. hypocondriaque

garganta vacía, blando, duro, cabeza.
garganta seca, fiebre, sueño, tripa,
tengo todos los síntomas, sueño todas
las enfermedades, sangre, frío, azúcar.

no estoy enamorada.

2. doucement
así esperas
las cosas lentas
de nuestra ciudad

mientras
dejaré que el viento
muerda mis manos

3. gorge coupée

sin que nada doliera

los dioses

decidieron cortarnos
la garganta

4. si Jeune

tan joven
y ya he perdido
media lengua

ahora sólo
espero
el día de nuestro
reencuentro

5. la maladie

pronuncias la epidemia
y un hombre muere

pronuncias el silencio
que nos queda

6. paroles

no son poemas,

lo que lees son mentiras

LES SORPRENENTS AVENTURES DE KAVALIER I CLAY de Michael Chabon

2011-10-27T15:31:00.000-07:00

Fa molts anys que sóc seguidora de Kevin Smith, les seves pel·lícules sempre em resulten reparadores i hilarants, Kevin Smith és un gran entusiasta del còmic, gènere que m’apassiona, i en les seves obres sempre hi és present, encarnat pel Matt Damon i el denostat Ben Affleck. Va ser per Kevin Smith i la meva passió pel còmic que vaig descobrir aquest fantàstic llibre que avui ressenyaré. En qualsevol cas, Kevin Smith i Chabon -autor del llibre del qual parlaré-, tot i tractar i glorificar el mateix, són molt diferents en la forma i el llenguatge… Mentre que Smith aposta per l’humor fàcil, previsible i cau sovint en els tòpics de frikilàndia, Chabon entèn i analitza el gènere, fent-ne una análisi seriosa que esdevé en alguns punts gairebé un assaig, a través d’una prosa i uns coneixements envejables

Michael Chabon, el guapíssim autor de Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay, amb què va guanyar el prestigiós Pulitzer l’any 2001, aconseguint així una fita gairebé impossible tenint en compte la temàtica de la novel·la, és una de les veus més interessants de la literatura nord-americana actual. Les sorprenents aventures de Kavalier i Clay (faig una traducció literal del castellà) és un llibre llarg, que d’entrada pot tirar enrere –té més de 600 pàgines- si tenim en compte que la història pot semblar que no dóna tant de si. La novel·la, però, és una sorpresa agradable, i una mostra d'una forma de fer narrativa original.
L'obra està protagonitzada per dos curiosos cosins: Joe Kavalier, un refugiat txec aprenent d’escapista que fuig de Praga i dels nazis i acaba convertint-se en el millor dibuixant de cómics dels Estats Units –arriba a Nova York l’any 1938, any de la publicació de Superman-; Sam Clay, per la seva banda, és un jove jueu, que només té al cap la idea de crear el gran negoci per fer-se ric i que té el do de ser un esplèndit narrador. L’escenari, uns Estats Units pletòrics, anys 30-40, on el còmic esdevé el gènere de moda i els seus creadors són autèntic herois.
Tots dos cosins aconsegueixen fer un tàndem talentós que ascendirà a l’èxit amb la creació del seu heroi l’Escapista i la creació de la seva pròpia empresa editorial, però la Segona guerra Mundial esclata i tot trontollarà a partir d’ara, l’amenaça planeja sobre els caps dels protagonistes. Kavalier és allistat i s’iniciarà aquí la segona part de la novel·la, que narrarà l’aïllament del personatge, que poc a poc i, impotent, observarà com la joventut se li escola de les mans i, juntament amb ella, els seus somnis i l’amor també fugen amb els aires bèl·lics. Aquí realitat i ficció es barrejaran i esborraran la difusa línia que les separa. En aquesta segona part, Kavallier -no és en va que sigui el primer nom que apareix al títol- esdevé personatge principal -i en l'autèntic heroi de Chabon- i a través dels seus pensaments i peripècies – i també de les de la seva creació l’Escapista, un heroi expert en fugides miraculoses- vivim un canvi substancial en tot el que havíem trobat fins al moment. Chabon narra la guerra i les seves repercussions en la societat ianqui, amb voluntat analitzadodora i crítica i d’una manera tragicocòmica, alhora que fa un repàs a la història del còmic nord-americà. Kavalier i Clay lluitaran físicamente i metafòricament contra els nazis, confonent molts cops realitat i ficció, i s’emularan mútuamente en el camp de batalla real i en la tira còmica.
Potser faré una afirmació agosarada, però Chabon fa una análisis de la idea filosòfica del Superhome, emparant-se en el còmic i en les causes que van dur a la Segona Guerra Mundial, i utilitzant, com a ombra omnipresent que planeja durant tota la novel·la, la metàfora del Gòlem -el mateix Chabon a la seva pàgina web (www.michaelchabon.com) assegura que aquesta novel·la i tota la resta de la seva producció són la metàfora del Gòlem-. La novel·la és també un reflex del xoc entre la ficció i la realitat, tot fent recompte de les febleses d’un món i l’altre, el còmic serveix als protagonistes de vàlvula d’escapament d’un món que no gira cap on hauria, però que, malgrat tot, no pot tapar ni curar les ferides reals.
Una lectura recomanable, entretinguda, plena d'acció, d'aventura i emoció. No sé per quina raó aquesta ha estat una de les ressenyes que més m'ha costat filar, deu ser que avui estic molt, molt espessa. Demano disculpes per si el meu discurs és inconnex, però no l'acabo de fer rutllar i a més l'ordinador em fa el ruc i em canvia les paraules que escric posant-me la seva opció castellana. Tinc tots els elements en contra. Feu el que pugueu..

TEMPS MODERNS (Relats conjunts)

2011-10-18T07:03:00.000-07:00

Des que podia recordar havia fet la mateixa feina. La màquina funcionava des de temps immemorials. No havia fallat mai ni un engranatge, només calia supervisar-la de tant en tant. Havia fet un cafè llarguíssim i es va posar a la feina. En sis dies ho va tenir tot enllestit i al setè va descansar. I encara descansa ara. La màquina funciona, sense parar, els engranatges giren i giren i tot és igual. Des de darrere el monitor vigila que no falti oli, però fa dies que pensa que aquesta feina l’avorreix, que vol prendre’s unes merescudes vacances extemporànies sense data de tornada i no es veu l'hora en què pugui prémer el botó d’OFF i respirar tranquil. Amèn.

PASTORAL AMERICANA de Philip Roth

2011-10-06T14:34:00.000-07:00

Fa tot just unes hores que s’acaba de saber que han atorgat el Premi Nobel de literatura al poeta suec Tomas Tranströmer, autor de l’antologia El cel a mig fer, que conté 13 obres seves. No puc fer res més que felicitar el guardonat, però aprofito aquest post per reivindicar Philip Roth qui, al meu entendre, mereixia el Nobel (que em perdonin els seguidors de Haruki Murakami, Bob Dylan i del guanyador). Si he de dir la veritat tenia el cor dividit entre Roth i Amos Oz, però sempre es decantava cap al costat del primer.
Les raons per les quals crec que Philip Roth mereixia el Nobel són personals, pròpies i absolutament subjectives, però suposo que són tan vàlides com les de qualsevol altre lector.
Fa temps que no amago pas la meva admiració i devoció pels autors nord-americans, i el bloc n’és un bon exemple. Fa setmanes que vull parlar de Philip Roth, però ha estat avui, abans que sapigués qui era el guanyador del prestigiós guardó, que he decidit publicar aquesta ressenya/post, com un homenatge a un autor grandiós. Si voleu descobrir les raons de la meva predilecció continueu llegint.
No tenia massa clar sobre quina obra seva parlaria, qualsevol mereix ser entre les obres mestres que he llegit al llarg de la meva vida. Curiosament tinc el cor dividit entre dos: Elegia (ni de bon tros la més reixida, però és un exemple de la perfecció formal de la seva prosa i molt diferent a les obres que porten el segell Roth) o Pastoral americana (llibre que inaugura la seva famosíssima Trilogia Americana, juntament amb Em vaig casar amb un comunista i la Taca humana), tots ells protagonitzats per l’escriptor Nathan Zuckerman (Zuckerman desencadenado, 2007), que contarà l’esfondrament de la vida de Seymor Levov, altrament anomenat el Suec –sembla ben bé una premonició anunciant qui li prendria el premi-). M’he decantat, finalment, per Pastoral americana, perquè és una mostra perfecta de l’estil i l’univers de Piliph Roth. Un drama perfecte, ben resolt de pricipi a fi, que explica la mort del somni americà, a través de la vida d’un home de classe mitjana que pateix en pròpia pell les contradiccions que representa viure ple d’ideals enmig d’una societat hipòcrita i frívola.
Com totes les obres de Roth, Pastoral Americana obre debats i polèmica. L’escriptor, però, fred com la fulla d’un ganivet exposa els fets, la història, però no pren partit, no és mulla, deixa que sigui el lector qui es decanti cap al costat que més li convingui i, de passada, es retrati. A través de la seva magistral prosa ens mou a la seva mercè i ens passeja per móns oposats, tot fent giragonces i arabescos per acabar mostrant-nos una realitat crua –i cruel, molts cops-, tintada sovint per la seva àcida i subtil ironia. Llegir Roth és sempre un repte, que saps com comença però que no pots ni arribar a intuir com acabarà.
Pastoral Americana és una gran obra coral, en la qual Zuckerman (alter ego de Philip. Roth) és el narrador de la història de Seymor Levov, el Suec, l’heroi, el nord-americà perfecte, que partint d’una condició humil a Newark (emplaçament/metàfora de l’espai personal de Roth), assoleix el somni americà. Bon esportista, patriota, bona persona i treballador incansable fa prosperar el negoci familiar i es casa amb Miss New Jersey 1949. Té una vida perfecta... però (totes les novel·les de Roth tenen un PERÒ) un fet desgraciat, en el qual es veu implicada la seva filla Merry desencadena l’ensorrament de la vida del fins ara perfecte Levov. Es consolida la mort del somni americà.
Les seves virtuds es giraran en contra seva en un món nou i canviant que ha acabat de fer el salt generacional i que ha capgirat de manera radical la seva escala de valors. Les seves accions ben intencionades, familiars, plenes de respecte cap a l’opinió dels altres seran criticades i odiades per un entorn que ha deixat definitivament enrere el passat i que corre sense cap mena de control cap a un futur incert, però que promet llibertats enganyoses. Levov serà una víctima dels canvis morals. El món sòlid i segur bastit amb molts esforços pels seus pares cau com un castell de cartes. Levov permet a Roth portar al límit les pròpies contradiccions, perquè és un personatge que entoma per seguir fidel als seus principis. La família Levov és la metàfora crua de la societat americana.
Pastoral americana té molts punts amb comú amb la novel·la de costums del XIX i m’atreviria a dir que també té molt de la novel·la naturalista de Zola, passades pel sedàs americà. És un retrat analític i objectiu (o no), en el qual hi podem veure els canvis soferts durant la segona meitat del segle XX a Nord-amèrica través dels ulls d’una família de classe mitjana, que viu els canvis socials i morals provocats per la Guerra del Vietnam i el moviment hippy; l’assassinat dels Kennedy o els conflictes racials, que culminen de manera tràgica amb l’assassinat de Martin luther King.
Philip Roth és un mestre, probablement el més gran dels escriptors nord-americans vius, un analista implacable amb plena consciència històrica i social. Un autor imprescindible per a tots els amants de la bona literatura.

Us deixo un tast: "Viure consisteix a malentendre-ho tot, malentendre-ho una vegada i una altra i moltes més encara, aleshores, després d'una curosa reflexió, tornar-ho a malentendre. Així sabem que som vius, perquè ens equivoquem. Potser seria millor prescindir de si encertem o ens equivoquem amb els altres, i limitar-nos a relacionar-nos amb ells d'acord amb els nostres interessos. Però si vostè sap fer això... bé, és afortunat."

GIRL WITH A CURIOUS HAIR de David Foster Wallace

2011-09-29T15:45:00.000-07:00

David Foster Wallace és un dels escriptors més talentosos que he llegit mai. Interessant, intel·ligent, punyent i mordaç, però sobretot trist, molt trist o decebut, o potser tot alhora. Era un escriptor genial amb un domini magistral i absolut de l’acte narratiu i amb una visió molt personal, desencantada i autèntica de la vida, del món, del seu entorn.
Va morir el 12 de setembre de 2008, la seva dona el va trobar penjat sobre dos-centes pàgines seves a la seva casa de Claremont. Tenia només 46 anys i deixava una obra interessant, intel·ligent i massa curta. Feia anys que una depressió li havia anat minant les ganes de viure. Ni el seu talent, ni la seva família, ni la seva passió per la paraula van ser un pes prou fort perquè decidís continuar vivint.
Wallace definia la literatura així: “La ficció tracta d’allò que vol dir ser un patètic ésser humà” i així la va concebre, com un mitjà per explicar la misèria humana.
Comentar i llegir DF Wallace em resulta difícil perquè és un autor que fa mal, que amb cada paraula t’escopina veritats a la cara. Llegir-lo és difícil perquè et demana un esforç, sembla que en cada conte, en cada assaig, en cada història et digui que ets estúpid, que no seràs capaç d’entendre’l perquè ell és més intel·ligent que tu inútil lector. La seva narració, impecable des del punt de vista formal, és un anar i venir que desorienta, on sempre hi ha dos plànols de lectura, un superficial i evident, un altre subliminal, les seves històries són sovint polièdriques, visions diferents d’una mateixa realitat, per aquesta raó el lector se sent perdut. Tot això, però, és volgut: la narració de D F Wallace funciona com el pensament humà, molts cops inconnex, contradictori i amb un bombardeix constant de sensacions i pensaments.
Dit això, goso comentar un llibre que és un dels meus llibres de capçalera (els puc comptar amb els dits d’una mà) i que dóna un tast de l’estil, del món, de la literatura de David Foster Wallace: Girl with a curious hair, traduït al castellà com La niña del pelo raro.
Girl with a curious hair és un recull de deu relats que aparentment no tenen una unitat palpable, però entre els quals sí que hi ha alguna coincidència temàtica com el món fulgurant de les estrelles mediàtiques i dels programes de gran audiència, la tristesa, la solitud, la incomunicació generacional, entre d’altres... Els contes tenen unes llargades semblants i semblen que tots ells ens preparin per la traca final, el conte que tanca el llibre: “Cap a l’Oest, l’avançament de l’imperi continua”, un extensíssim relat que bé podria ser una novel·la (160 pàgines) que al meu parer és el més reixit de tots per la seva genialitat tècnica i argumentativa. El fet el motiu és surrealista i aparentment vulgar i trivial: explica una reunió entre tots els participants en un anunci de Mc Donalds, però el conte excel·leix per la tècnica, la mestria de Wallace a l’hora de fer allò que és tan difícil: metaficció, posar una novel·la dins una novel·la, a l’hora que actua de narrador i de crític, tot fent una interessantíssima reflexió sobre l’acte creatiu, tot bufetejant amb ironia la nova literatura postmoderna. És un festival de tècniques novedoses, amb moments brillants i genialitats.
La resta de contes van deixant entreveure l’univers Wallace i l’admiració de l’autor cap al que considerava un mestre Don DeLillo. “Animalets inexpressius” és un relat interessant sobre una concursant d’un exitós programa de la televisió nord-americana, en el qual s’expliquen dues històries (com ja he apuntat abans) una de superficial, la vida de la noia; i una altra de més profunda que parla de tots els secrets del món televisiu; el conte que dóna nom al recull és potser el més surrealista de tot, però precisament en aquest relat és on es veu la destresa de Wallace a l’hora de fer real allò que és impossible, fer versemblant allò que és fictici, tot capgirant la normalitat fent-la una cosa estranya, o a l’inrevès fent d’allò rar, diferent, la cosa més quotidiana. Trobem també contes que es redueixen a simples escenes, sense gairebé acció, però que mantenen en tensió el lector fins al final, és el cas de Tot és verd o Per sort l’executiu de comptes sabia practicar la reanimació cardiopulmonar.
A través de la ironia i el sarcasme, s’evadeix d’un món que no li interessa gens (o potser massa), un món que l’obsessiona i que observa com un científic que disseccciona la realitat, la destripa, la capgira, potser per poder entendre-la.
Wallace té molts punts en contacte amb altres escriptors de la seva generació (Lorrie Moore, Jonathan Franzen, Ricky Moody, A. M.Homes, Richard Powers...), anomenada Generació cremada, per un conte del propi Wallace recollit en una antologia de joves autors nord-americans i algunes semblances (ni que sembli impossible) amb els ja consagrats Raymond Carver i DeLillo pel que fa a temàtica i registre. Amb tot, crec que de tots els de la seva generació que he pogut llegir, D F Wallace és el més interessant, perquè va una mica més enllà, experimenta constantment amb la forma i el fons i a més és un geni de la paraula i de la hipèrbole. No us puc dir res més.
Avui que és el Dia Mundial del Traductor demano la traducció al català de tota l’obra de David Foster Wallace. És molt trist que no hi sigui.

CIUTAT DE LLADRES de David Benioff

2011-09-19T14:50:00.000-07:00

“Si féssim balanç de les grans lectures que devem a l’Escola, a la Crítica, a totes les formes de publicitat, o, al contrari, a l’amic, a l’amant, al company de classe, fins i tot a la família, el resultat seria clar: el millor que hem llegit, ho devem gairebé sempre a algú apreciat. I sempre en parlarem primer amb algú estimat. Potser perquè, precisament, allò propi del sentiment, com del desig de llegir, consisteix a preferir. Finalment, estimar és regalar les nostres preferències a aquells que preferim. I aquests actes de repartiment omplen la invisible ciutadella de la nostra llibertat. Som habitats per llibres i per amics.
Quan algú que apreciem ens dóna un llibre per llegir, el primer que busquem entre les línies és ell, els seus gustos, les raons que l’han portat a endossar-nos aquell llibre, els signes d’una fraternitat. Després, el text ens arrossega i ens oblidem de qui ha fet que ens hi capbusséssim; ¡aquest és, precisament, tot el poder d’una obra, escombrar també una minúcia com aquesta!
Tanmateix, passats els anys, sol succeir que l’evocació del text ens retorni el record de l’altre; aleshores, alguns títols tornen a convertir-se en rostres.”

Començo aquest post amb les paraules de Daniel Pennac a Com una novel•la, perquè realment aquesta novel·la de la qual parlaré avui, com totes les altres que apareixen en aquest bloc són “regals” especials que un dia algú em va transmetre, i que, de retruc, ressenyo perquè puguin ser algun dia també vostres, perquè si una cosa és certa, és que a tots nosaltres, els que llegim, ens uneix precisament això l’amor pels llibres i per les persones que s’amaguen darrere aquests llibres. Aquesta ressenya, doncs, és per a vosaltres, que sabeu apreciar el veritable valor de la paraula escrita. Ciutat de lladres té el rostre de la meva germana Nanci, però en llegir la història he pensat immediatament en algú en especial, a qui segur li agardaria moltíssim i li he volgut fer aquest regal virtual, desitjant que li arribi, sigui on sigui, juntament amb els meus millors desitjos: va per a tu Bruixa de Sol (trobo tant a faltar les teves paraules!)... i va també per a tots vosaltres, lectors i blocaires.
De vegades, hi ha gent que té un do especial per trobar joies amagades entre les prestatgeries d’una biblioteca o d’una llibreria, la meva germana Nanci el té, ensuma i troba històries fantàstiques que per a molts ulls passen desapercebudes. Ciutat de lladres és una troballa, una perleta meravellosa, que es deixa llegir i que mentre dura la lectura commou molt, moltíssim i fa riure i fa plorar... i fa viure. És una delícia de cap a fi.
Si us dic el nom de David Benioff probablement us quedeu igual però si us parlo de pel·lícules com Troya o X-Man segur que us sonarà més: Benioff n’és el guionista i és precisament per aquesta faceta que és conegut, però vés per on també ha escrit una novel·la i a més és una novel·la magnífica. Ciutat de lladres conta la història de Lev i Kolya dos companys accidentals que han de dur a terme la difícil comesa d’aconseguir una dotzena d’ous a Leningrad durant el setge alemany de la Segona Guerra Mundial. A partir d’aquest fet trivial en aparença, començarà una cursa per la supervivència alhora que s’anirà teixint una amistat forta i poderosa, sorgida de la necessitat d’aquells que no tenen res a perdre però que lluiten amb tot per continuar vivint. Amb un llenguatge senzill i amb un humor finíssim, Benioff recrea una història –la del seu avi- complexa i dura que és capaç d’arribar fins al racó més íntim. Aquest no és “un altre llibre sobre la Segona Guerra Mundial”, aquest és un llibre sobre els valors universals, aquells que ens fan remoure, que ens fan sentir i que queden gravats com el foc en les nostres memòries.

UN ASSASSINAT MUSICAL de Batya Gur

2011-08-30T03:06:00.000-07:00

La novel·la negra és sempre un bon recurs a l'hora d'elegir un llibre, dóna al lector una història plena d'intriga que fa que durant els dies que dura la lectura qui la llegeix se senti part activa de la novel·la i si és bona fa que els dies següents a l'acabament continuï trencant-se el cap amb la història contada. Això mateix passa amb Batya Gur, l'escriptora a la qual dedico aquest post.
Si un autor de novel·la negra mereix ser entre el millors del gènere aquesta és Batya Gur. Gur nascuda a Tel Aviv el 1947 i traspassada el 2005 ha deixat com a llegat cinc immenses novel·les negres, protagonitzades per l'interessant i intel·ligent inspector Michael Ohayon, a través d'aquestes cinc novel·les i del seu protagonista el lector pot veure la història d'Israel dels cinquanta darrers anys amb tota la complexitat que comporta. Tot allò que tenen de poc suggerents els títols de Gur, ho tenen de profundes i magnífiques les històries que narra. No passeu de llarg a la llibreria si veieu Assassinat al Quibuts, Un assassinat literari, L'assassinat de dissabte al matí o Assassinat al cor de Jerusalem, malgrat les aparences amaguen soberbis thrillers (com els ha anomenat Amos Oz).
Fet aquest apunt inicial anem a parlar del llibre, he triat el quart de la sèrie: Un assasinat musical, perquè ha estat el darrer que he llegit i és el que més fresc es manté a la memòria.
Michael Ohayon, l'atractiu protagonista, jueu i d'origen marroquí, es veu aquí immers en una història plena de connotacions personals que l'atraparan en una xarxa en la qual es barrejaran els seus sentiments i el seu tarannà professional. A través d'Ohayon i Nita, sempre acompanyats per la música i les reflexions sobre art, iniciaran una investigació que els durà a viure una aventura que posarà al descobert les pors, les passions, l'amor, l'amistat, la fidelitat i els farà trontollar en allò que havia regit la seva vida fins al moment.
Dit això puc afirmar que Un assassinat musical té tots els ingredients que al meu parer ha de tenir una bona novel·la, sigui del gènere que sigui. Un dels principals atractius és la descripció minuciosa dels personatges en la seva vessant psicològica, Batya Gur presenta en totes les seves novel·les uns personatges profunds i complexos, reals, vius que gairebé es materialitzen a mesura que passen les pàgines. Aquesta destresa a l'hora de pintar aquests personatges, donen al lector un motiu més d'implicació activa amb allò que està llegint i se sent vulnerable amb tot allò que viu i sent el protagonista perquè el sent tan proper, tan palpable que resulta impossible mantenir-se'n al marge. Si aquest és el punt més fort de Gur, no ho és menys el seu domini del gènere, l'altra arma per enganxar el lector des de les primeres planes. Aquest domini i l'emplaçament geogràfic on passa la història, la fan una escriptora diferent i dóna com a resultat un thriller magnífic, que combina la investigació d'un doble assassinat, amb la realitat d'Israel i la passió per la música. La complexitat del cas i la mestria de l'autora en la seva resolució captiva sense remei un lector entregat des del primer moment, que deixa portar-se i s'endinsa, a poc a poc, en un món tancat regit per unes lleis pròpies. Aquí és quan comencen a caure mites, immersos en l'escenari de l'obra _sempre Jerusalem_ coneixem una realitat molt allunyada dels estereotips i de les idees preconcebudes, i és que Batya Gur, com el seu alter ego literari Michael Ohayon, va viure de petita en un Quibuts i va veure en primera persona els canvis que s'han donat a Israel el darrer mig segle.

MENORCA de Ponç Pons

2011-07-11T14:50:00.000-07:00

Demà marxo a a la meravellosa illa de Menorca i el Guant de l'Allie quedarà aturat uns quants dies, potser fins al setembre. Us deixo un tast de Ponç Pons, poeta menorquí genial, per retre homenatge a aquesta illa preciosa. A veure si us agrada.
Bones vacances a tothom.

MENORCA

Amor encès de sol i llum florida

Amor vital de cel i mar ventada

Amor en vers de terra sangtraïda

Amor humil de llengua engarrinxada

Amor de calç alegre i eixerida

Amor de platja verge i llaütada

Amor festiu de llàgrima agraïda

Amor enyoradís d’illa estimada

Amor de paret seca i pedra pura

Amor d’ullastre, mata, pi i alzina

Amor de tanca, aljub, claper i tempura

Amor de tamarell, càrritx, sivina

Amor de vinya, hortal, verger, ventura

Amor etern de pàtria menorquina

ARBRES DE MONGETES de Barbara Kingsolver

2011-07-08T12:29:00.001-07:00

Fa temps que em rondava pel cap parlar d’aquest llibre. Avui, a l’institut m’ha vingut la inspiració de fer-ho mirant el catàleg de lectures per a l’ESO i m’he endut una sorpresa agradable en veure que ha estat reeditat per la Galera en la seva col·lecció Bridge. Jo vaig llegir la versió antiga d’Edicions l’Eixample Espai de dones que la meva german va comprar en un llibreter de vell.
Arbres de mongetes és una d’aquelles novel·les que tant m’agraden que parlen de fugides, de retrobaments, d’amor, d’amistat, en definitiva, de totes aquelles coses que fan moure el món.
L’escriptora ens sedueix amb una novel·la tendra, reflexiva, autèntica, amb personatges inoblidables plens de pors, febleses i dubtes. La Taylor, la protagonista, criada en un entorn molt semblant al de la pròpia Kingsolver, fuig de casa i comença un viatge que esdevindrà iniciatic i revelador, al final del qual renaixerà com una persona nova.
A través de l’humor, que en algun moment duu a la riallada, descriurà les peripècies de la Taylor i la Turtle (curiós nom), una nena molt, molt peculiar, que el lector farà seva des del primer moment.
El fet d’estar redactat en primera persona li dóna un caire de veracitat i confidència que fa que qui llegeix Arbres de mongetes visqui en pell pròpia les aventures de les protagonistes, acompanyades per uns magistrals personatges secundaris.
Arbres de mongetes és una lectura deliciosa, narrada amb un sentit de l’humor que em recorda molt al de la Fanny Flagg, que no explica cap història extraordinària, però que resulta sempre, en cada moment, emocionant i autèntica. Si el llegiu entendreu perquè als Estats Units ha venut milions d’exemplars i ja està considerat un clàssic de la literatura contemporània.

LA SOCIETAT LITERÀRIA I DE PASTÍS DE PELA DE PATATA DE GUERNSEY de Mary Ann Shaffer i Annie Barrows

2011-07-04T14:03:00.000-07:00

Quan algú veu un llibre amb un títol com aquest no pot fer una altra cosa que aturar-se i mirar-lo i, acte seguit, comprar-lo. El vaig descobrir gràcies a la Ruda el bloc de la Mireia i me'l vaig comprar. No tenia ni idea de què anava, però el títol em va resultar tan suggeridor que no m'hi vaig poder resistir. El vaig encertar.
És una novel·la deliciosa i fresca, ambientada en els anys justament posteriors a l'acabament de la segona Guerra Mundial, en una illa anglesa del Canal de la Mànega, Guernsey. La història, narrada en forma epistolar,dóna una visió polièdrica de l'ocupació alemanya a les illes angleses (rebost de les tropes nazis). És precisament a través d'aquestes veus (cada un dels personatges que intervenen en la trama) que el lector pot fer-se una imatge global a partir d'una informació fragmentada, tot encaixant les peces d'un trencaclosques. L'humor que traspua en els comentaris dels entranyables personatges que poblen aquesta història fa que en molts moments el lector no pugui contenir el somriure o la rialla. Un llibre d'aquells que transmet bonrollisme, tot i el dramatisme que tenyeix la història. Bonic, bonic.
Si el llegiu, no podreu aturar l'impuls de volar al Regne Unit i visitar l'illa, un nou paradís literari.

És d'admirar que aquesta obra sigui la primera i única de l'autora, presidenta d'un club de lectura,i que va morir abans de deixar enllestit el llibre. És nota que no va ser ella qui li va donar el toc final, perquè hi ha un moment en el qual es veu la mà de la seva neboda, Annie Barrows, que va ser qui li va donar la forma que ha arribat a les llibreries.

OCELLS D'AMÈRICA de Lorrie Moore

2011-07-03T01:40:00.000-07:00

Lorrie Moore ha estat una troballa, una troballa en el sentit ampli de la paraula. En aquest post parlo d' Ocells d'Amèrica, però podria estar parlant de qualsevol dels seus altres llibres publicats, perquè el fons, l'estil, la mirada són els mateixos.
He triat Ocells d'Amèrica perquè és el llibre que millor mostra el seu estil, la seva particular visió de tot allò que l'envolta, a través de dotze relats, que formen una unitat universal, d'una Amèrica, en particular, i d'un món, en general, que només uns quants (molt pocs) són capaços de copsar.
M'agrada i m'agrada molt el seu estil viu, cru, però ple d'un lirisme excepcional. Moore presenta situacions quotidianes i les passa pel sedàs del seu ull crític, sarcàstic i real i trava així dotze històries magnífiques que commouen qui les llegeix, perquè parlen d'allò que ens preocupa i ens ocupa a tots, perquè teixeix amb mà mestra unes realitats properes i dramàtiques que no deixen indiferent ningú.
Els personatges de Moore no són herois. Els personatges de Moore són persones, com tu i com jo, amb misèries i grandeses, personatges vius, que no fan res excepcional sinó que senzillament viuen i senten.I és aquí on Lorrie Moore excel·leix, en el dibuix d'aquests personatges castrats, mutil·lats interiorment que passegen les seves mancances com hologrames translúcids plens de buidor i frustracions.
Moore és una veu genuïna, nova, femenina i intel·ligent que domina amb mestria el relat, la tècnica narrativa i que enganxa a través de metàfores sorprenents sobre allò real, palpable, tangible, ordinari que esdevé poètic gràcies a les seves paraules.
Llegir Lorrie Moore és asseure's darrere la finestra, amb un manual d'instruccions, i observar com passa la vida i com es mouen aquells que tenen la tasca feixuga de viure-la.

ELOGI DEL DESASSOSSEC d'Eduard Batlle

2011-05-31T14:41:00.000-07:00

La frontissa dels trenta desencadena sovint una crisi personal i identitària de la qual costa desempellegar-se. A mi m'ha passat. I ha estat precisament en els llibres, i més concretament en la poesia, que he trobat un refugi i una certa guia per retrobar-me de nou.
Aquests dos anys que ha parat el Guant de l'Allie no he fet altra cosa que replantejar-me moltes coses i reafirmar-me fort com un "jo" nou. No ho he aconseguit del tot, però estic en el camí d'acceptar-me.
I és precisament, per aquesta raó, que he elegit aquesta lectura, Elogi del desassossec, del meu benvolgut amic Eduard Batlle, per iniciar aquesta segona etapa, ja que m'ha fet llum en aquest camí de retrobament perquè parla precisament d'això, de les pèrdues i dels encontres, de la topada de morros amb el món adult, quan encara veus pel retrovisor la juventut que s'allunya cada dia una mica més.
Elogi del desassossec és un homenatge al Llibre del desassossec de Fernando Pessoa, el seu alter ego en aquesta cruïlla vital que representa la trentena.
Aquest fet d'assumir les responsabilitats que comporta el món adult desestabilitza i és fàcil caure en el desencant i el pessimisme, quan comences a idealitzar un temps massa recent encara i saps que a partir d'ara t'espera una altra cosa.
Les reflexions que es troben dins dels 30 poemes que componen el llibre donen una visió del món i de la vida desencantada, però rellueix en el fons una espurna d'esperança i per aquesta mateixa raó no és una mirada pessimista, sinó real i descarnada que esdevé una reflexió esquinçada sobre l'univers propi (interior i exterior) que s'endinsa sense vergonya ni tabús en l'esperit humà -complex i contradictori- tan avessat a lluitar contra els canvis, tot buscant en els racons més amagats les respostes, les explicacions i, en definitiva, el camí de sortida.
Us en deixo un tast:

APARADOR II

Tendresa d'allò que mai no ha esdevingut (155)

Quan vas a buscar el món que recordes,
trobes que ja s'ha fos; és un miratge,
un joc de titelles de fang i canyes
que guardaves en un racó de la memòria.

I així mateix que, tornant cap a casa,
et mires als aparadors i hi veus un cavaller
sobre el corcer blanc imaginat d'un futur plaent,
curull d'èxits i reconeixement.

Però les campanes veïnes fan les dotze
i s'esvaeix, tot d'una, l'ahir i el demà.
Ara s'imposa el bassal d'aigua
que et torna una imatge deforme.

DE TORNADA...

2011-05-30T13:34:00.000-07:00

Després d'un parèntesi de dos anys torno amb forces renovades carregada de lectures i experiències. I, de nou, el bloc em dóna l'oportunitat de compartir aquest llegat meravellós que són els meus llibres.
No sé quin caire prendrà aquest recomençament del Guant de l'Allie, ni si serà un vol de llarga durada o només una volada gallinàcia. Allò que sí serà mentre sigui és un recer, una sala de lectura i de reflexions, un lloc on retrobar-me a mi mateixa. Una mirada al món a través dels ulls dels llibres.
Bones lectures!

AIXÒ ÉS TOT, AMICS...

2009-07-03T15:28:00.000-07:00

Me'n vaig. Ho vaig decidir ahir mentre escoltava els U2 al Camp Nou i vaig pensar que avui era un beatiful day per tancar la paradeta. Volia fer-ho a la brava, fent desaparèixer d'avui per demà el bloc, però he pensat que devia una explicació a aquells que durant vuit mesos heu passat per aquí i hi heu dit la vostra. A més... que carai! em venia de gust dir-vos adéu.

Ho deixo perquè ja no m'atreu fer el bloc, la xarxa no m'acaba de fer el pes, sempre m'han agradat més les converses de bar i cigarreta i veure la cara de les persones amb les quals parlo. A més a més continua, també, agradant-me més el paper per posar per escrit les sensacions que em transmeten les lectures, perquè és una qüestió massa personal per anar-la esbombant per aquí i per allà. El bloc s'havia convertit en una nosa i m'estava prenent un temps que no estic disposada a cedir a l'ordinador... em perd la vida!

M'ho he passat bé durant aquest temps que ha viscut El guant de l'Allie i, sobretot, m'ha permès descobrir i llegir gent que té moltes coses a dir. Per a vosaltres us deixo uns regalets virtuals per aquest estiu:

Per a la bruixa li deixo Amb el temps a favor del meu admirat Xavier Macià, segur que sabrà valorar-lo en la seva justa mesura, gràcies bruixa per les teves paraules.

A l'Òscar, de The lost art, alguna cosa més prosaica i que segur li vindrà de gust, el convido a que visioni l'obra completa de Kevin Smith, mentre degusta seitons. M'ho passo tan bé llegint-te!

A la Kweilan, la mestra de la ressenya i del bon gust literari, li deixo La meva illa d'Elsa Morante (1945), seguríssim que t'encanta.

Al Salvador de bloGuejat li passo Pop corn de Ben Elton, que és curtet, tampoc és cas que s'entretingui massa i no acabi d'enllestir aquella novel·la que estic esperant amb llums de candeletes i que vull que em signi tant sí com sí.

A la Mireia del racó de la Solsida li regalo L'edat de les paraules del meu estimat amic Emili Bayo, segur que s'ho passarà bé llegint-lo.

A la Mireia de la Ruda, El sur y Bene d' Adelaida García Morales o La ternura del dragón de Martínez de Pisón.

A la NuNs, Opium de Jesús Ferrero, segur, segur que li agrada.

A SU li regalo Una casa per compondre de la Núria Perpinyà. Seguríssim que et sorprèn.

Al Jaume Puig li deixo The road de Cormac McCarthy o Cuatro amigos de David Trueba. Perquè triïs, o millor, llegeix-los els dos.

A la bajoqueta que és l'alegria de la xarxa li passo Arbres de mongetes de la Barbara Kingsolver.

A la Clícide, si no ho ha fet, li recomano la lectura de Arrancad las semillas, fusilad a los niños de Kenzaburo Oé

Al Manel seguríssim que lia agradarà Si una nit d'hivern, un viatger de l'Italo Calvino i si no ja sap que té pendent El rei del món de Salvador Macip.

A tots els altres, Sandra, Ramon, Jorge, Francesc, Ignasi, Jesús, Júlia, Pere, al veí de dalt, lluku, Tonina, Jean Robur, Rosa, etc, etc llegiu, llegiu i llegiu sense parar, tant és , el que sigui i continueu fent gaudir els internautes amb els vostres blocs.

Gràcies a tots i totes. Tot i que El guant resti dormint el son dels justos, continuaré passant pels vostres blocs dels quals sóc ja seguidora fidel i, ja sabeu, si mai teniu intenció de fer una costellada de blocaires, m'hi apunto sense pensar-m'ho dues vegades.

EL REI DEL MÓN de Salvador Macip

2009-06-29T15:49:00.000-07:00

Fa uns mesos, arran d’un post dedicat a Nana de Chuck Palaniuk, el Salvador Macip va passar pel meu bloc i em va deixar un comentari, es declarava admirador de l’autor nord-americà i assegurava haver llegit tota la seva obra. De seguida, i per curiositat, li vaig tornar la visita a bloGuejat, i ens vam anar sovintejant pels blocs respectius, fins aquí tot va ser normal, els típics comentaris als posts de torn. Mai acostumo a mirar perfils dels blocaires i amb SM no vaig fer una excepció, no en sabia res de la seva faceta professional, però un dia em va llençar un repte a propòsit d’un post seu sobre la literatura catalana actual: sóc bastant escèptica pel que fa a les noves valors de la literatura que es fa avui dia a casa nostra perquè no m’interessen massa els temes que toquen, en general, els trobo redundants i molt vistos, no m’entretenen. Des que vaig fer filologia catalana en vaig quedar saturada i havia fet un descans de molts anys. Només llegia amics dels quals m’abstenia a fer comentaris. Això mateix, o més o menys, li vaig dir al Salvador al seu post, i vés per on em va dir que per què no llegia alguna cosa seva.

Se’m va encendre de cop la llumeta i vaig decidir-me a fer-ho. L’endemà mateix vaig anar a la llibreria i em vaig comprar El rei del món (per cert, l’únic exemplar que hi havia). El que va venir a continuació va passar tan ràpid com la novel·la.
Crec que El rei del món és un llibre rodó, no li sobra ni li falta res, té absolutament de tot i quan dic de tot és realment de tot. Està escrit, al meu entendre, de manera brillant, agafant el registre adequat a la situació i la trama. La lletra és grosseta i l’argument frenètic. Me’l vaig fer petar en 48 hores.

Probablement, El rei del món sigui la novel·la que més m’ha sorprès dels darrers anys, per un fet molt sezill: no tenia cap mena ni de prejudici, ni d’expectativa abans de llegir-la, si voleu que us digui la veritat la vaig comprar per curiositat, per veure què deia, però un cop començada, des de la primera plana fins a l’última em va deixar atrapada sense remei. La vaig trobar ràpida, irònica, dramàtica, esbojarrada i molt, però que molt, addictiva.

No vull donar massa pistes sobre el seu contingut argumental, però puc dir que és com si Palaniuk i Tarantino s’haguessin conxorxat i haguessin preparat un projecte a quatre mans. És original i plena d’acció i, sobretot, és un testimoni evident que es pot fer literatura en català de qualitat i plenament exportable a qualsevol indret del planeta. El rei del món és la constatació del poder de la publicitat i del màrqueting, on l'aparença és allò que compta per damunt de qualsevol altra cosa. Qui té les diners té el poder de fer i desfer, d'esborrar els límits entre allò que és real i allò que és producte. A El rei del món la societat occidental queda retratada com amoltonada i frívola que es deixa endur per allò que és moda, per allò que ens venen i ens fan empassar com volen i quan volen.

Si aquest estiu no teniu cap lectura que us acabi de fer el pes i us agrada l’acció i el hip-hop, no us podeu perdre el viatge al·lucinant i trepidant que proposa el Salvador Macip a El rei del món. Viatjant a tota merda de la mà del Zip- Scary XXL passareu de l’infern al cel en un temps estratosfèric. La història del protagonista em recorda al viatge amb el Furius Baco. És el somni americà, el fenomen Gran hermano, la història de les fulgurants estrelles mediàtiques sortides del no-res dutes a extrems insospitats... És delirant, divertida, surrealista, boníssima. Fantàstica. (Un detallet: quan la llegiu ja em direu que en penseu de l’escena on l'Scary coneix la Tatiana).
Després d’aquesta lectura em declaro admiradora del Macip i espero que aviat enllesteixi una altra novel·la, m’ha deixat amb ganes de més. Us recomano que llegiu, també, si no ho heu fet el comentari de Pep Blay a l’Avui de dijous passat, titulat Del Pop-Arb a la literatura independent, el vaig trobar molt ineteressant i crec que em va bé afegir-lo en aquest post, perquè parla de noves veus, noves maneres de fer d’autors joves i catalans, que potser no tenen el mateix accès als canals tradicionals de difusió com els autors ja “consagrats”, però que tenen molt a dir en la nova literatura catalana... sobre la qual ja no em mostro tan pessimista.

TANQUEM ETAPES (PARÈNTESI i II)

2009-06-05T15:29:00.000-07:00

És tard però no puc dormir, fa poc que he acabat de corregir els darrers exàmens i de posar les notes als meus alumnes de 4t d'ESO, ahir em van dir que els sabia greu acabar aquesta etapa perquè tenien por de perdre els amics que els havien acompanyat durant aquests anys d'adolescència. Tot feia olor de comiat. Dilluns anem d'excursió a Port Aventura i per alguns serà l'últim viatge amb els companys de l'ànima, d'estudis.. l'any que ve alguns aniran a treballar, d'altres canviaran de centre, d'altres faran batxillerat i uns altres repetiran... La roda girarà i les seves vides també Però l'adolescència ja ho té això: pensen que les amics ho són tot.
Aquesta situació m'ha fet pensar en els companys de carrera, pensàvem que ens havíem de menjar el món, que la nostra amistat era infranquejable, que per molts anys que passessin seguiríem tenint aquell feeling preciós. Pensàvem que per molt que ens féssim grans continuaríem veient-nos, trucant-nos i anant a sopar almenys un cop per mes. Vam prometre'ns amor etern. Però com passa en tot, la distància, la vida posa primer metres i després quilòmetres enmig i aquells amics de l'ànima esdevenen coneguts amb unes vides desconegudes. La vida ens separa irremediablement, s'ha de ser molt tenaç i persistent per conservar-los...
Segurament els meus alumnes, que ara tenen 16 anys, d'aquí 4 o 5 anys més recordaran vagament aquell amic de fatigues de l'institut... la vida gira, però ells encara no ho saben.
Us deixo un altre poema del VICENTE GALLEGO (que al final em demanarà drets d'autor) perquè penseu en tot plegat. Ja veieu és el meu gurú, té un poema per a cada moment.

LAS ÚLTIMAS CENAS

Lo que ahora nos une es una fecha
pactada cada mes, poco más que un esfuerzo
por seguir la amistad. Lo que ahora nos une
no es aquel entusiasmo, esa antigua alegría de estar juntos.
Y cuando digo esto me salís
con que las cosas cambian, con que a todos nos pesan
otra edad y otros frenos: las mujeres, los hijos,
madrugar, el trabajo; hasta a veces el hígado de alguno
se interpone en los planes
con que aún procuramos engañar la ilusión.

Ha llegado muy pronto ese momento
que juramos mil veces retrasar, este momento
en que estar entre amigos es hablar con nostalgia
de lo que fue en su día ser amigos;
y en estas cenas frías de los jueves
todo el mundo recuerda aquellas cenas
gloriosas de los sábados. Se iluminan los ojos
con las viejas historias -esas locas hazañas,
con alcohol y mujeres, que hoy parecen ajenas y propician
una dulce arrogancia en las voces de todos-,
y renace el orgullo en cada uno
por la amistad del otro, cuando recuerda alguien
aquel honor de hombres agraviados
que defendimos juntos ciertas noches,
peleando. Y entre tantas victorias
-recordamos ahora con la sonrisa triste-,
llegamos a pensar que también venceríamos
sobre el destino incluso, sin saber que el destino
no se rinde a la fuerza ni al empeño,
ni que tantos propósitos en las cenas de los sábados,
todo aquello que íbamos
a hacer con las mujeres y la vida,
sería más bien esto que los jueves,
no deja de asombrarnos que hayan hecho
la vida y las mujeres con nosotros.

Vicente Gallego La plata de los días, "Cuesta abajo"

Ens veiem aviat, petonets. Ara sí que tanco la paradeta per uns dies. Bon cap de setmana a tothom.

UN PARÈNTESI

2009-06-03T14:32:00.000-07:00

Fa dies que no actualitzo el bloc i he pensat que seria una bona idea donar una explicació per aquesta aturada, més queres per si hi ha algú que de tant en tant es passa per casa meva i xafardeja una mica.
Fa unes setmanes que estic immersa en el tancament de curs a l'institut i gairebé no tinc temps de fer res més que corregir exàmens i posar notes i tinc el bloc abandonadet. Quan em connecto a la xarxa xafardejo uns quants dels vostres blocs (que són com una drogueta) i torno a la feina. Tinc un llibre enllestit i a punt de posar-lo al bloc, però ara no tinc temps. Us envio petonets i en la mesura que pugui us aniré seguint. De moment tanco la paradeta i d'aquí dues setmanetes torno amb més embranzida i ganes... començo les vacances. Fins aviat.

LES HISTÒRIES NATURALS de Joan Perucho

2009-05-08T16:51:00.000-07:00

Hi ha llibres que no saps per què queden gravats com el foc en la memòria de qui els llegeix. Amb Les històries naturals de Perucho em va passar una cosa semblant. És una lectura d'infantesa, però tot i així ha perdurat en el temps immaculada i igual que el primer dia que la vaig llegir. Encara avui sento que puc passejar per Prat Dip i topar-me amb la bella Agnès amb un carrall d'alls penjat al coll buscant vampirs.
Aquesta novel·la i el seu autor crec que han tingut poc reconeixement dins les lletres catalanes i per al meu gust és una novel·la excel·lent té tots els ingredients per fer passar una bona estona al lector: aventura, misteri i un ritme trepidant. Parlo des del record perquè mai no l'he tornat a llegir, però crec que és un llibre que hauríem de recuperar i reivindicar.
Em va sobtar que entre tots els llibres que proposa Harold Bloom al seu "Cànon occidental" Les històries naturals hi siguin presents, quan aquí, a Catalunya, crec que ha passat bastant desapercebut, no és que faci massa cas del cànon de Bloom, però alguna cosa deu tenir la història que va decidir incloure-la. Si teniu temps aquest estiu, feu-ne la lectura i me'n dieu què.

Tants caps, tants llibres

2009-04-24T18:27:00.000-07:00

Si un dia m'agrada especialment, aquest és Sant Jordi. És fantàstic passejar per les paradetes i remenar llibres pensant quin s'adiu amb les persones que t'estimes. Regalar un llibre és fer un obsequi molt personal. Cada any em trenco les banyes per trobar aquella obra que sé que agradarà a qui la regalo, és un exercici d'anàlisi minuciosa. Mentre tries (sense cap mena de pressa) penses en la persona a qui va dirigit el regal i de sobte... Pam... el trobes.
aquest any m'he deixat un dineral a les llibreries, però me l'he deixat a gust, sabent que havia usat els diners amb una bona finalitat, fer més felices les persones a qui he regalat els llibres.
Al Carles, el meu company de fatigues li he comprat dos llibres: La pilota no entra per atzar del Ferran Soriano i L'únic secret que canviarà la teva vida de John Gold, crec que són dues lectures que el defineixen.
Al Max, el meu nenet, li he comprat la primera història de Sant jordi i Els amics del senyor Coc, per explicar-los-hi cada nit abans d'anar a dormir. A la meva mare La dona justa de Sandor Marai, una lectura que segur sabrà apreciar. A la meva sogra, Petons de diumenge de la Sílvia Soler. Al meu pare, Et donaré la terra de Chufo llorens i El factor humà de John Carlin. A la meva germana Agnès , El silenci de Gaspar Hernández. A la Carme, la meva germana petita, Saber perder de David Trueba. A la Nanci la meva germana gran li he regalat Matèria elemental del Xavier Macià i La veu de làngel del Jordi Pamias. Ala Judit la meva bohèmia cunyadeta li hem comprat el món sobre rodes de l'Albert Casals i a la tieta Montse Seguir sin ti del Jorge Bucay i la Silvia Salinas..
I a mi que també m'estimen molt m'han regalat Lleida és femení de diversos autors, El frente de Patricia Cornwell, Y de repente fue ayer del Boris Izaguirre, El llibre de les punxes del Josep Ramon Correal i El fuego de la Katherine Neville. Sí ho reconec, també m'agraden els best sellers.
Bones lectures.

NANA de Chuck Palahniuk

2009-04-01T15:21:00.000-07:00

Moltes vegades cine i literatura van agafades de la mà. El cinema americà dels darrers anys pateix una crisi creativa i recorre tot sovint a les adaptacions cinematogràfiques de textos literaris. Aquestes adaptacions sovint són ombres de l'original, però alguns cops, la versió cinematogràfica s'adapta com un guant a la novel·la. Per norma general em nego a veure qualsevol pel·lícula basada en alguna novel·la que m'hagi agradat perquè sé que probablement sortiré del cine decebuda i amb la sensació d'haver malgastat 8 euros. Tot i això, de vegades el cinema m'ha descobert nous autors desconeguts i interessants. En una sala de cine vaig conèixer Chuck Palahniuk.
Després d'haver picat i tastat tot tipus de gèneres, autors, èpoques, tendències... he trobat un filó literari que m'interessa més que qualsevol altre. M'atreuen especialment els autors nord-americans contemporanis, potser aquest gust ve condicionat per Salinger, però la veritat que els Auster, Kingsolver, MaCarthy, Flagg, Palahniuk, entre d'altres, m'agraden molt.
No coneixia Palahniuk fins que vaig veure el Club de la lluita al cine, pel·licula dirigida per David Fincher, em va sorprendre em va agradar i em va fer pensar molt. Gairebé immediatament vaig buscar informació sobre Palahniuk i vaig començar a endinsar-me en el seu frenètic món, violent, surrealista i inquietant i hi vaig quedar irremediablement atrapada. És cert que no totes les novel·les de Palhaniuk són igual de bones i reixides (us poso l'exemple de Supervivent, clarament evitable), però Nana és un llibre que deixa marcat. Qui el llegeix comença d'una manera i acaba emparanoiat, permeteu-me el vulgarisme.
Palahniuk veu la societat nord-americana actual amb el sarcasme d'un individu que ve de tornada de tot, fastiguejat del seu entorn hipòcrita i capitalista i amb la frustració de no haver pogut exercir gairebé mai la seva autèntica professió (periodista). Aquest estat vital (que consti que no vull fer de psicoanalista llicenciada a la facultat de la Granadella) dóna com a resultat una obra excepcional, encara que moltes vegades sembli el fruit del treball d'algú que escriu sota els efectes d'alguna substància que no és precisament aigua. Sigui com sigui aconsegueix un efecte extraordinari en el lector i treu com a resultat una obra interessant.
Tot i que hi ha molts crítics que pensen que no aporta res de nou i que la seva obra no passarà a la història de la literatura universal, us puc dir que és altament efectista i addictiva. Nana és una novel·la que té de tot: un ritme frenètic, una cançó de bressol que mata, cases encantades, assassins en sèrie que no saben que ho són i un grup de moderns pal·ladins disposats a restablir l'ordre costi el que costi. Amb un sarcasme brutal, Palahniuk esbudella la seva societat, la seva dubtosa moral i els seus pricipis i la duu al límit. Amb el seu ull clínic, irònic, cruel i molt, molt particular, la dissecciona de dalt a baix i posa en crisi tots els principis que la sustenten, treient allò més animal que duu a dins. És en definitiva allò que anomeno una novel·la punk, per transgressora i frenètica i surrealista i violenta i...
A Nana, l'autor parteix d'un fet trivial: un periodista rep l'encàrrec de fer un reportatge sobre la mort sobtada infantil, durant la seva investigació, el personatge fa un gir brutal i a través d'un viatge (metafòric i real) esdevé un assassí en sèrie involuntari i a la vegada en el perseguidor d'aquest assassí desconegut que és un matapersones global. Pahlaniuk té la virtud de donar sempre una volta més a una clau que no dóna més de si.
Molt bo, fa pensar i molt. Avui, que vivim en la societat de la informació i que estem sotmesos a la tirania dels mitjans, que són qui tenen el poder, la novel·la del Palahniuk pren dimensions gairebé profètiques. Aquesta novel·la la dec al David Cuito, que me la va regalar un nadal.

THE CATCHER IN THE RYE de Jerome David Salinger

2009-03-25T15:31:00.000-07:00

Vagi d'avançada que no sóc fetitxista, ni paranòica com el personatge de Mel Gibson a Conspiración, tampoc sóc cap psicòpata que vagi disparant els Lenon de l'escala amb un exemplar del Vigilant a la butxaca, ni em busca l'FBI. Pèrò sí us puc dir que amb la novel·la de Salinger em passa alguna cosa estranya.
Deixant de banda la història negra que arrossega el llibre i la peculiar manera de ser del seu escriptor, temes dels quals podreu trobar informació en milers de webs i blocs, intentaré parlar d'un llibre que quan vaig començar el bloc em vaig prohibir a mi mateixa parlar-ne.
Tpthom té una cançó, una pel·lícula, un llibre, un objecte que per alguna raó o per una altra representa alguna cosa més que una cançó, una pel·lícula, un llibre o un objecte. Per a mi el vigilant és com una mena d'amulet, amb els anys ha anat suavitzant la seva influènccia sobre mi, però sempre és el primer llibre que em ve al cap quan algú em pregunta pel llibre de la meva vida. De fet quan vaig decidir fer un bloc sobre lectures, gairebé em va sortir a l'instant el títol El guant de l'Allie, se'm feia impensable posar qualsevol altre encapçalament al bloc: si havia de parlar de llibres la primera referència que havia de donar, la meva carta de presentació havia de remetre a la novel·la de Salinger. Era l'únic que sabia segur.
És probablement la novel·la que conec més a fons, que he llegit, llegit i llegit més vegades i amb tot em costa moltíssim parlar sobre ell. No vull dir que sigui el millor llibre que he llegit, ni el més ben escrit, ni tampoc que expliqui una història extraordinària... no vull caure en l'error de comparar-lo amb altre grans llibres, ni tampoc pretenc que agradi a tothom (tot i que em costa entendre que no agradi a tothom), però és el meu llibre. Algú em va dir que si hagués de triar alguna novel·la que li agradaria haver escrit, triaria sense cap mena de dubte El vigilant en el camp de sègol. Si m'ho preguntessin a mi respondria exactament el mateix. Amb tot sóc conscient que molta gent la considera sobrevalorada, senzilla, simple... Però la literatura és així hi ha un llibre per a cadascun de nosaltres i jo ja he trobat el meu.
La seva influència em segueix des de l'adolescència quan me'l van fer llegir a filosofia (aleshores el vaig llegir en castellà, El guardián entre el centeno). Aquesta primera lectura em remoure i ja llavors li vaig veure alguna cosa. Ja començava a ser el meu vigilant. A la universitat en vaig fer les següents lectures (4 o 5) i ja irremediablement s'havia convertit en el meu llibre. Em va arribar a influenciar tant que vaig arribar a pensar que seria incapaç de sortir amb un noi que no li hagués agradat El vigilant en el camp de sègol (ara sí que semblo una mica paranoica).
Amb els anys la nostra relació s'ha estabilitzat i hem passat de la fogositat inicial a un matrimoni estable (això sí, amb una fidelitat incondicional); però amb tot encara m'agafen rampells passionals i no me'n puc estar de posar-lo any rere any com a lectura obligatòria per als meus alumnes de 4t d'ESO; així tinc l'excusa de rellegir-lo, de repassar-lo i d'assegurar-me que la nostra és una relació per a tota la vida.

SI UN MATÍ D'ESTIU UN NEN de Roberto Cotroneo

2009-03-05T14:11:00.000-08:00

En els projectes sóc una mica com el Barça: arrancada de cavall i parada de ruc. Amb el bloc m'ha passat justament això, vaig començar molt il·lusionada, empesa per un no sé què... passats els dies, però, aquella mena d'il·lusió que se sent quan inicies alguna cosa es va esvair i va arribar a ser gairebé una obligació (autoimposada, és clar! ningú m'havia demanat fer un bloc ni res semblant). Així que de la mateixa manera que el vaig començar, el vaig deixar en kit kat. Avui, però, hi torno, perquè m'ha vingut de gust parlar d'aquest llibre.

Per què
Si un matí d'estiu un nen. Carta al meu fill sobre l'amor als llibres de Roberto Cotroneo és una obra per al Max, el meu fill. La història de com el vaig descobrir i com va arribar a les meves mans és la mateixa que la de molts altres llibres que m'han fet pensar. És una altra recomanació del Xavier Macià, però tot i així dic que el llibre és del Max perquè per a ell vull que siguin les seves pàgines i espero que d'aquí uns anys pugui ajudar-lo a descobrir tot allò que ens aporta la literatura.
Quan vaig llegir per primera vegada Si un matí d'estiu un nen, tenia 20 anys, i vaig fer la lectura per pura curiositat, era la meva època italocalvinista i feia relativament poc que havia llegit Si una nit d'hivern un viatger, em picava el cuquet el títol i volia descobrir perquè Cotroneo havia establert aquest paral·lelisme amb l'obra d'Italo Calvino. La primera sorpresa que em vaig endur va ser el lloc on vaig trobar el llibre: després de rodar per les llibreries convencionals de Lleida i no trobar-lo, vaig anar a raure a una llibreria preciosa de literatura infantil i juvenil que es deia Rondalles (malhauradament desapareguda) i allí, a la secció de literatura juvenil vaig trobar-lo.
Va ser amor a primera vista, gràcies a la seva lectura vaig valorar encara més el paper decisiu dels meus pares, del padrí Josep i de les meves germanes grans en el meu bagatge literari, gràcies a ells havia descobert el fantàstic món dels llibres, de les novel·les i de les històries de ficció; gràcies a ells m'havia fet més rica i més lliure i havia trobat respostes inesperades a preguntes que pensava que no en podien tenir. Aquestes sensacions ja em van sobrevenir en aquell primer moment, quan encara era només filla.
Fa un mes vaig rellegir Si un matí d'estiu un nen, i el llibre va prendre de cop una nova dimensió que no havia sabut veure fins ara. La meva condició vital ha canviat radicalment des d'aquella primera lectura. Ara, ja no sóc el Francesco, he passat a ser la mare i per tant la transmissora d'aquest llegat universal. M'agradaria ser capaç de poder transmetre al meu fill aquest amor pels llibres com ho van fer en el seu moment les persones que més m'estimen. Si no ho haguessin fet, probablement avui seria una persona diferent.
Per tant, avui que el Max és a punt de fer els 23 mesos li he regalat un llibre i m'he fet la ferma promesa d'explicar-li cada dia una història i mostrar-li que a través de la literatura, dels contes, descobrim nous matisos del món que ens envolta.

"Perquè els llibres són així, petit Francesco: no han de menester el món, és el món el que els ha de menester. Recorda't de les paraules del venerable Borges: todas las cosas del mundo llevan a una cita o a un libro...". (Si un matí d'estiu un nen, Roberto Cotroneo)

BON ANY O NO TANT

2008-12-28T15:20:00.000-08:00

Faig l'última anotació de l'any plenament conmoguda pels darrers esdeveniments a Gaza. Tot plegat em fa pensar en la increïble estupidesa humana i en l'absurditat de la guerra, però no vull ser demagoga ni fer d'opinadora d'anar per casa. Només volia deixar constància que les notícies, el món em posa de mala llet.
Us deixo dos textos (perquè reflexioneu si voleu, o no, tant és). El primer és de Vicente Gallego (es troba inscrit dins de La plata de los días) i el segon és de Cien años de soledad del grandiós García Márquez. Vull que parlin ells, que són qui en saben, que són els savis, que són els mestres... les meves paraules sobren.

"ESCUCHANDO LAS NOTICIAS DE LAS NUEVE" de Vicente Gallego, dins La plata de los días

Por lo que ya has vivido
tú dirás que el mundo es algo hermoso,
tan hermoso que a veces -como cualquier tragedia
donde haya grandeza-, solamente el mirarlo
nos arranca las lágrimas, y esta noche quisieras
escribirle unos versos de homenaje,
una oda que exprese gratitud y entusiasmo
a la manera clásica.

¿Pero qué pensarían -te preguntas ahora,
mientras vas escuchando las noticias
como un ruido de fondo que te daña el oído-
los que sólo conocen
una clase de llanto, los que sólo han nacido
para ser torturados, para morir de hambre,
los que están en el sitio y en el tiempo
donde tiembla la tierra, donde estalla la bomba,
los que creen que el dolor es el único objeto
con que nace la vida?

No es lo mismo el dolor que tu conoces,
el dolor pasajero, el que tiene una causa comprensible
y engrandece después a la dicha que vuelve,
que ese cruel sufrimiento, siempre indigno del hombre,
contra el que nada pueden la voluntad humana,
la virtud ni la fuerza, y que a veces consigue
que acabemos odiando este cuerpo capaz
de albergar tanto daño.

No,
si tuvieras vergüenza,
deberías ahorrarte este poema
que al oído de muchos parecerá una burla,
porque, si bien lo miras,
quizá el mundo no sea tan hermoso,
quizá sea un tirano, y seas tú
otro más de esa corte que él elige y protege
de su ira terrible y arbitraria
para ser adulado y sentirse magnánimo:
un canalla con suerte.

Un fragment de Cien años de Soledad

"Los últimos veteranos de quien se tuvo noticia aparecieron retratados en un periódico, con la cara levantada de indignidad, junto a un anónimo presidente de la república que les regaló unos botones con su esfinge para que los llevaran en la solapa y les restituyó una bandera sucia de sangre y de pólvora para que la pusieran sobre sus ataúdes. Los otros, los más dignos, todavía esperaban una carta en la penumbra de la caridad pública, muriéndose de hambre, sobreviviendo de rabia, pudriéndose de viejos en la exquisita mierda de la gloria.".

LA PLATA DE LOS DÍAS de Vicente Gallego

2008-12-23T12:55:00.000-08:00

Per què?

Fa dies que em ronda pel cap posar aquesta lectura, però no m'acabava de decidir perquè jo mateixa havia començat el bloc amb prejudicis: ressenyaria només novel·les o a tot estirar hi inclouria alguna biografia... però no me n'he pogut estar i després d'haver ressenyat La trista mort del noi ostra, m'he animat i m'he dit: per què no? Torno amb un altra obra de poesia aquest cop ben diferent de l'anterior.
Per què poso La plata de los días en aquest bloc? doncs perquè va marcar una de les millors èpoques de la meva vida, els anys d'universitat, perquè vaig conèixer l'autor i perquè no sé que em passa quan llegeixo Vicente Gallego que em sembla que està dient tot allò que penso o que he pensat alguna vegada. La seva és una poesia amb la qual m'hi sento identificada i més ara que he passat la temible barrera dels trenta.
La meva història d'amor amb La plata de los días va començar l'estiu del 97 (uf, ja fa 11 anys) a La Seu d'Urgell. La Vero i jo ens havíem apuntat en un curs de literatura de la Universitat d'Estiu de La Seu, assistíem a classe cada dia i per la nit ens ho anàvem a passar bé. Les activitats "acadèmiques" no estaven malament, però eren força avorridotes, fins que una tarda vam assistir a un taller de posia que culminava amb una lectura de poemes a càrrec dels autors. Van començar a recitar un darrere l'altre i hi va haver una mica de tot - la Vero i jo estàvem mig adormides a la segona fila-, van anunciar a Vicente Gallego i vaig mig obrir els ulls per veure qui era, em vaig espavilar de cop, davant nostre hi havia un noi d'uns trenta-pocs-anys, amb el cap rapat, arrrecades, vestia unes bermudes amb sandàlies de dits i duia una samarretablanca, em vaig fixar que duia anells i polseres de cuir. El seu aspecte em va sobtar tant que vaig parar orella quan va començar a parlar. I aquí és on vaig descobrir allò que senten els amants de la poesia, les seves paraules em van quedar marcades com el foc i em vaig sentir petita com un mosquit pel fet de ser incapaç de dir amb paraules com aquelles tot allò que havia pensat milers de vegades. Quan va acabar la seva lectura vaig prendre la referència del seu llibre i només arribar a Lleida el vaig comprar. L'he llegit tantes vegades.... i cada dia descobreixo nous matisos, nous misteris... És un llibre que durant una dècada ha anat creixent amb mi i, ara, quan ja sóc a la trentena em sento encara més propera a La plata de los días. Allò que als 20 anys em va sobtar i em va fer obrir els ulls i fins i tot em va fer riure, avui, als trenta ja no em sobta tant perquè ja fa dies que tinc els ulls oberts i moltes coses ja no em fan riure, perquè com li devia passar a Vicente Gallego la vida ja m'ha descobert gairebé tots els misteris.
Avui no faré cap ressenya. Només reproduiré aquells dos poemes que aquella tarda d'estiu de 1997 a La Seu d'Urgell van fer que durant cinc minuts no pugués fer altra cosa que escoltar.

LA PLATA DE LOS DÍAS

ÉCHALE A ÉL LA CULPA

A José María Álvarez y Carmen Marí

Hoy te has ido de fiesta con amigas,
y sin que tú lo sepas me regalas
un tiempo de estar solo que ya empieza
a ser raro en mi vida, un tiempo útil
para intentar pensar en ti como si fueras
lo que siempre debiste seguir siendo
cuando pensaba en ti: aquella persona,
en todo semejante a cualquier otra,
que una noche lejana tuvo el gesto
generoso y extraño de entregarme su amor.
Pero el amor nos cambia, nos convierte en espías
ridículos del otro, en implacables jueces
que condenan sin pruebas y comparten
sus estúpidas penas con el reo.
El amor nos confunde y trata ahora
de que vea en tu fiesta una traición.

Por huir de esa trampa me amenazo
con los nombres que cuadran al que cae en su vacío:
egoísta, ridículo, inseguro, celoso...
Y como un ejercicio de humildad pienso en ti
divirtiéndote sola: te imagino bailando
y mirando a otros hombres;
al calor del alcohol
confiesas a una amiga algunas cosas
que te irritan de mi sin que yo lo sospeche,
y por unos instantes saboreas
una vida distinta que esta noche te tienta
porque eres humana, aunque no me haga gracia.

Ahora caigo en la cuenta de que dudas
como yo dudo a veces, y que también te aburres,
y que incluso algún día habrás soñado
follar como una loca con el tipo que anuncia
la colonia de moda.
Para calmarme un poco
tras la última idea, yo me digo
que el amor es un juego donde cuentan
mucho más los faroles que las cartas,
y procuro ponerme razonable,
pensar que es más hermoso que me quieras
porque existen las fiestas, y las dudas,
y los cuerpos de anuncio de colonia.

Lo que quiero que sepas es que entiendo
mejor de lo que piensas ciertas cosas,
que soy tu semejante, que he pensado besarte
cuando llegues a casa; y que es el amor
-ese tipo grotesco y marrullero-
el que va a hacerte daño con palabras
absurdas de reproche cuando vuelvas,
porque ya estás tardando, mala puta.

ESTADÍSTICA

De todas las maneras que el amor
es capaz de inventar para matarse,
son las más compasivas las que muchos
consideran más crueles: la traición,
la mentira, cualquier suicidio rápido
que certifique el fin con mucha sangre
y permita lavarla con el llanto.
Pero el amor es cruel consigo mismo,
o es acaso muy torpe, porque suele
elegir una muerte sin nobleza
que se da con un arma lenta y triste:
ese gas repulsivo y venenoso
que acaban generando los bostezos.

LA MELANCÓLICA MUERTE DE CHICO OSTRA de Tim Burton

2008-11-27T13:05:00.000-08:00

M'agrada Tim Burton, m'agrada com a cineasta, com a creador i contador d'històries i, ara, també m'agrada com a escriptor. La melancólica muerte de chico ostra ha estat una troballa. Des que vaig veure Eduardo manostijeras vaig prometre amor etern al genial director.
M'enamora la seva manera de contar històries, em deixa perplexa la facilitat que té a l'hora de crear móns idílics i acte seguit capgirar-los i tornar-los un malson. Em tenen el cor robat els seus solitaris personatges, marginats i bandejats pel sol fet de ser diferents. Em sorprèn la manera que té de donar-li a la infantesa aquest toc tenebrós i tètric sota una aparença innocent. La melancólica muerte de chico ostra té tots aquests elements i molts més. Aquesta ressenya és per al Raül Ramírez i per al Toni de l'Ítaca. Som així de freaks.

LA RESSENYA

Aquest minúscul llibret és una petita meravella. Un llibret sorprenent, del qual teniu un tast a la imatge que teniu a dalt (un fragment de la trista història del Chico momia). Anagrama ha cuidat l'edició i ens ha permès als lectors una mica matussers amb l'anglès gaudir d'aquesta genialitat de Burton. Sorprèn, entre d'altres coses, perquè està escrit en vers i perquè està il·lustrat amb aquarel·les del mateix Burton (recordem que va ser dibuixant de la Disney, però per sort va decidir emprendre el seu particular i original camí en solitari).
Vaig acabar-me La melancólica muerte de chico ostra en 20 minuts i tot seguit vaig rellegir-lo aturant-me en cada paraula, en cada expressió i en cada dibuix del llibre i em va deixar aquell regust amrg i dolç alhora que em provoquen les seves obres.
En aquesta galeria de petits monstres hi ha una mica dels personatges més coneguts de Burton, hi podem trobar molt d'Eduardo Manostijeres, del Pingüí de Batman, de la nòvia cadàver o de Malson després de Nadal. Tots i cada un dels petits personatges que conformen aquest glossari d'essers inadaptats, solitaris, desarrelats i rebutjats per raons alienes a ells mateixos ens diuen molt de nosaltres i deixen al descobert les vergonyes d'un món massa poc sensible amb tot allò que és diferent.
Si la infantesa és l'etapa més feliç de la vida dels homes, aquí es veu capgirada i esdevé un moment traumàtic, tots i cadascun dels petits protagonistes no sabran mai què és l'amor ni què significa ser estimat per una altra persona. La seva condició de monstre-humà els fa impossible assolir la desitjada felicitat i l'únic recer que tindran serà la pròpia solitud, ja que en el moment que hauran d'interactuar amb aquells considerats normals els sobrevindrà la tragèdia.
Burton conta històries de nens, però que no tenen res d'innocent, tots els petits contes que conformen aquest llibret són petites tragèdies que conten grans drames personals. La forma de vers li dóna un caire de cantarella infantil, i si voleu banal, en la superfície, però la temàtica esborra qualsevol motiu intranscendent i deixa al descobert un interir negre, fosc, gairebé morbós.
És significativa la història que inaugura el llibre la de Cerilla i Palillo, és una història d'amor impossible que no pot acabar d'una altra manera que malament, i a partir d'aquest inici, tots els altres contes-poema tiraran per aquí, el resultat de l'amor és sempre nefast, imprevisible, i molts cops el resultat d'aquest amor, d'aquesta unió dels amants és el naixement d'un petit Frankenstein un monstre (el noi, robot o Carlo el noi ostra) que trasbalsarà la felicitat i confirmarà que l'amor no és possible. La mort és, en la majoria dels casos, la sortida, l'alliberament d'aquestes criatures abandonades per tothom, que mai han sentit la calidesa d'un petó o de l'amor dels altres. Només en el cas del noi momia trobem un amic, un gos momia, però fins i tot aquesta història tampoc no té final feliç.

MÉS COSES

2008-11-26T13:17:00.000-08:00

He decidit que en aquest bloc a partir d'ara també hi haurà fragments memorables (per al meu humil parer) d'obres llegides. Perquè d'aquesta manera, igual com passava amb el guant de l'Allie, esdevingui una mena de calaix dels records literaris. Independentment si decideixo fer ressenya o no, de tant en tant aniré afegint aquests fragments preciosos, perquè també formen part del meu bagatge literari, del meu record. alguns, com el que escriuré tot seguit l'escriuré de memòria simplement perquè el llibre al qual pertany el vaig llegir fa moltíssims anys, era de la biblioteca del meu poble i avui dia (si no estic equivocada) està descatalogat. En algun calaix, tinc la meva llibreta de fragments, que un dia d'aquests recuperaré i traslladaré al bloc. De moment deixo un tast d'una novel·la que va marcar moltíssim la meva adolescència i que crec que és una llàstima que no s'hagi reeditat: Tiempo sin Ángela de Carlos Puerto. Diu així:
"Acostumbrarme a todo aún dentro de mi rebeldía, esto es lo que he hecho. Aceptar los días de lluvia y el calor sobre el mar, y contemplarte...".
És una llàstima però no recordo més, si trobo la llibreta, reproduiré tot el fragment i si alguna ànima caritativa ha llegit el llibre, el té o sap com aconseguir-lo... ja ho sap: un petit missatge. No tinc esperança, ja que a tothom a qui ho he preguntat no el coneix. Snif snif!

DAISY FAY I L'HOME DELS MIRACLES de Fanny Flagg

2008-11-19T14:38:00.000-08:00

PER QUÈ?

Un altre llibre de la Nanci i també podria dir de la Carme. Totes les germanes som unes admiradores i lectores de Fanny Flagg (l'Agnès no tant). Des que vam veure (i posteriorment llegir) Tomates verdes fritos (poso el títol en castellà perquè tant la pel·liícula com el llibre que he vist i llegit són en castellà), ens vam enamorar de la Fanny Flagg i de les seves històries i ens vam començar a moure per saber què tenia publicat. La nostra sorpresa va ser que no tenia res. És una escriptora poc prolífica, però realment val molt la pena esperar un llibre seu, són una delícia. Quan acabes de llegir la Fanny Flagg et queda aquell regust dolç i un somriure a la boca per haver passat una estona irrepetible, per haver disfrutat d'una lectura inoblidable. He triat Daisy Fay i l'home dels miracles perquè crec que encara és més encisadora que Tomates verdes fritos, perquè el personatge de Daisy Fay és un altre personatge inoblidable, d'aquells que queden gravats per sempre més a la memòria dels lectors que l'han conegut. Una lectura molt, molt, però que molt recomanable; feu-la i no us en penedireu.

LA RESSENYA

Quan vaig veure La petita Miss Sunshine va recordar-me immediatament de Daisy Fay i l'home dels miracles i vaig pensar que com no se'ls havia acudit als americans de fer una pel·lícula d'aquest llibre -al meu parer la història és molt més bonica i divertida que la de la petita miss...-. Daisy Fay probablement sigui un dels llibres més divertits que hagi llegit mai, recordo les nits de lectura rient sola amb els acudits i les ocurrències de la petita protagonista del llibre.
La història està narrada en primera persona i en format de diari personal, això ens permet entrar en la intimitat d'una joveneta americana i compartir amb ella la seva particular, original i divertidíssima manera de veure el món que l'envolta.
Fanny Flagg, a través de la Daisy, fa un retrat irònic, sarcàstic i molt divertit d'allò que coneixem per l'Amèrica profunda, de la seva gent i del tarannà dels estats del sud. Les situacions, alguns cops surrealistes, duen al lector a la riallada, però tot i aquesta aura de comicitat, la història desprèn tendresa per tots quatre costats. Fanny Flagg ha creat un imaginari nord-amèrica que em recorda en molts casos al realismo mágico sud-americà.

EL PALAU DE LA LLUNA de Paul Auster

2008-11-18T13:11:00.000-08:00

PER QUÈ?

Aquest llibre és del Xavier Macià, admirat professor de literatura catalana contemporània a la UdL, de fet el millor professor que he tingut mai. El Xavier Macià ens va ensenyar a llegir, a triar, a ser crítics i a mirar tot allò que ens envolta amb curiositat, amb els ulls d'un nen que mira el cel i veu per primer cop els estels. Ens va recomanar aquesta magnífica història en una de les seves interessantíssimes classes i vaig agafar la recomanació al vol -puc dir que mai em vaig equivocar en cap lectura que havia recomanat ell-. Coneixia Auster per la seva famosíssima Trilogia de Nova York i per Música d'atzar, era un escriptor de moda que sortia a totes les publicacions de prestigi i sí, m'havia agradat, però tampoc amb entusiasme... fins que vaig llegir el Palau de la Lluna, corria el 1994, el millor any de la meva vida. Aquesta ressenya és un homenatge als bons professors.

LA RESSENYA

Marco Stanley Fogg restarà per sempre a la meva galeria de personatges inoblidables. La seva és una història dramàtica, narrada en primera persona, fet que fa que, des del primer moment, el lector senti les seves frustracions, la seva desgràcia, la seva solitud en primera persona. Tal efecte es a causa, en gran mesura, a la destresa excepcional que té Paul Auster a l’hora de dibuixar personatges turmentats, desarrelats i duts al límit de les seves possibilitats fins a tocar fons, per després renéixer i remuntar el vol de nou, convertits en unes persones noves.
La història de Marco és la història d’un home que es queda sol i que aquesta solitud el duu a caure en un cercle viciós del qual sembla no trobar-ne la sortida. A les portes de l’autodestrucció coneix Kitty Wu, la qual l’ajuda a sortir del pou. Marco reencara la seva vida treballant per un vell pintor paralític que li demana que escrigui la seva biografia, ja que la vol deixar com a herència al seu fill, al qual no ha conegut mai. Aquí comença el viatge de Marco, un viatge que esdevindrà un periple iniciàtic i vital, del qual tornarà convertit en un home nou i amb gran grapat de respostes sobre la seva vida a la butxaca. La lluna, personatge omnipresent, al llarg de tota la novel·la esdevindrà testimoni mut (però no per això passiu) d’aquest retrobament de Marco amb si mateix i amb el seu passat.
El Palau de la lluna és una novel·la que no s’hauria d’acabar mai i que de tant en tant no puc resistir la temptació de tornar a rellegir.

Ara que m'hi fixo...

2008-11-18T13:03:00.000-08:00

m'estic adonant que la tria provisional de llibres per ressenyar que he fet no segueix cap mena d'ordre ni concert, no se'n pot prendre el fil, pot donar la impressió que sóc una lectora caòtica, gairebé esquizofrènica, i en certa manera ho sóc, però queda millor dir que sóc eclèctica i que m'agrada conèixer diferents autors, estils i temàtiques. Normalment els llibres que vaig triant, com ja vaig apuntar a l'inici dels meus escrits, han marcat un moment o altre de la meva vida i la major part estan a la llista dels rellegits. Espero que si algú es deixa caure per aquí li piqui una mica el cuquet i es deixi enamorar per aquestes històries -i si no són aquestes unes altres- però sobretot que llegeixi, que llegeixi molt, que no hi ha millor medicina per l'ànima que una bona lectura... Ais! em sembla que m'ha quedat massa transcendental (es diu així?). Bona lectura.

bon dia

2008-11-17T02:34:00.000-08:00

Crec que és bo que faci unes quantes matisacions sobre aquest bloc. Sóc totalment neòfita en aquests temes i tot just acabo d'introduir-me en aquest submon dels blocs. En principi crec que pot ser una eina útil i per aquesta raó em vaig animar a elaborar-ne un, no sé què acabarà sent, però estic il·lusionada. M'agrada llegir i crec que aquest és un motiu prou vàlid per donar sortida a aquestes ressenyes. S'ha de tenir en compte, però, que són apreciacions molt personals i que no necessàriament han de ser compartides. La literatura és la casa de tots i hi ha espais per a tots els gustos. Llegiu molt i gaudiu de les històries. Cada lectura és un món, és un bocinet de vida.

una coseta

2008-11-12T15:32:00.000-08:00

No posaré cap referència bibliogràfica ni d'edició, perquè tampoc és aquesta la finalitat del bloc, si algú vol saber-la només cal que em faci un missatget i ho arreglem. Au, bona nit que demà no faig vaga.

LA LLADRE DE LLIBRES de Markus Zusak

2008-11-12T15:10:00.000-08:00

PER QUÈ?

Aquesta lectura és molt recent i la dec especialment al Carles que me la va regalar el passat Sant Jordi. De tota manera, no va ser un amor a primera vista. Cansada que passessin per les meves mans infinitat de llibres que tractaven l’holocaust estava saturada de Segona Guerra Mundial i de desastres i el vaig aparcar en una prestatgeria. I aquí hi entra el segon agraiment: dec sobretot aquesta lectura a la meva mare. Ma mare gran lectora – o més ben dit, gran devoradora de llibres- s’havia acabat un dels seus totxets i me’n va demanar un d’entretingut. Li vaig colar sense dir res La lladre de llibres. Va ser un encert, li va agradar tant que me’n parlava a totes hores, me’l va descriure com a deliciós. En vaig tenir prou. Crec plenament en el seu criteri i us puc dir que no m’he equivocat. (Manel, aquest sí que l'has llegit ;) ara ja pots dir la teva. Salut)

La ressenya o alguna cosa així

Markus Zusak ha estat una gran troballa. Ha entrat a la literatura universal per la porta gran. És potser agosarat fer una afirmació així, però el cert és que qui hagi llegit La lladre de llibres entendrà bé perquè ho dic. La novel·la fou concebuda per aun public juvenil, però l’obra en quesito no s’ha resignat a restar eternamente condemnada a ser un títol més d’aquesta mal anomenada literatura de segona o de transisió: és una novel·la que s’ha saltat qualsevol barrera i s’ha establert com un llibre apte per a tots els públics
Llegir La lladre de llibres ha estat realmente una delícia. Si mirem per damunt la història no és gran cosa, conta la vida d’una noieta que és acollida per una família que viu als afores de Munic en plena II Guerra Mundial. Liesel, la protagonista, a través de Hans, el seu pare d’acollida, estableix una estreta i molt especial relació amb els llibres (que no explicaré ara), tot i el dramatisme de la realitat que l’envolta.
Però la lladre de llibres no és una novel·la convencional sobre un tema tan i tan tractat com el nazisme, és una troballa, perquè des de la seva original estructura fins a la inesperada narradora de la història que no és una altra que la Mort (amb mayúscula), una Mort molt “humana”, passant per la magistral tècnica de Zusak a l’hora de travar la història. Tot i que el que ens transmet és profundamente colpidor i dur, hi ha moments en els quals el lector no pot fer una altra cosa que somriure, o emocionar-se, o sorprendre’s que ens arrriben de la mà d’uns personatges secundaris profundament humans i sensibles que fan tenir –tot i la gravíssima situació que s’està contant- tenir esperances en la raça humana. La lectura és una sorpresa constant i una experiència única.
No vull desvetllar massa coses de la trama perquè no vull espatllar possibles lectures, només diré allò que tothom pot saber si llegeix la sinopsi del llibre: La lladre de llibres perfila una nova visió de l’Alemània nazi, que permet al lector flotar i espiar la vida dels protagonistes d’una guerra tan estranya com absurda.

BON DIA, TRISTESA de Françoise Sagan

2008-11-01T16:41:00.000-07:00

Per què?

Si hagués de posar un nom a aquesta lectura seria el de Nanci. La meva germana gran va ser la que em va presentar Sagan. Tenia 14 anys i era una adolescent de llibre: avorrida de la vida i enfrontada amb tot allò que tenia al meu voltant, em sentia la persona més incompresa i desgraciada del món... i, llavors, la Nanci, gran lectora i d'ofici germana-gran, va iniciar-me en la lectura per a esperits turmentats com el meu. Primer va ser el gran Tiempo sin Ángela de Carlos Puerto, el qual vaig considerar, en aquelll moment, que cap altra novel·la el podria superar -vaig plorar de tristesa el dia que me'l vaig acabar i em vaig arribar a aprendre fragments de memòria, que encara avui recordo-, aleshores vaig entrar en una mena de psicosi i vaig tornar a llegir i relllegir Tiempo sin Ángela com una boja, pensant que d'aquesta manera perpetuaria aquella història meravellosa per als meus ulls adolescents. La meva germana se'm va apropar i em va dir que provés amb Bonjour tristesse que no me'n penediria, el vaig agafar amb recel i me'l vaig començar a llegir amb la seguretat que no m'agradaria... però, i aquí radica la màgia de la literatura, aquella mateixa nit me'l vaig acabar. M'havia agradat tant que em vaig passar el dia següent plorant amargament perquè m'havia acabat el millor llibre que s'havia escrit mai. Gràcies, Nanci.

La ressenya

Amb només 19 anys Françoise Sagan escriu el que crec que és un dels llibres més ben resolts que han passat per les meves mans. Bon dia, tristesa és una història ben trabada de principi a final, el seu llenguatge senzill i el seu estil directe i sincer la fan una novel·la autèntica, en la qual hom pot viure en la seva pròpia pell les paradoxes de l'adolescència. Cécile, la protagonista, una noia intel·ligent, intuïtiva, sarcàstica (de vegades cruel) i infinitament contradictòria transmet al lector la pulsió vital d'una jove de 17 anys.

Cécile basa la seva existència en el divertiment fàcil de burgeseta i banalitza tot allò que l'envolta, tot gira al seu voltant, és capriciosa i valora per sobre de qualsevol altra cosa la seva llibertat i la relació amb el seu pare. Després de passar deu anys internada en una escola, l'estiu a la platja amb el seu pare li sembla que ha de ser l'estiu per excel·lència, l'estiu de la seva vida, però s'interposa entre ella i el seu pare la figura de l'Anne. Cécile odia Anne, perquè és l'única que la fa tocar de peus a terra i que li fa obrir els ulls sobre la irresponsabilitat dels seus actes. Aquest recel cap a Anne no és altra cosa que la traducció de la profunda admiració que, en el fons, sent per aquesta dona senzilla i sincera i amb les idees clares que posa fre als seus actes.

Cécile, però, no escolta i no aprèn, no qüestiona les seves accions i no calcula les conseqüències dels seus actes, continua actuant empesa per la seva rauxa adolescent. Aquesta actitud perillosa té conseqüències fatals i irreversibles, passa de ser un joc d'adolescent rebel a una actitud que desembocarà en tragèdia. Malgrat el desenllaç fatal, Cécile no modifica la seva filosofia de vida. Françoise Sagan mostra amb cruesa i pessimisme la banalitat burgesa del temps que li va tocar viure, a la qual no dóna treva ni redempció.

Tret de sortida

2008-11-01T16:15:00.000-07:00

Avui tornava de Barcelona amb tren i he estat llegint Apàtrides, incultes i (de vegades) analfabets de Patrícia Gabancho. Aquesta dona té més raó que un sant. Sóc professora a secundària i subscric gairebé totes les afirmacions que fa al seu llibre. No he estat educada a l'Argentina ni tampoc he viscut la repressió franquista (vaig acabar COU l'any 93), m'agrada la meva feina i m'ho passo bé ensenyant, però tot i això crec que l'ensenyament avui dia va cap a un punt de no-retorn, cap al desastre... Comento això perquè, de fet, ha estat aquesta lectura la que m'ha animat encara més a elaborar aquest bloc. Tinc la necessitat de posar per escrit tot allò que m'ha aportat l'educació que he rebut (de la meva família, mestres, professors i, fins i tot, amics). A tots ells els dec, per bé o per no tan bé, el que sóc avui, i a ells els dec, també, la passió que des de ben petita he tingut pels llibres, per la literatura i, sobretot, per les novel·les.

Per aquesta raó aquest bloc vull que sigui la meva biografia literària, el lloc on hi apareguin aquells llibres que han estat importants per a mi en un moment o altre de la meva vida, aquelles lectures que d'alguna manera m'han ajudat a entendre millor el món, aquelles històries que m'han donat respostes quan no en tenia.... Crec que és possible viure sense literatura (de fet, ho comprovo cada dia) però realment és molt menys interessant i molt més avorrit que fer-ho amb llibres.

Cada llibre que ressenyaré té darrere un nom, una història, una persona, un moment... i aquest serà l'encapçalament de cada obra llegida.